Ahir vam presentar aquest àlbum escrit i il·lustrat per la Rozenn Brécard, editat per Libros del Zorro Rojo i recomanat per als infants de cicle inicial.
Es tracta d’una història lineal senzilla que ens mostra la bellesa del món, la creativitat entremaliada dels protagonistes i el sentiment de felicitat i llibertat.
La història comença en un entorn fosc, amb una imatge de l’atmosfera a primera hora del matí, unes quantes llums a les finestres de cases perdudes entre la vegetació dels arbres alts i un gat creuant la carretera. És una mica intrigant.
Veiem dos infants amb jaqueta, botes i motxilla caminant. És dilluns. Són sis vinyetes en una doble pàgina que tracen el recorregut d’un autobús i després els dos germans, sortint d’una casa, corrent darrere el bus que ja ha marxat. Han fet tard!
Què poden fer? Anar-hi caminant.
Així comença l’aventura. La germana gran és decidida, resolta, impacient; el germà petit és prudent, espantadís, acostumat a anar a remolc de la germana.
Aquell dia no aniran a escola i viuran una aventura esbojarrada que els permetrà entregar-se amb tota llibertat —una llibertat robada a la rutina— a satisfer la seva curiositat pel paisatge i pels éssers que l’habiten. També es descobriran a si mateixos. Els seguirem fent un recorregut per les instal·lacions portuàries, vivint un viatge immòbil en un cotxe abandonat, escapant del guàrdia forestal policia i del propietari d’un gos que el busca, escalant un penya-segat, banyant-se a l’aigua freda d’una platja solitària, etc.
Cap al final, la posta de sol significa el retorn a casa. La imatge d’ells dos admirant la bellesa del sol ponent és bonica.
Aquesta història ens convida a pensar sobre la llibertat dels infants en un món cada cop més connectat i protegit.
Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu estat atents a la conversa, segur que l’encertareu. Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial Libros del Zorro Rojo. La pregunta és:
Quin dia de la setmana els dos germans perden el bus escolar?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 22 de desembre.
Les guanyadores del concurs anterior sobre el llibre «Vint vegades» són L’Ariadna i la Itzel. L’enhorabona!
Aquesta guia és un llibre molt divertit que ens alerta de les petites tragèdies de cada dia perquè les coneguem, trobem maneres d’anticipar-nos i aconseguir que no ens afectin tant.
A cada pàgina s’explica una tragèdia i es marca la seva probabilitat amb una puntuació que va de l’1 al 5, així com la seva magnitud que pot arribar a 100.
També s’expliquen maneres de superar-la, es compara amb altres situacions semblants i n’apunten les possibles conseqüències.
Per exemple, si voleu agafar un trosset de cinta adhesiva, segur que us ha passat que no trobeu la vora on comença. Sol passar però no és una tragèdia molt gran tot i que la seva probabilitat sigui alta. També pot passar que quan l’estàs estirant es rebregui i s’enganxi a si mateixa o que s’acabi i et quedis a mitges. De totes les tragèdies que llegim en aquest llibre, moltes ens han passat en alguna ocasió. Per exemple, que ens empassem un xiclet, que ens caigui un mitjó per la part del darrera de la rentadora, que el paper higiènic s’acabi quan més el necessites, que comenci a ploure i no tens paraigua…
Les planes segueixen un ordre creixent pel que fa a la magnitud de la tragèdia, de manera que els primeres són assumibles però a mesura que anem avançant la cosa es torna més perillosa.
Una lectura per passar una bona estona. Si tot va bé, hi haurà una segona part amb tragèdies del tipus “t’has comprat un llibre i no entens ni un borrall”, “se t’ha escapat un pet a l’ascensor”, “el que menges no té el gust que esperaves”, etc.
Recomanat per al cicle inicial
LES DADES: Títol: Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia Autor: Noritake Suzuki Il·ustrador: Noritake Suzuki Traductora: Verònica Calafell Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 52 Barcelona, 2024
El dimecres 4 de desembre vam gaudir d’una conferència inoblidable, d’aquelles que et fan veure com ha de ser la relació amb els infants per encomanar-los el gust per la lectura i, sobretot, les ganes d’escriure.
