Francesco Tonucci explica sovint que l’educació dels infants i joves no pot recaure únicament en la institució escolar, sinó que ha de comptar amb la resta d’agents socials i culturals. Gràcies a ell, l’expressió «ciutat educadora» forma part del nostre vocabulari i disposem d’un teixit potent de biblioteques públiques, museus, teatres, conservatoris i tota mena d’equipaments culturals que afavoreixen les vivències educatives formals i no formals de qualitat.
Aquest 2025 farà 25 anys de la inauguració d’un dels equipaments més valuosos de l’Hospitalet: la Biblioteca Central Tecla Sala.
Per a mi, té una significació extraordinària perquè l’espai on està situada va ser motiu de les meves corredisses infantils. En aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat era una fàbrica i hi passava sovint pel davant, camí del metro de Santa Eulàlia o anant a veure un partit de futbol de l’Hospitalet. La veia enorme, sublim, neta i, si la memòria no em falla, perquè és una imatge que tinc borrosa, hi havia un camp de tennis allà mateix. Va tanca el 1973 i va entrar en una època de deteriorament que es feia evident per les herbes que colonitzaven l’exterior de l’edifici. Així va estar molt anys fins que el 2000 es va inaugurar com a biblioteca i Centre Cultural per a gaudi i ús dels veïns dels barris propers, Sant Josep i la Torrassa especialment.
Dijous passat vaig anar a buscar uns llibres i vaig llegir una nota que ho recordava:
Al costat hi ha un mural informatiu on s’exposen algunes de les activitats que es fan de manera periòdica i altres de puntuals. És parada obligatòria. T’informes i penses que si volguessis anar a tot el que promouen les vuit biblioteques de la ciutat, no podries, et faltarien hores.
També em venen al cap un parell de pensaments recurrents. Un, em diu que cal preservar les biblioteques perquè, al cap i a la fi, són propietat de tots els veïns que les paguem amb els imposts, i un altre que convida a l’acció i ens recorda que cal estar amatents a les decisions dels governants perquè no retallin partides i pressupostos per fer les activitats que es programen. Mireu , per exemple, només les que s’ofereixen aquest mes de gener pel que fa a les infantils:
Si sumem els formidables clubs de lectura, les presentacions de novetats, el Lecxit, els programes Tàndem, les sessions de contacontes, etc. entendrem perquè cal seguir apostant per les biblioteques.
Bé, com que aquest 2025 es faran molts actes, seguirem informant. Aprofito per explicar que aviat hi haurà una exposició sobre la figura de la Palmira Jaquetti. Si no sabeu qui va ser i què va fer aquesta professora, poeta, traductora i folklorista catalana teniu la oportunitat de veure l’exposició “Llum a l’ànima” i, a més, fer una visita guiada per part de l’alumnat de 2n d’ESO de l’Institut Eduard Fontserè, el dia 31 de gener, al matí. Cal inscripció prèvia. Les visites son curtes, d’uns vint minuts, i a cada grup només poden assistir cinc persones, amb preferència per a la gent gran de la ciutat.
En el món de l’esport, de vegades, quan un esportista destaca molt, les seves proeses són recordades durant anys i panys. Resulta curiós veure com a alguns d’aquests esportistes de nivell se’ls assigna un sobrenom i queden fixats al nostre imaginari. Ara mateix podria recordar al ciclista Martín Bahamontes que era “l’àguila de Toledo”, al tenista Lacoste conegut com “el cocodril” per la seva forma de jugar o, més recent, el jugador de bàsquet Kobe Bryan conegut com “la mamba negra”.
Aquest i altres esportistes, són coneguts pel seu sobrenom i potser us sonen la Puça, el Llop, l’Aranya, etc. No sempre tenen a veure amb animals. També trobem “el Ceba”, “el Pirata” i altres de similars.
El títol d’aquesta novel·la fa referència, precisament, a un corredor txec anomenat Emil Zatópek que va guanyar nombroses curses i es va fer molt famós pel seu estil peculiar de córrer.
A la novel·la, una nena, la Míla, explica la seva història centrada en l’època en que tenia dotze anys i corria per plaer, sense cap altra pretensió.
