Falten 10+1 dies per a la celebració de la Jornada Lúdico-Matemàtica que es farà el dissabte 15 de novembre, de 10.30 a 13.30 h. Si no plou ens trobarem a la Rambla de la Marina/carrer de Provença. En cas de pluja, les activitats es faran al Museu de l’Hospitalet (Edifici l’Harmonia).
Enguany, aquesta trobada se celebra en el marc dels actes internacionals en memòria de Martin Gardner (1914–2010), divulgador científic nord-americà especialitzat en matemàtiques recreatives, amb l’objectiu de popularitzar les matemàtiques a través del joc, la curiositat i el pensament creatiu.
Al llarg del matí hi haurà un ampli ventall d’activitats relacionades amb les matemàtiques: Construcció de cúpules de Leonardo Polydron gegant Toc de gratacels Trencaclosques i jocs d’estratègia Papiroflèxia Activitats amb calculadores I molt més!
Aquest any, en Robert Escribano i l’Enric Roldán, organitzadors de l’esdeveniment m’han convidat a explicar contes matemàtiques.
He preparat un tríptic que complementa el que s’acostuma a repartir on apunto alguns dels relats que explicaré. Aquest:
Una jornada oberta a tothom —famílies, alumnat, professorat i públic en general— per gaudir plegats de les matemàtiques d’una manera lúdica, participativa i propera.
Organitzen: El Casalet, el MMACA (Museu de Matemàtiques de Catalunya), Pessics de Ciència i el CRP de l’Hospitalet, amb el suport de l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Diputació de Barcelona.
Si algú es dedica a buscar llibres per a infants que continguin la paraula «Lluna» a la coberta, probablement la cerca serà interminable. Fins i tot, pot acabar “llunàtic” (és broma).
Un dels últims que he llegit amb el títol “LLuna” m’ha semblat enginyós, com una mena de joc entre l’autor i el lector.
En format reduït (16 x 16 cm.), en cartoné i fulls arrodonits, ideal per a infants més menuts que el puguin llegir acompanyats de l’adult.
A la coberta, ja ho veieu, un gat i un gos (bé, els infants diuen que és un llop la primera vegada que el veuen) que seran el protagonistes del relat perquè hi viuen junts en una casa. Tenen un problema: a casa seva no hi ha llum i al vespre no poden llegir. A partir d’aquí se les empescaran per trobar la solució.
La gràcia és que a cada pàgina doble trobem a l’esquerra una frase i a la dreta una imatge que complementa el relat.
Per exemple: Si a l’esquerra llegim que “van pujar a una”, a la dreta hi ha dibuixada una escala. I així successivament.
No cal dir que al final trobaran la llum que els cal per llegir un llibre que porta per títol, precisament, «Lluna».
Un llibre-endevinalla que agradarà als infants que comencen a tocar llibres.
És el primer relat que llegeixo d’aquesta editorial que publica en francès, castellà i català. Nöop és el nom curiós que té a veure amb l’origen del pares de l’editorial que són d’origen senegalès on aquesta paraula “Nöop” significa felicitat, la felicitat de transmetre boniques històries.
LES DADES: Títol: Lluna Autor: Christian Roux Il·lustrador: Christian Roux Editorial: Nöop Pàgines: 30 Barcelona, 2025
D’ací uns dies es celebrarà la 3a edició. Serà el 8 de novembre de 2025 a la biblioteca La Bòbila.
QUÈ ÉS LA BIBLIOTECA HUMANA? La Biblioteca Humana és una iniciativa nascuda a Dinamarca l’any 2000, que s’ha expandit a més de 80 països arreu del món, i que el 4 de novembre de 2023 es va estrenar a L’Hospitalet, a la Biblioteca de La Florida.
Una iniciativa innovadora basada en crear un marc segur per a converses personals que ajuden a desafiar els prejudicis, combatre la discriminació i contribuir a una major cohesió humana, superant les diferències socials, religioses i ètniques. Un espai per al diàleg, on discutir temes tabú de manera oberta i sense condemna. Un lloc on les persones que difícilment parlarien entre elles, troben espai per a la conversa, amb la finalitat de trencar barreres socials i contribuir a la construcció d’una societat més justa i inclusiva.
En un esdeveniment obert al públic, un grup de persones prèviament seleccionades i acompanyades per l’organització “es presten” a compartir les seves històries de vida com a llibres oberts, Llibres Humans, amb un grup reduït de persones, a qui anomenem lectors i lectores, oferint-los l’oportunitat d’escoltar les seves històries de vida, preguntar o contrastar idees preconcebudes.
