natura

by

«Poesia tot l’any» un objecte poètic i artístic

Al llibre «Lideratges valents», en Xavier López fa un exercici literari a partir d’entrevistes amb persones del món de la cultura i altres àmbits. En un dels capítol recorda l’ocasió en que en Lluís Llach li va dir a Miquel Martí Pol:

—Escolta, Miquel, quan et pregunten com et defineixes i dius que ets un poeta sona d’una pedanteria bestial.

En Miquel va somriure i no va respondre. Van passar un o dos anys. I un dia li va fer llegir un poema seu. Quan en Llach va acabar la lectura va dir:

—És la tercera vegada que llegeixo aquest poema davant teu i cada vegada entenc coses noves, més àmplies, més profundes, amb més matisos.

—És per això que et vaig dir un dia que soc un Poeta. A vegades dic coses que quan escric no tinc la intenció de dir-les. I quan després les llegeixo penso: ‘Ah, també he dit això?’ I per això em crec amb tot el dret de proclamar que soc un Poeta—li va respondre en Miquel, esbossant un somriure.

El llibre que presentem és obra d’en Ramon Besora, amic d’en Miquel Martí i Pol i poeta com ell. Però en Ramon és més polièdric i es nota, entre altres coses, en la manera de veure el llibre com a objecte. La seva és la mirada d’un editor, d’un artista podríem dir.

El títol ja és una declaració d’intencions perquè ens recorda que la poesia no és només qüestió dels dies previs a la celebració de Sant Jordi, o del 21 de març —Dia Mundial de la Poesia— sinó que és motiu de lectura al llarg de l’any.

La poesia d’en Besora és subjectiva i, per tant, no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula). Mireu, per exemple, el primer poema “Papallones blanques” dedicat al mes de gener:

Arribat l’hivern
amb fred i boirines,
davallen del cel
—al compàs de l’aire
com fràgils joguines—
papallones blanques
espurnes d’estel.

També considera en Ramon que la  poesia és per a ser viscuda i ens aporta una visió del món diferent emprant les metàfores que ens ofereix la natura, metàfores com les papallones blanques, la flauta dolça de la merla del poema de març o la pilota que de nit es veu al cel del poema de desembre.

Hem comentat que la seva mirada és la d’un editor i es nota en la gosadia de fer un leporello, un llibre que es desplega com un acordió de 3,80 metres, els poemes sobre fons blau que és el color més difícil per a l’impressor, i el text escrit a mà amb molta traça per la Sara Masià, autora també de les il·lustracions.

El llibre conté dotze poemes, un per a cada mes i trobem els elements habituals que empra en Besora: els animals del bosc, la musicalitat dels sons de la natura, els arbres, el cel, el dia i la nit, etc.

Lectura recomanada per a infants i adults.

LES DADES:

Títol: Poesia tot l’any
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Sara Masià
Editorial: Meraki
Pàgines: 52
La Seu d’Urgell 2024

by

“El grill silenciós “ a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “L’ofici d’educar” vam presentar «El grill silenciós» un àlbum que es va publicar el 1990 al Canadà i els EEUU no i no s’havia publicat mai en català fins ara. Ho celebrem, especialment els fans de l’Eric Carle, conegut especialment per «L’Erugueta goluda».

L’Eric Carle va tenir una infantesa i joventut força complicades amb viatges des d’Alemanya a Nova York, tornada i novament cap a Amèrica, sempre fugint de les guerres.

A Massachussets (EUA) hi ha un museu dedicat a la seva obra. Eric Carle i la seva dona, Barbara, el van fundar el 2002 i és un dels pocs museus dedicats a un autor de LIJ.

«El grill silenciós» ens conta que un dia neix un grill petit i es troba amb un gran grill que li fa un xiulet de benvinguda. El petit grill intenta respondre fregant les ales, però no emet cap so.

