31 gener 2018 by jcentell

Estimat Bau, un llibre que parla de llibres

Els llibres tracten tots els temes imaginables però hi ha alguns que formen part d’allò que es diu metaliteratura, llibres que parlen de llibres. A la producció adreçada a infants i joves també en trobem que tenen com a protagonista el llibre, així com altres on el llibre és un element important en la narració. Esquemàticament podem classificar-los en:

Narracions en les quals els personatges entren i surten dels llibres, com per exemple Sorra a les sabates, Historia de la ratita encerrada en un libro, o El libro en el libro.
Narracions que expliquen històries dels llibres com és el cas d’Artefactes, o Los libros errantes.
Narracions que presenten tipus de llibres com passa a Me gustan los libros.
Narracions que passen al lloc on viuen els llibres, a les biblioteques: Guillermo un ratón de biblioteca, El monstruo y la bibliotecària, o El segrest de la bibliotecària.
Narracions que ens transporten a d’altres móns a partir d’un llibre concret com és el cas de El saber perdut, La història interminable, etc.

Veiem-ne alguns exemples:

Olívia. Una porqueta feliç de ser-ho a qui agrada molt ballar i que acaba totes les seves aventures a la nit, amb un llibre entre els mans, abans d’anar a dormir.

—Avui només cinc llibres, mare —diu.
—No, Olivia, només un.
—Què et sembla si són quatre?
—Dos.
—Tres.
—Bé, d’acord, tres… Però ni un més!

Me gustan los libros
Un àlbum d’Anthony Browne que fa una repassada als diferents llibres per a infants. Les il·lustracions d’aquests autor són goril·les, com a gairebé totes les seves obres.

Me gustan los libros.
Los libros chistosos y los de espantos.
Los cuentos de hadas y las rimas.
Las historietas, y los cuadernos para colorear.
Los libros gordos y los delgados.
Estimat BauLos libros de dinosaurios y los de monstruos.
Me gustan los libros de números y los libros de letras.
Los libros sobre el espacio y los libros de piratas.
Los libros de canciones y los libros extraños.
Sí, de veras, me gustan mucho los libros.

L’Ot llegeix un conte
L’Ot, el bruixot, ha arribat de la biblioteca amb un llibre sota el braç.
—Quin llibre és aquest que portes? —li pregunta la Berta, curiosa.
—Es diu El viatge d’en Robert —li contesta l’Ot—. Vols que te’l llegeixi?
—D’acord —diu ella. I es disposa a escoltar.
—En Robert sempre s’estava a casa seva i no havia viatjat mai —llegeix l’Ot—. Un dia, en Robert va dir «He de sortir a conèixer món!»

La història interminable
—Magradaria saber, es va dir a si mateix, què passa realment en un llibre mentre és tancat. És clar, a dins només hi ha lletres impreses sobre el paper, però, malgrat tot… Alguna cosa hi deu passar, perquè quan l’obro, hi apareix tot d’una una història sencera. Hi ha personatges que encara no conec, i totes les aventures i heroïcitats i batalles possibles… i, alguns cops, s’esdevenen tempestes al mar o algú que arriba a ciutats i països estrangers. D’alguna manera, tot això es troba dins del llibre. És clar, s’ha de llegir per poder-ho viure…

Sorra a les sabates
Va agafar el llibre obert i va aixecar-lo amb les dues mans per sobre el cap, com si es tractés d’una samarreta que anava a posar-se. I el va fer baixar, de mica en mica, com un avió de paper.
Però en arribar als cabells, ja no va poder anar més avall. No hi havia manera.
—Com s’ho deuen fer, l’Adrià i en Marcel, per ficar-se dins dels llibres? —es va preguntar.
Aleshores, la Maria es va estirar de panxa a terra i amb la mirada damunt del llibre. Va obrir-lo per la primera pàgina i va començar a llegir a poc a poc. No en sabia més. Tenia sis anys.

I podríem seguir amb L’ós que estimava els llibres (L’amistat entre un ós i una dona que llegeix i tot el que va passar un estiu a la cabana del bosc), On és el llibre de la Clara? (La Clara ha perdut el llibre que ha de tornar avui a la biblioteca), El segrest de la bibliotecària (Uns bandolers segresten la bibliotecària per demanar un rescat a l’Ajuntament però les coses es compliquen per culpa d’una inoportuna malaltia) El señor Todoazul, abrillantador de placas callejeras (Un funcionari de l’Ajuntament que té una feina ben especial, netejar els rètols dels carrers, es pregunta qui deuen ser els personatges que es poden llegir en aquelles plaques.) El monstruo y la bibliotecària (Un monstre que té molta calor somia en viure al Pol Nord però troba refugi a l’aparell d’aire condicionat de la biblioteca municipal), etc.

