publicacions

by

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

by

Els museus, llocs d’encontres inesperats i troballes impressionant

Un llibre extraordinari per entendre conceptes sobre art. En aquest cas no es parla directament de pintors, escultors o artistes; tampoc és una historia de l’art, ni ens ensenya a dibuixar o pintar. Aquest «Cómo se hace un museo» ens convida a endinsar-nos en el món dels museus i entrar en els espais comuns, els que coneixem, i en els llocs on no hi podem accedir.

Qui treballa en un museu?

Totes les preguntes que sovint ens fem quan anem a un museu, aquí tenen resposta. Per exemple: ¿Què fa aquella senyora que sembla que estigui dormint, asseguda en una cadira? ¿Com arriben les obres d’art al museu? ¿Com es protegeixen de possibles accidents, robatoris o destrosses?, etc.

El llibre fa un recorregut que abasta des de la primera idea d’exposar una col·lecció, passant per la seva instal·lació i acabant amb la inauguració i les visites.
Mireu l’índex:

El gran format fa de ben llegir però, tot i així, hi ha algunes pàgines que es desdoblen i ens mostren uns desplegables increïblement bonics. Les il·lustracions d’en David Böhm i el disseny gràfic del propi llibre semblen fets per persones que en saben molt d’art. Per exemple, una infografia ens explica una breu història dels llocs on es poden veure obres d’art.

Les explicacions tenen tocs humorístics i són entenedores. El text que acompanya ens fa saber que els museus són llocs on totes les coses es miren de manera diferent. Per exemple, el llit desfet a casa no és igual que el que veiem en un museu, enmig d’una sala gran, d’un cub blanc enorme.

Hi trobem petites histories, que en una primera lectura potser ens passen desapercebudes. Son com miniatures que descobrim a la segona o a la tercera relectura.

És aquest el pintor?

També hi ha joc: Un dels personatges apareix repetidament. És un joc que veurem a les pàgines finals, convidant-nos a trobar i a conèixer un munt d’obres d’art.

Una lectura recomanable per a infants a partir de vuit anys i per a adults.

El llibre va ser guardonat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, l’any 2017.

LES DADES:
Títol: Cómo se hace un libro
Autors: Ondřej Chrobák, Martin Vaněk
Il·lustrador: David Böhm
Traductora: Patricia Gonzalo de Jesús
Editorial: Nórdica
Pàgines: 64
Madrid, 2020

Com són les persones que visiten un museu?

 

by

Des de 1880, una pinzellada per la història

Hi va haver una època que els directors de cinema només tenien una càmera i la seva preocupació era com moure els actors amb el punt de mira fixe. També, el gran Harvey Keitel, a la pel·lícula “Smoke”, cada dia, a la mateixa hora, surt al carrer i fa la mateixa fotografia. Els canvis semblen imperceptibles, però hi són. Només és qüestió de fixar-s’hi.

Actualment, en canvi, cada escena es grava amb diverses càmeres alhora i després es fa el muntatge al laboratori. El resultat és més espectacular, és clar.

Però alguns també disfrutem veient les pel·lis antigues, en blanc i negre, amb poc diàleg o mudes.

Com en un d’aquests films, en Pietro Gottuso ha plantat el seu cavallet en un carrer i ha retrat el que passa pel seu davant durant cent quaranta anys. El resultat és aquest bell àlbum il·lustrat. Són unes imatges pintades sobre fusta on, a doble cara i a sang, catorze moments diferents ens acompanyen pel segle XX.

A la pàgina de l’esquerra hi ha la botiga que serà la llibreria, testimoni dels canvis en els vestuaris de les persones, en els vehicles, en les modes, i també canvis en els llibres que es mostren a l’aparador. Bé, alguns només s’intueixen. No sé si l’autor ho fa intencionadament. Fixeu-vos, per exemple, en la portada, les pinzellades d’alguns llibres semblen conegudes, no? Veieu “El petit príncep”?, Harry Potter? El lleó? Alguna més?

Passem planes i a la primera imatge ens situem en el moment que s’inaugura la llibreria, l’any 1880.