Després, el grill silenciós començar a caminar i explorar el món, trobant-se un insecte rere l’altre, cadascun dels quals saluda el petit grill amb una alegre salutació: el brunzit d’una abella, el xiuxiueig d’una libèl·lula, el xiuxiueig d’una mantis religiosa. El grill es frega les ales cada cop, però no passa res, ni un so.

Els grills produeixen el seu carrisqueig fregant una contra l’altra les seves ales anteriors. Les dues ales s’obren i es tanquen simultàniament, però el so es produeix quan es toquen en tancar-se. L’ala del grill té una part endurida i dentada contra la qual frega una part de l’altra ala, també endurida, que funciona com a arquet o plectre. Això fa vibrar una part de l’ala i la vibració emet el característic so del grill, el carrisqueig.Els grills mascles són els únics que emeten sons. Ho fan per atreure les femelles i per marcar el territori.

però arriba un dia que coneix un altre grill, una femella, i passa alguna cosa diferent.

El conte de “El grill silenciós” té un text repetitiu, suau, que convida a llegir-lo en veu alta i que ens parla del temps, el ritme, el creixement i la paciència. També sobre la descoberta de l’entorn natural.

Com a cada programa sortegem el llibre que presentem. En aquest cas és una gentilesa de l’Editorial Beascoa. Per participar cal contestar una pregunta. Sobre el llibre “El grill silenciós” és:

Amb quina part del cos fan el seu cric-cric particular els grills?

Envieu les respostes a loficideducar@3cat.cat Teniu temps fins diumenge 13 d’octubre.

El guanyador de l’anterior llibre, «Salvatges i homes», és en Xavier González. L’enhorabona!

…………………………………………..

En el mateix programa, el grup d’experts han debatut sobre si s’ha de parlar o no del que passa al món, perquè hi ha certa por de parlar de segons quins temes a l’aula, fruit del que va passar amb el procés, apunten els docents.

Però l’escola ha de posar context al que passa al món, i s’ha de parlar també del que passa a Palestina, dels desnonaments i de la guerra d’Ucraïna; de tot allò que afecta la societat, asseguren els mestres de la tertúlia de savis docents de “L’ofici d’educar”: Jaume Cela, mestre i escriptor de més d’un centenar de llibres, com “Apunts d’un aprenent de mestre greument jubilat”; Agnès Barba, mestra d’infantil i directora durant 10 d’anys de l’escola dels Encants; el psicopedagog Efrèn Carbonell, referent de l’educació inclusiva, autor d'”Aprenent a veus, un segle d’educació diferenciada”; Joan Maria Girona, mestre i escriptor, autor de “Vaig començar a anar a l’escola als sis anys, memòries d’un mestre” i Coral Regí, biòloga i mestra, directora durant anys de l’escola Virolai, i membre del grup d’experts per la millora educativa.

Podeu sentir tot el programa clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/lescola-ha-de-parlar-del-que-passa-a-palestina/audio/1219777/

by

«El bosc dels germans», una metàfora ecològica

El nostre planeta és preciós i ens proporciona molts recursos naturals perquè la nostra vida sigui més còmoda i agradable, però necessita que el cuidem i no abusem d’uns recursos que comencen a esgotar-se.

Les dades ens indiquen que no anem pel bon camí, consumim massa i més de pressa del que el planeta necessita per regenerar-se. A aquest pas, d’aquí a vint-i-cinc anys, necessitarem tres planetes per mantenir el ritme actual. Potser el que cal, més que un canvi climàtic és un canvi de mentalitat de tots nosaltres.

Aquest llibre de gran format ens explica que dos germans hereten un bosc on cadascun construeix el seu projecte de vida.

Els veiem, un a cada pàgina, de forma gairebé simètrica. El primer germà s’organitza per viure d’acord amb allò que la natura li ofereix, respectuosament, tallant alguns arbres per construir una cabana, pescant alguns peixos i cultivant un petit jardí.

El segon germà té uns altres plans i construeix una gran mansió, aprofitant els recursos que l’envolten per enriquir-se mentre transforma la part del seu bosc en un poble.

