«Fora de lloc», una novel·la gràfica sobre la frustració

Un còmic basat en una història real segons explica l’autora en les darreres pàgines, en una mena de “bonus track” que ens situa i ens aclareix els que li va succeir quan era petita.

La narració ens explica com la Jen, després de la separació dels seus pares, ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou. Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.

L’estiu a la granja es complica quan arriben les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare. La gran, l’Andy, és molt saberuda i això li generarà a la Jen frustracions, les seves emocions es veuran sacsejades en veure les injustícies que li estan passant i sentir-se poc més que un zero a l’esquerra.

Cap a la meitat de la novel·la les coses començaran a canviar perquè la nena aprendrà que malgrat els inconvenients, la vida ala granja li aporta experiències que mai havia experimentat a la ciutat i que conviure amb les dues germanastres no és tan dolent.

El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida. De fet, és una frustració universal.

«Fora de lloc» és una bona lectura per als nois i noies de nou a dotze anys.

Hi ha un aspecte que ens balla pel cap de fa uns quants mesos i és el paper del protagonistes masculins i femenins. Aquí, tornem a trobar-nos amb noies i dones potents (la Jen, la seva mare i l’Andy) i en Walter un home força inútil i babau (no sabem que hi veu la mare en ell) com a única referència masculina.

Veurem com ho entomen els nois que participin a l’Atrapallibres d’enguany perquè es una de les lectures seleccionades per a la categoria de 10 anys.

La línia gràfica és clara, entenedora, senzilla, amb imatges a tota pàgina o a dues pàgines, detalls acurats, S’hi assembla molt a la de la Raina Telgemeier, de qui hem comentat en aquests mateix blog, una de els seves obres, Germanes. Recordeu: (https://jaumecentelles.cat/2023/05/17/germanes-una-aventura-grafica-veridica/)

LES DADES:
Títol: Fora de lloc
Autora: Lucy Knisley
Il·lustradora: Lucy Knisley
Traductora: Maria Bertran
Editorial: Barcanova
Pàgines: 224
Barcelona, 2022

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

«Trucada perduda», una novel·la gràfica sobre la por col·lectiva

Fa dotze anys hi ha haver una massacre a Noruega, la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. Van ser assassinades 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

S’ha publicat una novel·la que recorda els dies posteriors i se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després de 22 de juliol comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments a l’illa, en el moment del tiroteig.

La protagonista del relat és la Rebekka, una noia que intenta entendre els motius i els pensaments del terrorista i busca paraules que expliquin la seva por. La noia viu amb mare que és policia i es passa el dia enganxada a la tele escoltant les noticies i un germà que s’ha quedat bloquejar davant de l’ordinador, sense sortir de l’habitació.

Un més després dels atemptats ella i la seva amiga Fariba comencen les classes a l’Institut i la seva vida va canviant amb el coneixement de nous amics i companys. Intenten recuperar la vida quotidiana, però no és fàcil.

«Trucada perduda» es llegeix molt bé perquè l’autora ha trobat els recursos per fer-nos fàcil i entenedor el relat. El colors, per exemple, ens ajuden a situar-nos en els diferents moments: El present dibuixat amb traços senzills, amb pocs diàlegs, imatges emmarcades i acolorides en tons blaus i grisos, els moments dels atemptats en tons vermells que tenen molta força, els moments dels malsons quan ella dorm sobre fons negre i marcs blancs. El llenguatge visual és genial, està molt ben pensat i és bàsic per entendre i seguir la narració.

Pel que fa al text, hi ha diversos registres. Hi ha un llenguatge que simula els missatges de mòbil, un altre, emmarcat en caixa, que reprodueix els discursos que el president del país adreça a la població, les paraules en argot dels joves de la època. Tot plegat ben triat perquè les paraules que s’usen ens situen de manera honesta i directa en la tensió del moment.

M’ha impactat, cap al final, el diàleg dels germans, quan el gran recorda el mar de flors que es va produir. Són unes pàgines sense text on només es veuen els carrers plens de flors, els dies següents a la massacre i la marxa de les roses. Recordeu? Una imatge d’aquell dia:

«Trucada perduda» se situa a Noruega però la por dels adolescents és compartida, malauradament, per la dels nois i noies que viuen a tot arreu, a molts llocs del món com els qui pateixen la guerra d’Ucraïna, els estudiants dels USA que han viscut atemptats similars al seu centre educatiu, els nois amenaçats a Colòmbia, a Mèxic, a Veneçuela, a l’Afganistan, als afores de París, a Brasil, a Síria, al Sudan, etc.
També hi ha una història d’amor, commovedora. I pensaments profunds i sobretot preguntes.

Potser, de canviar alguna cosa, hagués triat una coberta diferents perquè la que hi ha no em transmet la potència de la història.