El llibreter espera cofoi i pacient l’arribada dels lectors i la seva mirada es perd vorera enllà convidant-nos a passar plana i descobrir qui hi apareixerà. Es de nit i només la llum de l’interior de la botiga i un fanal dibuixen les ombres de l’home. Enmig de les dues pàgines, a sobre de la porta principal de l’edifici, la cara de pedra del déu Cronos ens anirà acompanyant pel pas del temps i segons com vagi, el veurem més trist, més sorprès, més content, etc.

A la pàgina següent, un parell de dones ben abillades i en conversa tranquil·la, un parell d’homes asseguts llegint, un altre que va muntant en una calessa, un carruatge tirant per un cavall, i encara un senyor gran que camina recolzant-se en un bastó a punt de desaparèixer de la pàgina (potser és el llibreter de la doble pàgina anterior que s’ha fet gran…)

Anem avançant pels anys i ens fixem en la roba de la gent, en els vehicles de cada moment, el pas per la primera i la segona guerra mundial, etc. fins a arribar als nostres dies. No falta el personatge amb mascareta.


M’ha agradat. Hagués anat bé una història que lligués el pas del temps amb les lectures que es mostren a l’aparador o amb la vida del llibreter. En qualsevol cas, pot ser un bon exercici, a l’escola o l’institut, investigar sobre els moments històrics que s’apunten.

Aquest «des de 1880» va ser mereixedor del Premi d’Il·lustració Compostela que lliura l’editorial Kalandraka. Diuen que enguany s’han presentat 400 originals.
Podeu veure la notícia clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: Des de 1880
Autor i il·lustrador: Pietro Gottuso
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

by

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

by

la Natalie és prou “cool”

Una tendència lectora que estan arrelant entre els preadolescents és la novel·la gràfica. Algunes de les novetats aparegudes són La col·lecció de Barcanova «Llegendes del pati (Campions del mon)» amb textos de El hematocrítico, «Destellos» de la Jen Wang, editat per Sapristi i «El consentimimento (para ninos)» de Rachel Brian editat per Océano, entre d’altres.

Una de les que m’han cridat l’atenció és «Cool Nata» de l’escriptora estatunidenca Maria Scrivan.

El títol original “Nat Enough” juga amb l’expressió “Not enough” (“no hi ha prou”) i és una pràctica habitual de l’autora que en una altra novel·la gràfica ho repeteix amb “Forget me Nat”.

«Cool Nata» és una obra que tracta de les amistats entre joves i de les ruptures d’aquelles amistats que semblaven inamovibles.

La Natalie és una noia que es canvia d’escola i el pas a l’Institut la té il·lusionada perquè continuarà anant amb la seva millor amiga, la Lily. Són amigues des de segon de primària, ho fan tot juntes, són inseparables, com dos pèsols d’una mateixa beina.

El canvi a l’Institut també comporta canvis de relacions i així, la Lily troba que la Natalie no és prou atlètica, ni prou artística ni prou cool i la deixa de banda per anar-se’n amb l’Alex, una altra noia molt popular, molt “estilosa”, la noia ideal, vaja.

Però la Natalie no vol perdre l’amistat de la Lily i farà el possible i l’impossible per recuperar-la, des de comprar-se un barret nou fins a fer-li tota mena de regals.

Pel camí la Natalie trobarà altres companys que l’ajudaran a ser ella mateixa, a veure els seus punts forts, a pujar-li l’autoestima, a convèncer-la que és molt bona dibuixant, etc.

 

Als EUA aquesta novel·la va ser premiada com una de les millors del 2020. El seu humor, un estil com de còmic de tira de diari i uns diàlegs atractius, ajuden a que els lectors sentin empatia amb la Natalie perquè es tracta d’una història que hem vist repetida a la vida real, a les escoles, en nombroses ocasions.

Una lectura que farà passar una bona estona als nois i nies de cicle superior.