L’esdeveniment s’estructura en diverses franges de lectura o passis, als quals les persones lectores es poden inscriure a través d’un formulari (inscripció gratuïta).
Cada edició de la Biblioteca Humana presenta el seu propi catàleg de títols o “Llibres Humans”: persones que han patit discriminació o rebuig social a causa del seu estil de vida, del seu origen, de la seva religió o de les seves circumstàncies vitals, entre d’altres.
Si voleu assistir, podeu veure el catàleg de persones que es presten a explicar la seva experiència, informació complementària com les normes de comportament, fotos, vídeos i altres, però us heu d’inscriure perquè l’aforament és limitat.
Dijous passat vam celebrar la primera Clandestina del present curs. En acabar, de camí a casa, vaig pensar que hi ha dies que valen molt la pena d’haver-los viscut, com ens acabava de passar.
Preparem les tertúlies amb l’esperança que n’aprenguem, reflexionem i compartim opinions. No sempre l’encertem però, en aquest cas, es van superar amb escreix les expectatives.
Primer, per la manera tan entenedora d’explicar la seva filosofia de vida de la persona convidada, la Inês Castel-Branco, editora d’Akiara books.
Després pel mateix tema que tractàvem, allò que els anglesos anomenen com nature writing i que coneixem com a liternatura.
I, sobretot, pel clima que es va crear. En aquests temps que sembla que tot són presses, discussions, enfrontaments aspres i queixes vàries, vaig notar un ambient tan positiu que, com he apuntat abans, no puc més que agrair a totes les persones que van assistir la seva predisposició en fornir un clima agradable, d’aquells que no vols que s’acabin mai.
Però anem a pams i ordenadament.
Abans de presentar la Inês, vam explicar el significat del vocable liternatura, el seu origen i ens vam referir als Festivals que des del 2018, impulsats pel Gabi Martínez, autor de llibres molt potents relacionats sempre amb la natura, es celebren a diferents llocs del món. El proper, a Nova York el 14 de novembre, després a Guadalajara (Mèxic) i altres indrets. Vam recordar, també, que el primer es va celebrar a Tamurejo (Extremadura) i sota el nom Siberiana és un dels indrets on més cops s’han trobat autors, pintors, músics, cineastes, poetes, etc. per compartir experiències sempre relacionades amb la natura.
Després vam presentar la Inês Castel-Branco i vam fer un breu recorregut per la seva vida, des del seu naixement a Lisboa, seguint pels anys que va viure a CasteloBranco ciutat del centre de Portugal, els anys d’estudis d’arquitectura a Porto i la seva vinguda a Barcelona, on resideix des de fa molts anys.
La seva relació amb la literatura infantil s’inicia el 2007 quan va començar a aportar els seus coneixements al món de l’edició. Anys més tard, el 2018, va crear AKIARA BOOKS on ella fa totes les tasques de l’auca: acompanya els autors i els il·lustradors, tria el millor paper, la maquetació, la promoció, etc.
A Akiara books publiquen entre sis i vuit llibres cada any. Sempre en tres idiomes (català, castellà i portuguès) i cuidant els detalls amb molt de carinyo, de manera que el producte resultant sigui molt semblant a una obra d’art: diferent, exclusiu i que convidi a agafar-lo entre les mans, obrir-lo i començar a llegir.
Akiara books, ara mateix, és l’editorial que fa una aposta més clara i compromesa amb la natura, però també amb la justícia social, el canvi climàtic, les desigualtats, etc. Els llibres que publiquen aspiren a fer un món més reflexiu, sociable i generós. Potser per això tenen la intenció d’aprofundir en “el cultiu de la saviesa, la interioritat i la qualitat humana”
AKIARA, en paraules de la Inês, busca provocar debats, dilatar horitzons, combatre prejudicis i educar en el sentit estètic, la creativitat, l’empatia, l’equilibri emocional, la sensibilitat ecològica, la interculturalitat i el creixement espiritual.
La presentació, molt emotiva, hipnòtica i encisadora va seguir un guió que repassava alguns dels llibres de cadascuna de les col·leccions que, any rere any, van creixent i mantenint-se vives. La Inês parlava i ens emocionava explicant els detalls del procés de creació d’alguns llibres. Mentre ens mostrava un llibre i un altre, ens feia adonar dels detalls gràfics, de les composicions, del format, del tipus de paper, i entremig afegia una anècdota, un pensament, tot expressat de manera amable i divertida.
