El viatge extraordinari de l’Olga

Duomo és una editorial que ha començat a publicar llibres per a infants i joves com el que comento tot seguit. Es titula Olga de papel i el personatge principal és l’Olga Tindal, una nena d’onze anys que pot contar unes històries meravelloses tan vives i detallades que semblen reals.

«Cuando empezaba a contar, quienes estaban cerca aguzaban el oído, las ventanes se entreabrían, en los patios las voces cesaban, rostros de curiosidad asomaban entre la ropa tendida y quienes estaban en casa salían arrastrando consigo una silla.»

Un dia, l’Olga comença a explicar la d’una nena de paper que desitja convertir-se en persona de carn i ossos i per aconseguir-ho comença un llarg viatge, un viatge extraordinari, que l’ha de portar a casa de la maga Auselia, que és qui té la solució.

«El viaje era largo y peligroso. El niño de barro y la niña de vidrio lo habían emprendido años atrás, pero solo uno de ellos había regresado…»

A la novel·la hi ha un relat paral·lel que és la vivència de l’Olga Tindal quan explica les aventures que s’inventa als seus dos millors amics, l’Oruga i la Mima. És fàcil de seguir perquè ambdós relats estan escrits amb diferent tipologia, permetent que sempre sapiguem què està passant i on ens trobem.  A més la narració és lineal, amb la qual cosa no cal fer altra cosa que disfrutar del que es llegeix.

Al conte principal, el que narra el viatge, l’Olga de paper viurà nombroses i inversemblants aventures, farcides d’emocions i sorpreses.

«Es la historia de cuando el oso amaestrado del señor Yubat, al final, me cortó en dos y el hombrecito muelle me pegó con celo. Él siempre lleva encima un rollo de celo, porque de vez en cuando se despega del fondo de la caja y cae fuera. La mujer voladora quería prestarme una de sus tiritas, pero yo opino que, si te cortan en dos, hace falta algo más fuerte para mantenerte junta.»

Olga de Papel té diversos nivells de lectura. Un primer nivell és l’aventura en si i pot anar adreçat a infants a partir de nou anys. Un segon nivell de lectura ens porta a extrapolar els missatges que s’amaguen darrera de les situacions i dels personatges, i ens condueixin al simbolisme de la veritat i de l’amor subjacent.


Vam tenir la sort que ens visités l’autora, l’Elisabetta Gnone, convidada per Duomo Ediciones i vam poder parlar amb ella en una trobada informal a l’Abacus de Balmes. Va explicar els tres anys invertits en la gestació del llibre, el perquè de la tria d’un nom tan rodó com Olga per a un personatge tan fràgil fet de paper (que té por del vent, i la terroritza la possibilitat de mullar-se) i sobretot ens va explicar que a Itàlia fa un any que circula el llibre i té força èxit entre els adolescents, entre les noies especialment. També vam poder parlar de literatura infanti l juvenil en general, de Rodari, d’Innocenti i de Piumini, entre d’altres autors del seu país.
A la Casa del libro (Rambla de Catalunya) hi ha una exposició de les il·lustracions. Com no podia ser d’una manera estan fetes amb papers retallats. Una joia. En el vídeo següent podeu veure el procés que ha seguit la Linda Toigo per a la seva elaboració.

i si hi esteu interessats en treballar la novel·la, també hi ha una guia de lectura. Us l’escannejo i la podeu obrir aquí.

LES DADES:
Títol: Olga de papel
Autora: Elisabetta Gnone
Il·lustradora: Linda Toigo
Traductor: Miguel García
Editorial: Duomo
Barcelona, 2017
Pàgines: 324

 

Les TIC-TAC-TEP a la biblioteca escolar

Al número de novembre de la revista GUIX, la Maria Calvo, educadora i antropòloga social, fa unes reflexions sobre les eines que ens ofereix la web social a les biblioteques escolars i a les activitats de foment de la lectura. Segons explica, les possibilitats són infinites i les anomenades TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació), TAC (Tecnologia per a l’Aprenentatge i el Coneixement) i TEP (Tecnologia per a l’Empoderament i Participació) han arribat per quedar-s’hi.
L’article es complementa amb l’explicació d’una pràctica concreta basada en l’eina Kahoot i que va realitzar amb l’alumnat de sisè de primària per crear una activitat que va anomenar Adivina cuanto he leído, sobre la motxilla literària de cada alumne.