LES DADES:
Títol: Cool nata
Autora: Maria Scrivan
Il·lustradora: Maria Scrivan
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Brúixola
Pàgines: 238
Barcelona, 2020

 

by

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

by

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí

by

Pa i lioneses de xocolata

«La fleca del carrer dels diumenges» és una novel·la d’aquelles que, d’entrada, t’atrauen pel seu aspecte bonic, els colors, les tapes dures i, en aquest cas, per la suggestió d’un títol que et fa notar l’olor del paper, talment com la magdalena proustiana. T’atrau també la imatge en tons sèpia de la portada, i quan l’obres i passes ràpidament per les pàgines veus una tipografia elegant i unes il·lustracions molt franceses, molt tomiungereses. I vols tenir-lo, esclar! Perquè a més, saps que els de l’editorial Birabiro fan pocs llibres però ben triats.

El tema principal és l’amor però també es parla de superació, de constància, de creure en els teus somnis, d’anar a poc per la vida i disfrutant dels petits plaers. En aquest sentit, «La fleca del carrer dels diumenges» té certes similituds de fons amb les obres de Charles Dickens, especialment, però amb algun toc de Roald Dalh.

Comença quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es coneixen. Tenen quinze anys i s’enamoren. Ambdós són músics (ella, tuba i ell, flauta travessera) i comencen a practicar “les quatre estacions de Vivaldi” sota l’ombra d’un desmai, cada dissabte.

Els dies, els anys, passen, i no aprenen cap ofici, entestats en estimar-se i practicar Vivaldi, de manera que es troben casats i amb una criatura, més pobres que una rata, vivint en un pis petit i humit i dormint asseguts a una cadira.

Quan el seu fill, en Jack, té sis anys i ja va a l’escola, una nit l’Adèle i en Louis moren plegats i en silenci. Es un moment dramàtic que l’autor (l’Alexis Galmot) i l’il·lustrador (en Till Charlier) ens mostren de manera molt poètica.

De fet, aquí és on comença la novel·la perquè anirem veient com en Jack va creixent i va aprenent a sortir-se’n a la vida. Primer, en un orfenat, després com a aprenent de pastisser i finalment canviant la vida del carrer i del barri on s’instal·la i on, gràcies a la seva traça fent pa no massa cuit i lioneses de xocolata, aconsegueix que tothom el conegui i se l’estimi.

El llibre té tocs surrealistes, diàlegs una mica “marcians” i situacions còmiques i delirants, és fresc i diferent al que estem acostumats.
M’ha agradat perquè defuig la moralina i, senzillament, ens presenta una aventura vital que es fa bé de llegir (sobretot en veu alta) i ens atrau.

Si alguna cosa es podria canviar és el final que queda un xic precipitat i potser es podria haver esplaiat més en la relació amorosa d’en Jack i fer-la més semblant a l’amor amb majúscules dels seus pares.

Lectura per a nois a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: La fleca del carrer dels diumenges
Autor: Alexis Galmot
Il·lustrador: Till Charlier
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 80 pàgines
Barcelona, 2020

by

Cooperar per escriure

L’escriptura és una de les activitats que més costen als nostres alumnes. Hi ha una certa reticència a deixar-se anar a l’hora d’escriure textos (poètics, de ficció o informatius, tant se val) perquè sovint es tracta d’una tasca que es fa en solitari i, a més, s’afegeixen les dificultats de comprensió lectora i la manca de pràctica.

Sabem que només al voltant d’un trenta per cent dels infants són prou competents en escriptura i aquesta dada ens obliga a incrementar les hores de dedicació a aquesta activitat.

Si volem superar les mancances, cal una pràctica regular. En temps de tota mena de pantalles, costa captar l’atenció dels alumnes i que s’afeccionin a gaudir d’aquest moment de trobar-se amb ells mateixos per compartir idees, ser capaços de crear alguns pensaments o reflexions atractives. Per això, emprem diversos recursos per aconseguir que els infants activin les ganes d’escriure i inverteixin el temps que sigui necessari en fer córrer el bolígraf sobre el full blanc, deixant aquell rastre de color blau que mostra les seves produccions.

Dues de les idees més reeixides per aconseguir corregir aquest dèficit impliquen que l’escriptura sigui divertida i compartida. Perquè sigui divertida i compartida, cal que sigui creativa i cal que l’infant hi posi de la seva part una mica d’imaginació i d’esforç.

