Christian Bruel i la literatura compromesa

Seguir a les xarxes socials el que es cou perquè et permet saber què s’està publicant o està en camí.

Aquests dies, a l’ID, he vist que l’editorial EntreDos (de qui em considero seguidor fidel) té previst publicar aquest setembre “La historia de Julia” de Chistian Bruel. El cor se m’ha accelerat i, de poc, que no acabo a l’hospital amb un atac de nostàlgia.

Tenia aquest llibre en una publicació que va fer Lumen amb un altre títol (Clara, la niña que tenia sombra de chico) i conservo Lison y el agua dormida, una altra de les seves obres.

També els de l’editorial “El jinete azul” van fer una publicació, no recordo l’any.

Potser és per l’edat (va néixer el 1948) i perquè ens va tocar viure la segona meitat del segle XX, entenc perfectament la seva trajectòria. En Bruel va ser, a més a més d’autor compromès, editor de literatura infantil combativa i a favor de les noies. Va tirar endavant dos projectes editorials bonics de debò, curts però bonics. Un va ser “El somriure que mossega” (Le sourire qui mord), amb seu a París i la seva idea era publicar amb una visió que pretenia allunyar-se de la imatge carrinclona, estereotipada i conservadora que s’oferia de la infantesa i apostar per una literatura activista, emancipadora i combativa. Un fill de la revolució del 68, vaja.

L’any 1975 es va publicar L’Histoire de Julie i es van vendre més de cinc mil exemplars, tot un èxit, tenint en compte que les autoritats franceses responsables de les publicacions per a infants i joves el van qualificar, entre altres adjectius, com a pornogràfic.

Mireu què hi deia en Bruel:

“Considero que la publicació de quasi tots els nostres llibres són actes profundament polítics en el sentit que són propostes de resistència a l’ordre de les coses i que lluny d’indicar una línia, confien en lectors considerats còmplices i desperten un escrutini crític. És en això, sens dubte, on el polític i l’artístic poden anar de la mà.»

Si podeu, esteu al cas i doneu-li una oportunitat a aquest conte. No sé si ara el publicaran amb la versió inicial i sense censura però segur que les il·lustracions de l’Anne Bozellec us agradaran. Fixeu-vos en els cabells de la noia fets a tinta. Són una meravella.

Felicitacions a les exploradores d’EntreDos per la recerca i recuperació dels bons clàssics de la LIJ.

Vallverdú i les seves «Geografies»

L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.

Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.

A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) i on podeu llegir el següent:

Jo amb la host dels meus llibres

El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.

Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.

És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell

Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.

Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).

La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.

Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.

No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura.
Salut hi hagi!

I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)

«Mai facis pessigolles al tigre» i la dificultat d’obeir

Seguint amb el recorregut per l’obra d’em Marc Boutavant, us presentem un altre àlbum d’aquest artista polifacètic que en aquest cas s’allunya de la línia que vam comentar amb l’Ariol i el Gos pudent.

Aquest àlbum ens narra l’aventura de la Zara, una nena plena d’energia que no pot evitar tocar-ho tot i moure’s tot el temps. Molesta el seu pare jugant amb els pèsols a taula, desespera la seva àvia mentre està cosint i fins i tot irrita els seus amics quan es posa les postres al cap. Però, si hi ha una persona que es desespera amb la nena és, ja ho podeu imaginar, la seva mestra.

El relat ens situa en el dia que la classe va de visita al zoo. La Zara està molt contenta, vols conèixer tots els animals i va amunt i avall, malgrat la mestra li va dient NO toquis això, NO facis allò, etc. Juga amb els micos, colpeja les closques de les tortugues com si fossin tambors i la mestra la va renyant i recordant que, sobretot, no ha de fer pessigolles al tigre.

A l’hora d’esmorzar, mentre els seus companys estan tranquils menjant-se els entrepans, la Zara que no pot estar-se quieta, es cola discretament a la gàbia del gran tigre, i comença a fer-li pessigolles amb una ploma que ha agafat a l’aviari.

