Meraki

by

El gat «Moixeró» ens convida a viatjar pel mon

Tinc un amic afeccionat a caminar pels boscos i pels camps, escodrinyant els llocs secrets on es troben els bolets. És un especialista en reconèixer i anomenar tots els tipus diferents de bolets, els comestibles i els verinosos.

L’he acompanyat en alguna ocasió a caçar bolets però no sabria tornar al lloc on vam trobar-los. Són coses dels boletaires que van, com a la cançó d’en Sisa, perseguint, dalt el cel, a sota els pins, amanita, rovellons i fredolics.

A la literatura infantil i juvenil, tenim personatges amb nom de bolet. Potser el més conegut és un petit gos anomenat Rovelló, creació d’en Josep Vallverdú. Al País Valencià és força popular en Fredolic, el caragolet que sempre té fred i passa mil aventures per a trobar l’escalforeta del sol. El va escriure en Joan Pla.

Ara, s’afegeix a la saga dels animals amb nom de bolet un gat que té unes taques al cos i es diu Moixeró, com el bolet. El gat Moixeró, de la mà del seu creador, en Ramon Besora, viurà mil peripècies fent un viatge per tot el món.

El relat, explicat en primera persona pel gat, transcorre per tota mena d’indrets, alguns propers i altres misteriosos, desconeguts i llunyans.

L’aventura d’aquest gat que volia conèixer animals del mon comença a l’escola:

Un dia vaig sentir que el meu avi deia que els gats tenim set vides i jo no sé pas si en tenim set, de vides, o una vida que val per set. Sigui com sigui, vaig decidir dedicar la primera de les set vides a aprendre a llegir, a escriure i a moltes, moltes coses.

I, tot seguit, a les següents vint pàgines, se’ns mostren activitats, endevinalles, embarbussaments, contes, informació d’espècies relacionades amb els gats, referències a poemes rodarians i altres llaminadures. Per exemple, aquesta endevinalla:

El ruquet la té
I no la sap pronunciar.
No la té la vaca
i la diu sense parar.

El segon capítol ens mostra el gat Moixeró començant el seu viatge. La primera parada és la granja. Amb les seves paraules ens va mostrant com son les gallines, els sons que fan els ànecs, les ovelles, els pollets, etc. També hi trobarem embarbussaments, endevinalles i un conte sobre una gallina que va enganyar la guineu.


Un embarbussament comença així:
Una ovella banyuga,
banyega,
bedega,
llanuda,
llanada,
mena un anell banyuc,
banyec,
sedec,
bedec,
llanut,
llanat.
…


La següent parada és el bosc. Aquí, en Moixeró coneixerà insectes, llops, serps, mussols, caderneres, esquirols, senglars, papallones, formigues, etc.

És el capítol més llarg (32 pàgines) i, al meu entendre, el que aporta més informacions interessants per als infants quan vagin d’excursió als boscos del nostre voltant, amb el grup escolar o amb la família.

Del capítol de la visita al bosc he gaudit intentant contestar les enganyifes. Per sort, en Besora s’ha preocupat d’ajudar-nos per si no les sabem. Només cal girar el llibre i trobarem el solucionari.

Per què les cigonyes amaguen una pota a l’hora de dormir?
Què fan dotze gats en una teulada?

El viatge continua per la selva, la sabana i la mar. Acaba amb el poema Don Gatu, una versió semblant a la que canta (o cantava) la mainada al pati de l’escola en la versió castellana. Molt divertit.

Destaquen les il·lustracions de la Natasha Domanova, divertides, precises, amb molts detalls, pintades amb tinta i aquarel·les, ben maquetades i que ajuden a seguir el text, oferint molts espais que permeten al text respirar bé.

Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món, combina de manera perfecta els dos mons: el de la imaginació i el del medi natural. Les bibliotecàries tindran feina per saber si el classifiquen com a ficció o com a coneixement.

M’agradaria destacar un parell d’aspectes més: la maquetació i la guia didàctica.