Però un dia, va coincidir, en un parc, amb l’escombriaire, un home gran que va resultar ser l’Emil Zátopek, l’atleta de fons, que ara duia una vida tranquil·la i era recordat i admirat pels veïns de la zona. D’aquell encontre sorgirà una amistat que seguirem amb interès i veurem com, gràcies als consells d’en Zátopek, la noia millorarà la seva resistència i la seva manera de córrer.
El llibre, no va únicament del fet esportiu perquè al darrera hi ha una història personal, una amistat, unes reflexions encertades que en Pep Molist ens transmet de forma apassionada i entenedora, perquè ell mateix ens ho confessa a la primera pàgina quan diu:
Fa un temps, com a escriptor, em sentia com un corredor de fons enmig del desert. Sense arbres. Sense ombra. Sense aigua. Sense idees. Sense ànima. Vaig aturar-me i em vaig dir: —Has de parlar de tu (o sigui, de mi!), que potser és allò que més coneixes. I em vaig posar a parlar de mi. Però també d’en Zátopek, a qui anomenaven La locomotora Humana.
El llibre, com tota la col·lecció L’Arca, és molt atractiu, editat amb molta cura, tapa dura, lletra gran i il·lustracions boniques.
Lectura recomanada per a l’ESO
LES DADES Títol: La Locomotora i jo Autor: Pep Molist Il·lustrador: Dani Torrent Editorial: Animallibres Pàgines: 104 Barcelona, 2024
Ahir, a L’ofici d’educar, vam presentar aquest àlbum de la Blanca Caminal que ens parla de com es resol un conflicte i amb un protagonista força proactiu que no defalleix davant la frustració que se li genera durant tot el relat.
L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!
I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes. M’ha agradat especialment el moment en que l’elefant torna cap a casa, cansat i decebut per no haver aconseguit la cinta mètrica, i se n’adona que en realitat sí que saps quines son les mides per fer-se un smoking, un vestit de gala.
I ho veiem a la imatge desplegable quan nosaltres descobrim també quines són les seves mides. No cal ni dir-ho que enmig d’una gala glamurosa acabarà reben el premi a l’animal més gros de la sabana.
Crec que a l’escola pot donar joc. Les mestres d’infantil i inicial quan el llegeixin entendran ràpidament el suc que es pot aconseguir amb una cinta mètrica!
Aquest àlbum que va ser mereixedor del premi Vila de Termens del 2024.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, en aquest cas gentilesa de l’editorial Meraki.
La pregunta per al concurs sobre el llibre “COM DE GROS” és:
Qui guanya el premi a l’animal més gros de la sabana?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins al 19 de gener.
Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.
Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:
“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»
Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.
Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.
A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.
Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.
El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.
Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.
També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.
Lectura recomanada a partir d’onze anys. LES DADES: Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1) Autor: Mickaël Brun-Arnaud Ilustradora: Sanoe Traductora: Maria Cirera Editorial: Flamboyant
Somnis. Tots en tenim. Alguns són impossibles i no els aconseguim mai però d’altres, malgrat la seva dificultat, aconseguim veure’ls fets realitat.
Aquests primers de l’any, ens fem bons propòsits i recordem els projectes que tenim pendents i que només nosaltres sabem de què es tracta. Li passa a molta gent i no tenen a veure amb la feina que fan. Alguns es refereixen als viatges o amb com ens desplacem. Tinc un amic suec que és cirurgià en un hospital i té una afició curiosa. Cada vegada que ve a Barcelona, dedica un matí a visitar el Museu Marítim i admirar les maquetes, els mapes de navegació i els estris relacionat amb la història dels vaixells.
Potser coneixereu afeccionats al mon de les maquetes de tren, o que passen els caps de setmana als miradors de l’aeroport amb els prismàtics a una mà i els horaris d’aterratge dels avions a l’altra, esperant albirar un model determinat.
Cadascú té les seves pròpies il·lusions. La Gema, la nena que va néixer en un petit poblet envoltat de muntanyes, la protagonista del relat “la hacedora de barcos”, té una fascinació especial pels vaixells. En aquest àlbum poètic s’explica la seva vida i com, a dalt de tot d’una muntanya, en una esplanada, va construir un vaixell. Cada dia, després de les tasques que tenia assignades a casa seva, anava al bosc a buscar les fustes que empraria per al seu projecte. Semblava estrany perquè ella no havia estat mai al mar però, de mica en mica, va aconseguir acabar-lo, talment com si es tractés de l’Arca de Noè.