Hi ha nombroses accions engrescadores mitjançant les quals els alumnes aprenen a definir els personatges, construir els escenaris, escriure diàlegs o estructurar el relat de manera correcta. A la revista GUIX del mes de novembre en presentem algunes com «paraules a l’atzar», «aventura a les fosques» o «el cercle creatiu»

Es tracta d’activar el motor de l’escriptura i d’oferir enunciats engrescadors, idees divertides o esbojarrades, perquè es converteixen en perles sortides de la mà de l’escriptor que comença a gaudir escrivint.

Quan aconseguim que els alumnes entrin en el món de l’escriptura de manera eficaç, no només els hem donat quatre trucs o tècniques més o menys exitoses, també els hem proporcionat la possibilitat d’obtenir la clau que obre la porta a un dels descobriments més formidables de la nostra societat.

Podeu llegir l’article sencer a la secció «viure l’escriptura» de revista GUIX (AULA, en castellà) del mes de novembre de 2020.

 

 

by

La natura es rebel·la a “l’arquitecte i l’arbre”

«L’arquitecte i l’arbre» és un àlbum en format alt com un edifici que ens parla de la natura que habita a les ciutats, i de com aquesta natura, de vegades —ho hem vist molt en aquests mesos de confinament— s’entesta en recordar-nos que també forma part del paisatge i que té les mateixes necessitats de viure que nosaltres.

Llibres que parlin d’arquitectura no n’hi ha gaires. Alguns són magnífics com «Los rascacielos», «Popville» o «Un mon propi», per exemple. Ara acaba de publicar-se aquesta aventura que té com a protagonista un arquitecte anomenat Òscar que viu al carrer Pitàgores, número 45, en una casa molt ordenada, quadriculada, on tot té el seu lloc i la seva funció.

L’Òscar té una dèria gairebé malaltissa amb l’ordre i una obsessió amb les línies rectes i els quadrats. Es mira amb cert neguit la ciutat des de la finestra de casa seva:

«Aquesta ciutat és un caos!»

Per això l’edifici que està construint està calculat amb línies estrictament rectes i les finestres perfectament quadrades.

«Si tos els edificis de la ciutat fossin així, jo m’hi trobaria molt millor», pensava ell.

Però, ai! La natura és capriciosa i, després d’una forta ventada, l’arbre que hi ha al parc del costat del seu nou edifici, es desploma justament on havia d’anar la sala d’estar del pis de la tercera planta.

Aquest serà el fet que li trencarà els esquemes, el farà replantejar-se el seu projecte i la manera d’entendre la vida, adaptant-se a les situacions imprevistes i pensant més en les persones i construint un edifici on els nens poden jugar, lliscar, amagar-se i on les persones grans trobaran llocs pel gaudi i fins i tot les formigues i altres bèsties seran ben rebudes.

A la darrera pàgina del llibre, l’autor, el canadenc Thibaut Rassat, comenta que l’edicifi que ha pensat està inspirat en l’obra de l’arquitecte americà Gordon Matta-Clark i en la seva obra Conical Intersect , 1975. Aquesta:

Recomanat a partir de cicle mitjà

A la contraportada llegim:
L’Òscar és arquitecte. Té devoció per la bellesa de les línies rectes, tot ha d’estar quadrat, classificat, ordenat i organitzat. Fins al punt que hi ha qui pensa que potser està una mica
tocat del bolet: tot ha d’estar sota control!

Però. un bon dia, arriba a la feina i es troba que ha passat un desastre! Un arbre ha caigut al mig de la sala d’estar de la tercera planta de l’edifici en construcció. L’Òscar perd el món de vista davant d’un dilema tan inesperat: haurà de tallar aquest arbre immens i problema resolt?, o bé haurà de refer tots els plànols i càlculs originals per incorporar dins de l’edifici un arbre tort?

Un llibre entranyable que ens mostra la convivència entre la ciutat i la natura. Com els humans arribem a exigir-nos per adaptar-nos a l’imprevist, com descobrim que a partir del caos, neix la nostra creativitat i com podem entendre, respectar i estimar la natura, malgrat que se’ns presenti inesperadament.

LES DADES:
Títol: L’arquitecte i l’arbre
Autor: Thibaut Rassat
Il·lustrador: Thibaut Rassat
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 40
Format: 31,50 x 20,00 cm
Barcelona, 2020