El proper dimarts, 5 d’octubre, se celebra la quinzena Jornada de Biblioteques escolars, organitzada per l’Ajuntament de Girona. L’any passat no es va poder celebrar degut a les restriccions de la pandèmia. Com sempre, aquesta jornada s’adreça a tots els centres educatius i entitats interessades en la biblioteca escolar.
Aquest any, la jornada està dedicada a parlar dels reptes als que haurà de fer front la biblioteca escolar en l’època post-covid.
Han convidat a dues persones que en saben molt, però molt.
La Cristina Novoa, ex-assessora tècnica docent de biblioteques escolars i coordinadora de la Asesoria de bibliotecas escolares de Galícia fins el curs passat, plantejarà els reptes urgents amb els que es troba la biblioteca escolar.
També hi serà la Mònica Baró, professora a la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, que ens presentarà la situació de les biblioteques escolars a Catalunya segons les últimes estadístiques recollides pel Departament d’Educació.
Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.
Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.
En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)
L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.
Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.
A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.
També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.
LES DADES: Títol: El meu gat és molt bèstia Autor: Gilles Bachellet Il·lustrador: Gilles Bachellet Traductora: Teresa Duran Editorial: EntreDos Pàgines: 32 Blanes (Girona), 2021
Les mestres que fan preguntes perquè els seus alumnes pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes, entenen que una de les activitats més reeixides és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habiten. Projecten passejades per aturar-se a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que els envolta, sorprendre’s perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.
En els pobles i ciutats hi ha, a més, escultures dedicades a personatges locals o universals (poetes, músics, esportistes, etc.) i també a fets històrics relacionats.
A la llibreria «Lectors al tren!» vam parlar de tot plegat i ens vam centrar en les imatges de l’Albert Asensio a propòsit de l’edició de “El Princep feliç” d’Oscar Wilde.
Després ho vam relacionar amb Tonucci i les seves propostes de «ciutats educadores» i vam acabar entenent que si volem que les ciutats deixin de ser el lloc on només es treballa i es dorm i tornin a ser espais de convivència real, més enllà del centre comercial, llar d’infants o residència de gent gran, caldrà tenir més confiança en els infants i permetre’ls conèixer i repensar com volen viure.
Per acabar la sessió vam elaborar uns diorames a partir de les escultures de Rubí —El Bòdum, la dedicada a Anselm Clavé, a Montserrat Roig, a Machado, a l’Esbart dansaire, etc.—, una proposta senzilla i que es pot aplicar a l’aula amb els materials que tenim al nostre abans a l’escola.
Amb el temps i les lectures acumulades anem creant lligams invisibles amb autors que t’inspiren, t’emocionen i t’identifiques. Em passa amb alguns del Regne Unit. Un d’ells és en Michael Morpugo. El segueixo des dels formidables «El regne de Kensuke» i «Cavall de guerra». Aquesta recomanació, per tant, està esbiaixada per la devoció que li professo a aquest home que va fundar el projecte Farms for City Children (Granges per a infants urbans).
El darrer llibre per a infants que ha publicat l’editorial Bambú és «L’illa dels frarets», un relat que té molt a veure amb les seves inquietuds i el seu interès pels temes relacionats amb la mar i les illes Scilly. Si, a més, l’il·lustrador és en Benji Davies, un altre enamorat de la costa de Cornualles, llavors el resultat és extraordinari.
Que tot giri al voltant d’un far i que el faroner es digui Benjamin Postlehwaite, ja ens convida a seure tranquil·lament i a deixar-nos endur per l’aventura que ens expliquen. Si comenceu, no podreu parar de llegir fins que acabeu. Bé, amb una hora o menys el teniu acabat. Semblarà que torneu a l’època de les grans aventures.
Comença així:
En Benjamin Postlehwaite tota la vida va ser l’encarregat de garantir que la llum del far brillés amb intensitat a l’illa dels Frarets, on vivia. Mai, en tots els anys que va passar al far, el faroner va permetre que s’apagués el seu resplendor.