Amb el títol «Assortiment poètic», en Ramon Besora volia enllaminar-nos amb els sabors que amaguen les paraules. I ho va aconseguir, contaminant-nos del poder de la paraula dita amb ritme, amb color, amb mètrica i sonoritat.
Agraeixo a en Ramon per oferir-me la possibilitat de conduir l’acte. Va ser un honor per a mi fer-ho a la sala de l’Associació de Mestres Rosa Sensat on he viscut, igual que molts dels que hi érem presents, reunions amb persones que ens han il·luminat amb les seves paraules sàvies i ens han fet comprendre el valor de la nostra feina.
L’acte va tenir dues parts.
La primera va començar amb els agraïments protocol·laris. Es va triar la data del 4 de desembre perquè arreu del món se celebra el Dia Internacional de la Galeta i ens va semblar una data ideal pel seu simbolisme, perquè serà fàcil de recordar i perquè té quelcom de poètic també.
Abans de la intervenció del Ramon van parlar representats d’entitats que han col·laborar en fer realitat l’esdeveniment. Van parlar de poesia i d’escola perquè saben que els infants també són poetes, tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules. També tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i ensinistrar-les. Els infants poden il·luminar la nit quan somien desperts.
Primer va parlar la Mar Hurtado, Presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, a qui agraïm les facilitats per obrir-nos les portes d’aquest espai.
Després va prendre la paraula en Xavier Coromina, representat de la casa BIRBA que ens va fer riure explicant com va anar la visita d’en Besora a la seva empresa per presentar-los el prototip que usava a les trobades amb infants i joves. D’aquelles trobades va sortir la proposta de fer una edició única, singular i limitada. També es va recordar com algunes grans empreses han emprat la poesia en els seus anuncis com a element que commou i ens fa arribar directament el missatge a través de la poesia. Per exemple, l’empresa de begudes Cocacola es va valdre del poema “Llamado por los malos poetas” de Rodolfo Fogwill, per promocionar la beguda a l’Argentina. També, la cervesa Cruzcampo va usar el poema de Lorca “Cancioncilla del primer beso”, i Birba en va fer un, rapejant uns versos, que es va veure a TV3 el 2018.
A continuació, en Dani Espresate, coordinador del grup transVersant la poesia, va explicar els objectius i les motivacions del grup per fer arribar la poesia a les escoles i instituts.
Va parlar, tot seguit, la Marta Roig, representant de l’IBBY CAT, la marca del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, una federació d’organismes que representa i aglutina tots els sectors de la LIJ en llengua catalana i que aposta clarament per la poesia.
I va acabar la roda de col·laboracions, la Montse Caralt, directora de la Fundació Miquel Martí i Pol, que va recordar els lligams d’en Ramon Besora amb la FMMP i també les accions i activitats que tenen en marxa.
La segona part va estar dedicada a presentar l’Assortiment poètic.
Es va enumerar la trajectòria d’en Besora com a mestre a l’escola El Puig d’Esparreguera, com a editor a Barcanova i a Aura Comunicació, com a creador de llibres-objecte, i els darrers anys com a escriptor de poesia, la seva gran passió, amb llibres per a infants, que promouen i activen les ganes de llegir i els ajuden a millorar l’expressió, la seva capacitat per jugar amb les lletres, amb les paraules, en definitiva, de jugar amb el llenguatge.
El leitmotiv de la presentació era l’Assortiment poètic, que alguns han pogut llegir i gaudir, com l’escriptor Gabriel Janer Manila, el qual en una carta adreçada a en Ramon va dir:
Estimat amic Ramon: Avui he rebut una de les joies més preuades de l’any. Quina sort que tinc de tenir amics com tu. Gràcies, gràcies pel teu assortiment poètic. Quina idea més gran! Cada galeta és un tast breu, un tast meravellós de poesia. Quin prodigi i quin enginy: “El ball de les formigues”, “El Sol”, la Lluna, “la Tortuga”… i totes les altres. Me les he empassat tres o quatre vegades. Aconsegueixes que aquestes galetes es multipliquin en la imaginació de qui té la sort de degustar-les. M’agrada cada un dels poemes per la seva delicadesa, per la seva simplicitat, per les paraules tan ben escollides, pel ritme com un joc. Em recorden Sarpingàlia, aquell projecte que vas dur a terme fa tants anys. Llavors ja ens vas demostrar que sempre t’has plantejat la poesia com un joc: amb les paraules que n’atrauen unes altres i la imaginació que no sap estar quieta. Enhorabona, Ramon, per aquest assortiment poètic, objecte meravellós sorgit de les mans d’un mag. Una abraçada gran
Abans d’arribar a l’Assortiment, en Ramon va explicar d’on ve tot plegat i va fer referència als seus inicis com a mestre, ara fa més o menys 45 anys, quan estava a l’Escola El Puig, a Esparreguera, i va començar a interessar-se per l’obra d’en Marti i Pol i a inculcar als seus alumnes l’estimació per les paraules, per les metàfores, per la mètrica i la rima. Va passar unes imatges dels treballs dels infants, de l’exposició Sarpingàlia, dels llibres obra dels alumnes que van ser publicats i que van deixar màcula en molts d’ells.
