Dia de la Biblioteca (24 d’octubre)

Des de 1997, cada 24 d’octubre es commemora el Dia de la Biblioteca, una iniciativa de l’Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo incendiada el 1992 durant la Guerra dels Balcans.
El pregó d’enguany és de l’Alejandro Palomas,  Premi Nacional de Literatura Infantil 2016. L’il·lustrador és en Manuel Marsol, últim guanyador del Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.
L’escrit de l’Alejandor Palomas es diu «Como Mary Poppins, pero sin volar» i és el següent:

Soy sobrino de bibliotecaria. Desde que tengo memoria, mi tía, que acaba de cumplir ochenta años, me ha regalado un libro el día de mi cumpleaños. Primero fue la serie de Osear, con su Kina y su láser, de la gran Carmen Kurtz; llegaron después las aventuras de Los Cinco, algunos clásicos ilustrados, la gran Nada de Carmen Laforet… La lista es larga y el disfrute ha sido mágico, porque mi tía entiende la lectura como algo que cura, que aleja al inocente de lo que agrede, y yo -y ella lo sabe- siempre he sido demasiado vulnerable a lo que daña, sea o no imaginado, sea o no real.
Mi tía se llama Nuria y desde niña sufre mucho de la vista. Aun así, trabajó durante décadas fomentando el amor por la lectura en hombres y mujeres, chicos y chicas a los que no conocía, pero cuya mirada no tardó en aprender a leer, a identificar y a descifrar. Ella decía -y a veces dice todavía- que “repartía refugio”, y se emociona al recordarlo. La he oído también confesar en algunos momentos de nuestra historia común, que no fueron fáciles y que vivimos juntos: “Decidí ser bibliotecaria porque así me aseguraba de que, por muy mal que nos fueran las cosas, aunque faltara el agua caliente o la calefacción, siempre tendríamos un libro en casa”. Ahora, quince años después de su jubilación, soy yo quien le recomienda lecturas. Leemos un libro a la vez y nos juntamos cada quince días a coomer y a comentar lo leído, en lo que hemos bautizado como “El club de las 2”, porque intentamos en lo posible que coincida con el día 2 de cada mes, a las 2, y porque somos dos almas lectoras que no tienen freno. Durante estos años de club, ella me ha contado cosas, muchas cosas de su vida en la biblioteca, y desde que la oigo hablar como lo hace sobre su amor por esa vocación, que no decrece a pesar del tiempo, no puedo dejar de maravillarme y de preguntarme cómo definiría yo a una bibliotecaria -o a un bibliotecario- llegado el caso.
Hasta hace unos meses no di con la respuesta.
Fue a raíz de la publicación de Un hijo, durante una charla en un centro de enseñanza de una capital andaluza. Y fue precisamente gracias a un niño de diez años que, junto con otros 1OO, había leído la novela y quería conocer a su autor. Por motivos de espacio, el acto tuvo lugar en la biblioteca del centro, con un par de profesoras y la encargada de la biblioteca. La charla fue muy intensa, mucho más de lo que yo esperaba, y se alargó. Cuando por fin llegamos al final del turno de preguntas, un niño que estaba sentado en la primera fila levantó la mano.
─A mí lo que más me ha gustado del libro es María ─dijo refiriéndose a la orientadora del centro, que es, junto con el pequeño Guille, la protagonista del libro.
Quise saber por qué. El niño, llamado Ismael, se rio un poco y luego, mirando a una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta, dijo:
─Porque es igual que la seño Lourdes. ─Una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta se encogió un poco y negó con la cabeza, incapaz de reprimir una sonrisa. Ismael no había terminado-. Vive en la biblioteca porque si no los libros a lo mejor se van. O se mueren.
Se hizo el silencio en la biblioteca. Nadie se rio. Nadie dijo nada. Fueron segundos llenos de respiraciones contenidas, de tensión y de infancia.
─Es que es bibliotecaria ─volvió a hablar Ismael. Y al ver que yo lo miraba sin saber qué decir, debió de entender que necesitaba explicarse mejor, y añadió-: O sea, como Mary Poppins, pero sin alas.
Hoy es un día especial. Celebramos el Día de las Bibliotecas y celebramos también que cientos, miles de Mary Poppins sin alas velan por los libros que las habitan para que no se mueran ni se vayan, e Ismael siga creyendo que la vida está en los libros y su reflejo fuera. Hoy es el día en que, un año más, la magia se renueva y todas las bibliotecarias y bibliotecarios del mundo se saludan con una mirada cómplice y un largo, hermoso y tierno: “Supercalifragilísticoespialidoso”.