La maquetació és bonica de veres, amb un format adequat, dobles pàgines a sang, primers plans plens de detalles i que distingeix els animals que són part del relat de ficció humanitzant-los amb detalls de vestimenta, per exemple, dels que són apunts de la fauna i la flora dels llocs per on passa el gat.
En resum, un llibre que es llegeix de manera tranquil·la, amb un ritme que manté la musicalitat llegit en veu alta, i un text que acompanya i facilita la seva comprensió, sense perdre el punt d’exigència recomanable.

Si entreu al web de l’editorial Meraki podeu descarregar-vos gratuïtament la guia didàctica elaborada por la Margarida Prats Ripoll, professora honorífica de la Universitat de Barcelona. Val la pena i ens ofereix alguns recursos que podem usar a casa o a l’aula. A més, n’hi ha per a tots els cicles. Entreu a:
https://editorialmeraki.com/wp-content/uploads/2025/08/Moixero-guia-didactica-digital.pdf

El viatge continuarà, segur. El gat Moixeró és curiós i no podrà estar-se de recórrer altres indrets fantàstics i, fins i tot, és possible que pel camí es trobi amb el Rovelló i el Fredolic. Mai se sap!

Lectura recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Meraki
Pàgines: 127
La Seu D’Urgell, 2025

by

«Poesia tot l’any» un objecte poètic i artístic

Al llibre «Lideratges valents», en Xavier López fa un exercici literari a partir d’entrevistes amb persones del món de la cultura i altres àmbits. En un dels capítol recorda l’ocasió en que en Lluís Llach li va dir a Miquel Martí Pol:

—Escolta, Miquel, quan et pregunten com et defineixes i dius que ets un poeta sona d’una pedanteria bestial.

En Miquel va somriure i no va respondre. Van passar un o dos anys. I un dia li va fer llegir un poema seu. Quan en Llach va acabar la lectura va dir:

—És la tercera vegada que llegeixo aquest poema davant teu i cada vegada entenc coses noves, més àmplies, més profundes, amb més matisos.

—És per això que et vaig dir un dia que soc un Poeta. A vegades dic coses que quan escric no tinc la intenció de dir-les. I quan després les llegeixo penso: ‘Ah, també he dit això?’ I per això em crec amb tot el dret de proclamar que soc un Poeta—li va respondre en Miquel, esbossant un somriure.

El llibre que presentem és obra d’en Ramon Besora, amic d’en Miquel Martí i Pol i poeta com ell. Però en Ramon és més polièdric i es nota, entre altres coses, en la manera de veure el llibre com a objecte. La seva és la mirada d’un editor, d’un artista podríem dir.

El títol ja és una declaració d’intencions perquè ens recorda que la poesia no és només qüestió dels dies previs a la celebració de Sant Jordi, o del 21 de març —Dia Mundial de la Poesia— sinó que és motiu de lectura al llarg de l’any.

La poesia d’en Besora és subjectiva i, per tant, no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula). Mireu, per exemple, el primer poema “Papallones blanques” dedicat al mes de gener:

Arribat l’hivern
amb fred i boirines,
davallen del cel
—al compàs de l’aire
com fràgils joguines—
papallones blanques
espurnes d’estel.

També considera en Ramon que la  poesia és per a ser viscuda i ens aporta una visió del món diferent emprant les metàfores que ens ofereix la natura, metàfores com les papallones blanques, la flauta dolça de la merla del poema de març o la pilota que de nit es veu al cel del poema de desembre.

Hem comentat que la seva mirada és la d’un editor i es nota en la gosadia de fer un leporello, un llibre que es desplega com un acordió de 3,80 metres, els poemes sobre fons blau que és el color més difícil per a l’impressor, i el text escrit a mà amb molta traça per la Sara Masià, autora també de les il·lustracions.

El llibre conté dotze poemes, un per a cada mes i trobem els elements habituals que empra en Besora: els animals del bosc, la musicalitat dels sons de la natura, els arbres, el cel, el dia i la nit, etc.

Lectura recomanada per a infants i adults.