Després es va posar el vestit de poeta, ens va convidar a transformar-nos en alumnes de cinquè i, com qui no vol la cosa, ens va anar embolicant amb propostes per estimar i viure la poesia. Accions amb llibres seus com “La lletra que tot ho canvia”, “Els comences a comptar?”, “Poesia tot l’any” i altres, li van servir per recordar-nos el poder i la necessitat de viure amb entusiasme cada moment. Mentre en Besora feia la masterclass (que, en definitiva, això va ser) em van venir al cap uns versos de Celaya al seu poema “La poesia es un arma cargada de futuro” (Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse) i vaig admirar el seu compromís amb l’educació i vaig sentir-me afortunat de poder gaudir de la seva amistat.
El final de la presentació va ser espectacular perquè vam poder gaudir del procés de creació i degustació de l’Assortiment poètic. Una festa.
Aquest és l’esperat tercer títol de la col·lecció de llibres de buscar i trobar. El primer va ser «La ciutat» i el segon «els oficis». Té el mateix format i, com els anteriors, es tracta de mirar i gaudir d’unes imatges precioses que segueixen, en cadascun d’ells, un fil centrat en una temàtica concreta.
Es tracta de seure amb els infants i conversar sobre el que es veu. Per exemple, si mireu la coberta us podeu centrar en quina època de l’any està representada e imaginar si aquesta imatge pot ser real o és inventada.
També es poden anar anomenat els diferents personatges que hi apareixen i que anirem trobant a totes les dobles pàgines. És com un “buscant a Wally” però que et permet tornar a començar i buscar un altre i un altre i un altre: On es troba la persona que va de vermell de cap a peus? A veure si localitzem les tres bessones? Ui, no veig el gos salsitxa!, etc.
I si voleu, podeu escriure en unes targetes diferents personatges, un a cada targeta, i jugar a cada pàgina com si fos el joc del “Lince”. Per exemple:
El llibre ens presenta en set dobles pàgines diversos moments de l’any (un dia de vent a la tardor; la boira, el fred i la neu d’un dia fred d’hivern; el temps de primavera amb els ruixats i l’arc de Sant Martí; un dia d’estiu de molta calor…).
No son fàcils de llegir i per això recomanem la lectura modelada. Per exemple, la imatge de la boira pot semblar que hagi estat mal impresa però quan et centres en el que fa cadascun dels personatges te n’adones que estan perduts, com buscant alguna cosa, i això només pot passar si la visibilitat és poca. La Cristina Losantos és tan hàbil que ens ho posa difícil a nosaltres mateixos, com si estiguéssim dins de l’escena. Brillant.
Lectura recomanada per a cicle inicial. Si són més petits i estan acompanyats per adults també el podran gaudir.
Ahir vam presentar “Vint vegades” de Salvador Comelles, un llibre publicat per Birabiro que recomanem per a infants a partir de nou anys.
Són uns relats breus (dues o tres pàgines) que només tenen en comú la primera frase “hi havia una vegada…” .
Per exemple: Hi havia una vegada un avió que va tenir una avaria mentre volava i va haver de buscar on podia aterrar per poder-ho resoldre i no córrer cap risc. I com que no trobava cap lloc segur per poder-ho fer, va aterrar en un núvol…
Vam comentar, perquè estem en temps de Nadal “hi havia un arbre…” que ens parla d’un poble que planten un arbre de Nadal a la plaça i se n’obliden de posar l’estrella al capdamunt. Com que no tenen cap grua a l’abast i els bombers estan molt ocupats troben la solució en la colla de castellers. Així enxaneta pot col·locar l’estrella i l’alcalde veient que poden fer altres serveis com canviar les bombetes foses, esporgar els arbres, netejar els vidres de l’ajuntament,etc. els ho demana, però potser és massa demanar.