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

Contar la HISTORIA con mucho ARTE

A la revista AULA 265 del mes d’octubre (GUIX 437 en català), la il·lustradora Rocío Martínez ens explica la part de la seva feina relacionada amb el contacte amb els infants i ho fa mitjançant tallers centrats ens tècniques o llibres que ella ha il·lustrat. Creu que són una bona manera d’ensenyar a llegir les imatges. Diu que és com quan un mag comparteix algun truc. A la primera part de l’article ens fa algunes consideracions de les que en destaco les següents:
Es muy interesante escuchar cómo, a veces, un proyecto surge del encuentro casual de un autor y un ilustrador que luego presentan el proyecto a los editores, aunque lo habitual es que el encargo lo haga el editor al ilustrador. Se pueden dar situaciones tan curiosas como mantener oculta la autoría de la narración hasta que va a ser publicada sin que haya posibilidad de contacto entre ilustrador y autor.
La primera fase de búsqueda de información tanto temática como gráfica, de lectura, de investigación, de situación del texto en un escenario, me resulta fascinante. Son horas de trabajo apenas valoradas —desde luego no económicamente hablando— pero que son imprescindibles una vez se entra en la fase de realización de las ilustraciones.


La técnica elegida para materializarlo no es aleatoria. Decidir el tipo de papel, si es un Arches de acuarela (un papel con grano y bastante cuerpo, que aguanta raspados, sobre acuarelas, borrados y vuelta a poner color) o un Fabriano 100% algodón (más flexible) o 50% (más inmediato) hará que la batalla que le demos después deje una ilustración limpia y con fuerza o una imagen sucia y descolorida. Teñir el papel con té o dejarlo en su color crudo no son caprichos de artista, van ligados a lo que se quiere contar. De igual manera hacerlo con acuarela líquida o con acuarela de pastilla, rematar con línea de lápiz o hacerlo con tinta. Dar la tinta con rotring o con plumilla. Iluminar con témpera o con lápiz Cumberlant, etc. son «entresijos de cocina» que enseguida captan la atención del lector de esas imágenes.


No se trata tanto de enseñar cómo dibujamos sino de hacerles sensibles a cómo es un proceso de creación, lo respeten y valoren.
La ilustración, aparentemente, «acompaña o adorna» al texto pero es la clave para que enganche la lectura del texto y se quiera volver a él, de ahí el máximo respeto a lo que cuenta el autor.

I a la segona part ho exemplifica amb el taller sobre el llibre Del maravilloso libro de Calila y Dimna adreçat a infants entre 7 i 11 anys. Diu:

En el encuentro / taller voy contando el cuento usando unas cajas chinas con los personajes en marioneta y otros elementos de la historia como  un saquito de «monedas de oro», una reproducción en miniatura del libro o las flores de las tumbas.
Después les explico cómo realicé el libro enseñando bocetos e información gráfica reunida en el cuaderno de trabajo. Les hablo de porqué y dónde he utilizado el arte islámico y mozárabe para ilustrarlo y de cómo se representan las figuras humanas. Del uso de las cenefas o arabescos para enmarcar un espacio, en este caso el de la ilustración, al igual que se hace en la arquitectura de esa cultura.
Finalmente, los niños pueden hacer un libro como el «Calila» de cajas chinas, con unas historias dentro de otras.

Si voleu contactar amb la Rocío perquè vingui a la vostra escola ho podeu fer a través del seu web: http://www.rociomartinez.es/

 

 

Els Quiquè i el ninot de neu

Els Quiquè són en Raül, l’Olívia, en Max, la Paula, en Bernat i la Pamela, una curiosa colla d’amics, cadascú d’ells amb una característica ben definida i particular.
A França, d’on és originari aquest àlbum, els autors ja n’han publicat quatre amb molt d’èxit. Ara, l’editorial Birabiro ens ha presentat el primer: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre.
El llibre és una introducció al format còmic. Està ben pensat i els infants s’ho passen bé, rient i identificant-se amb determinats personatges, com en Raül que sempre veu problemes a tot arreu.


Al principi veiem l’Olivia pintant un cel de color gris. Els amics arriben i quan veuen el cel gris diuen que fa fred, s’abriguen i comença el deliri… Imaginen que neva, que neva molt, i decideixen fer un ninot de neu. Com que no hi ha pastanaga per al nas li posen un plàtan i l’anomenen Bernulf. Quan surt el sol, el ninot de neu comença a fondre’s i per salvar-lo el porten a la muntanya nevada. Allà trobaran éssers estranys com l’abominable gnom de les neus i altres.