LES DADES:

Títol: Poesia tot l’any
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Sara Masià
Editorial: Meraki
Pàgines: 52
La Seu d’Urgell 2024

by

«Com de gros», un elefant a la recerca d’una cinta mètrica

Quan abans d’obrir un àlbum il·lustrat, només veient la coberta, som capaços d’endevinar qui l’ha il·lustrat és senyal que l’artista en qüestió té un estil definit i propi. Pot ser que s’hagi especialitzat en emprar aquarel·les, o collages, o la clavi amb els enquadres; pot ser que els cossos, les expressions de les cares, els animals que hi surten, o qualsevol altre tret esdevingui diferencial i únic. Aconseguir tenir aquesta personalitat no és fàcil, requereix moltes hores d’experimentació, de treball (sovint solitari) i de tenir a prop un mestre que t’orienti.

Després, el resultat i arriba als lectors que diran si els agrada o no. Els lectors no sempre opinen igual i aquesta és la gràcia, òbviament, que cadascú té els seus gustos i els seus mitjos gustos.

Aquesta introducció ve al cas de comentaris que ens fem els uns als altres i que ens enriqueixen quan discrepem i ho fem amb fonamentació, perquè del que es tracta és que fem arribar a mans dels infants i joves les il·lustracions i els textos que els enriqueixin, que siguin variats, exigents si es vol. Només així, fugint del recurs fàcil, podrem formar-los com a lectors crítics, com a lectors imaginatius.

Això m’ha passat amb “Com de gros”. L’he hagut de llegir un parell de vegades per trobar-li el potencial. I l’he trobat! Crec que a l’escola, amb els infants de cicle inicial, especialment, pot donar joc, i el suc que se li pot treure és formidable. Les mestres d’infantil sabran de què parlo quan el llegeixin.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes fins que al final aconseguir saber quan amida.

Les il·lustracions són divertides i la maquetació del llibre amb la pàgina desplegable del final han fet d’aquesta obra mereixedora del premi Vila de Termens d’enguany.

Doble premi: per a la Blanca Caminal, autora del relat i per a l’Eugeni, l’elefant més gros de la sabana.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Podeu llegir la bonica ressenya de l’Alba López a la revista Núvol, clicant a
https://www.nuvol.com/llibres/la-mida-de-la-imaginacio-396851

LES DADES:
Títol: Com de gros
Autora: Blanca Caminal
Il·lustradora: Blanca Caminal
Editorial: Meraki
Pàgines: 36
La Seu d’Urgell, 2024

by

Quatre dòminos per llegir i jugar

Endevina, endevineta, qui me l’endevinarà?
A fira d’endevinalles, anem tots a endevinar.
Pica ben fort, pica ben fort,
que piques fusta, pica ben fort.

Amb aquesta cantarella, acostumo a començar les sessions de contes. Proposo algunes endevinalles i d’aquesta manera aconsegueixo centrar l’atenció dels infants.

Les endevinalles també són un bon recurs per començar el dia o per acabar-lo.

Conec mestres que organitzen diferents tallers (espais, racons) on les endevinalles hi són presents per tal que els alumnes practiquin de manera autònoma o en petit grup la discriminació dels sons de les paraules, la lectura de les síl·labes i les puguin combinar i descodificar.

En aquests espais, els infants solen estar acompanyats de la mirada de la mestra que pot intervenir ajudant o preguntant, segons el nivell de dificultat. Un taller, per exemple, pot tractar d’associar paraules a imatges, o anar més enllà emprant definicions que facin treballar el magí per trobar les respostes.

Tot depèn del nivell de dificultat i del nivell de l’alumnat. Es tracta de millorar la comprensió lectora i, també, que vagin agafant l’interès per la lectura.

Per aquest motiu, empren o elaboren el que diuen jocs de lectura, però, en realitat, són materials didàctics que segueixen les normes de jocs coneguts per facilitar el seu ús.

L’editorial Meraki ha editat dues capses que tenen aquesta mateixa idea d’ajuda a les escoles (també a les famílies) oferint quatres jocs basats en les conegudes normes del dòmino.

Les comentem a continuació.

La primera capsa s’anomena DESCOBERTA DE L’ABECEDARI I DEL LLENGUATGE ESCRIT

És per als més petits i conté un dòmino d’aparellar lletres i imatges i un altre de compondre paraules i imatges.