Estimat Bau

El darrer llibre que tracta d’aquest tema és «Estimat Bau», un àlbum il·lustrat amb text de la Mar Pavón i il·lustracions encertades de la Gemma Zaragüeta.
Explica la història d’un nen de cinc anys, en Bau (diminutiu d’Arquimbau), que viu amb una mare escriptora i un pare il·lustrador (quina sort, no?) i un dia, ell mateix, escriu i dibuixa un conte. Quan el té enllestit li demana a la seva mare que li llegeixi i la mare així ho fa. Li explica la història d’una nena que té el cap ple de cors vermells que un dia es converteixen en papallones i se’n van volant.

Un altre dia li demana al pare que li torni a llegir i el pare li explica que és la història d’una jove que estava enamorada.
—No! —protesta en Bau — l’estàs llegint malament.

Però el pare li explica que és un conte màgic i que cada cop que algú el llegeix sona diferent.
A la tercera part és el propi Bau qui el llegeix i és clar, la història torna a ser diferent. Ara és una nena que estima molt la seva mare i el seu pare i que està plena de cors per dintre seu.

La idea és potent -recorda Roberto Piumini a Un amor de libro- i serveix per reflexionar sobre el poder la imaginació i de com les paraules i les imatges ens ajuden a ser més feliços.
Estimat Bau és un conte de relacions familiars i d’estimació i que traspua tendresa. Els qui seguiu a la Mar ja sabeu quin és el seu estil (recordeu, per exemple, l’emotiu Inseparables) però potser el que més ens sorprèn d’aquest àlbum són les il·lustracions, unes imatges on es combinen les imitacions de dibuixos de nens de cinc anys amb altres que són primers plans, simetries i fins i tot veiem aproximacions al moviment (per exemple, a la pàgina central). Amb un format prou generós i un tractament del color força atractiu, és un bon àlbum que pot anar bé per a ser narrat a tot el grup quan al matí fem la rotllana de classe o a la sessió de contes a la biblioteca.
Recomanat per a infants a partir de 5 anys.

LES DADES:
Títol: Estimat Bau
Autora: Mar Pavón
Il·lustradora: Gemma Zaragüeta
Edicions del Pirata
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

29 gener 2018 by jcentell

TANGRAM. Contes i geometria

Una mà de contes són uns programes de TV3 que ens conviden a endinsar-nos mitjançant uns contes molt ben elaborats en el món de l’art, de la música i els mitjans audiovisuals. Fa anys que s’hi dediquen i si accediu al seu web podreu recuperar algunes emissions mítiques i contes meravellosos. En trobareu de viatges, d’animals, de por, fets amb objectes quotidians, etc.

Els cinc darrers estan fets combinant les peces del TANGRAM, el conegut joc xinès de llarg historial d’aplicacions matemàtiques en l’àmbit de la geometria i l’exploració de l’espai.
Al web de la Televisió de Catalunya ens expliquen quina relació hi ha entre els diferents triangles i ens parlen de dobles i meitats successives. Apunten que podem demanar als infants que expliquin les relacions entre els diferents triangles que es poden construir a partir de les set figures per obtenir figures que mantenint la forma primigènia mostren àrees proporcionals a un triangle petit o són divisors d’un dels més grans.

En el camp de la numeració el TANGRAM ens ofereix l’oportunitat de treballar les fraccions, els percentatges i els decimals amb un material conegut anteriorment per la manipulació lúdica al qual podem adjudicar un valor.
Podem llegir que:
Els cinc contes presenten situacions que mostren un repte per als protagonistes i que impliquen esforç i transformació per la seva part. I serà precisament aquesta força transformadora que representa l’acció dels personatges dins de la narració, dins del conte, la que posi en evidència, amb la immediatesa de la expressió oral, des de la paraula, moltes de les possibilitats combinatòries del joc.
Prenent com el referent més habitual el cos humà, podem anar comprovant com determinades relacions entre les peces es poden correspondre també amb les proporcions del cos humà. I fins i tot com, aquesta relació entre parts es pot commutar amb altres figures. Una mena de metamorfosi geomètrica revelada precisament gràcies a lògica de la fantasia. La mateixa fantasia capaç de convertir un home en una papallona, una casa en un palau o unes muntanyes en un cavall amb no mes set peces de fusta.