No cal que m’estengui en el que va explicar perquè només cal que entreu al seu web https://akiarabooks.com/ i allà trobareu moltíssima informació i molt ben ordenada.
Trobareu els seus principis d’ecoedició. Diuen així: A Akiara sempre hem estat preocupats per la sostenibilitat. Des del setembre d’enguany hem fet un pas més en el camí de l’ecoedició. Ara som socis col·laboradors de l’Institut de l’Ecoedició, que té per missió promoure la publicació sostenible basada en calcular, minimitzar i comunicar l’impacte ambiental dels llibres, per ajudar a crear consciència. Volem compartir amb vosaltres els principis que ens guien:
Producció pròpia Els nostres llibres han estat somiats des del principi per nosaltres, en un treball col·laboratiu, directe i transparent entre totes les persones que els fan possible.
Ecoedició Seguim els principis d’ecoedició en totes les etapes del procés d’elaboració dels nostres llibres, amb l’objectiu de crear objectes únics amb el mínim impacte ambiental.
Impressió local Imprimim a Barcelona, a pocs quilòmetres del nostre espai de treball, amb papers certificats FSC o reciclats, amb tintes vegetals i màquines LED UV (neutres en emissions de CO2), i des de fa un temps no plastifiquem les cobertes.
Ecoedisseny Cada col·lecció té un format únic i original, dissenyat des de l’inici en diàleg amb la impremta, per reduir al màxim la merma del paper i per crear una experiència agradable als sentits i d’aspecte artesanal.
Producció limitada Publiquem poc, entre sis i vuit llibres l’any (en tres llengües simultàniament), perquè cada llibre es mereix tota la nostra atenció i perquè no volem inundar de novetats un mercat ja saturat.
Compromís amb el món Intentem que els nostres llibres siguin coherents en el contingut i la forma, i que ajudin a reflexionar, sense moralismes, sobre les grans qüestions del món d’avui.
Despertar l’encís Volem recuperar el sentit de meravella davant del món amb les temàtiques que triem, amb atenció als detalls i profunditat poètica: llibres amb llum pròpia.
També podeu entrar en cadascuna de les col·leccions i veure els llibres, un per un, i ben detallades les seves característiques. Trobareu Akialbum, Akimira, Akinarra, Akiparla, Akipoeta, Akivida, Akiwow i Petit Fragmenta.
De cada col·lecció vam poder gaudir de les explicacions d’un parell de llibres. Així, vam conèixer La platja dels inútils, Les històries de Nasrudín, Plantar el mon, Un paisatge una flor, Anem al bosc, Temps de Haikus, Gràcies Mare Terra!, Cues de somnis, Jane Godall, Tancho, Wangari Maathai, Per què plorem?, i alguns altres.
I, com acostuma a passar, el temps se’ns va tirar a sobre. En aquest sentit, ja ho hem explicat alguna vegada, som rigorosos. La tertúlia comença a les 18:00, puntual, i acaba a les 19:15 perquè després tenim 30 minuts de conversa informal mentre prenem una copa de cava, gentilesa dels col·laboradors (Juvé i Camps i Gallina de piel) i un bocí de pa de pessic que ens va portar la María B.
Aquest moment de conversa distesa per fer aquells comentaris pendents, de saludar-nos i fer una mica de “cotorreo”, també forma part de la sessió. Crec que va ser Mozart qui va dir que el silenci que es produeix quan acaba de sonar la darrera nota d’una simfonia, una sonata, una òpera, etc. també forma part de la partitura. Doncs, d’igual manera, el que es parla en acabar la Clandestina entre els assistents queda com a enriquiment personal de cadascú i això també té el seu valor.
Gràcies, també, a les assistents que m’han fet arribar un bon grapat de fotografies de la trobada. Algunes són les que acompanyen aquest escrit. La resta queden als arxius de l’Espai Llamps i Centelles.
La propera Tertúlia Clandestina serà el mes de desembre. Uns dies abans donarem pistes del tema. De moment, anoteu la data: dijous, 11 de desembre. Us hi esperem!
Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.
«Topotip i Topotap» és una faula d’Isop però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives.
En Topotip és un ratolí de camp que convida en Topotap, a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats.
La visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla.
—M’estimo més tornar a casa —diu en Topotip amb la lliçó apresa— val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.
Igual que moltes de les faules d’Isop, la història del ratolí de camp i el ratolí de ciutat tampoc ha perdut vigència.