M’ha agradat i m’ha fet riure. És un àlbum fresc que recomanem a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre
Autor: Laurent Rivelaygue
Il·lustrador: Olivier Tallec
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

Si esteu a Barcelona el proper dia 5 d’octubre a les 7 de la tarda i us atanseu a la llibreria Jaimes podreu gaudir d’una conversa entre l’Olivier Tallec i l’Ignasi Blanch, parlant del seu ofici com a il·lustradors. A la publicitat de l’acte podem llegir:

Olivier Tallec

Dijous 5 d’octubre a les 7h
Diàleg entre il·lustradors: Ignasi Blanch conversarà amb Olivier Tallec
Olivier Tallec, il·lustrador per la premsa, l’edició infantil i el còmic i Ignasi Blanch, il·lustrador i coordinador de l’àrea d’il·lustració de l’Escola de la dona parlaran del seu ofici.
Olivier Tallec és il·lustrador de més d’una cinquantena de llibres. Es l’autor dels fantàstics «Qui que qui», de «Feliu, rei de les ovelles entre molts altres»
Ignasi Blanch, il·lustra llibres per a diferents editorials de Catalunya i de l’Estat espanyol. Coordina els estudis d’il·lustració de l’Escola de la Dona-Espai F. Bonnemaison
Traducció consecutiva – Entrada lliure

Ignasi Blanch

 

 

Escola de fantasia. L’aposta insubornable de Gianni Rodari per un ensenyament més ple i creatiu

Els mestres estem agraïts als qui han treballat i treballen amb infants i ens han explicat els seus pensaments. Agraïm a Maria Montessori, a Ovide Decroly, a Paulo Freire, a Ken Robinson, etc. i també a mestres d’aquí com en Jaume Cela, Marta Mata o César Bona per posar tres bon exemples. Agraïm molt que Philippe Meirieu, Dolors Rius o Noam CHomsky deixin escrites les seves idees i els seus dubtes. Són els nostres referents, qui ens mostren el camí a seguir.
Normalment podem trobar els seus pensaments a editorials lligades al món educatiu com Graó, Octaedro o Rosa Sensat.
Però avui vull comentar la publicació de l’editorial Blackie Books Escola de fantasia que recull articles escrits pel gran Gianni Rodari i que ve acompanyada d’un subtítol prou eloqüent: Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens.
Es tracta d’una edició molt acurada —portada de Bruno Munari, traducció de Bel Olid— que ofereix reflexions i propostes concretes al voltant del poder de la imaginació i del poder alliberador de la paraula
En Gianni Rodari pensava —alerta! Fa cinquanta anys— que l’escola no només és el lloc on els nens aprenen i els mestres ensenyen, sinó un espai que ho inclou tot: pares, mestres, estudiants, biblioteques, ajuntaments, televisió… Tot. Considerava que tot és o pot ser educatiu i tot pot influir de manera positiva (o negativa, esclar) en les nostres vides. Les reflexions de Rodari encara són vàlides i farien bé a les facultats de magisteri recomanant aquesta lectura.

El recull està estructurat en tres parts diferenciades: Ensenyar a aprendre, aprendre a ensenyar i imaginar. I en voldria destacar el capítol inclòs a la primera part intitulat Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura, un article mític i que val pena tornar a llegir, reflexionar i comparar amb la nostra pràctica diària. Abans dels nou subapartats hi ha una breu introducció que diu així:
Hi ha moltes maneres d’ensenyar a llegir després de la desaparició (tardana) de l’antiga i cruel «la b amb la a, ba, la c amb la a, ca…». però també hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als nens. No tothom coneix les millors tècniques ni les més modernes per alfabetitzar les criatures ràpidament i sense gaire esforç. En canvi, gairebé tothom coneix i practica amb fidelitat i coherència dignes d’una causa més noble els diversos sistemes per fer néixer en els nens una nàusea inextingible per la lletra impresa. Permeteu-me que n’indiqui alguns, sense floritures però no sense convicció.
I després els nou apartats que volen ser reflexions del que no s’ha de fer però que alhora ens serveixen per pensar en el com cal actuar. L’encapçalamant dels apartats és el següent:

1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió
2. Presentar el llibre com una alternativa al tebeos
3. Dir als nens d’avui que els d’abans llegien més
4. Considerar que els nens tenen massa distraccions
5. Culpar els nens si no els agrada llegir
6. Transformar el llibre en un instrument de tortura
7. Negar-se a llegir al nen
8. No oferir prou varietat
9. Obligar a llegir

Les dades:
Títol: Escola de fantasia. Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens
Autor: Gianni Rodari
Traductora: Bel Olid
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 186
Barcelona, 2017

A la contraportada es remarquen algunes frases:
La lectura és un privilegi i no pas un deure.
Riure és crucial: és un regal inesperat, més enllà de la protecció i seguretat.
Un nen, cada nen, és un fet nou. I amb ell el món comença de zero.

