Per incentivar la participació en activitats culturals i per homenatjar la figura de Francesc Candel, les tres Biblioteques del Districte de Sants-Montjuïc (la Candel, la Francesc Boix i la Vapor Vell), organitzen, juntament amb els representants del Districte, el Certamen Literari Candel.
El certamen consta de tres modalitats: relat curt (juvenil i adult), reportatge periodístic i poesia.
Els treballs poden estar escrits en català i en castellà. A partir d’avui, 8 de març, i fins el 16 d’abril podeu lliurar els vostres treballs per correu electrònic a b.barcelona.fc@diba.cat.
En l’assumpte cal indicar: Certamen Literari Francesc Candel 2021. En el cos del missatge electrònic ha de constar el pseudònim de l’autor/a i el títol de la feina. S’haurà d’adjuntar també un arxiu en format .doc o .pdf que contingui el nom real, telèfon, adreça i DNI de l’autor/a del treball.
Estic content que m’hagin tornat a demanar de participar com a jurat a l’apartat de relat juvenil.
El veredicte es farà públic en l’acte de lliurament de premis, que tindrà lloc el dimecres 19 de maig, a les 18.30h a la Biblioteca Francesc Candel
El Districte publicarà les obres originals guanyadores a la seva pàgina web.
Va! Animeu-vos i animeu als vostres alumnes de la ESO i Batxillerat a participar. Segur que ho disfruten i segur que n’aprenen també. Consulteu les bases per conèixer el procediment per participar i la documentació a presentar.
De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:
Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.
Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:
—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.
Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.
L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.
Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.
A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.
M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.
No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.
Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)
Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.
Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.
També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.
“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.
Recomanada a partir de vuit anys.
LES DADES:
títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021
El proper dilluns celebrarem a les escoles un data assenyalada. El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides.
En l’origen de la commemoració es recorden diversos fets com la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York el 1911, una indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves. En aquest darrer incident van morir 142 treballadores que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.
A les escoles i instituts solem fer murals al·lusius, accions més o menys plàstiques i emotives i també expliquem històries, contes i relats amb accent feminista.
Un dels que es podria recordar enguany és el que ha escrit la Manuela Carmena al voltant de la figura de Clara Campoamor, la dona que va aconseguir el sufragi femení al nostre país. L’editorial Shackleton l’acaba de presentar.
Clara Campoamor va aconseguir canviar les lleis i que, per primer cop a la història d’Espanya, les dones poguessin exercir el seu dret al vot.
L’editorial Shakleton té una col·lecció que anomena “Petits herois” on trobareu les biografies de molts personatges que convé conèixer, com Florence Nightingale, Mary Selley, J.K. Rowlling, Ana Frank, Malala Yousafzay, Simone de Bauvoir, Jane Austin, Marie Curie, Jane Goodall o Frida Kalho.
A l’escola podem aprofitar aquests dies per conèixer i aprendre de les dones que han aconseguit fites remarcables. És un bon moment per saber què i com ho van fer i situar-nos en el context històric. Clara Campoamor és un bon exemple però n’hi ha d’altres com Ada Lovelace (matemàtica britànica), Amelia Earhart (pilot nord-americana), Boudicca (reina celta), Emmeline Pankhurst (líder del moviment sufragista anglès), Enid Blyton (escriptora), Isabella Bird, Julia Donaldson, Mae Jemison, Maria Sibylla Merian, Mary Anning, Mary Seacole, Millicent Fawcett, etc.
LES DADES:
Títol: Clara Campoamor
Autora: Manuela Carmena
Traductora: Carla Pascual
Editorial: Shackleton
Pàgines: 32
Barcelona, 2021
Ahir, a la secció “Llibres per somiar” vam comentar el llibre “¡Blas!”, de l’autora i il·lustradora Elena Hormiga, publicat per Apila. És la història d’una família— pare, mare, fill petit i filla gran— i la veïna del pis de sota que toca un instrument; també hi ha un gos, el Blas, que sembla un gos normal, perquè fa les coses que fan altres gossos. Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.
És una lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos. Atenció perquè el secret del gos es desvetlla quan apareix una misteriosa nota que indica que el Blas és un melòman.
La pregunta que vam fer del concurs dels llibres per somiar és: Quin instrument toca la veïna del pis de sota?
Podeu Enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 7 de març. Podeu guanyar un exemplar del llibre !Blas!
En el mateix programa es va parlar de centres educatius que tiren endavant projectes innovadors. Van participar la Domi Vinyes, directora de l’Institut Escola el Til·ler, al barri del Bon Pastor (Barcelona), amb un projecte pedagògic transversal de música; la Rosana Martín, cap d’estudis de l’escola Pau Casals de Rubí, amb el cinema com a eix educatiu gràcies a l’aliança Magnet amb la Filmoteca de Catalunya; la Laura Flaqué, coordinadora de l’Àrea d’Esports de l’Institut Ferran Tallada a Horta-Guinardó (Barcelona), en què l’esport és el seu tret identitari i facilita compaginar pràctica esportiva i estudis; en Joan Llorens, director de l’escola Peramàs de Mataró, amb una aliança Magnet amb el CREAF, i un projecte centrat en la protecció del medi ambient; i la Montse Serra, directora de l’Escola Auró de Terrassa en la qual l’art és l’eix del projecte educatiu amb l’escola municipal d’art i disseny.