Com a tots els programes, fem una pregunta relacionada amb el llibre que presentem i entre els participants sortegem el llibre gentilesa de l’editorial, en cast cas “libros del Zorro Rojo”. La pregunta per al concurs sobre el llibre «Topotip i Topotap» és:
Quina és l’amenaça més gran que troben en Topotip i en Topotap a la ciutat?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 2 de novembre.
I al darrer concurs la guanyadora del llibre «A, B,C i la Sra Smith» és la Família Calvet Pocurull L’enhorabona!
Agraïm moltíssim que hi participeu encara que hagueu guanyat en alguna ocasió i imagineu que potser no tornareu a guanyar, però ens fa molt contents rebre les respostes perquè significa que escolteu el programa i ens feu costat.
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
Baralles i gelosia entre germans: com gestionar-les?
Voler que els germans no es barallin mai és un impossible. La relació entre germans és la primera escola de relacions i és una oportunitat per aconseguir eines per a la vida. Si els nostres fills es barallen tot el dia com gat i gos, què podem fer? Intervenir-hi o deixar-los fer? Com es gestiona l’arribada d’un germanet? Com es poden evitar els favoritismes i la gelosia entre germans? I com es pot gestionar la rivalitat entre germans bessons o entre germans de famílies reconstituïdes?
A “L’ofici d’educar”, estrenem “L’escola de pares” parlant de com tenir una relació sana entre germans amb la psicòloga de criança respectuosa Elisenda Pascual, autora d'”Amor de piel adentro”, “Criar i jugar”, “Maternitat invisible” i “L’ombra de la Clara” i psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia”. I sentirem també Tània Garcia, educadora social, pedagoga i investigadora en neurociència i socioeducació, i autora de diversos llibres d’educació i neurociència, entre els quals hi ha “Germans”.
Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.
Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.
L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.
Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:
Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.
L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.
Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.
Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)
Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.
LES DADES:
Títol: Ai, renoi! Text: Michael Rosen Il·lustracions: Helen Oxenbury Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pàgines: 40 Barcelona, 2025
A l’escola busquem estratègies per estimular l’escriptura creativa dels infants. Sovint tenim un aliat extraordinari en Gianni Rodari i les seva Gramàtica de la fantasia, o també en els suggeriments d’en Gonzalo Moure al seu assaig Por qué llora la maestra, les imatges d’Imagina un día i altres llibres singulars com Los misterios del señor Burdick, per exemple.
Ara, l’editorial Corimbo Travesía ha publicat un llibre semblant. En aquest “Contes breus de deu paraules” en Joseph Coelho ens presenta vint relats il·lustrats que tenen la gràcia d’usar només deu paraules per empènyer la imaginació del lector i pensar com continua la història, què va succeir abans, etc.
Hi ha algunes frases molt potents. La segona —La mestra guia els infants al dellà del gran portal— és premonitòria del que trobarem i es veu una mestra invitant els infants a entrar no se sap ben bé on, tot i que l’amenaça d’uns tentacles de pop gegant són inspiradors i fan pensar en un indret desconegut i perillós.
Les frases van acompanyades d’il·lustracions a doble pàgina, fetes per diferents artistes, alguns de molt coneguts com Shaun Tan.
Acompanyen els contes, un prefaci del propi Coelho i un parell de reptes d’escriptura creativa al final. Els contes petits de deu paraules ajuden a interactuar amb els relats i conviden els lectors a ser parts actives del procés de narració. A l’escola poden ser una eina ideal per a que els infants desenvolupin les seves habilitats creatives perquè ajuden a iniciar un relat, defugint de la por al full en blanc i ampliant la història.
A l’editorial recomanen aquest llibre per a infants a partir de cinc anys, però no ho veig. Crec que pot funcionar molt millor a Cicle Superior i l’ESO.
LES DADES: Títol: Contes breus de deu paraules Autor: Joseph Coelho Il·lustradors: Diversos Traductora: Maria Luccetti Editorial: Corimbo Travesía Pàgines: 52 Barcelona, 2025
Vam tenir l’honor de rebre a en Marc Boutavant a l’Hospitalet (https://jaumecentelles.cat/2024/01/22/tertulia-amb-en-marc-boutavant/). Ens va explicar el seu mètode de treball i vam comprovar com n’és de variada la seva manera d’il·lustrar. Només cal agafar els seus llibres i comprovar-ho. Si observes un “Ariol”, un “Muk” i un “Gos pudent”, no diries que són obra del mateix autor. I ho són.