No podem més que felicitar a l’editorial per la traducció d’aquesta obra que va ser mereixedora del Premi de Literatura infantil i Juvenil del Consell Nòrdic, el 2022.

Recomanada a partir de quinze anys.

Al web de l’editorial, llegim:
Oslo, tardor del 2011
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

LES DADES:
Títol: Trucada perduda
Autora: Nora Dasnes
Il·lustradora: Nora Dasnes
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Meraki
Pàgines: 285
La Seu d’Urgell, 2023

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Marc Boutavant, il·lustrador de les aventures de l’Ariol

En Boutavant és força conegut perquè és l’il·lustrador de la sèrie de relats del Gos Pudent i el Gat Xafat però té altres sèries que també són molt llegides (a França, especialment). Una és la de l’Ariol, uns còmics per a primers lectors.

El personatge principal és l’Ariol, un ruc blau amb ulleres, una mica entremaliat i somiador. De vegades, mareja força als seus mestres i als seus pares amb les seves preguntes.

Els llibres estan estructurats en dotze capítols de deu pàgines cadascú. Són ideals per començar a llegir còmics i entendre’ls. El vocabulari és molt assequible i el somriure està garantit.

El millor amic de l’Ariol és un porc, de nom Ramono. Són inseparables i sempre troben idees absurdes per mantenir-se ocupats. Els altres personatges són els companys de classe, com la Pétula, una vaca amb pigues de qui està enamorat, el cavall Pánfilo, en Mosquita i sobretot el Cavaller Cavall, l’heroi més dur de tot l’univers.
També hi ha el senyor Pistón, un gos gran. És el mestre que s’inventa històries divertides perquè els seus alumnes recordin bé les seves lliçons. Hi ha un altre mestre, el d’educació física, el senyor Ribera, que és un pollastre que fa molta gràcia quan parla.

Cadascun dels personatges presenta un humor diferent i sentiments particulars.

Aquest estiu estic revisant l’obra d’en Boutavant i us aniré explicant algunes coses curioses d’aquest autor.

LES DADES del primer llibre de la sèrie:
Títol: Ariol, Un burrito como tú i como yo
Autor: Emmanuel Guibert
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Pilar Garí
Editorial: Harper Collins Ibérica
Pàgines: 128
Madrid, 2018

Booktrailer fet per l’editorial:
https://www.youtube.com/watch?v=VbaWaYk5z68

Un dels capítols de les seves aventures per a la televisió.
https://www.youtube.com/watch?v=ZVk6ydixb2M&t=1s

i si teniu ganes de fer-vos un Ariol de cartolina, aquí teniu la plantilla.

«la vida íntima de la Laura», una història de gallines

El mes de febrer es va publicar en català aquest conte de la Clarice Lispector, autora de novel·les potents per a adults, exigents i que sempre suposen un repte per al lector. És una autora que m’agrada perquè defuig de la literatura fàcil.

No és la primera escriptora que fa incursions en la literatura infantil i, sovint, el resultat no és l’esperat. Quan es va publicar “La vida íntima de laura” en castellà, allà pels finals dels anys setanta no va tenir gaire ressò, al menys a casa nostra. De manera semblant, no han passat al grup dels clàssics imprescindibles altres obres d’autors reconeguts com José Saramago (La flor más grande del mundo), Camilo José Cela (Las orejas del niño Raúl) i altres que teníem a la biblioteca escolar i no eren gaire sol·licitats.

Ara, Club Editor, ens posa a les mans aquest relat en català i amb il·lustracions de la Mariann Máray.

El relat ens narra la vida d’una gallina, la Laura, la millor gallina ponedora del corral. Està casada amb en Luís, un gall força vantat de si mateix que es creu fins i tot que és ell qui fa sortir rel sol cada matí. Durant la història van passant coses diverses com la nit que un lladre arriba al corral amb la intenció de robar la Laura, o el final del relat amb els nens de la casa a taula amb una safata que conté el que era la Zeferina, la cosina de la Laura, tallada a rodelles, a punt de ser cruspida, o l’aparició d’en Xext, un habitant del planeta Júpiter, etc.

Destaca la manera com està redactat. Una veu que narra i també s’adreça al lector (de manera simpàtica i amigable) creant llaços afectius, empatitzant i fent-nos gaudir de la narració.

Una nit la Laura va sentir que l’ou estava a punt de néixer. Com és que ho va sentir? Perdona’m, no ho sé pas. No he sigut mai una gallina.

Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes. Però això és cosa de gustos (i mitjos gustos)
Lectura recomanada a partir de sis anys.

Me n’adono de la quantitat de contes on les gallines en són protagonistes i em balla pel cap fer-ne un recull.