M’ha agradat molt i, sobretot, el tractament de les imatges crec que és molt suggeridor. Només cal deturar-se, observar i analitzar el perquè de cada il·lustració. Per exemple, la presència de la jove a la primera pàgina i que, com a observadora dels canvis que es produeixen, optarà per un camí més d’acord amb l’esperit d’allò que podríem considerar més salvatge, més natural.

«El bosc dels germans» és un llibre per contemplar i comentar el que passa, posant atenció en els detalls i reflexionant sobre allò que és més adequat per a la nostra supervivència.

A l’escola, o a casa, és un àlbum ideal per fer veure als infants què s’hi amaga darrera de cada imatge, quines diferències hi ha entre les dues pàgines i perquè puguin inferir què ens vol dir l’autora.

Després d’una primera lectura, es poden plantejar als infants preguntes sobre el que s’ha vist, per aprofundir i comparar la vida dels dos germans.

Per exemple, si observem la coberta:
A la pregunta “Per què aquest llibre té aquest format tan gran?” ens apropem a la idea de magnitud de la naturalesa, de la immensitat del bosc del qual estem parlant.
Si volem saber com han arribat els germans a aquesta platja, només caldrà obrir les dues cobertes per trobar la resposta en el caiac de la contraportada.
Si ens fixem en com van vestits els dos germans, veurem la simetria, blanc i negre, negre i blanc, com un negatiu fotogràfic.
Si preguntem quina altra persona apareix a la portada? A qui representa? Serà interessant resseguir-la al llarg de la història perquè aquesta mena d’esperit de la natura és un element clau per comprendre el missatge que l’autora ens envia.
Si ens preguntem el perquè de la perspectiva que ha escollit l’autora entendrem que estan fetes des d’una perspectiva zenital per mostrar-nos la grandesa de l’espai on es desenvolupa l’acció.

El mateix podem fer amb les pàgines interiors i amb el text que també ajuda a veure les diferències. Es tracta, en definitiva, que captin i infereixin el que les imatges ens mostren a cadascuna de les pàgines, mitjançant preguntes del tipus:
Com són les dues cases dels germans?
A l’escena nocturna, qui contamina més?
Etc.

En acabar, es plantegen temes relacionats amb una gestió sostenible que no comprometi el futur del bosc: Per què és útil el bosc?, quines funcions realitza? què podem fer al bosc i què no?, etc.

Lectura recomanada per a cicle mitjà.
LES DADES:
Títol: El bosc del germans
Autora: Yukiko Noritake
Il·lustradora: Yukiko Noritake
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco books
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

by

«La meravellosa granja d’en McBroom» a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam començar la desena temporada de l’Ofici d’Educar a Catalunya ràdio. Estic content perquè serà la vuitena temporada en que podrem presentar alguns bons títols de literatura infantil i juvenil. Com que és la desena, ja podeu imaginar que farem alguna festa per celebrar-ho. Us avisarem en el seu moment.

Per començar la temporada vam presentar “la meravellosa granja d’en McBroom” un llibre reeditat per Blackie Books que havíem llegit en castellà a l’escola fa molts anys, en la publicació d’Alfaguara.

La novel·la, té quatre capítols i és una bona manera d’iniciar en la lectura d’aventures a l’alumnat a partir de quart de primària.

En McBroom explica en primera persona com després d’abandonar la residència a Connecticut s’han instal·lat a la nova finca d’Iowa, però abans de començar a gaudir-ne amb tranquil·litat es troben amb un incòmode problema, un veí, el senyor Jones, intenta recuperar el terreny que els va vendre per compensar els escassos rendiments de les seves males terres. No serà l’únic inconvenient a què s’enfrontin. Els vendavals propis de la zona, que provoquen insòlites situacions, els atacs que les llagostes atretes per l’olor de les panotxes i, fins i tot, la presència de fantasmes són altres assumptes amb que es trobaran.

