Fa uns mesos es va donar a conèixer el guanyador de la cinquena edició del premi de literatura infantil Emili Teixidor. El premi va ser per a en Quim Cruselles i ara ja es troba a les llibreries.
Es tracta d’un relat en forma de conte tradicional on els protagonistes son una reina i altres personatges que habiten en aquest món fantàstic de bruixes, ogres i sirenes.
La trama explica com la Reina Xinxeta, un dia vol sortir a passejar, però el seu cavall no pot caminar. La reina li demana al governador que compri un altre cavall però, malauradament, les arques de palau són buides. El governador proposa buscar la persona més valenta del regne, fer-lo general, i declarar la guerra a un altre país i així, quan els vencin, s’emportaran el botí.
La persona més forta del regne és un llenyataire de nom Hèrcules. L’envien amb cent soldats a declarar la guerra a les malvades bruixes.
La realitat els fa veure que les bruixes són bona gent, acullen els soldats i els preparen una bon sopar. La seqüencia es va repetint i la reina envia els soldats a lluitar contra els ogres i, després, amb les sirenes. El resultat, però, no és l’esperat.
El relat és divertit i agradarà als infants de cicle inicial. És una història intel·ligent que aposta per mostrar-nos la bondat dels personatges. Amb final feliç, per descomptat.
LES DADES: Títol: Les cruentes batalles de la reina Xinxeta Autor: Quim Cruselles Il·lustradora: Aina Bonet Editorial: La Galera, Sau Pàgines: 48 Barcelona, 2025
Vam tenir l’honor de rebre a en Marc Boutavant a l’Hospitalet (https://jaumecentelles.cat/2024/01/22/tertulia-amb-en-marc-boutavant/). Ens va explicar el seu mètode de treball i vam comprovar com n’és de variada la seva manera d’il·lustrar. Només cal agafar els seus llibres i comprovar-ho. Si observes un “Ariol”, un “Muk” i un “Gos pudent”, no diries que són obra del mateix autor. I ho són.
És el que ha passat amb aquesta novetat. En Boutavant ha entès que es tracta d’un conte adreçat als infants de cicle infantil i ha adoptat una paleta cromàtica i una manera de dibuixar més clàssica, amb la intenció de facilitar la seva lectura.
De tota manera, els seguidors d’en Boutavant podran comprovar alguns detalls que són la seva marca personal com els fons acolorits (carbassa, groc, vermell, rosa,…) d’algunes escenes. També hi ha referències al Gat Xafat, a l’Ariol i a d’altres personatges del seu imaginari.
La història és divertida perquè ens presenta un os que vol saber com acaba el llibre que està llegint i cada cop que és a punt de passar pàgina, l’interrompen diversos personatges que volen tastar les seves boníssimes farinetes.
Els visitants són prou coneguts: La Rinxols d’or, la Caputxeta, els tres porquets i l’àvia de la Caputxeta… calla! Que potser no és l’àvia i és algú que s’ha disfressat d’àvia i ve amb altres intencions.
El relat és obra de l’escriptora i poeta Laura Mucha, molt coneguda al Regne Unit.
Un àlbum il·lustrat amb una seqüència repetitiva que va pujant la tensió a mesura que avança el desenllaç.
Lectura recomanada per a infants de tres a sis anys.
LES DADES: Títol: Farinetes, sisplau! Autora: Laura Mucha Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 48 Barcelona, 2025
Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.
Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.
Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.
Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.
Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.
Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.
Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.
Recomanat per al cicle mitjà.
LES DADES: Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals) Autor: Carlos López Il·lustrador: Christian Inaraja Editorial: Baula Pàgines: 88 Saragossa, 2025
Dissabte passat, als locals de l’AM Rosa Sensat, vaig tenir l’oportunitat de conversar i compartir idees, propostes i alguna que altra reivindicació al voltant de la lectura com a eina de progrés, de socialització, de reflexió, de coneixement i, també, de rebel·lió.
Amb la col·laboració de la FMRPC i el Grup ARMIF, adscrit a la Universitat de Barcelona i dedicat a la millora de la competència lingüística i cultural dels futurs docents, s’ha organitzat una sèrie de quatre xerrades al voltant de la lectura. Són les primeres d’un projecte a llarg termini.
El professor Jordi Garcia de la UB coordina aquest projecte que implica docents universitaris i mestres d’escoles d’arreu del territori català amb la finalitat de promocionar la cultura humanística en la docència per tal d’enfortir el discurs dels mestres amb arguments pedagògics.
Vaig tenir la sort de poder compartir la tertúlia “I tu, ets un reco-lector?” en la que se’m va demanar que triés un llibre que seria llegit prèviament pels assistents, i que ens ajudaria a posar una mica més de llum sobre la necessitat de llegir. Va ser complicat perquè n’hi ha molts i de molt bons però al final vaig optar per “Leer contra la nada”, una joia literària escrita per l’Antonio Basanta, una de les persones amb una cultura humanística més potent i amb una implicació que va més enllà de l’activisme en pro de la lectura. Si no heu llegit “Leer contra la nada”, ja feu tard.
Primer vaig anar repassant els diversos capítols del llibre i vaig entremesclar el que allà es defensa, amb els meus pensaments sovint coincidents. Amb l’ajuda d’un powerpoint que us enllaço tot seguit en format pdf, podreu fer-vos una petita idea de per on va anar la tertúlia.