En aquell moment es produeix el cataclisme perquè el tigre rugeix, colpeja una branca que es trenca i desperta la serp que s’agafa al coll d’un flamenc que li dona una puntada al panda vermell que fa caure l’ós que cau sobre la morsa, etc. en una successió de desastres que acaben amb l’hipopòtam que cau a l’aigua i hi inunda tot. Són dues pàgines desplegables on podem veure l’encadenat de trompades, talment com si fos el carnaval dels animals.

La història continua i té un final circular.

L’Il·lustrador, en Marc Boutavant, ha dibuixar la nena des de tots els angles i la veiem saltar, ajupir-se, gatejar, mentre durant el recorregut pel zoo. HI ha una varietat extraordinària d’animals i de plantes que ens obren moltes possibilitats d’investigació.

El dibuixos estan fet amb l’ordinador (photoshop) amb tots suaus i agradables.

M’ha agradat el joc d’anar trobant a cada pàgina (o gairebé a cada pàgina) l’animalet que hi va apareixent.

Mestres, segurament us serà fàcil reconèixer algun dels alumnes que heu tingut a l’aula.

Lectura recomanada per al cicle infantil.

La versió catalana està exhaurida (segons es llegeix al web de l’editorial) però la castellana es pot aconseguir.

LES DADES:
Títol: Mai facis pessigolles al tigre
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductor: Antoni Lillet
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2016

«Fora de lloc», una novel·la gràfica sobre la frustració

Un còmic basat en una història real segons explica l’autora en les darreres pàgines, en una mena de “bonus track” que ens situa i ens aclareix els que li va succeir quan era petita.

La narració ens explica com la Jen, després de la separació dels seus pares, ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou. Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.

L’estiu a la granja es complica quan arriben les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare. La gran, l’Andy, és molt saberuda i això li generarà a la Jen frustracions, les seves emocions es veuran sacsejades en veure les injustícies que li estan passant i sentir-se poc més que un zero a l’esquerra.

Cap a la meitat de la novel·la les coses començaran a canviar perquè la nena aprendrà que malgrat els inconvenients, la vida ala granja li aporta experiències que mai havia experimentat a la ciutat i que conviure amb les dues germanastres no és tan dolent.

El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida. De fet, és una frustració universal.

«Fora de lloc» és una bona lectura per als nois i noies de nou a dotze anys.

Hi ha un aspecte que ens balla pel cap de fa uns quants mesos i és el paper del protagonistes masculins i femenins. Aquí, tornem a trobar-nos amb noies i dones potents (la Jen, la seva mare i l’Andy) i en Walter un home força inútil i babau (no sabem que hi veu la mare en ell) com a única referència masculina.

Veurem com ho entomen els nois que participin a l’Atrapallibres d’enguany perquè es una de les lectures seleccionades per a la categoria de 10 anys.

La línia gràfica és clara, entenedora, senzilla, amb imatges a tota pàgina o a dues pàgines, detalls acurats, S’hi assembla molt a la de la Raina Telgemeier, de qui hem comentat en aquests mateix blog, una de els seves obres, Germanes. Recordeu: (https://jaumecentelles.cat/2023/05/17/germanes-una-aventura-grafica-veridica/)

LES DADES:
Títol: Fora de lloc
Autora: Lucy Knisley
Il·lustradora: Lucy Knisley
Traductora: Maria Bertran
Editorial: Barcanova
Pàgines: 224
Barcelona, 2022

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

«Trucada perduda», una novel·la gràfica sobre la por col·lectiva

Fa dotze anys hi ha haver una massacre a Noruega, la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. Van ser assassinades 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

S’ha publicat una novel·la que recorda els dies posteriors i se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després de 22 de juliol comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments a l’illa, en el moment del tiroteig.