APARELLAR LLETRES I IMATGES
A cada fitxa hi ha un dibuix i un lletra que ens dóna pistes i ens indueix a buscar una paraula que comenci per aquesta lletra. Per exemple:

Es juga repartint les 27 peces entre els infants (es pot jugar amb menys fitxes) i anar composant la tirallonga.

COMPONDRE PARAULES I IMATGES
Té una dificultat una mica més gran però la gràcia està en que l’infant no ha d’esforçar-se tant com quan ha de llegir una paraula sencera. De vegades, trobem nois a qui costa desxifrar-la perquè requereix més energia, no saben seguir les pistes o no anticipen les estratègies de comprensió.

En aquest joc, les pistes visuals són fàcils, ajuden a trobar la solució i animen els alumnes a gaudir de l’activitat. No estan tan centrats en desxifrar, amplien el seu lèxic i comprenen millor.

Un exemple:

La segona capsa s’anomena COMPRENSIÓ LECTORA DE TEXTOS BREUS i te dos jocs.

El primer és DEFINICIONS

A cada fitxa hi ha una definició d’un objecte, d’un animal o d’una lletra i a la banda esquerra un dibuix que s’ha de casar amb la definició anterior. És l’esquema habitual.

El segon és ENDEVINALLES
El nom és prou explícit. Es tracta de llegir cada endevinalla i pensar, ajudant-se de les pistes visuals quina pot ser la solució.

Són quatre jocs, senzills, fets amb materials resistents que aguantaran bé a l’escola però també poden anar bé a les biblioteques, ara que moltes comencen a disposar de jocs per prestar.

L’autor dels textos és en Ramon Besora i les il·lustracions són de la Sara Masià.

Si Rodari visqués segur que ens recordaria que joc i lectura van molt units i que amb aquesta mena de materials estem evitant que els nois i noies esdevinguin, quan siguin adults, allò que anomenem “analfabets funcionals”, persones que saben llegir però a qui costa llegir entre línies, amb un nivell de lectura baix i que només llegeixen per obligació, mai per plaer.

Són jocs que es poden adquirir a les llibreries.

Més informació a https://editorialmeraki.com/

by

«Un metre d’històries de metre» entre la poesia i la ciència.

Els qui vivim a Barcelona, ens agrada passejar pel carrers i descobrir detalls de la nostra història ho tenim fàcil perquè n’hi ha a cabassos.

A la Rambla de les Flors hi ha un lloc on anaven els barcelonins a posar en hora el seu rellotge perquè allà hi ha la unitat de mesura del temps, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, al número 115, i ens marca l’hora oficial. Bé, ara mirem l’hora al mòbil. Els temps canvien.

A prop de la catedral es conserva encara un vestigi de la Inquisició. Molt a prop, en una cantonada, també veiem una mena de canal que usaven els comerciants per prendre les mesures de longitud. Se’ns fa estrany però en temps reculats les mesures eren parts del cos (pams, peus, braços) i això provocava no poques discussions entre compradors i venedors.

Hi va haver un moment que es va fer evident que calia una unitat que servís per a tothom, tant si vivia a la Xina, com a Paraguai. I la comunitat científica es va posar mans a l’obra. La gràcia de tot plegat és que es va decidir que es fes a Barcelona. Era a finals del segle XIX i, prenent com a referències l’Observatori Fabra i el Castell de Montjuïc, es va anunciar la mesura universal del metre que emprem actualment a gairebé tot el món, amb excepcions perquè els anglesos van a la seva i mesuren amb iardes, per exemple, i a la navegació marina les distàncies són en milles.

Si aneu a Montjuïc, a prop del Fossar de Santa Eulàlia i el Passeig del Migdia, encara es conserva una mena de perxa de colors blanc i blau que ens recorda les mesures que es van fer.

Un metre dels que usaven els fusters és també un bon estri per explicar contes perquè amb ell pots fer aparèixer com per art de màgia una casa, una espasa, o altres elements que acompanyen el relat, permetent el joc simbòlic tan estimulant per a la ment dels infants.

Segurament a casa teniu, a la capsa de la costura, un altre metre plegable que useu per mesurar la distància del terra a la ratlleta que marqueu amb un llapis darrera la porta de l’habitació per seguir el creixement de les criatures i que quedarà allà, inesborrable, durant molts anys.