Els contes que podem veure explicats amb peces de Tangram són:
El somni de la papallona respon a la idea bàsica de la necessitat de treballar i d’aconseguir fer realitat un somni.
El tresor de Keiken parla de la capacitat de superació i de la saviesa dels vells que busquen en la vida allò que és essencial.
El dibuix del rei ens presenta una història entorn del pas del temps
Si no hi ha feina no hi ha menjar ens planteja un dilema. Hem de triar entre acceptar o renunciar a determinades condicions per poder obtenir el que volem. La família està preocupada per que no vol que l’avi es posi malalt de tant treballar, però si l’avi no treballa no és feliç, es posa trist i no vol menjar. Amb la qual cosa la família es torna a preocupar.
El terrissaire enamorat és un bon exemple per posar en relació magnituds, comparar característiques i mesurar forces entre diferents elements o accions.

A més a més d’aquest cinc contes en trobareu d’altres fets amb tècniques diferents que també estan relacionats amb les matemàtiques com El petit inuit, El rei i el savi, La caravana de la Júlia, La fàbrica de rellotges o Mentre es refreda el pastís.

Us animo a navegar per aquest extraordinari web a descarregar-vos les propostes didàctiques i a emprar-los com a recurs matemàtic!

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web citat.

26 gener 2018 by jcentell

Per què?, el clàssic de Nikolai Popov

S’acaba de reeditar i és una bona notícia. A l’escola teníem una versió — vull recordar que editada per Grijabo— amb uns textos que sobtaven per innecessaris i que després vam saber que l’edició original anglesa només tenia imatges. Molt millor, esclar. L’editorial Kalandraka ha recuperat aquests clàssic, sense text, i ho aplaudim.
Per què? és un conte que ens parla de manera prou eloqüent sobre la inutilitat de la guerra, de totes les guerres. Els personatges que hi apareixen, pintats amb tons suaus, són granotes i ratolins que es barallen entre si. La situació s’accelera ràpidament fins a esdevenir un conflicte que pren forma de guerra destructiva.
A la primera imatge veiem una granota asseguda pacíficament sobre una roca, amb una flor a la ma i una expressió tranquil·la. De sobte, un ratolí surt d’un forat que ha excavat, al costat de la granota, amb un paraigua. El ratolí mira la granota i la granota mira el ratolí. L’expressió de la granota sembla suggerir: “Potser és un nou amic”.

Però no! El ratolí també vol una flor. N’hi ha moltes però ell vol la flor que té la granota (us sona?), així és que salta sobre la granota i li pren.
Dues granotes adultes arriben al rescat de la petita i persegueixen el ratolí. Però el ratolí torna, amb els seus propis amics, muntats en un cotxe blindat (una atrotinada bota militar) amb metralladora i rodes.

Les granotes fugen, però preparen una trampa força intel·ligent per als ratolins, amb l’esquer del paraigües que li han tret al ratolí. A partir d’aquest punt la situació es descontrola i arriba a una catarsi i bogeria extrema.
Al final, el ratolí i la granota del començament de la història es tornen a mirar, confusos. El ratolí té una flor marcida, la granota té el paraigua trencat.

El conte està molt ben construït: personatges potents, trama que segueix els tres passos (inici, nus i resolució) i possibilitats d’inferències en algunes imatges (especialment en la de la trampa sota el pont) i missatges amagats.

Lectura molt recomanable per als infants entre 4 i 8 anys.
La Fitxa que trobem a Kalandraka Catalunya hi diu:
Si els nens i les nenes són capaços de comprendre la insensatesa de la guerra, si s’adonen de com n’és de fàcil caure en un cicle de violència, potser en un futur es convertiran en impulsors de la pau.
Nikolai Popov

L’absurditat de la guerra, la violència, la venjança, la devastació i la mort es deixen veure, amb tota la seva cruesa, en les pàgines d’aquest llibre visual; una faula que comença amb una bucòlica imatge d’una granota gaudint de l’aroma d’una flor, fins a la irrupció d’un ratolí que l’ataca per arrabassar-li la flor. Sorgeix llavors una lluita entre dos bàndols cada cop més nombrosos, en individus i en mitjans bèl·lics que deixa pas a emboscades i bombardejos. D’un prat florit passem a un lloc desolat; d’una minúcia, a un gran conflicte sense haver intercedit ni una sola paraula.
La Segona Guerra Mundial va deixar una profunda petjada en la infància de Nikolai Popov: l’avançament de l’exèrcit nazi sobre la Unió Soviètica, les sirenes marcant la fugida de la població cap als refugis, jugar entre les restes de les bombes sense comprendre el seu efecte letal fins que una d’elles va esclatar a les mans d’un altre nen, el record dels soldats mutilats regressant després de la rendició alemanya… Però va ser l’obra de Tolstoi, Dostoyevsky, Hemingway i Remarque la que va decantar la ideologia pacifista de l’autor de “Per què?”.