Al web de l’editorial trobareu molta informació dels autors i algues frases que expliquen molt bé de què va el conte, com aquestes:

Aquest conte respon al dilema que tenim els humans enfront dels animals: quina bona companyia, però quin bon estofat! I ho fa amb l’afectuosa crueltat que la natura gasta amb tots els éssers vius: narra sense vel, i amb molt d’humor i tendresa, les aventures d’una gallina conscient que se la podrien menjar qualsevol dia.
Lispector escriu com si pensés en veu alta i la màgia d’aquest conte té a veure amb l’oralitat: és un diàleg, amb totes les digressions d’una bona conversa. S’espera del petit lector que interrompi tantes vegades com vulgui.


LES DADES:
Títol: la vida íntima de la Laura
Autora: Clarice Lispector
Il·lustradora: Mariann Máray
Traductor: Josep Domènech
Editorial: Club editor
Pàgines: 56
Barcelona, 2023

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.

«Te de maduixa al cau del teixó», a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam acabar la temporada de “L’Ofici d’Educar”. A la foto, tot equip: L’Elisabet, directora, conductora i ànima del programa, la Núria, regidora i la persona que fa que tot estigui a punt i la Rosa, que s’encarrega amb precisió que els talls de veu, les músiques i tot el que té a veure amb la part tècnica, funcioni. El que només s’intueix és com de bé ens ho passem. Com podeu imaginar, la trobada quinzenal amb l’equip és una alenada d’alegria que m’omple d’energia per a tota la setmana. N’estic molt agraït i amb ganes que la propera temporada (la desena, que celebrarem com cal) puguem continuar recomanant llibres i lectures boniques per als nostres nens i joves.

En aquest darrer programa hem presentat una aventura que ens convida a gaudir de la vida i a preparar alguna sortida aquest estiu pels camins dels boscos que tenim a casa nostra. Caminar, fer exercici, compartir jocs de taula amb la família i disfrutar de bones lectures fan les vacances més agradables.

«Te de maduixa al cau del teixó» és un relat per a infants a partir de sis anys, que ens parla de quatre animals que busquen alguna cosa. L’Os ha perdut les ulleres i les necessita per anar a pescar i així poder preparar un bon sopar amb la seva estimada i gaudir després d’un cel ple d’estrelles. L’esquirol busca la felicitat de qui tothom parlar. El teixó ha perdut la son. Ah! I el llop mentider els diu que ha perdut la clau de casa però en realitat el que busca són amics.

Les il·lustracions d’aquest llibre tranquil són d’en Toni Galmés, molt boniques.

I, com sempre, fem una pregunta (fàcil) perquè compartiu amb nosaltres la resposta i així sabem que ens escolteu, la qual cosa ens fa molt feliços. I, encara que no ens coneixem personalment, als que participeu amb certa regularitat us tenim molt presents, de debò.

La pregunta d’aquest programa és:

Què ha perdut l’Os?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 16 de juliol.

Entre els qui escriviu, sortejarem el llibre, gentilesa d’editorial Bindibooks.

I el guanyador de «El gran llibre de l’aigua» és l’Aniol Segura. L’Enhorabona!

I una recomanació. Si podeu escoltar el programa sencer, se us obriran un munt de preguntes sobre la masculinitat sana. Ostres! Quan veig sentir els convidats explicant alguns comportaments masclistes, em vaig adonar que els homes fem moltes coses malament.

Us recomano -especialment als homes- que escolteu el psicoterapeuta especialista en masculinitats Rai Crespi, l’antropòleg Ritxar Bacete i el terapeuta sistèmic Rubén Rodríguez que ens parlen de com es pot educar per a una masculinitat lliure de masclismes.

També podeu llegir l’escrit que ha fet l’Elisabet, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/com-es-pot-educar-per-a-una-masculinitat-lliure-de-masclismes/noticia/3239125/

«Un viaje en lápiz», autobiografia d’en Gusti

Joseph Conrad opinava que l’autor només escriu la meitat del llibre i que de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector. És el que m’ha passat amb «Un viaje en lápiz» de l’il·lustrador Gusti (el mejor dibujante del mundo, com ell es defineix).

No conec en Gusti personalment. El vaig veure el dia que vaig assistir a la presentació d’un llibre que va escriure en Ricardo Alcántara fa una pila d’anys i que es va reeditar el novembre del 2019. Allà estava en Gusti, com a il·lustrador. Vaig fer un recordatori en aquest blog.

https://jaumecentelles.cat/2019/11/13/indis-i-pirates/

En canvi, sovint he narrat alguns llibres il·lustrats per en Gusti i, sobretot, tinc una devoció especial per «Camilón, comilón».