 

Cases. Atles de les llars del món

L’ànima és el que fa que una casa sigui especial, i això no està relacionat amb el seu estil, el nombre d’habitacions, la seva grandària o el luxe. És la sensació que transmet quan entres en ella, és la seva personalitat… són algunes de les frases que podem llegir a l’inici del llibre que ahir es va presentar a la llibreria Abracadabra: Cases, atles de les llars del món, un àlbum escrit per la Mia Cassany i il·lustrat per la Paula Blumen.

La Paula

la Mia

 

La trobada va ser molt concorreguda i l’autora i la il·lustradora ens van explicar tot el procés de gestació del llibre. Es van fer moltes preguntes sobre el perquè de determinades cases, els esbossos, els animals i les persones que hi surten, l’ordre aleatori o no de les pàgines, etc. S’agraeix la predisposició a mostrar la feina, els dubtes, les il·lusions, i els projectes.
El llibre Cases presenta setze localitzacions d’arreu del món de llocs coneguts acompanyades d’uns textos breus, poètics i que conviden a somiar. Ens situen una família o uns personatges imaginaris en un lloc concret (de vegades reconeixible, de vegades inventat) i sempre van acompanyats d’algun animal. Per exemple, a la primera imatge podem llegir:

Dash – The Hamptons, EUA
Quan fa mal temps, les cases d’estiueig queden com aturades per la malenconia i els records. L’hivern és llarg i solitari, però elles saben esperar amb paciència, revivint el xivarri i els jocs dels dies de vacances.

I la imatge ens presenta un parell de cases dels Hamptons, una molt coneguda i força fidel a la realitat i l’altra adapta l’estil de les cases típiques de la zona i canvia la paleta de colors.
També veiem un parell de personatges (en Dash i companyia) i un gos que mira cap a l’horitzó. Aquesta imatge és molt potent i dins de la seva aparent simplicitat hi ha detalls de gran artista (els dos personatges situats a la banda esquerra que, d’entrada, fixen la nostra mirada i després ens conviden a avançar en sentit de la lectura, el punt de vista una mica per sota de l’habitual, el color del cel que crea una atmosfera hivernal, etc.) Si teniu al cap el conte d’en Benji Davies La balena segur que us transporta perquè és probable que la Paula i en Benji emprin les mateix eines informàtiques per aconseguir l’efecte concret. Aquesta és una de les gràcies de la lectura: la possibilitat de relacionar situacions, objectes, vivències, entre sí i amb nosaltres mateixos.
El mateix passa amb la resta d’imatges, cadascuna d’elles —com van explicar a la presentació— feta des d’un angle diferent i facilitant la sorpresa en passar pàgina.

Cases és un àlbum molt bonic, per mirar i remirar perquè cada vegada hi trobes nous detalls. Un àlbum que transmet pau, serenor, on tots els personatges són feliços, somriuen i ens mostren com som de diversos i d’iguals alhora.
Recomanat a partir de cicle inicial.
Si he triar una cosa on viure, em quedo amb la de l’Anika (Holanda), però, és clar, això va a gustos.

Les dades:

Títol: Cases. Atles de els llars del món
Autora: Mia Cassany
Il·lustradora: Paula Blumen
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

Un més. L’arribada d’un germà a la família.

L’il·lustrador Marc Taeger ens va regalar fa molts anys les il·lustracions d’un dels contes més explicats i que han generat més activitats amb els infants de cicle infantil. Parlo d’Aquil·les el puntet. Recordo haver-lo explicat «a la manera» d’en Marc, sobre un paper continu i amb les parts del cos prèviament retallades amb papers de colors que els infants anaven enganxant amb cola fins a completar la figura del personatge i que després es quedava a l’aula durant tot el curs. Des d’Aquil·les, he anat seguint el periple d’aquest il·lustrador (el Patufet, l’Artur, l’elefant golafre, etc.) que sempre ens ofereix quelcom diferent.

en Marc i l’Olalla

Ara, juntament amb l’Olalla González acaben de publicar «Un més», un àlbum il·lustrat que ens explica l’arribada del segon fill a la família i com el veu qui fins llavors ocupa tot l’espai. Segons expliquen els autors, el llibre narra un fet familiar viscut per ells i apunta com la preocupació d’explicar que algú altre arribarà a casa es pot encarar de manera entranyable, tendra i positiva.