Un metre és també l’inici del títol de l’àlbum il·lustrat que en Ramon Besora i l’Albert Asensio presenten aquests dies a diferents llibreries del país. Es titula Un metre d’històries de metre i han tingut molta cura en que aquest llibre acordió tingui precisament un metre de llargària quan està obert. Són quatre fulls de 25 centímetres cadascun. Un metre.

Apareix en un moment que el seu anterior treball «La lletra que tot ho canvia» ha estat guardonat amb el premi Crítica “Serra d’or” 2024 i és un doble motiu de celebració festiva de la creativitat i l’originalitat.

Dolors Feixas, del Grup Cultura matemàtica de les persones, a la contracoberta, sintetitza molt bé de què va el relat. Diu:

Què és un metre?—Pregunten els cucs de seda quan se’ls encomana fer un vestit per a la Kira, una serp que fa un metre de llargada. I gràcies a les explicacions de l’esquirol, del mussol i del pit-roig, poden començar a filar. Faran un vestit de metre!

En Ramon Besora, com a bon poeta i amant de la natura, es val d’uns animalons prou coneguts a casa nostra per fer-nos imaginar una situació que acaba amb sorpresa i un somriure còmplice.

En un article publicar a la revista “Viure als Pirineus” ens parla de l’art de la desproporció referint-se a aquest llibre i ho relaciona de forma enginyosa amb la literatura infantil i juvenil de tots els temps. El podeu llegir a continuació:

Per la seva banda, l’il·lustrador, l’Albert Asensio, ha sabut adaptar, amb el seu estil reconeixible, cadascuna de les tres micro-històries de la part del davant del leporello i fer-nos admirar l’esclat de color que trobem en girar el llibre.

Un llibre que es pot gaudir a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un metre d’històries de metre
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Meraki
Pàgines: 16
Barcelona, 2024

by

«Trucada perduda» a L’Ofici d’Educar

Ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquesta novel·la gràfica, basada en uns fets reals que van passar l’estiu del 2011, quan es va produir una massacre on van morir 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

La novel·la se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després del dia dels assassinats comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments, en el moment del tiroteig.

Una gran novel·la recomanada a partir dels 15 anys.

A la contracoberta llegim:
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

Coma cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «A la vora» la Maite Rillo. L’ Enhorabona!

Per a participar al concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “TRUCADA PERDUDA” cal contestar la pregunta següent:

A QUIN PAÍS VAN PASSAR ELS FETS QUE S’EXPLIQUEN EN AQUESTA NOVEL·LA GRÀFICA?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 10 de desembre.

………………………………………….

En el mateix programa s’ha parlat de les emocions que activen l’aprenentatge i combaten l’abandonament escolar i s’han explicat les claus per entendre com funcionen les emocions en l’etapa formativa.
Són les emocions epistèmiques. Són essencials, sobretot les positives, perquè asseguren l’aprenentatge i són una arma contra la desafecció escolar, les drogues i la delinqüència.

Fins a quin punt sentir-se estimat o meravellat activa l’aprenentatge? I el bullying o l’avorriment desactiven les ganes d’aprendre?

A “L’ofici d’educar” hem tingut com a convidats i experts en el tema a Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica i president de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar, l’Anna Carpena, referent en educació emocional, mestra i autora de “La empatía es possible. Educación emocional para una sociedad empàtica”, l’Anna Comas, mestra que ha estat directora de l’escola La Maquinista, i la doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació Anna Forés. Tots ells han parlat amb saviesa i el resultat és un programa que val molt la pena.

Podeu sentir-lo tot sencer, entrant al web de l’Ofici d’Educar o clicant a:
https://www.ccma.cat/3cat/les-emocions-que-activen-laprenentatge-i-combaten-labandonament-escolar/audio/1190128/

by

«Les aventures d’en Lester i en Bob» mini-relats que van directes al cor

Lester i Bob formen un duet encantador. Són molt diferents l’un de l‘altre però això no importa, perquè, al cap i a la fi, tots som diferents, no? La qüestió és acceptar-nos tal com som.