Les il·lustracions són un bon complement a aquest llibre ben editat. M’ha agradat com en Daniel Piqueras combina els espais en blanc i negre amb els colors que remarquen i reforcen allò que l’autor vol explicar.
Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu atents a la conversa, segur que ho encertareu. Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial BiraBiro, que aviat celebraran els deu anys. La pregunta és aquesta:
Qui va posar l’estrella al capdamunt de l’arbre de Nadal?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 8 de desembre.
Els guanyadors de l’anterior llibre, «El bosc els germans», són en Marc, en Lluc i en Robin. L’enhorabona!
Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:
Un agraïment a tota la gent que ens escolta i participa del concurs perquè ens ajuda a continuar apostant pel programa i ens dona arguments per defensar-lo.
Aprofito per compartir el vídeo que l’Elisabet va passar va uns dies a la llibreria ONA amb motiu de la presentació dels llibre “L’ofici d’educar”.
De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».
Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.
El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.
La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.
La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.
Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.
Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.
La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.
Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.
LES DADES: Títol: Quan el cor et va de pressa Autora: Mette Vedsø Il·lustradora: Lorena Rivega Traductora: Meritxell Salvany Editorial: Pagès Col·lecció: Nandibú Jove, 13 Pàgines: 174 Lleida, 2024
He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.
M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!
Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)
Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)
Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant. Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.
Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema. Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.
Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.
Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.
El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.
Lectura recomanada a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: El Gegant nan i el Nan gegant Autor: Werner Holzwarth Il·lustrador: Roger Olmos Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 48 Barcelona, 2024
Hi ha moltes imatges boniques als relats d’Edwin Moser. Al darrer llibre de les aventures del gat Boris, hi ha la que encapçala el tríptic: En Boris llegint en veu alta al corbs que volten a prop de la casa.
M’ha recordat a la mare quan em veia llegir estirat al llit i em deia que la meva cara i la meva mirada eren diferents. «Ets feliç amb un llibre a la mà», comentava. Curiosament, fa uns dies vaig anar a fer-me una revisió d’ulls. La vista comença a patir (com tot el meu cos) perquè els anys ens van castigant, inevitablement. Doncs, en aquella visita, l’oftalmòloga em va recomanar que llegís en bona postura, ben assegut i una il·luminació amb un angle adequat. Res de llegir al sofà o al llit. Prohibit!, em va amenaçar. No li faig gaire cas.
En aquesta ocasió, ens ha costat tancar la tria perquè hi ha molt bones lectures que han quedat fora. Les recomanarem a la propera tria de Sant Jordi. Els infants i joves tenen molta sort de poder triar entre tants i tants relats fascinants i meravellosos que hi viuen a les llibreries o a les biblioteques!
Al final de llistat, trobareu el tríptic per si voleu descarregar-vos-el. Està fet per això, per compartir. Com sempre aconsellem, recordeu que el criteri d’uns no és els dels altres, ni millor ni pitjor. Dediqueu una estona a comparar, remenar i llegir les primeres pàgines o la contraportada (que ja sabem que es diu contracoberta), abans de decidir.
I si entre les compres hi ha llibres d’editorials valencianes (Bromera, Sembra, Litera, Andana, etc.) us ho agrairan, no sabeu com!