Com que era una lectura que havíem fet amb la meva néta, la vam convidar a compartir la gravació i conèixer els estudis de Cat Ràdio. Per això la veieu a la fotografia aguantant una albergínia i l’exemplar d’Alfaguara.

Com sempre, vam fer una pregunta relacionada amb el contingut de la novel·la per participar al concurs i, si teniu sort, endur-vos l’exemplar, regal de l’editorial.

La pregunta sobre el llibre “La meravellosa granja d’en McBroom” és:

Quants fills té en McBroom?

I també vam anunciar el guanyador del darrer llibre de la passada temporada «Te de maduixa la cau del teixó»: En Julen Domínguez. L’enhorabona!

Podeu tornat a escoltar la secció clicant al podcast següent:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-meravellosa-granja-den-mcbroom-de-sid-flesihman/audio/1181221/

……………………………………………..

Al mateix programa es va parlar sobre lectura i perquè un de cada set infants finalitza la primària a Catalunya amb un baix nivell de comprensió lectora i amb risc de patir fracàs escolar

Hi van participar la Marta López, directora del programa Lecxit de la Fundació Bofill, la Mar Esteve Ràfols, doctora en Pedagogia i autora de “L’escola, casa de lectura” i l’Héctor Ruiz, investigador i divulgador científic, autor de “Com aprenem?”

Us apunto resumides les deu idees que van desenvolupar. Però podeu llegir l’article ampliat que ha escrit l’Elisabet Pedrosa al web de Catalunya ràdio, clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/deu-estrategies-per-combatre-la-baixa-comprensio-lectora/noticia/3248555/

1a. Fomentar l’aprenentatge tècnic de la comprensió lectora
La comprensió lectora depèn bàsicament de la capacitat de descodificar de manera fluida el llenguatge escrit i convertir-ho en el seu equivalent oral. I depèn també de la capacitat d’entendre el missatge, la comprensió lingüística, que depèn dels propis coneixements i que l’escola ajuda a compensar, argumenta Héctor Ruiz.
Per aconseguir-ho, s’han d’entrenar una sèrie d’habilitats prelectores: comprendre que la llengua oral està formada per un nombre finit de sons, separar-los, manipular-los i casar-los amb els símbols: la consciència fonològica per a alguns infants és òbvia, però per a d’altres no ho és, apunta l’investigador.

2a. Que ningú es quedi enrere
Calen recursos més individualitzats per als infants i centres que ho necessiten. Hi ha una bretxa en la comprensió lectora de 50 punts, fet que suposa un curs de diferència, entre els centres de màxima complexitat i els que no ho són, explica Marta López.

3a. Millorar la transferència entre la comunitat científica i la comunitat educativa
La majoria de nens aprenen a llegir i escriure, fem el que fem, mentre que un terç dels alumnes es queda enrere si no optem per mètodes realment eficaços, explica Héctor Ruiz.

4a. Potenciar l’oralitat en tot el procés educatiu
A educació infantil ha de ser molt rellevant el llenguatge oral, perquè és la base de tota l’educació posterior, puntualitza la pedagoga Mar Esteve. Als infants nouvinguts se’ls posa a llegir quan la part del llenguatge oral encara no està assolida ni segura, lamenta la pedagoga.

5a. Testimoniar amb la lectura
Una manera de començar a llegir és que algú davant teu llegeixi, sigui un model, per entendre què vol dir llegir, apunta Mar Esteve. Hi ha infants que dominen la descodificació i no tenen l’hàbit lector.

6a. Crear vincle. Programa Lecxit
Al programa Lecxit els arriben infants que viuen la lectura com un espai de judici en què, si s’equivoquen, seran penalitzats, reconeix Marta López, directora del projecte.

7a. L’escola, casa de lectura
Que l’escola sigui una invitació constant a la lectura: temps i espai per llegir a l’escola i construir un sentit de la lectura, demana la pedagoga Mar Esteve. Unes biblioteques escolars ben dotades i amb unes bibliotecàries que facin una bona prescripció lectora, demana el professor Gerard Furest, que alerta que en els últims cursos s’han tancat biblioteques escolars.