Després en va fer un altre, i un altre, i un altre. Així, la silueta de la muntanya, de mica en mica es va veure plena de bergantins, goletes, balandres i galions.
Mentre els anys passaven i la Gema s’anava fent gran, el poble on vivia, s’anava buidant de veïns. Bé, el final no sé si us el podeu imaginar però és emotiu de veres.
“La hacedora de barcos” és un llibre amb unes il·lustracions fetes a llapis de colors, molt boniques, amb pàgines dobles, a sang, i enquadres de tota mena que fan d’aquest relat una petita meravella.
Lectura molt recomanable que m’ha recordat el que em va dir un altre bon amics sobre perseguir els somnis, com en el seu cas de viatjar dalt dels grans vaixells mítics, dels titans del mar.
LES DADES: Títol: La hacedora de barcos Autor: Nono Granero Il·lustrador: Nono Granero Editorial: Diego Pun Pàgines: 48 Santa Cruz de Tenerife, 2024
Diumenge passat vam presentar aquest llibre que es llegeix amb interès. Ens explica les feines que al llarg de la història han anat canviant o han desaparegut. Algunes els coneixíem per les pel·lícules o perquè fins fa poc encara ens feien servei. Es el cas dels “gladiadors”, “botxins”, “ascensoristes” o “alquimistes”. Altres, en canvi, ens són del tot desconegudes com les ”madames toilettes”, els “venedors de sorra” o els “nens dels assots”
És un llibre sobre els oficis més estranys que hi ha hagut al llarg de la història. Hi trobareu tota mena d’oficis en aquest llibre ideal per a infants de secundària.
La diversió informativa sobre un munt de professions inusuals està garantida però l’autor ha volgut aprofundir amb explicacions senzilles i documentades sobre la història de les professions i les primeres divisions del treball i, d’aquesta manera veiem com han anat canviant les feines al llarg dels segles i com, algunes, s’han extingit completament o s’han reorganitzat gràcies a la tecnologia i la ciència.
Un llibre interessantíssim. Escrit per Markus Rottmann.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, gentilesa de l’editorial. En aquest cas l’editorial Tramuntana.
Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.
A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.
Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.
Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.
És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.
Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.
Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.
La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.
Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.
Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.
Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.
L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.
Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.
Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.
LES DADES: Títol: De què fa gust la Lluna? Autor: Michael Grejniec Il·lustrador: Michael Grejniec Traductora: Maria Viu Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Pontevedra, 2024
El passat dimecres, 25 de desembre, es va emetre un especial de Nadal amb recomanacions de llibres.
L’equip que fem el programa vam aprofitar per desitjar-vos un Nadal lúdic, positiu, alegre i farcit de llibres: la Marta Sanchez, la Núria Ventura, el José Luis Santiso, la Lara Terradas, la Marta Butjosa, el Sergi Vives, l’Elisabet Pedrosa i jo mateix.
El programa el vam dedicar a fer algunes recomanacions literàries per a lectors d’entre 2 i 16 anys. Van participar alguns infants amb propostes fantàstiques (la Maia i l’Aniol, de 10 anys; l’Aura, de 5 anys; la Mariona, de 8 anys, i en Jan, de 13 anys) i, per la meva part, vaig comentar les sis lectures següents:
Per als menuts, aquestes dues:
El jardí del senyor Ruraru de Hiroshi Itô. Un relat senzill que té la capacitat de fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura. El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador. Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura. En el transfons de la història plana la idea de no tenir por al desconegut, o millor, de tenir curiositat per les coses o les persones diferents. Ho veiem molt sovint quan som capaços de deixar de banda els prejudicis.
El gat Boris: L’avet d’Erwin Moser Uns relats, com a tota la sèrie del gat Boris, que s’articulen en sis úniques vinyetes, una per pàgina, en format apaïsat. Les vuit historietes es disposen en forma de plans generals o de conjunt, amb un o dos personatges com a màxim, en un paisatge domèstic o campestre.
