A l’escola els nens passen moltes hores, durant molts anys. És un espai amable on es canta, es riu, es juga i s’aprèn, un espai propici per a l’aventura on la literatura troba l’escenari ideal per recrear tot tipus de situacions.

En general, la visió de l’escola de primària que es dona és la d’un lloc acollidor on els infants creixen feliços, fan amistats, viuen històries divertides i, des de la seva mirada, qüestionen i avaluen el sistema educatiu. Altra cosa és quan els protagonistes van a l’institut. En aquest cas, apareixen situacions més complicades com el bulling, les bandes o els primers enamoraments; els mals socials afloren, es fan evidents en aquest microcosmos adolescent, on no hi falten els estereotips del professorat.

Les històries que passen a les escoles tenen un component d’atracció envers els infants lectors perquè es veuen reflectits en les peripècies o les poden comparar amb el que ells coneixen. Per això és tan habitual i proliferen les novel·les de formació situades als centres educatius, un bon escenari on els autors fan viure als protagonistes.

Normalment són nens o nenes que narren en primera persona tot allò que els preocupa o els passa i així veiem com interactuen amb altres infants i amb els adults que treballen a l’escola, ja siguin mestres, psicòlegs o directors.

El model d’escola que veiem a les obres per a infants i joves varia força segons les edats a les quals van adreçades i també si són còmiques, de fantasia o informatives. En algunes, el centre educatiu és un lloc acollidor i en d’altres és terrorífic. Veiem escoles on l’intercanvi, la col·laboració, el foment de la curiositat, regeixen la vida. I n’hi ha d’altres on es veu com un lloc discriminador, competitiu, allunyat de la realitat.

La literatura infantil és un mirall dels canvis socials, de l’evolució de les normes de convivència i de les relacions que estableixen les criatures a casa i a l’escola i, per això, posar en mans de l’alumnat relats on pugui comparar les seves pròpies experiències amb les dels herois de paper és una bona manera d’incentivar la lectura.

A diferència del que ens recorda Tolstoi en el formidable inici d’Anna Karènina —Totes les famílies felices s’assemblen— cada escola és singular. Només cal entrar en diferents escoles, observar i flairar el que allà es viu, per adonar-nos si hi ha un ambient que convida a l’estudi, a l’aprenentatge significatiu. Només cal passejar-se i parar atenció per copsar si es parla a les aules, si es canta, si els infants són feliços en aquell espai o si, per contra, es nota certa tensió. Bé, de fet, dins d’un mateix centre hi ha mestres que estableixen lligams i complicitats meravelloses amb els seus alumnes, amb mètodes diferents.

Cadascú de nosaltres tenim records de la nostra escola i, òbviament, els autors també recorden com era el centre on van anar de petits, coneixen el dels seus fills i els que han vist si han pogut entrar a les aules a presentar les seves novel·les.

A més, tot i que l’escola no va al mateix ritme que la vida, també va canviant. A la literatura infantil queda reflectit, i llegir com era l’escola de fa trenta, cinquanta, cent anys és un exercici interessant perquè ens permet comparar-la amb la que coneixem.

A la revista Guix d’aquest mes de gener, he publicat un article on parlo d’algunes bones lectures que ajuden a entendre com ha evolucionat l’escola i presento exemples de les més repressives com a lloc aterridor — “La composición” o “Los distintos”, per exemple — fins a d’altres que s’aboquen a la vena còmica o la sàtira, com a “Poca broma amb l’escola!” o “Llegendes del pati: La mitja hora dels herois”.

Podeu llegir l’article a la revista GUIX del mes de setembre, núm. 481. També a AULA en castellà.