En Lester és un ànec (homenatge de l’autor a l’ànec Donald disneià) que va amb una boina francesa al cap i és molt xerraire i de pensament àgil. També és agosarat i té respostes per a tot. En Bob és un os, gran i bon jan, que es dedica sobretot a cuinar deliciosos pastissos (ens recorda als Mumin). Són molt bons amics.

Els veiem a la coberta sobre un fons vermell que ens crida l’atenció. Ambdós amb un cartell que mostra el seu nom. El de l’ànec ben gran i el de l’os més petit i discret, si fa no fa com els seus ulls perquè l’ànec els té lleugerament més grans i ens indiquen una mirada desperta i, canvi, en Bob, els té més menudets, com endormiscat, indicant-nos que és més tranquil.

Obrim el llibre i, oh, Sorpresa!, ens trobem vuit pàgines on ens expliquen qui son, a manera de presentació, molt abans d’arribar a la pàgina on llegim el títol, el nom de l’autor i la editorial, i on iniciarem la primera de les petites aventures.

Són uns relats de diferent llargada que tenen en comú la calidesa, el joc verbal d’en Lester i un final més o menys obert que ens ajuda a reflexionar sobre el què hem llegit i, sobretot, ens porta a passar pàgina perquè volem saber més d’aquest parell tan encantador.

De moment, l’editorial Meraki ha publicat dos volums “Les aventures d‘en Lester i en Bon” i “Les noves aventures d’en Lester i en Bob” en una enquadernació extraordinària i molt cuidada.

El primer volum conté sis petites històries molt entretingudes. Només en una d’elles, apareixen uns altres animals, uns cocodrils jugant a petanca. Veiem com en Lester es vol colar a jugar amb ells, malgrat l’oposició d’en Bob que li diu que els cocodrils se’l menjaran. Però en Lester és enginyós i es pinta tot ell de color verd, com si fos un cocodril, però quan comença a ploure i la pintura s’esborra, ai…

Així és l’ànec, un agosarat sense vergonya que es capaç d’aparèixer amb un barret de copa, un corbatí i un fulard, amb dues entrades per anar a la cerimònia del lliurament dels Premis Nobel amb el seu amic l’os. I obligar-lo a ell també a posar-se un barret i un mocador al coll.

Les aventures més gracioses i que millor expliquen la relació dels dos protagonistes, giren al voltant dels pastissos que prepara en Bob. En una d’elles, no vol compartir amb ningú l’excel·lent pastís de mango que ha fet però quan arriba en Lester, se’l troba clavant rètols indicant que els pastissos son per a ell i no els pensa compartir. Però en Lester, ràpidament li diu que l’ajudarà a clavar els rètols.

Cadascuna de les mini-històries colpeja directament al nen, i al nen que vam ser, i ens transmet optimisme i una calma enorme. La seva lectura també ens empeny a emplenar les omissions i ens convida a pensar què ens deixa obert, sempre, la darrera de les vinyetes, per a que la completem nosaltres.

Uns relats breus que traspuen una atmosfera tranquil·la i amable que és d’agrair. Relats humorístics adequats per a infants entre sis i vuit anys però que als adults també ens agradaran, segur. Frases curtes a l’esquerra i il·lustracions sòbries a la dreta, amb detalls que, de vegades, se’ns poden passar per alt però que en una segona lectura ens fan somriure una mica més, si cap.

LES DADES:
Títol: Les aventures d’en Lester i en Bob
Autor: Ole Könnecke
Il·lustrador: Ole Könnecke
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Meraki
Pàgines: 63
La Seu d’Urgell, 2023

by

«Trucada perduda», una novel·la gràfica sobre la por col·lectiva

Fa dotze anys hi ha haver una massacre a Noruega, la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. Van ser assassinades 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

S’ha publicat una novel·la que recorda els dies posteriors i se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després de 22 de juliol comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments a l’illa, en el moment del tiroteig.

La protagonista del relat és la Rebekka, una noia que intenta entendre els motius i els pensaments del terrorista i busca paraules que expliquin la seva por. La noia viu amb mare que és policia i es passa el dia enganxada a la tele escoltant les noticies i un germà que s’ha quedat bloquejar davant de l’ordinador, sense sortir de l’habitació.