Cicle Infantil
Bona nit, Àlex Aulet Gunilla Bergström. EntreDos
Conillet de lluna Choi Young Ah. Libros del zorro rojo
Com de gros Blanca Caminal. Meraki
El grill silenciós Eric Carle. Beascoa
Una cullerada de granotes Casey Lyall. Corimbo
Paula Lapuça. La gata de la bruixa Anna Kemp. Andana
A la fi del món, lluny, molt lluny! Ronda Armitage. Kókinos
Juguem a la neu Verónica Fabregat. Akiara
U i set Gianni Rodari. Kalandraka
El jardí del senyor Ruraru Hiroshi Ito. Club editor
Cicle Inicial
El gat Boris. L’avet Erwin Moser. Flamboyant
L’escapada Rozenn Brécard. Libros del Zorro Rojo
Vols una nova caseta? Demana-la a la Henrietta! George Mendoza. EnteDos
El gegant nan i el nan gegant Werner Holzwarth. Takatuka
Gràcies Icinori. Ekaré
Gos blau Nadja. Corimbo
Quin temps fa? Cristina Losantos. Combel
I si en Nono… Inbar Heller Algazi. Litera
Quanta gent es necessita? Anna Font. Kalandraka
Tot un món Katu Couprie. EnteDos
Cicle Mitjà
Buscant l’Ahmed Jesús Ballaz. Ekaré
La nova feina del Pare Noel Michele D’Ignazio. La Galera
La vida quotidiana Abans i Ara Cristina Junyent. Combel
Vint vegades Salvador Comelles. Birabiro
El bosc dels germans Yukiko Noritake. Coco Books
Ai! Un llibre sobre el cos, les ferides i com ens curem Johannes Vogt. Takatuka
El señor Elefante y la señora Gacela sueñan con la gran ciudad Martin Baltscheit. Astronave
Poesia tot l’any Ramon Besora. Meraki
Al final Silvia Nanclares. Kókinos
Els regals de l’avi Ricardo Alcántara. Baula
Cicle Superior
Calle de la Oca Ana Garralón. Ekaré
La saviesa dels pobles indígenes Josep Maria Mallarach. Akiara
Oficis que ho van petar Markus Rottmann. Tramuntana
La geganta Jordi de Manuel. Animallibres
Pepín y Olivia Camile Jourdy. Astronave
En Marc i en Moha per sempre Kim Fupz Aakeson. Takatuka
L’Óscar i jo Maria Parr. Nórdica
Quan el cor et va de pressa Mette Vedso. Pagès
Alexander Von Humboldt. Explorador de l’inabastable Rocío Martínez. Zahorí
El carter de l’espai 3. Una fam sideral Guillaume Perreault. Joventut
Paulo Cosín, després de «Para qué leer», segueix parlant-nos amb vehemència de llibres, de cinema, d’amor, de por, d’humor, d’emocions en definitiva.
La literatura, la bona literatura ens provoca emocions diverses. Totes són igual de vàlides i, de vegades, no les podem controlar. L’alegria, la tristesa, la ràbia, i tantes i tantes emocions (n’hi ha més de quatre-centes) hi són presents als llibres i ens és difícil reconèixer-les, comprendre-les i regular-les de forma correcta. Aprendre a gestionar-les, les nostres i les dels altres, també és una tasca que s’ha de treballar a les escoles i instituts. La intel·ligència emocional es pot educar, s’ha d’educar.
A l’assaig de Paulo Cosín, hi ha fragments que ens mostren quines emocions s’hi amaguen en les novel·les, las clàssiques i les més modernes. Qui hagi tingut la oportunitat de llegir els relats que comenta, ho entendrà millor. Si no és el cas, una porta s’obre i ens convida a llegir-los. El llibre ens porta a pensar i recordar els relats que hem llegit i com ens hem sentit quan hem patit amb Shakleton, l’explorador que no va poder arribar al Pol Sud o amb en Gian dei Broggi que, a «El baró rampant», no va poder saber el final de la novel·la que estava llegint. També hem fet un sospir quan Edmond Dantés escapa de la presó, i ens hem enamorats de la Becky Thatcher com li va passar a Tom Sawyer. Són emocions que ens recorden que estem vius.
L’assaig comença amb un pròleg d’en Jordi Sierra i Fabra que ens explica com va esdevenir lector —leer me salvo la vida, diu— i després escriptor. En aquest breu pròleg presenta el que llegirem i ens recorda que cal llegir des de ben petits i que la paraula parlada o escrita és tot el que necessitem per créixer sans. A continuació, hi ha una introducció força didàctica que, a manera de tractat de psicologia, ens explica què són les emocions i quina relació hi ha amb els joves i adolescents.
Venen després vuit capítols, alguns més llargs que d’altres, on ens presenten diferents emocions i com el cinema i la novel·la les ha tractat. Són pistes que ens submergeixen en aquests món íntim de les pròpies emocions però també de les compartides.