La protagonista del relat és la Rebekka, una noia que intenta entendre els motius i els pensaments del terrorista i busca paraules que expliquin la seva por. La noia viu amb mare que és policia i es passa el dia enganxada a la tele escoltant les noticies i un germà que s’ha quedat bloquejar davant de l’ordinador, sense sortir de l’habitació.

Un més després dels atemptats ella i la seva amiga Fariba comencen les classes a l’Institut i la seva vida va canviant amb el coneixement de nous amics i companys. Intenten recuperar la vida quotidiana, però no és fàcil.

«Trucada perduda» es llegeix molt bé perquè l’autora ha trobat els recursos per fer-nos fàcil i entenedor el relat. El colors, per exemple, ens ajuden a situar-nos en els diferents moments: El present dibuixat amb traços senzills, amb pocs diàlegs, imatges emmarcades i acolorides en tons blaus i grisos, els moments dels atemptats en tons vermells que tenen molta força, els moments dels malsons quan ella dorm sobre fons negre i marcs blancs. El llenguatge visual és genial, està molt ben pensat i és bàsic per entendre i seguir la narració.

Pel que fa al text, hi ha diversos registres. Hi ha un llenguatge que simula els missatges de mòbil, un altre, emmarcat en caixa, que reprodueix els discursos que el president del país adreça a la població, les paraules en argot dels joves de la època. Tot plegat ben triat perquè les paraules que s’usen ens situen de manera honesta i directa en la tensió del moment.

M’ha impactat, cap al final, el diàleg dels germans, quan el gran recorda el mar de flors que es va produir. Són unes pàgines sense text on només es veuen els carrers plens de flors, els dies següents a la massacre i la marxa de les roses. Recordeu? Una imatge d’aquell dia:

«Trucada perduda» se situa a Noruega però la por dels adolescents és compartida, malauradament, per la dels nois i noies que viuen a tot arreu, a molts llocs del món com els qui pateixen la guerra d’Ucraïna, els estudiants dels USA que han viscut atemptats similars al seu centre educatiu, els nois amenaçats a Colòmbia, a Mèxic, a Veneçuela, a l’Afganistan, als afores de París, a Brasil, a Síria, al Sudan, etc.
També hi ha una història d’amor, commovedora. I pensaments profunds i sobretot preguntes.

Potser, de canviar alguna cosa, hagués triat una coberta diferents perquè la que hi ha no em transmet la potència de la història.

No podem més que felicitar a l’editorial per la traducció d’aquesta obra que va ser mereixedora del Premi de Literatura infantil i Juvenil del Consell Nòrdic, el 2022.

Recomanada a partir de quinze anys.

Al web de l’editorial, llegim:
Oslo, tardor del 2011
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

LES DADES:
Títol: Trucada perduda
Autora: Nora Dasnes
Il·lustradora: Nora Dasnes
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Meraki
Pàgines: 285
La Seu d’Urgell, 2023

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Marc Boutavant, il·lustrador de les aventures de l’Ariol

En Boutavant és força conegut perquè és l’il·lustrador de la sèrie de relats del Gos Pudent i el Gat Xafat però té altres sèries que també són molt llegides (a França, especialment). Una és la de l’Ariol, uns còmics per a primers lectors.

El personatge principal és l’Ariol, un ruc blau amb ulleres, una mica entremaliat i somiador. De vegades, mareja força als seus mestres i als seus pares amb les seves preguntes.

Els llibres estan estructurats en dotze capítols de deu pàgines cadascú. Són ideals per començar a llegir còmics i entendre’ls. El vocabulari és molt assequible i el somriure està garantit.

El millor amic de l’Ariol és un porc, de nom Ramono. Són inseparables i sempre troben idees absurdes per mantenir-se ocupats. Els altres personatges són els companys de classe, com la Pétula, una vaca amb pigues de qui està enamorat, el cavall Pánfilo, en Mosquita i sobretot el Cavaller Cavall, l’heroi més dur de tot l’univers.
També hi ha el senyor Pistón, un gos gran. És el mestre que s’inventa històries divertides perquè els seus alumnes recordin bé les seves lliçons. Hi ha un altre mestre, el d’educació física, el senyor Ribera, que és un pollastre que fa molta gràcia quan parla.