A «Un viaje en lápiz» ens mostra alguns dels apunts en forma de frases, dibuixos i retrats que han sortit dels nombrosos quaderns que, com altres dibuixants, porta sempre amb ell. Són alguns, només alguns —i aquí recordem a Hemingway que explicava que només es veu una vuitena part del que es vol explicar, com si fos un iceberg— dels millers de dibuixos que ha fet. Crec que, malgrat en acabar el llibre ens quedem amb ganes de més, ens fem una idea precisa del que ens vol explicar.

El llibre ens mostra la seva vida i la gent que l’envolta. D’aquesta manera coneixerem els seus pares, els seus fills i també els viatges que ha fet arreu del món, sobretot per Mèxic i Equador.

M’ha agradat quan explica que sempre va amb el llapis a la ma i dibuixa sense que el vegin a persones anònimes a l’aeroport, als bars, als parcs. Especialment emotives són les pàgines que dedica a la residència on anava sovint a retratar la gent gran que allà hi vivia.

En Gusti ens obre una finestra i ens deixa veure el seu món i una mica de la seva vida. Li agraïm la generositat.

Si teniu oportunitat de llegir-lo, no tingueu pressa. El text és relativament curt però les imatges s’han de poder assaborir i entendre veient-les diverses vegades, bo i sabent que res en improvisat, casual; al contrari, tot està pensat i té una explicació.

Bé, també pot passar que no us agradi el seu estil però igualment n’aprendreu molt.

LES DADES:
Títol: Un viaje en lápiz
Autor: Gusti
Il·lustrador: Gusti
Editorial: Océano
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

Potser tenim sort i els de l’Editorial Kalandraka organitzen una presentació de «La bruixa divertida», l’últim llibre del tàndem Alcántara -Gusti, un àlbum per a cicle infantil que segueix la sèrie començada amb «El pirata valent» i «El jove guerrer». En aquest cas, la protagonista és una nena aprenenta de bruixa.

Veieu-ne les primeres pàgines a continuació:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/la-bruja-divertida-c

LES DADES:
Títol: La bruixa divertida
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Gusti
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 16
Barcelona, 2023

Si voleu conèixer millor en Gusti, us recomanem aquesta entrevista publicada al portal Educ.ar
https://www.educ.ar/recursos/113480/gusti-cuadernos-de-viaje-de-un-ilustrador-primera-parte

«La festa de la Talpeta», amb tres convidats “high level”

El passat dimecres 28 de juny vam celebrar La FESTA DE LA TALPETA per recordar que fa 34 anys de la seva publicació. La festa serà un esdeveniment anual que anirem repetint en diferents escenaris de la ciutat, amb convidats que ens aportaran la seva visió i així anar ampliant el coneixement d’aquest formidable àlbum il·lustrat. La propera trobada serà el 2024 i celebrarem els 35 anys amb una sessió de narració de contes que, com “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”, han esdevingut clàssics imprescindibles. Anirem informant.

La jornada va començar amb la visita de la talpeta que va voler fotografiar-se amb tots nosaltres i amb els agraïments als assistents i a les entitats col·laboradores (Biblioteca Tecla Sala i Juvé i Camps) que ens aporten una part de la logística que ens fa més còmoda i divertida la reunió.

Després vam tenir uns moments per recordar la figura i l’obra d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador de la talpeta, que ens va deixar el passar desembre.
Vam comentar “El pato, la muerte i el tulipán”, un àlbum preciós que ens explica de manera tranquil·la el tema de la mort. Llegiu que va escriure en Carles al blog:
https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2023/01/04/wolf-erlbruch-ets-aqui-per-estimar-la-vida/

Després vam presentar les dues convidades, la Isabel Llasat i l’Anna Llisterri, traductores de literatura infantil i juvenil que van oferir-nos una visió del seu ofici, una feina poc coneguda i diria que poc valorada però que resulta imprescindible per gaudir de la bona literatura.

Ens van explicar el seu mètode de treball, les obres que han traduït i sobretot les dificultats amb que es troben davant de segons quines traduccions com pot ser la poesia. Va ser un luxe irrepetible poder sentir les seves opinions.

La gràcia d’aquestes trobades és, a banda d’aprendre, conèixer gent que ens aporta la seva saviesa. Això no té preu, ens enriqueix i ens fa millors persones.

Després, en Carles Ferrer es va deixar anar i ens va explicar algunes curiositats de com ha anat fornint la col·lecció de gairebé 40 talpetes en diferents idiomes i de les converses mantingudes amb els traductors i traductores d’arreu del món.
I , com a punt final, ens vam centrar en les traduccions angleses i les tres versions en castellà, aturant-nos en la sorprenent versió mexicana d’“El topito Birolo”.

Us compartim un petit vídeo amb imatges de la trobada. Fins a la propera!