Un més després dels atemptats ella i la seva amiga Fariba comencen les classes a l’Institut i la seva vida va canviant amb el coneixement de nous amics i companys. Intenten recuperar la vida quotidiana, però no és fàcil.

«Trucada perduda» es llegeix molt bé perquè l’autora ha trobat els recursos per fer-nos fàcil i entenedor el relat. El colors, per exemple, ens ajuden a situar-nos en els diferents moments: El present dibuixat amb traços senzills, amb pocs diàlegs, imatges emmarcades i acolorides en tons blaus i grisos, els moments dels atemptats en tons vermells que tenen molta força, els moments dels malsons quan ella dorm sobre fons negre i marcs blancs. El llenguatge visual és genial, està molt ben pensat i és bàsic per entendre i seguir la narració.

Pel que fa al text, hi ha diversos registres. Hi ha un llenguatge que simula els missatges de mòbil, un altre, emmarcat en caixa, que reprodueix els discursos que el president del país adreça a la població, les paraules en argot dels joves de la època. Tot plegat ben triat perquè les paraules que s’usen ens situen de manera honesta i directa en la tensió del moment.

M’ha impactat, cap al final, el diàleg dels germans, quan el gran recorda el mar de flors que es va produir. Són unes pàgines sense text on només es veuen els carrers plens de flors, els dies següents a la massacre i la marxa de les roses. Recordeu? Una imatge d’aquell dia:

«Trucada perduda» se situa a Noruega però la por dels adolescents és compartida, malauradament, per la dels nois i noies que viuen a tot arreu, a molts llocs del món com els qui pateixen la guerra d’Ucraïna, els estudiants dels USA que han viscut atemptats similars al seu centre educatiu, els nois amenaçats a Colòmbia, a Mèxic, a Veneçuela, a l’Afganistan, als afores de París, a Brasil, a Síria, al Sudan, etc.
També hi ha una història d’amor, commovedora. I pensaments profunds i sobretot preguntes.

Potser, de canviar alguna cosa, hagués triat una coberta diferents perquè la que hi ha no em transmet la potència de la història.

No podem més que felicitar a l’editorial per la traducció d’aquesta obra que va ser mereixedora del Premi de Literatura infantil i Juvenil del Consell Nòrdic, el 2022.

Recomanada a partir de quinze anys.

Al web de l’editorial, llegim:
Oslo, tardor del 2011
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

LES DADES:
Títol: Trucada perduda
Autora: Nora Dasnes
Il·lustradora: Nora Dasnes
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Meraki
Pàgines: 285
La Seu d’Urgell, 2023

by

«La lletra que tot ho canvia», la màgia feta poema

Al mes d’octubre del 2022, a la tertúlia que vam compartir amb en Ramon Besora, ens va fer un regal en forma de primícia. Es tractava d’una idea que es trobava en procés d’il·lustració. Per exemplificar-ho ens va fer jugar amb unes lletres per composar paraules. Mireu aquest vídeo i ho entendreu perfectament:

Ara, cinc mesos després, el llibre ha vist la llum. Es tracta d’un poemari amb un títol prou explícit: La lletra que tot ho canvia.

Observem la coberta:
Al capdamunt un blauet que enfila directament cap al riu a la recerca del peixet que se’l mira esporuguit, però en el seu picat el que pesca és una lletra, la “T”, i això provoca que el títol canviï el seu significat i allà on deia “lletra” ara hi diu “llera” fent referència a la depressió de terreny que veiem per on corre el riu.

Girem full, intrigats pel que trobarem i les guardes ja ens alerten de què va la cosa, d’un joc de paraules nascudes de l’insòlit, de l’imprevist, de l’absurd, de tot allò que ens envolta. El color vermell —que és un símbol— també ens avisa que estem parlant de vida.

I comencen els jocs. Cada poema està estructurat de manera similar. Mirem el primer.

Una doble pàgina ens mostra, a l’esquerra una paraula de cos enorme on la primera lletra és de color vermell. Hi diu Tren.
a la pàgina senar el poema complet:

Passen coses ben estranyes!
Un tren, veloç, perdé la T:
Ara és un animal amb banyes.