És el que ha passat amb aquesta novetat. En Boutavant ha entès que es tracta d’un conte adreçat als infants de cicle infantil i ha adoptat una paleta cromàtica i una manera de dibuixar més clàssica, amb la intenció de facilitar la seva lectura.
De tota manera, els seguidors d’en Boutavant podran comprovar alguns detalls que són la seva marca personal com els fons acolorits (carbassa, groc, vermell, rosa,…) d’algunes escenes. També hi ha referències al Gat Xafat, a l’Ariol i a d’altres personatges del seu imaginari.
La història és divertida perquè ens presenta un os que vol saber com acaba el llibre que està llegint i cada cop que és a punt de passar pàgina, l’interrompen diversos personatges que volen tastar les seves boníssimes farinetes.
Els visitants són prou coneguts: La Rinxols d’or, la Caputxeta, els tres porquets i l’àvia de la Caputxeta… calla! Que potser no és l’àvia i és algú que s’ha disfressat d’àvia i ve amb altres intencions.
El relat és obra de l’escriptora i poeta Laura Mucha, molt coneguda al Regne Unit.
Un àlbum il·lustrat amb una seqüència repetitiva que va pujant la tensió a mesura que avança el desenllaç.
Lectura recomanada per a infants de tres a sis anys.
LES DADES: Títol: Farinetes, sisplau! Autora: Laura Mucha Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 48 Barcelona, 2025
Un àlbum il·lustrat que farà pensar als pares que estan sempre estan a sobre de la canalla recordant-los que “res de pantalles”, “menja’t tota la verdura”. “endreça l’habitació”, “res de caramels i xiclets”, “no molestis” i , sobretot, “porta’t bé”.
Però, en algunes ocasions, els pares surten a sopar, han d’anar a comprar, deixar la criatura a casa dels avis, etc. Són aquells moments on lluny dels pares, passen coses diferents.
Les mestres saben que, quan els infants es troben lluny de la vigilància dels pares o les mestres, s’han d’espavilar a trobar la solució als conflictes que se’ls presenten, són veritables situacions d’aprenentatge. Potser tornaran amb els genolls pelats, hauran tocar una planta que els ha produït urticària, o vés a saber què. Aprenentatges.
El llibre de la Cristina Losantos es basa en quelcom de semblant. Ens narra la vida d’un nen de sis anys, en Pere, el qual, de tant en tant, s’ha de quedar sota la vigilància d’altres persones (la cangur, els avis materns, els avis paterns, el veí, la verdulera de la botiga de davant de casa, etc.) Amb cadascuna d’aquestes persones, en Pau viurà aventures extraordinàries que no es poden explicar als pares, són secrets.
L’autora ha trobat una idea fantàstica per tal que els secrets quedin amagats i només es puguin llegir obrint les solapes que acompanyen cada capítol: La Mercè, en Pau, la Lola, els avis de Barcelona, els avis del poble, les cosines, l’oncle Pep.
Il·lustracions divertides, fàcils de descodificar i amb l’estil característic de la Cristina Losantos.
La història ofereix moltíssimes oportunitats de conversa sobre el món dels secrets que tots amaguem. Per a infants de cicle infantil i cicle mitjà.
LES DADES: Títol: En Pere dels 7 secrets Autora: Cristina Losantos Il·lustradora: Cristina Losantos Editorial: Combel Pàgines: 34 Barcelona, 2025
Al nord de la província de Granada hi ha Cúllar, un poble situat en una mena d’altiplà, a prop de poblacions com Baza, Guadix, Orce i altres indrets amb els que comparteix una història molt antiga, tan antiga que es remunta al megalític.
Allà vam anar fa uns dies. El nostre objectiu: “La Cueva de los cuentos”.
La cueva és diu així perquè és, en realitat, una casa cova, com moltes de les que es troben per la zona. El seu origen, com és fàcil de suposar, prové de la necessitat d’aixoplugar-se de la pluja, del fred i de la calor, si fa no fa, com els homes primitius. En aquella zona, encara hi ha moltes famílies que viuen en coves, unes coves que han anat condicionant i que disposen d’aigua, llum, wifi i tot el necessari per sobreviure.
Em va recordar, les coves que hi havia a l’Hospitalet, al barri de Sant Josep, on vivien amics de la família. Amb el temps, les va tancar i les persones van ser enviades a Sant Boi, al barri de Las cinco rosas, a uns pisos que es van construir expressament per a ells i per a altres famílies vingudes del Somorrostro, Montjuïc, etc. Recordo que alguna vegada havíem anat a visitar-los. Gent molt humil.