Volíem que es generés un debat o conversa on exposar els dubtes que tenim sobre com està anant l’educació literària dels nostres infants i joves. Va ser una conversa high level on es va reflexionar sobre les pantalles, les tendències actuals en el camp de l’educació, com s’ha deixat de llegir a les escoles i instituts, la manca d’inversió en biblioteques escolars, els plans educatius, etc.
No us penseu que va ser una sessió de teràpia d’aquelles a les que estem acostumats quan ens trobem per criticar al Departament d’Educació, als poders públics, als mitjans informatius o a les famílies, no! Crec que tot plegat va tenir un caire positiu i ens ho vam passar prou bé. A més vam tenir esmorzar, joc, contes i vam poder fer noves amistances. Per a mi, va ser matí molt emotiu.
Ah! el joc consistia en trobar on es troba una imatge d’en Tintin. Aquella mateixa tarda, dues persones van trobar la resposta i han guanyat el premi.
He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).
He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).
També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.
He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”
De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.
El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva. L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:
Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.
I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.
M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:
¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?
No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.
Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.
LES DADES: Títol: La familia animal Autor: Randall Jarrell Ilustrador: Maurice Sendak Traductora: Elena Iribarren Editorial: Ekaré Pàgines: 184 Barcelona, 2023
Seguir a les xarxes socials el que es cou perquè et permet saber què s’està publicant o està en camí.
Aquests dies, a l’ID, he vist que l’editorial EntreDos (de qui em considero seguidor fidel) té previst publicar aquest setembre “La historia de Julia” de Chistian Bruel. El cor se m’ha accelerat i, de poc, que no acabo a l’hospital amb un atac de nostàlgia.
Tenia aquest llibre en una publicació que va fer Lumen amb un altre títol (Clara, la niña que tenia sombra de chico) i conservo Lison y el agua dormida, una altra de les seves obres.
També els de l’editorial “El jinete azul” van fer una publicació, no recordo l’any.
Potser és per l’edat (va néixer el 1948) i perquè ens va tocar viure la segona meitat del segle XX, entenc perfectament la seva trajectòria. En Bruel va ser, a més a més d’autor compromès, editor de literatura infantil combativa i a favor de les noies. Va tirar endavant dos projectes editorials bonics de debò, curts però bonics. Un va ser “El somriure que mossega” (Le sourire qui mord), amb seu a París i la seva idea era publicar amb una visió que pretenia allunyar-se de la imatge carrinclona, estereotipada i conservadora que s’oferia de la infantesa i apostar per una literatura activista, emancipadora i combativa. Un fill de la revolució del 68, vaja.
L’any 1975 es va publicar L’Histoire de Julie i es van vendre més de cinc mil exemplars, tot un èxit, tenint en compte que les autoritats franceses responsables de les publicacions per a infants i joves el van qualificar, entre altres adjectius, com a pornogràfic.
Mireu què hi deia en Bruel:
“Considero que la publicació de quasi tots els nostres llibres són actes profundament polítics en el sentit que són propostes de resistència a l’ordre de les coses i que lluny d’indicar una línia, confien en lectors considerats còmplices i desperten un escrutini crític. És en això, sens dubte, on el polític i l’artístic poden anar de la mà.»
Si podeu, esteu al cas i doneu-li una oportunitat a aquest conte. No sé si ara el publicaran amb la versió inicial i sense censura però segur que les il·lustracions de l’Anne Bozellec us agradaran. Fixeu-vos en els cabells de la noia fets a tinta. Són una meravella.
Felicitacions a les exploradores d’EntreDos per la recerca i recuperació dels bons clàssics de la LIJ.
Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.
Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.
Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…
Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.
Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.
“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)
És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.
Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.
Recomanable a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: Hi havia una forma Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole Traductora: Teresa Duran Editorial: Barrett Pàgines: 60 Sevilla, 2022
Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:
«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».
Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…
En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.
També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.
Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.
De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:
La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.
L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?
Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.
La Diana Comes i la Núria Vouillamoz, companyes de l’Institut de la Infància (Sant Cugat del Vallès) presenten a la revista Guix d’Infantil una activitat relacionada amb el llibre de la Kathrin Schärer «Estar ahí ¿Qué sientes tú?». Es tracta d’una obra senzilla però profunda, de cobertes i pàgines gruixudes i cantonades arrodonides.
La Diana i la Núria apunten que “des de les primeres planes descobrim un món ple d’animals que s’emocionen, però uns estan… i d’altres són… Uns estan tristos i d’altres són feliços; uns estan sols i d’altres són valents»
I continuen explicant que «lluny de ser una enciclopèdia d’emocions, cada pàgina ens invita a la lectura d’imatges introduint-nos en un nou vocabulari que ajudarà els nostres petits infants a expressar tot allò que senten, i els adults a acompanyar-los en l’exploració dels seus sentiments.»
A la segona part de l’article ens aporten idees per aprofundir en aquest àlbum il·lustrat des de diferents àmbits. Per exemple, és perfecte per aprendre el nom d’emocions que els nens i nenes no fan servir habitualment, descobrir els animals del bosc a través de les il·lustracions del conte, proposar activitats creatives intentant esbrinar quina història es pot amagar darrera cada pàgina, etc.
Un article molt pràctic que trobareu a la revista Guix d’Infantil núm 113 del mes de març de 2022.
Recomanat per als infants de tres-quatre anys, especialment.
La invitació a la lectura 