Les històries tenen en comú els desig del gat Boris d’ajudar els amics i un enginy i una imaginació desbordant que fa que un tractor es converteixi en un tractor trineu o una butaca pugui lliscar pel llac glaçat, perquè en aquest volum totes les històries giren al voltant de l’hivern (La butaca, l’avet, les galetes, els segells, els corbs, el tractor-trineu de vapor, el lladre, el volador amb esquís.)
Per als infants d’Educació Primària vam triat:
I si en Nono… d’Inbar Heller Algazi. És relat breu, per als infants de cicle inicial, que és un exemple perfecte d’allò que es diu interactivitat entre el text i l’objecte llibre.
Va d’un nen, en Nono, que té un problema perquè se li ha enganxat el dit al plec del llibre. A partir d’aquesta premissa, el nen va imaginant què pot passar si el seu dit es queda enganxat allà tota la nit. I si en Nono es passava tota la vida atrapat al llibre? I en Nono es converteix en pare i més endavant en avi? L’autor jugant amb la complicitat dels lectors, s’inventa tota una sèrie d’escenaris, partint del “i si…” Una història absurda i lúdica construïda al voltant de l’objecte del llibre que, sense semblar-ho, diu molt de la imaginació i la literatura infantil.
La nova feina del Pare Noel d’Michele D’Ignazio
Un llibre entenedor, directe, que segueix una evolució lineal senzilla. A més a més, és força divertit tant el text com les il·lustracions. Explica que són temps complicats per al Pare Noel. La crisi l’obliga a buscar una segona feina perquè l’Oficina Internacional de Correus està en números vermells i ha deixat de pagar-li el salari durant tres anys. Trobar una feina serà difícil per a algú que està acostumat a fer vacances de gener a novembre, onze mesos que passa llegint llibres, mirant la televisió i passejant els rens. Trobar una feina és urgent però no sap quina pot ser la millor opció. Potser per a algú a qui agrada menjar fer-se cuiner pot ser una bona idea, potser fer-se animador de festes infantils també és senzill per a ell, que sap com tractar els més petits. Però no serà fàcil perquè no troba qui confiï en les seves capacitats, fins que un anunci apareix al seu camí i tot sembla anar bé, perquè el contracta l’Ajuntament com a escombriaire, una bona feina ja que recollir les escombraries i reciclar-les és un servei a la comunitat. El Pare Noel li proposarà a la Befana, una bruixa amiga, que uneixin esforços per crear una empresa de fer regals a partir de reciclar ampolles de plàstic, vidre, cartró, alumini i el transformen en joguines. Un relat que ens permet aprofundir en aspectes propers a la realitat, aportant visions i conceptes sobre els quals convé reflexionar. Entendre el significat d’expressions com “treball decent”, “ocupació plena”, “drets laborals”, “desigualtat salarial per raó de sexe”, “atur”, “treball infantil” permetrà conèixer una altra manera de viure.
Per als més grans de l’ESO, vam recomanar.
Quan el cor et va de pressa de Mette Vedsø
Una novel·la colpidora, escrita en capítols breus i amb un estil senzill, que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós. El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi. La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes. La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac. Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes que li faran costat. El relat ens recorda que cal perseverar, a explorar els propis límits, a sortir de la zona de confort que vol dir, deixar de pensar en un mateix i preocupar-se pels demés, ser empàtic.
Alexander von Humboldt. Explorador de l’Inabastable de Rocío Martínez
Un llibre que ens recorda tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”. El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Podeu sentir el programa sencer clicant a l’enllaç següent:
Amics i amigues, descansem uns dies aprofitem per gaudir de la família i de la gent que estimem.
Adjuntem l’enllaç a diferents tries de lectures que us poden orientar a l’hora de llegir, comprar i regalar llibres, si és que encara no ho teniu clar. Cliqueu els enllaços i anireu directament a les pàgines corresponents.
Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.
Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.
Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.
Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.
I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono“L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.
«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè
els arbres tenen somnis I els arbres no es rendeixen mai
Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan
El blau es va fer flor i el verd en fulla es va convertir. L’escuma es va escampar i els arbres van poblar la terra.
I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.
El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.
Poemari recomanat a partir de cicle inicial. LES DADES: Títol: Plantar el món Autor: Javier Sobrino Il·lustradora: Concha Pasamar Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín Editorial: Akiara Pàgines: 40 Barcelona, 2024
La invitació a la lectura 