LES DADES:
Títol: Per què?
Autor: Nikolai Popov
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Barcelona, 2018
El booktràiler:

24 gener 2018 by jcentell

La mèdium, una gran novel·la policíaca per a joves

—Moriràs —li va dir mentre estaven assegudes en els gronxadors dels pati de l’escola. Al seu davant altres nens feien cridòria i jugaven a pilota mentre Leiza, entristida, fixava la vista en els peus. Si posava els ulls en Aina, sentia com l’amiga perdia la vida.

La mèdium és una novel·la policíaca amb un rerefons inquietant. Parteix de la base que una nena pot predir el que passarà en un futur no gaire llunya. D’aquí el títol de La mèdium. Aquest do —a la contraportada escriuen «virtut» però crec que més aviat és una maledicció— li ha complicat la vida des de sempre. Al poble on viuen la consideren una bruixa i ella i la seva mare són rebutjades quan la població la culpa de la mort d’una altra nena. Han de fugir del poble però no poden evitar que la premsa escampi la seva història.
A més a més, hi ha altres persones interessades en fer-se amb els serveis de les seves visions i treure’n profit.
La novel·la, escrita a manera de cas policíac, compta amb una detectiu, la Sonya Bates, amb un passat complicat i marcat per la mort d’un noi quan ella investigava el seu primer cas i un periodista, en Mathias Tucker, que treballa per a una revista esotèrica. Ambdós s’alien per desfer-ne l’entrellat, trobar la nena i salvar-la d’ uns militars que tenen carta blanca per fer el que calgui per trobar i eliminar-la.
Hi ha alguns personatges extraordinaris i versemblants. La manera com estan construïts els capítols és enginyosa i recorda a les sèries americanes de lladres i serenos. La novel·la està molt ben tramada i mentre la llegeixes veus el què està passant i ets capaç de posar cara als personatges.
La mèdium, escrita per Silvestre Vilaplana, autor alcoià de novel·la juvenil, narrativa per a adults i poesia, és una molt bona lectura, ideal per llegir-la a l’ESO.
L’he disfrutada molt i m’ha obert nombroses preguntes sobretot al voltant de la idea de saber què pot passar l’endemà. Uff! Quin horror!
Se’m passen pel cap nombroses activitats relacionades per fer abans, durant o després de la seva lectura, especialment de producció escrita perquè els capítols breus permeten el seu anàlisi, la conversa sobre la trama o els personatges i les seves motivacions, etc.
Una bona activitat és repartir els capítols entre els alumnes perquè en facin una lectura sense conèixer els altres i posteriorment exposar als companys el que han llegit i mirar d’ordenar la trama, a manera de trencaclosques, actuant com autèntics detectius.
També és un bon exercici inventar títols per als diferents capítols que venen marcats amb números, recrear els escenaris on passa l’acció, així com fer unes il·lustracions a partir de les extraordinàries i detallades descripcions dels personatges.
Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ

LES DADES
Títol: La mèdium
Autor: Silvestre Vilaplana
Editorial Bromera
184 pàgines
Alzira, 2016

22 gener 2018 by jcentell

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.

Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.

El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

21 gener 2018 by jcentell

8a edició del FLIC

Fins al 10 de març, un grapat de propostes relacionades amb la lectura i la literatura per a infants i joves ens tornaran a fer gaudir de valent. A la programació podreu veure totes els activitats, a quines edats van adreçades, el preu de cadascuna, el lloc on es realitzen etc. Val al pena entretenir-se una estona i triar aquella que segur que ens atrapa.

A la presentació podem llegir:
El FLIC és un festival d’experiències i creació literària que convida a gaudir de la literatura i les arts. L’objectiu és promoure la relació entre les diverses arts a través de formats innovadors i experimentals, fomentant així la creació interdisciplinària i el foment pel gust literari, amb la participació de tots els agents implicats.
Ens apropa iniciatives internacionals a través del crossing art literar i posa especial atenció en incentivar l’acció literària en espais poc habituals, així com en fer-la arribar a públics amb risc d’exclusió social.
Es celebra a diverses ciutats de forma itinerant i té una programació per les famílies, un programa per a les escoles, per a joves creadors i una trobada professional.