El llibre comença amb aquest diàleg:
Un dia el conillet va mirar la seva mare.
–Mama, què tens a la panxa? Em sembla que tindràs un bebè!
–Doncs sí, aviat serem un més.
–I quan naixerà?
–Quan ja no em pugui veure els peus…

Els personatges són conills i a mesura que la pregunta es va repetint (seguint l’estructura repetitiva dels contes acumulatius) el conill fill va anunciant als altres habitants del bosc —que representen el avis, els veïns, els amics i coneguts— la bona nova.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Tendresa, solidaritat, alegria, emoció —i una sorpresa final— són els sentiments que planegen sobre la història, plasmada en il·lustracions de traçades definides, línies irregulars, esquemàtiques, i aquarel·les de tons suaus sobre fons blanc.
Destaca la dicotomia entre les escenes a tot color i altres monocromes a on s’evidencien els somnis i els desitjos de qui es prepara per a ser el germà major.

És un llibre recomanat per a infants a partir de quatre anys.
Molt bonic, pot esdevenir un referent de l’alçada del mític «Endevina com t’estimo»!

LES DADES:
Títol: Un més
Autora: Olalla González
Il·lustrador: Marc Taeger
Traducció: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Podeu fullejar les primeres pàgines, a continuació:

 

Neix ESCRIVIM, una (necessària) Associació d’Autors i Autores de Literatura Infantil i Juvenil

La Setmana del Llibre en Català s’acaba aquest diumenge. Han estat uns dies de molta activitat  amb presentacions de novetats, conferències, lectura de poemes, contacontes, etc. Una festa a l’alçada d’un país lector.
He passat en diferents moments i he tornat amb la motxilla carregada de bones lectures.

Ahir, vaig assistir al a presentació d’una nova Associació Professional d’Escriptores i Escriptors de Literatura Infantil i Juvenil. L’han anomenat ESCRIVIM i és hereva de la desapareguda APE (Autors en Perill d’Extinció). De moment hi ha una trentena d’autors fundadors entre els quals hi ha en Jordi Sierra i Fabra, en Jaume Cela, la Gemma Lienas, la Meritxell Martí, etc. Molts d’ells hi eren presenta a l’acte de la Setmana on es va llegir el Manifest fundacional que han escrit.


En Martí Piñol, la Maite Carranza, en Pere Martí, l’Àngel Burgas i l’Anna Manso van explicar la situació dels autors i els motius de la precarització un col·lectiu que veu com els afecta la crisi econòmica, la socialització de llibres a les escoles, la manca de polítiques culturals que protegeixin la creació, el poc valor que se li dóna al llibre actualment, etc.


Va acabar l’acte l’Elisenda Roca fent lectura del Manifest. Val la pena reflexionar sobre el que diuen. El podeu llegir clicant a MANIFEST ESCRIVIM

 

Guix, 40 anys amb l’educació!

Una de les fites d’aquest trimestre serà el dia 19 d’octubre, moment en que formalment es celebrarà l’acte de reconeixement a la feina feta per molts mestres durant els darrers quaranta anys i que, en bona mesura, s’ha anat recollint a la revista GUIX.
Serà a l’Espai Francesca Bonnemaison (Barcelona) i, en aquesta trobada, a partir de 10 de idees clau de l’educació que Graó ha defensat des dels seus inicis i que avui són més vigents que mai, s’aplegaran 10 professionals de prestigi en l’àmbit educatiu i escolar per parlar-ne i plantejar 10 reptes i 10 idees clau de futur. Allà hi seran en David Bueno, en Rafel Bisquerra, en César Coll, la Txus Martín, en Fernando Trujillo, en Paco Imbernón, la Marina Subirats, en Tonucci, l’Anna Manso, al Laura Lladós, en Jordi Canelles i altres sorpreses.
Però no només això… durant l’acte es compartiran les fotos que hem anat enviat mitjançant les xarxes a través del hashtag #Engraónat, gaudirem d’un pastís elaborat per l’Ada Parellada i, a més, obsequiarem als assistents amb una il·lustració exclusiva signada pel dibuixant Joan Turu.
Podeu descarregar-vos el programa oficial de l’acte fent clic AQUÍ
Si us hi voleu apuntar, només heu d’omplir el formulari que trobareu al web de Graó, a l’enllaç següent:
https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSf_3LNwdPd4fQ_8jv_m3URNhAqtpOjVzEKpk5Gx8ONjFjoVqw/viewform
(feu una inscripció per a cada persona interessada).
Les places són limitades!

Bon curs a tothom!