El primer no va de la por, l’emoció més forta, la més potent, com podríem intuir. Es titula “La emoción de amar” i ens situa en les novel·les amoroses de tots els temps. És el capítol més llarg, gairebé cinquanta pàgines, on s’analitzen cançons, pel·lícules, poemes i novel·les on ens parla d’enamoraments, conflictes, convivència, infidelitats, etc.
L’autor es val de fragments de novel·les («En la puerta de al lado», «El amante de lady Chatterley», «Campos de fresas», «Cuarenta y tres maneres de soltarse el pelo», «Así es como la pierdes», «Romeo y Julieta» i altres) així com de cançons, per anar explicant tot el que té a veure amb l’amor. És el capítol més interessant i, si coneixeu les novel·les citades, llavors és molt més fàcil d’entendre-ho tot plegat. Si no és el cas, llavors, com hem apuntat més amunt, és el moment d’anar a la biblioteca i buscar-les.
Segueixen capítols dedicats a la por, l’esperança, la violència, l’humor, els còmics, etc. Són capítols d’unes vint pàgines cadascun, de bon llegir i força didàctics, amanits amb cites, fragments de relats i observacions precises del que es vol explicar.
«La emoción de leer» és, com s’apunta des d’un primer moment, un assaig adreçat especialment als mestres, pares, mares i educadors socials perquè trobin eines, recursos per ajudar a créixer els joves i adolescents a viure amb passió i créixer com a persones més sociables i millors.
S’agraeix l’epíleg final on en Paulo Cosín fa una repassada al que acabem de llegir i resumeix, en quatre pàgines, les idees que convé recordar. Conclou que el punt i final de l’assaig no és més un punt de partida de quelcom nou i emocionant.
LES DADES: Títol: La emoción de leer. Leer las emociones. Lectura para el desarrollo personal en jóvenes y adolescentes Autor: Paulo Cosín Editorial: Morata Pàgines: 200 Las Rozas (Madrid), 2023
La setmana passada vaig mantenir una conversa amb un llibreter que m’explicava que una dona gran havia anat a buscar un mapamundi i, com no en tenien, la va adreçar a la llibreria especialitzada Altaïr.
L’anècdota em va fer recordar que a les biblioteques escolars, anys enrere, trobaves atles, enciclopèdies, mapes, i tota una sèrie de materials que han passat a la història.
Als meus records d’infantesa i joventut hi ha espai per als Atles, un llibres plens de noms i mapes d’arreu del món. M’agradava resseguir amb el dit els noms que em portaven a imaginar mons fascinants i somiar en poder anar algun dia a Ushuaia, Darjeeling, Nebraska i altres indrets que allà apareixien.
Teníem mapes físics i polítics, sobretot. A l’escola hi havia uns altres mapes fets amb una mena de trama que es podien cargolar i descargolar per penjar-los a les parets i et donaven una visió exacta del lloc on estàvem. Així, podíem saber com es deien els rius i els seus afluents, les serralades, les ciutats, i tot un grapat de dades i de noms que, no sé perquè, s’han quedat a la meva memòria per sempre més.
No em resultaria estrany imaginar que Jules Verne va conèixer i usar les descobertes de Humboldt per als seus “Viatges extraordinaris”.
Recordo, també, que fins no fa gaire, els cotxes duien uns mapes i unes guies a la guantera i eren com els actuals GPS, imprescindibles per no perdre’s. Com les guies telefòniques que teníem a casa.
S’acaba de publicar un llibre que m’ha fet venir al cap tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries. La Rocío ha escrit “El alquimista de la luz”, “El secreto de Tartesos”, “Mi princesa Himilce, siempre tuyo, Anibal” o “La historia del Rainbow Warriors”, entre d’altres.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”.
El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Comparteixo els pensament de l’autora quan expressa que es conforma amb “que els infants s’adonin que som on som gràcies a persones com Humboldt, a qui el movia conèixer el món i els qui l’habitem per cuidar-lo com es mereix.”.
Recomanat per al Cicle Superior i l’ESO
LES DADES: Títol: Alexander Von Humboldt. Explorador de l’inabastable Autora: Rocío Martínez Il·lustradora: Rocío Martínez Traductora: Diana Novell Editorial: Zahorí Pàgines: 24 Barcelona, 2024
La invitació a la lectura 