Aquest 2021 celebrarem els 75 anys del naixement d’un dels autors anglesos més prestigiosos: En Michael Rosen. Té més de 140 obres infantils publicades i estaria bé que a les escoles el coneguéssim i llegíssim els seus llibres. Podeu començar remenant (trastejant, com diu una amiga) el seu lloc web perquè és formidable. Allà hi trobareu tota la informació sobre els seus libres, la seva vida, els seus vídeos, i molt més. Un web Imprescindible per conèixer aquest magnífic autor. Cliqueu a:
Potser l’àlbum que li ha donat més alegries i l’ha fet popular és «Anem a caçar un ós» on s’explica una història d’anada i tornada. A la portada veiem un pare (bé, hi ha qui opina que és el germà gran) i els seus quatre fills.
Decideixen anar a caçar un ós. Se senten valents i forts i emprenen un viatge fins a la cova de l’ós. Caminen sense descans i pel camí van travessant llocs i paisatges diversos. Primer un camp d’herba, després un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu i al final arriben davant la cova. La cova és fosca i profunda… Entren i es troben l’ós. Un ós enorme que comença a perseguir-los. Tornen a casa corrent, esperitats, seguint el mateix camí, en sentit invers i, en arribar s’aixopluguen sota el cobrellit fins que se’ls passa l’ensurt i l’ós torna a la seva cova.
És un llibre joc, amb onomatopeies i possibilitat de cantar les frases que es repeteixen en cada escenari.
Podeu veure a en Michael Rosen explicant aquest conte amb el seu estil fresc, divertit i encomanadís, a continuació:
Hi ha un joc que permet recrear el conte. És una mena de “Joc de l’oca” i resulta divertit quan al final arribes a la cova perquè llavors has de tornar abans que l’ós. Tires dos daus i l’ós un però, alerta! Vés que no t’alcanci!
LES DADES
Títol: Anem a caçar un ós
Autor: Michael Rosen
Il·Lustradora: Helen Oxenbury
Editorial: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2013
Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.
M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.
Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.
El conte comença amb aquestes frases:
A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.
Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.
Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.
Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.
Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.
LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020
La Belén, la Carol, la Joana, la Montse, la Mònica, la Paula i la Txell són set mestres que gestionen un blog amb idees i recursos adreçats a l’educació infantil. M’agrada.
El blog es diu «La maleta del precinema a infantil» i trobareu algunes idees senzilles i fàcilment aplicables amb els vostres alumnes. A una de les darreres entrades ens presenten uns lotocontes, uns targetons per jugar a recordar i reconèixer els personatges de contes populars. La idea és aplicable a d’altres relats i és un bon recurs per acabar una sessió de contes, per exemple.
Aquests dies, també hem pogut llegir l’entrevista que li fan al Diari de l’educació a Xavier Martínez-Celorrio, sociòleg i assessor de la ministra d’educació Isabel Celaá. En aquesta entrevista, la primera frase és:
El 60% de de les diferències cognitives dels joves de 18 anys ja estaven presents quan tenien 5 anys. Així ho assegura el llibre Too many children left behind (2018), tot posant el focus en la necessitat d’augmentar inversió i polítiques públiques destinades a garantir l’equitat des de la primera infància. Les desigualtats viscudes en aquests primers anys seran determinants per al desenvolupament dels joves del futur. És per això que augmentar les partides públiques destinades a l’escola bressol és una inversió de futur.
La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.
Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.
Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.
Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.
El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.
El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.
Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.
M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.
A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.
Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.
LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021
El blog de l’Escola de Llibreria té com a funció donar a conèixer l’existència d’aquesta plataforma de formació entre tots els interessats, divulgar notícies relacionades amb el sector de la llibreria a Catalunya i al món, i facilitar el coneixement d’organismes, llibreries i fonts d’informació relacionades.
Els responsables d’aquest blog són en Lluís Agustí i l’Amadeu Pons.
A l’apartat Ressenyes trobareu, regularment, resums de treballs, articles i estudis d’interès relacionats amb la cadena del llibre.
Divendres passat (12 de febrer) vaig col·laborar amb la presentació d’un llibre que m’ha agradat molt. L’ha escrit Juan Kruz Igerabide i es tituta «Del pecho a la palabra: infancia de canto y cuento».
A “L’ofici d’educar“, ahir vam presentar la novel·la «Jefferson», de Jean-Claude Mourlevat, amb il·lustracions de Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon i publicat per Nórdica. Narra l’aventura d’un eriçó anomenat Jefferson, heroi accidental d’aquest relat policíac per a infants de 9-10 anys. És petit, però ple de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.
La novel·la comença un matí de tardor en què en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupè. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar, perquè hi ha la neboda del perruquer, la Carole, que li fa peça. Però hi ha un fet inesperat que trasbalsa la vida del Jefferson i del perruquer. En vam parlar en aquest blog el mes de desembre passat. Ho podeu recuperar clicant AQUÍ.
La pregunta per participar en el sorteig d’un exemplar del llibre «Jefferson» és la següent: Quants centímetres fa l’eriçó Jefferson? Només cal que escolteu l’àudio del programa per saber-ho. Respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 21 de febrer.
En aquest mateix programa, quatre psicòlogues de prestigi ens van donar pautes per aprendre a conviure en pandèmia i no caure en el desànim i la desesperació: l’Agnès Brossa, psicòloga especialitzada en família i psicologia jurídica en l’àmbit familiar, i autora d'”Em dic Joan i crec que soc dolent” i “Compartir la vida educa”; la Verónica Antón, psicòloga sanitària, directora de SENDA, centre d’acompanyament familiar i educació viva; la Roser Batalla, psicòloga clínica; i l’Alícia Álvarez, doctora en Psicologia, coordinadora de les àrees d’Intervenció i d’Investigació de la Unitat de Crisis de Barcelona.