El relat ens explicat tota la vida d’un noi, començant pel dia que viatjant en un vaixell, una nit de tempesta, el fort onatge va fer impactar un vaixell contra les roques. Les veles es van esquinçar i els pals es van trencar. Quan els passatgers ja havien perdut totes les esperances, enmig de la foscor, van albirar un bot que s’acostava. Un home remava a contracorrent, per sobre de les onades, i s’anava apropant cada cop més al vaixell. Es tractava d’en Benjamin Postlehwaite, l’encarregat del far, que va arriscar la seva vida per salvar-lo a ell i a trenta cinc persones més.
Aquell fet va marcar la vida de l’Allen, el noi que relata en primera persona com va anar la cosa i com va canviar la seva existència. A partir d’aquí, anirem coneixent altres aspectes de la vida d’aquest noi que acaba d’una forma, en certa manera previsible, quan torna al far. Gràcies a ell i a en Ben, recuperen la vida de la zona i els frarets tornen a viure en harmonia amb la natura.
Novel·la amb missatge ecologista, que també ens explica el poder de l’art i com les amistats duradores ens fan la vida millor. Recomanada per als infants a partir de nou anys.
LES DADES: Títol: L’illa dels Frarets Autor: Michael Morpurgo Il·lustrador: Benji Davies Traductor: David Nel·lo Editorial: Bambú Pàgines: 118 Barcelona, 2021
Adolfo Córdova és un autor mexicà de qui darrerament hem vist algunes de les seves obres publicades aquí. A Meraki van traduir «El drac blanc» i els de Ekaré li van publicar una antologia poètica que va obtenir el Premi Bologna Ragazzi i que es titula «Cajita de fósforos. Antología de poemes sin rima.»
Aquest mes de setembre, també a Ekaré, ha aparegut «La noche de la huida», un llibre amb un títol i una portada inquietant. Es veu a una nena que sembla fugir, no sabem de què, espantada i mirant enrere, mentre s’endinsa en el bosc fosc i ombrívol.
Abans d’obrir-lo penses que potser és un altre llibre que parla dels refugiats i dels migrants però t’equivoques perquè ja a la segona pàgina llegeixes això:
Abre los ojos, grandes. Los cierra, recuerda. La punta del machete, la voz del hombre, el chillido de un jabato. Habían querido matarla.
I entens què està passant perquè recordes el conte dels Grimm on es parla de la Blancaneu i els set nanets i, en concret, el capítol on la seva madrastra, la Reina Malvada, ordena a un caçador que mati a la Blancaneu per tornar a ser ella la dama més bella del reialme. Bé, la història ja la sabeu, oi?
Però no és ben bé la Blancaneu la que fuig perquè més endavant s’entremesclen altres contes i veiem com aquesta fugida i entrada al bosc (símbol) és la mateixa que van viure els germans Ton i Guida (les pedretes al camí ens ho indiquen) i el Petit Polzet. També hi ha referències a la Princesa del pèsol, la bella Dorment i alguna altra més.
Bé, això són referències que ens recorden com els contes estan connectats i provenen d’un temps reculat i serveixen per explicar-nos la vida.
Es tracta d’un bon àlbum il·lustrat que inclou al final un escrit de l’Adolfo Córdova molt bonic i poètic que acaba dient “las historias sobrevuelan la oscura realidad, o la atraviesas, y nos guían hacia otros bosques”
Grans il·lustracions de la Carmen Segovia. En l’Issue que ha publicat l’editorial (el copiem al final de l’entrada) surten més clares del que veiem en el paper, que resulten més fosques i en destaca l’ús del vermell (un altre símbol).
Àlbum recomanat per a cicle inicial i mitjà.
LES DADES: Títol: la noche de la huida Autor: Adolfo Córdova Il·lustradora: Carmen Segovia Editorial: Ekaré Pàgines: 44 Barcelona, 2021
Ahir es va emetre a «L’Ofici d’educar» una entrevista al Conseller d’Educació, Josep González-Cambray, on es van respondre alguns dels dubtes que els pares i mares de grup de Telegram del programa havien plantejat. Val la pensa tornar-la a escoltar. Cliqueu a:
També vam tenir la secció de “Llibres per somiar” on vam parlar de poesia i, en concret, ens vam referir al llibre «Un any de poesia» de l’editorial Bindi Books, amb il·lustracions de l’Albert Arrayás.
Ah! I les guanyadores dels llibres del concurs del programa de fa dues setmanes han estat la Carmen («Un tributo a la tierra») i la Margarida («La mestra és un capità»). L’enhorabona a les dues.