Cadascun dels personatges presenta un humor diferent i sentiments particulars.

Aquest estiu estic revisant l’obra d’en Boutavant i us aniré explicant algunes coses curioses d’aquest autor.

LES DADES del primer llibre de la sèrie:
Títol: Ariol, Un burrito como tú i como yo
Autor: Emmanuel Guibert
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Pilar Garí
Editorial: Harper Collins Ibérica
Pàgines: 128
Madrid, 2018

Booktrailer fet per l’editorial:
https://www.youtube.com/watch?v=VbaWaYk5z68

Un dels capítols de les seves aventures per a la televisió.
https://www.youtube.com/watch?v=ZVk6ydixb2M&t=1s

i si teniu ganes de fer-vos un Ariol de cartolina, aquí teniu la plantilla.

«la vida íntima de la Laura», una història de gallines

El mes de febrer es va publicar en català aquest conte de la Clarice Lispector, autora de novel·les potents per a adults, exigents i que sempre suposen un repte per al lector. És una autora que m’agrada perquè defuig de la literatura fàcil.

No és la primera escriptora que fa incursions en la literatura infantil i, sovint, el resultat no és l’esperat. Quan es va publicar “La vida íntima de laura” en castellà, allà pels finals dels anys setanta no va tenir gaire ressò, al menys a casa nostra. De manera semblant, no han passat al grup dels clàssics imprescindibles altres obres d’autors reconeguts com José Saramago (La flor más grande del mundo), Camilo José Cela (Las orejas del niño Raúl) i altres que teníem a la biblioteca escolar i no eren gaire sol·licitats.

Ara, Club Editor, ens posa a les mans aquest relat en català i amb il·lustracions de la Mariann Máray.

El relat ens narra la vida d’una gallina, la Laura, la millor gallina ponedora del corral. Està casada amb en Luís, un gall força vantat de si mateix que es creu fins i tot que és ell qui fa sortir rel sol cada matí. Durant la història van passant coses diverses com la nit que un lladre arriba al corral amb la intenció de robar la Laura, o el final del relat amb els nens de la casa a taula amb una safata que conté el que era la Zeferina, la cosina de la Laura, tallada a rodelles, a punt de ser cruspida, o l’aparició d’en Xext, un habitant del planeta Júpiter, etc.

Destaca la manera com està redactat. Una veu que narra i també s’adreça al lector (de manera simpàtica i amigable) creant llaços afectius, empatitzant i fent-nos gaudir de la narració.

Una nit la Laura va sentir que l’ou estava a punt de néixer. Com és que ho va sentir? Perdona’m, no ho sé pas. No he sigut mai una gallina.

Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes. Però això és cosa de gustos (i mitjos gustos)
Lectura recomanada a partir de sis anys.

Me n’adono de la quantitat de contes on les gallines en són protagonistes i em balla pel cap fer-ne un recull.

Al web de l’editorial trobareu molta informació dels autors i algues frases que expliquen molt bé de què va el conte, com aquestes:

Aquest conte respon al dilema que tenim els humans enfront dels animals: quina bona companyia, però quin bon estofat! I ho fa amb l’afectuosa crueltat que la natura gasta amb tots els éssers vius: narra sense vel, i amb molt d’humor i tendresa, les aventures d’una gallina conscient que se la podrien menjar qualsevol dia.
Lispector escriu com si pensés en veu alta i la màgia d’aquest conte té a veure amb l’oralitat: és un diàleg, amb totes les digressions d’una bona conversa. S’espera del petit lector que interrompi tantes vegades com vulgui.


LES DADES:
Títol: la vida íntima de la Laura
Autora: Clarice Lispector
Il·lustradora: Mariann Máray
Traductor: Josep Domènech
Editorial: Club editor
Pàgines: 56
Barcelona, 2023

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.