8a. Millorar la formació docent
Mestres i professors motivats que, al seu torn, hagin estat ben formats en comprensió lectora, demana el professor i filòleg Gerard Furest. L’objectiu és ensenyar a llegir de la manera més efectiva i adaptada a cada infant, ens recorda Héctor Ruiz.

9a. Aprendre a llegir sense tecnologia
La tecnologia no és el mitjà més adequat per aprendre a llegir, i només quan es domina la competència lectora, es pot treballar una competència digital sana.

10a. La comprensió lectora, una responsabilitat de tots
La comprensió lectora és responsabilitat de tots, conclouen els experts: l’escola, els mitjans, la societat, les famílies i sobretot de l’administració al capdavant.

by

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

by

“La cacera del tió” a LHdigital

LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!

by

«La carta de l’avi», una història optimista

Hi ha autors que són com els nostres cantants preferits i dels quals en som fans incondicionals. Això és el que em passa amb Michael Morpugo, des que vaig llegir “El regne de Kensuke”.

Ara acaba de publicar-se “La carta de l’avi” i pel que veiem a la coberta podem pensar que es tracta d’un conte de Nadal. I ho és en part, només en part…

S’acompanya d’unes imatges espectaculars d’en Jim Field. Crec que són les més boniques de les que he vist d’ell.

Comença la història amb una dona, la Mia, que ens explica un ritual que fan a casa seva, cada Nadal. S’apleguen al voltant de l’arbre a llegir una carta que li va escriure el seu avi :

“… aquest Nadal, en comptes d’una postal de Nadal, en tindràs un munt, i en comptes d’un regal, també en tindràs molts, t’envio una carta…”

La carta és el record de la infantesa de la Mia i també està ple de desitjos que van adreçats a tots nosaltres. Són pensaments sobre el nostre món i sobre com l’hem de cuidar. És un discurs càlid, emotiu, escrit amb passió i amb advertències dels perills que ens amenacen. Tot plegat ens sona molt, especialment aquests dies que hem assistit a l’espectacle trist de les infructuoses conferències celebrades a Egipte amb motiu de la cimera climàtica COP27.

I si he dit que en part, només en part, és un conte de Nadal, és perquè es pot llegir en qualsevol estació. Hi ha moltes imatges que fan referència a l’estiu, per exemple. De fet, el Nadal només apareix a l’inici i al final.Si el llegiu a l’escola o a casa, segur que us pot oferir molts motius de conversa sobre la natura, sobre els arbres, els animals, la contaminació dels mars, el desglaç dels casquets polars, etc.

Lectura recomanada per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: La carta de l’avi
Autor: Michael Morpugo
Il·lustrador: Jim Field
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 48
Picassent (Valencia), 2022

by

«Uugh! Un relat del Plistocè» o el naixement del primer conte

«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.

La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.

És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern.
Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.

Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.

Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.

Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!

Lectura molt recomanable.

Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.

https://issuu.com/ekare/docs/ugh-issuu

LES DADES:
Títol: Uugh! Un relat del Plistocè
Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng
Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pagines: 64
Barcelona, 2022

by

«Juguem a amagar-nos», un àlbum per mirar i jugar

«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»

Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.

«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia.
Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.

És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.

Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.

Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats)
LES DADES:
Títol: Juguem a amagar-nos
Autora: Verónica Fabregat
Il·lustradora: Verónica Fabregat
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akimira, 1
Pàgines: 36
Barcelona, 2022

Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books

by

«Un ou és silenciós», un bon llibre per als petits naturalistes

«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.

Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.

Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.

És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.

Què aprendran els infants amb aquest llibre?

Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.

Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou.
De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.

El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.

En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.

Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys

LES DADES:
Títol: Un ou és sorollós
Autora: Dianna Hutts
Il·lustradora: Sylvia Long
Traductora: Susana Tornero
Editorial: EntreDos
Pàgines: 40
Blanes, 2022