Les entrades es poden adquirir anticipadament a http://www.flicfestival.com o a les taquilles dels diferents llocs el mateix dia.
El programa familiar el podeu descarregar clicant AQUÍ

18 gener 2018 by jcentell

La Mia es fa gran, un llibre sobre la pubertat

La informació (in-formare, formar cap endins) que els alumnes busquen en els llibres i a la xarxa té una relació clara amb la possibilitat de reunir llenguatge i pensament i, sens dubte, aquesta informació ajuda a augmentar el coneixement, sempre que aquesta recerca de dades condueixi a conclusions que puguin ser interpretades de forma correcta.
Alguns llibres ho permeten de forma meravellosa. És el cas de La Mia es fa gran, un llibre molt útil per als nois i noies que busquen respostes i explicacions als canvis que es produeixen en el cos de les noies entre els vuit i els tretze anys. Com diu el títol: Per saber-ne més sobre la pubertat de les nenes.

El llibre comença amb la presentació de la noia. Diu: Sóc la Mia i tinc nou anys i mig.
I en passar plana, ens explica el primer canvi: Avui mentre em dutxava he notat que el pit dret em feia mal.

A la plana següent: La mare de seguida m’ha tranquil·litzat i m’ha dit que el que passa és que m’estava fent gran.
I van a la consulta de la pediatra que els explica un munt de coses sobre les modificacions que es produiran al seu cos.

Combinant informacions textuals amb esquemes i unes il·lustracions molt boniques de la Cristina Losantos, el llibre parla dels pèls que sortiran, dels pits, de la regla, de compreses, etc. però també inclou apunts (al final, en forma de decàleg) sobre l’alimentació per créixer de manera sana.
M’ha agradat que tres dones (la pediatra, la mestra i la mare) donin els consells, informin i tranquil·litzin a la Mia.
M’ha agradat també (i potser no té gaire importància) que sigui literatura de Km.0
He pensat que aquest llibre també hauria d’estar recomanat per a nois.
El llibre l’ha escrit la Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició i que ha publicat contes sobre trastorns infantils. Un per a nens amb sobrepès i obesitat: El conte d’en Max, un altre sobre la diabetis, el Conte de l’Aina, i un altre que parla de la talla dels nens, El conte d’en Quim.

La Cristina Losantos és una il·lustradora de prestigi internacional i col·labora amb revistes com el Cavall Fort i El Tatano. Té el Premi Nacional d’Il·lustració. El seu blog: https://cristinalosantos.wordpress.com/

La Mia es fa gran ha rebut diversos premis:
•Premi Crítica Serra D’Or, 2017
•Premi Jaume Aiguader i Miró (divulgació i educació sanitàries), 2017
•Seleccionat Millor Llibre per a més de 9 anys, Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya, 2017
•Seleccionat entre els Millors Llibres del 2016 per la revista Faristol

Les dades:
Títol: La Mia es fa gran
Autora: Mònica Peitx
Il·lustradora: Cristina Losantos
Editorial: Joventut
Col·lecció: Aprenent del Nostre Cos (Com i Per Què?)
Format: 13,50 x 20,50 cm
48 Pàgines
Barcelona, 2016
Recomanat per a nois i noies a partir de vuit anys.

16 gener 2018 by jcentell

Velocirepte (12 mesos, 12 llibres)

Els qui vivim a prop d’una biblioteca som afortunats. Ahir vaig anar a tornar un parell de llibres i tres revistes i em vaig apuntar al Velocirepte. Havia vist les banderoles pels carrers i vaig pensar que era una bona iniciativa, molt semblant als cromocontes que fem a les escoles.
Al web del servei de Biblioteques he trobat la informació que ho explica. Pel que sembla la idea va néixer a la Biblioteca Sagrada Família quan el 2016 van decidir promocionar la lectura entre els seus usuaris a través de reptes mensuals, i per això es van inventar la figura del Velocirepte. Destinat tant a usuaris lectors com a no lectors, el programa va ajudar a descobrir obres que potser no haguessin escollit mai.

Ara la iniciativa s’ha escampat per tota Barcelona. M’agrada molt. Potser no calia la despesa de banderoles, bossetes o punt de lectura, potser, però la proposta de participació i dinamització lectora és genial. L’objectiu és aconseguir llegir una gran varietat de llibres i descobrir autors i gèneres que d’una altra manera no triaríem. El repte és llegir dotze títols durant un any, de temàtiques diverses.
Em vaig inscriure i em van lliurar un passaport amb dotze caselles per segellar —quan llegeixi els llibres proposats en el repte— a la casella corresponent.