La pregunta per al proper programa és: Digueu el nom d’un dels poetes que apareixen en el llibre.
Si hi voleu participar al concurs, envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 26 de setembre i podeu guanyar un exemplar d’aquest llibre.
A Peramola estimen molt a en Ramon Besora, fill d’aquella vila. Es nota perquè han organitzat un sarau gran i que val molt la pena de conèixer.
L’han anomenat “Passejada poètica musical en família pel Camí de les Fonts de Peramola”
El proper dissabte 25 de setembre faran la inauguració d’aquest recorregut que quedarà fixe per a tots aquells que el vulguin fer. Es tracta d’una passejada per caminois del bosc i d’una zona idíl·lica que convida a estimar la vida. És un recorregut poètico-musical en família per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta.
La passejada consta de 21 faristols distribuïts pel recorregut, en els quals es poden llegir poemes de Ramon Besora acompanyats d’unes extraordinàries il·lustracions dels poemes que es poden escoltar recitats o cantats a través de codis QR (adaptats per a persones invidents). Són poemes dels seus llibres “Zoo de paraules”, “No tinc por”, “Laberint roig” i “Les oques van descalces”.
El dia 25 de setembre es farà la presentació a les sis de la tarda i després, a les 18:30, s’iniciarà la Passejada pel Camí de les Fonts.
Aquell dia seré lluny de Catalunya però en tornar estaré content d’anar un cap de setmana a Peramola, fer el recorregut i gaudir dels versos d’en Ramon, sempre tan encertats i precisos que ens fan estimar la natura, com si fos quelcom proper.
Animeu-vos i acosteu-vos a l’Alt Urgell! Natura exuberant, menjar de festa major i gent acollidora.
Gerda Muller és una il·lustradora holandesa de qui vam parlar (amb admiració) fa un parell d’anys, el mes de juny del 2019. El seu estil és característic i la seva línia blanca fa que els seus llibres esdevinguin obres d’art que es miren una i altra vegada amb delit.
L´últim àlbum que s’ha publicat a casa nostra és aquest «On van quan plou?» i segueix la línia dels anteriors, centrada en la natura més propera. M’ha agradat per diversos motius.
Primer, perquè el format és gran (28 x 23 cm) i manté una estructura similar a la majoria de pàgines, amb el text a l’esquerra i la imatge a la dreta, de manera que quan passes pàgina et trobes amb els personatges ben definits. En algunes pàgines, quan cal avançar de pressa, miren cap a la dreta i en d’altres, quan convé aturar-se, mirant cap a l’esquerra.
Segon, pel punt de vista del lector que es situa a l’alçada dels personatge, en panoràmica, mostrant una bona part de cel. El cel esdevé un protagonista bàsic a partir de la pàgina 14.
Tercer, per la bona feina de reproduir els animals que hi surten de manera precisa, com si fos un llibre de coneixements, una mena de quadern de camp dels naturalistes.
Quart, per la història. Ens explica que uns bessons, la Mariona i en Lluc, que viuen a ciutat, van a passar el dia a casa del seu cosí gran, l’Esteve, que viu a una caseta amb la seva àvia, al camp. L’Esteve els proposa anar a buscar aigua a l’estany, per al seu aquari, i aquí comença l’aventura perquè durant el trajecte, els bessons es van aturant, observant i preguntant tot allò que els sorprèn de la natura.
Però arriba un moment que la pluja fa acte de presència i cal córrer per tornar a casa de l’àvia. Aquí es produeix el punt d’inflexió amb la pregunta que encapçala el relat:
—Ràpid, hem de tornar a casa! L’Esteve i els bessons corren tan ràpid com poden. L’Esteve està intranquil: els atraparà la pluja? —Què faran ara els animals?—pregunta la Mariona—. On van, quan plou?
I a partir d’aquest moment es va desvetllant què fa cadascun dels animals. N’hi ha als qui agrada la pluja però d’altres s’han d’aixoplugar, i les maneres de protegir-se de la pluja són diverses.
La segona part és interessant i didàctica. S’acompanya d’un annex amb informació sobre la pluja i explicacions dels animals que hem vist al relat.