A l’entrada de La Cueva de los cuentos ens esperaven l’Ana i en Diego, treballadors de la paraula, incansables integrants de Colorín Colorado, un grup que fa trenta-set anys que es dedica a l’animació cultural, a la narració i a contar contes als infants. La seva dilatada trajectòria va lligada als llocs on han viscut i on han instal·lat el seu campament base. A Cúllar van arribar fa uns cinc anys perquè abans estaven en un poble relativament proper —Serón (Almeria)— on tenien tot el material dins d’una estació de ferrocarril per on ja no passaven els trens. Li deien “La Estación de los Cuentos” i ho presentaven així:
La Estación de los Cuentos es una exposición permanente, abierta todo el año. Un pequeño museo dedicado al libro, al cuento, un homenaje a la oralidad, a la palabra; la historia del libro contada, narrada para todas las edades; un paseo entre el reino del papel y Cervantes, un sendero en un Bosque Encantado, un homenaje al gran escritor Roald Dahl, a los clásicos y en especial a Andersen, La casa de la luna; además de libros gigantes, raros, y curiosos cuentos del mundo, artilugios y creaciones poéticas. Obras de arte dedicadas al libro.
Però, ai!, durant la pandèmia, la pluja i les tempestes van malmetre el sostre i els responsables de l’edifici (ADIF i l’Ajuntament de Serón) no van tenir prou vista (o ganes, ves a saber!) d’arreglar-ho. Així que l’Ana i en Diego van haver de buscar un altre indret on instal·lar el museu que recull la feina de tota la vida dedicada a la promoció de la lectura.
D’aquella peripècia ferroviària encara conserven el material específic, un bon grapat de maletes i elements relacionats amb el fascinant món dels trens i dels viatges.
El dia que ens vam trobar, havien convidat a mestres i bibliotecàries de la zona a compartir l’experiència de conèixer la cova. Va ser una visita guiada, talment com la que fan amb els infants que arriben de tot arreu, de pobles d’Almeria, Múrcia, Alacant, Jaén, etc. Moltes escoles repeteixen any rere any. Per aquest lloc passen cada curs centenars d’infants de totes les edats.
La visita que ens van regalar és difícil d’explicar perquè les paraules no recullen prou bé les sensacions viscudes.
Sí, podem dir que traspassar la porta va ser com l’Aladí entrant a la cova dels lladres, com l’Alícia caient al pou, com la Dorothy despertant-se a Kansas o com Cernuda entrant en un poble d’Àvila, a lloms d’un ruc, recitant: “Donde habite el olvido, En los vastos jardines sin aurora; Donde yo sólo sea memoria de una piedra sepultada entre ortigas sobre la cual el viento escapa a sus insomnios”.
Sí, va ser com fer un viatge al món meravellós de la infantesa però acompanyats per l’aroma de la cal de les parets, de les llums i les ombres que es projectàvem pels racons, de les paraules del Diego que ens explicava històries de la prehistòria, ens recordava què es feia amb l’espart que vam veure pels voltants o ens mostrava objectes increïbles, mentre l’Anna, experta titellaire, donava vida als personatges que anàvem trobant per les diferents estances.
Sí, vam sentir la màgia que es produeix moments abans d’obrir un dels molts llibres gegants fets per ells, com el llibre núvol o el llibre ocell, per exemple.
Sí, vam cantar i vam recordar a Arnold Lobel, David Mc Kee, Werner Holtzwart, Enrique Morente, Federico Martín, Joan Manuel Gisbert, Carlos Cano, Roald Dahl, García Lorca, Paco de Lucía, i molts altres personatges reals o imaginaris que formen part de la nostra vida.
En acabar la visita, van ser tan amables que ens van convidar a dinar dins la cova. Va ser un moment emotiu, ple de complicitats i records compartits.
De tornada, vaig recordar un fragment de Lorca que s’escau amb el que vam viure. Deia:
Llevo las carabelas de los sueños a lo desconocido. Y tengo la amargura solitaria de no saber mi fin ni mi destino.
Una cosa que ens va sobtar i no vam entendre és com és possible que la gent del poble encara no hagi valorat prou bé la feina que fan. No ho entenc perquè veuen passar pels seus carrers autocars plens d’infants il·lusionats pel que trobaran a La Cueva de los cuentos.
Des de l’Espai Llamps i Centelles estem fent gestions per mirar de portar-los a l’Hospitalet i fer alguna sessió amb ells.
La invitació a la lectura 