Com que el primer repte és «Àfrica no és un país» vaig agafar Bajo la jaima, un recull de contes populars del Sahara. Crec que m’agradarà.
El febrer, els protagonistes seran els monstres, mentre que el mes de març estarà dedicat a les dones pioneres. El mes d’abril, el repte continuarà amb una lectura d’una obra que tingui un llibre com a protagonista; el maig serà sobre un poeta contemporani; el juny la lectura serà sobre literatura i música, i el mes d’agost la temàtica serà París. Barcelona serà la protagonista de setembre, el cinema el mes d’octubre, els animals domèstics el novembre i, finalment, la gastronomia serà la protagonista del mes de desembre.
Si aconsegueixo llegir els dotze llibres proposats entraré en el sorteig de tres viatges que es donaran a conèixer per Sant Jordi.
A la web velocirepte.cat trobareu tota la informació.
Si esteu a altres poblacions i voleu fer quelcom semblant, ja ho sabeu, no és difícil, animeu-vos, segur que anirà bé.

Més informació AQUÍ

15 gener 2018 by jcentell

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

12 gener 2018 by jcentell

Cosimo (El baró rampant d’Italo Calvino, recreat per Roger Olmos)

El curs passat, vaig compartir algunes tardes amb pares i mares dels alumnes de els escoles que participen del programa Lecxit de la Fundació Bofill. Recordo que en una de reunions, a l’escola Mediterrània, una mare va explicar que la seva filla de vuit anys estava llegint El baró rampant. Ho vaig guardar al pensament com a exemple del que diem de vegades (aquesta lectura és per a tal edat o per a tal altra) i com ens equivoquem perquè els nens són tan diferents entre ells i els seus interessos tan variats que convé ser curosos amb determinades afirmacions.
Fa uns dies, els Reis de l’Orient em van regalar, precisament, una versió extraordinària de El baró rampant. Es titula Cosimo, com el protagonista de la novel·la i l’ha il·lustrat en Roger Olmos (de qui ja vam parlar en aquest blog el 2013: AQUÍ.)

Aquest és un llibre de només il·lustracions inspirat en la novel·la d’Italo Calvino, el protagonista del qual és el baró Cosimo Piovasco de Rondò i fa un seguiment de la narració d’en Calvino reinterpretant-la a través de les imatges. Veiem com en Cosimo, per exemple, en algunes imatge està tan mimetitzat amb els arbres que fins i tot les seves mans i cames són branques i arrels.
El llibre, de 76 pàgines, no té text i si no coneixes la història vas perdut, lògicament.
Comença amb la presentació de la família d’en Cosimo: el pare, la mare, el germà, la germana. Són quatre imatges impactants que donen pas a la narració i veiem el motiu pel qual el noi s’enfila dalt d’un arbre del jardí que envolta la casa amb la intenció de no baixar mai més.

A partir d’aquest moment, la vida de Cosimo passa entre els arbres al jardí de la casa i els boscos dels voltants, dedicat a la caça i llibres. Hi ha també uns episodis d’amor i sobretot el contacte amb en Gian dei Brughi, el lladregot que serà reformat gràcies a la lectura malgrat que el seu final esdevindrà tràgic.
Si heu llegit o recordeu la novel·la gaudireu amb el món que ens presenta en Roger -és magnífic el retrat de l’advocat afeccionat a l’apicultura, per exemple.

Amb aquestes il·lustracions oníriques i animades, en Roger Olmos ens guia a través de la novel·la de Calvino sense necessitat d’una sola paraula, deixant que les imatges parlin. Ens porta a un univers visual en què dominen el verd brillant dels arbres i un cert barroquisme mesclat amb imatges surrealistes.

Diu en Roger: “M’agradaria que hi haguessin més Cosimo al món, capaços de ser fidels a les seves decisions. He tornat a la meva infantesa, quan jugava a escalar arbres, fent i imaginant cases penjades a l’aire entre les branques. La seva vida és com un joc etern que desafia la gravetat i les lleis del món adult i, com tothom, també he pensat en el que m’hagués passat si tingués la mateixa força i determinació. M’he posat a la pell d’en Cosimo i he pujat amb ell a les branques i he mirat cap avall. He pogut veure com tot és diferent des de la seva perspectiva. I he rigut amb ell”