Lectura recomanada per a cicle inicial.
LES DADES: Títol: On van quan plou? Autora: Gerda Muller Il·lustradora: Gerda Muller Traductor: Guillem Aubia Editorial: ING Pàgines: 30 Sabadell (Barcelona) 2021
A l’escola els nens passen moltes hores, durant molts anys. És un espai amable on es canta, es riu, es juga i s’aprèn, un espai propici per a l’aventura on la literatura troba l’escenari ideal per recrear tot tipus de situacions.
En general, la visió de l’escola de primària que es dona és la d’un lloc acollidor on els infants creixen feliços, fan amistats, viuen històries divertides i, des de la seva mirada, qüestionen i avaluen el sistema educatiu. Altra cosa és quan els protagonistes van a l’institut. En aquest cas, apareixen situacions més complicades com el bulling, les bandes o els primers enamoraments; els mals socials afloren, es fan evidents en aquest microcosmos adolescent, on no hi falten els estereotips del professorat.
Les històries que passen a les escoles tenen un component d’atracció envers els infants lectors perquè es veuen reflectits en les peripècies o les poden comparar amb el que ells coneixen. Per això és tan habitual i proliferen les novel·les de formació situades als centres educatius, un bon escenari on els autors fan viure als protagonistes.
Normalment són nens o nenes que narren en primera persona tot allò que els preocupa o els passa i així veiem com interactuen amb altres infants i amb els adults que treballen a l’escola, ja siguin mestres, psicòlegs o directors.
El model d’escola que veiem a les obres per a infants i joves varia força segons les edats a les quals van adreçades i també si són còmiques, de fantasia o informatives. En algunes, el centre educatiu és un lloc acollidor i en d’altres és terrorífic. Veiem escoles on l’intercanvi, la col·laboració, el foment de la curiositat, regeixen la vida. I n’hi ha d’altres on es veu com un lloc discriminador, competitiu, allunyat de la realitat.
Merveilleuse êcole
La literatura infantil és un mirall dels canvis socials, de l’evolució de les normes de convivència i de les relacions que estableixen les criatures a casa i a l’escola i, per això, posar en mans de l’alumnat relats on pugui comparar les seves pròpies experiències amb les dels herois de paper és una bona manera d’incentivar la lectura.
A diferència del que ens recorda Tolstoi en el formidable inici d’Anna Karènina —Totes les famílies felices s’assemblen— cada escola és singular. Només cal entrar en diferents escoles, observar i flairar el que allà es viu, per adonar-nos si hi ha un ambient que convida a l’estudi, a l’aprenentatge significatiu. Només cal passejar-se i parar atenció per copsar si es parla a les aules, si es canta, si els infants són feliços en aquell espai o si, per contra, es nota certa tensió. Bé, de fet, dins d’un mateix centre hi ha mestres que estableixen lligams i complicitats meravelloses amb els seus alumnes, amb mètodes diferents.
Cadascú de nosaltres tenim records de la nostra escola i, òbviament, els autors també recorden com era el centre on van anar de petits, coneixen el dels seus fills i els que han vist si han pogut entrar a les aules a presentar les seves novel·les.
A més, tot i que l’escola no va al mateix ritme que la vida, també va canviant. A la literatura infantil queda reflectit, i llegir com era l’escola de fa trenta, cinquanta, cent anys és un exercici interessant perquè ens permet comparar-la amb la que coneixem.
Los distintos
A la revista Guix d’aquest mes de gener, he publicat un article on parlo d’algunes bones lectures que ajuden a entendre com ha evolucionat l’escola i presento exemples de les més repressives com a lloc aterridor — “La composición” o “Los distintos”, per exemple — fins a d’altres que s’aboquen a la vena còmica o la sàtira, com a “Poca broma amb l’escola!” o “Llegendes del pati: La mitja hora dels herois”.
Podeu llegir l’article a la revista GUIX del mes de setembre, núm. 481. També a AULA en castellà.
Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.
La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.
La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.
Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.
Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.
«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.
Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.
El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.
Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.
Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.
LES DADES: Títol: Gorazde, zona segura Autor: Joe Sacco Il·lustrador: Joe Sacco Traductor: José Torralba Editorial: Planeta Pàgines: 298 Barcelona, 2016
La invitació a la lectura 