I en aquestes tres línies trobem un avís del que vindrà (coses ben estranyes) i un joc en forma d’endevinalla que hem de resoldre. Aquesta és fàcil, oi?

A la part de sota hi ha un tren en marxa, a gran velocitat i per les finestres veiem quatre persones i un gat.

A la doble pàgina següent, la transformació!

Segueixen estan les persones, el gat i les vies però el tren ha desaparegut i en el seu lloc hi ha, ja us ho imagineu, un ren.

Si us fixeu en aquest i en tots el poemes hi ha les mateixes constants, com la presència del color vermell en detalls significatius. Cada quatre pàgines canvien el color del fons i en algunes de les poesies trobareu a peu de pàgina una explicació d’alguna paraula que pot resultar poc coneguda. S’agraeix.

Voldria remarcar la gran feina de l’Albert Asensio, l’il·lustrador, que ha entès perfectament el joc i, amb la seva perícia amb l’ús del llapis i la seva sensibilitat mesclant els colors, ha estat còmplice directe de l’espectacular resultat. Un breu vídeo perquè veieu com treballa:

M’ha agradat «La lletra que tot ho canvia», crec que és un llibre per regalar i, a l’escola o l’institut, us pot inspirar activitats similars partint del joc amb les paraules, la creació de nous llenguatges i potser amb els vostres alumnes us atreviu a inventar nous versos partint d’una premissa similar.

Per exemple, enlloc de treure lletres, se n’afegeixen d’altres i la paraula resultant té un altre significat. Imagineu que als vostres alumnes els dieu “sol”, segur que si n’afegeixen pel davant trobaran pèsol, mussol o bressol i si les afegeixen pel darrere soldat, solució o solter, entre d’altres. I au, a fabricar poemes.

Lectura recomanada a partir de cicle mitjà.

DADES:
Títol: La lletra que tot ho canvia
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Meraki
Pàgines: 48
La Seu d’Urgell, 2023

by

“En Charlie Brown i companyia”, a l’Ofici d’Educar

Ahir, diumenge, 15 de gener, vam presentar el llibre “En Charlie Brown i companyia“, de Charles M. Schulz, publicat per l’Editorial Meraki per commemorar els 100 anys del naixement de l’autor. De poc va anar que no féssim coincidir l’efemèrides amb el programa 200 dels “Llibres per somiar”, una secció que vam començar el 16 de juny del 2016. Haurem d’esperar al proper programa per recordar-ho i presentarem un títol d’un dels meus autor preferits, en Gonzalo Moure.

Les aventures d’en Charlie Brown són tires còmiques que ens parlen d’un nen al que li passen moltes coses i que és molt aficionat als esports (beisbol, hoquei gel i futbol americà) També hi apareixen els seus amics: en Linus, la Lucy, la Sally i sobretot l’Snoopy, el gos. Són històries senzilles i divertides plenes d’aventures i en Charlie sempre intenta que la vida sigui millor per a tothom, tot i que, de vegades, no ho aconsegueix.

Com a cada programa fent una pregunta fàcil per si voleu participar del concurs i guanyar-vos el llibre presentat. En aquesta ocasió, la pregunta és:

Com es diu l’amiga saberuda que sempre molesta en Charlie Brown?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 22 de gener.

A l’anterior concurs va resultar guanyadora la Montserrat Grau, que s’emporta el llibre “Al bosc”. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/en-charlie-brown-i-companyia-de-charles-m-schulz/audio/1158519/

I aprofito per recomanar-vos que escolteu el programa sencer perquè tracta d’un tema una mica tabú, el de les mares que s’en penedeixen de ser mares i abandonen els fills. M’he quedat força confús amb les explicacions i sobretot desconeixia les històries de dones com la Ingrid Bergman, la Doris Lessing, la Maria Montessori o la Mercè Rodoreda.

Podeu escolar el programa sencer o llegir un resum molt ben escrit per l’Elisabet Pedrosa a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/penedir-se-de-ser-mares-lultim-gran-tabua/noticia/3206090/