la María Calvo

L’article val la pena. Us transcric unes frases:
Los responsables del fomento de la lectura y bibliotecas no solo trabajamos para el desarrollo de la competencia lingüística, sino que tenemos también que considerar la competencia digital del alumnado y la competencia de aprender a aprender, puesto que nos servimos de la tecnología para conseguir nuestro propósito: fomentar el placer de la lectura. Por ejemplo, tenemos a nuestra disposición redes sociales específicas de lectura, que las hay magníficas para primaria como Leoteca (www.leoteca.es), una comunidad de lectura infantil en la que participan las familias y el profesorado. Y no nos podemos olvidar del potencial que nos ofrece el uso de redes sociales como facebook o twitter desde los colegios y bibliotecas escolares como medio de difusión y comunicación con la comunidad educativa, destacando principalmente las familias: recomendaciones de lecturas en familia, difusión de novedades en préstamo, compartir trabajos realizados alrededor del mundo de los libros en el colegio…
La lista de herramientas para realizar actividades de fomento de la lectura es larga, y su utilización nos permite acercarnos a los intereses y motivaciones del alumnado, en principio, por el simple hecho del uso de dispositivos digitales en el aula y/o biblioteca: cuaderno digital de lectura (Wiki, blogs), lectura en voz alta (Audacity, Ivoox), pósters multimedia colaborativos e interactivos (Glogster, Padlet), etc. Entre todas, hoy podríamos decir que tienen un plus añadido las que nos permiten gamificar, es decir, utilizar dinámicas y mecánicas de los juegos y su valor motivacional para aprender jugando, y en nuestro caso fomentar la lectura y conseguir una biblioteca viva que sea algo más que el lugar donde se guardan libros.

 

Enfonsat! Una de pirates

Un barret de pirata.
Un dia assolellat.
En Blau el pingüí
Un nou joc ha trobat…
Així comença aquest àlbum «Enfonsat!» que és una nova aventura del pingüí que ja ens va divertir a l’anterior «Quin vent». En aquest, en Blau el pingüí viu una aventura de pirates, tresors i amistat.
Mentre naveguen pels set mars, el capità pingüí i els seus amics Pere Simitarra, el contramestre Raimon, l’ós Bernat i la foca Marcel pateixen un inesperat enfonsament! Però el naufragi els porta a trobar a un personatge desconegut perdut en una illa deserta. La possibilitat de trobar un tresor, encara està oberta… Perquè en Blau té un sorprenent pla per rescatar un vaixell enfonsat. La història acaba amb un nou i meravellós ús per al vaixell que «val molt més que tot l’or».
Un llibre molt divertit il·lustrat amb els colors vibrants i emotius que empra sovint en Rob Biddulph.
El text original en anglès està pensat per ser llegit en veu alta i disfrutar de les rimes. La traducció de l’Anna Llisterri és molt encertada perquè manté la simpatia de les rimes gracioses que fan que sigui un plaer llegir-les:
«Un moment: hi ha una bandera… Un pal… Un timó
Calamars i sirenes, és tot un galió!»
A l’escola pot oferir-nos moltes possibilitats de treball perquè el tema enganxa des de la primera pàgina però també pot ser un bon motiu de generar discussions i imaginar el que pot passar a continuació: Com tornaran a casa, com es va enfonsar el galió pirates, etc. i naturalment per parlar de l’amistat.

Un àlbum ideal per ser llegit en lectura compartida (Shared reading), a la manera com s’expliquen els contes a les aules de cicle infantil.
Un llibre bonic, poètic gairebé, que quan el rellegeixes et transmet una sensació molt plaent i t’obliga a mirar més i més detalls. Fixeu-vos, per exemple, com ens presenta l’autor en una doble pàgina espectacular el galió enfonsat o fixeu-vos en l’ós i la seva bossa d’anar a la compra o les ulleres de busseig que l’acompanyen.


LES DADES:
Títol: Enfonsat!
Autor: Rob Biddulph
editorial: Andana
Traductora: Anna Llisterri
32 pàgines
València,2017
Al web de l’autor (http://www.robbiddulph.com) podeu descarregar-vos molts jocs relacionats amb les seves obres (totes publicades a Andana edicions), com aquest barret pirata:

Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

Contar la HISTORIA con mucho ARTE

A la revista AULA 265 del mes d’octubre (GUIX 437 en català), la il·lustradora Rocío Martínez ens explica la part de la seva feina relacionada amb el contacte amb els infants i ho fa mitjançant tallers centrats ens tècniques o llibres que ella ha il·lustrat. Creu que són una bona manera d’ensenyar a llegir les imatges. Diu que és com quan un mag comparteix algun truc. A la primera part de l’article ens fa algunes consideracions de les que en destaco les següents:
Es muy interesante escuchar cómo, a veces, un proyecto surge del encuentro casual de un autor y un ilustrador que luego presentan el proyecto a los editores, aunque lo habitual es que el encargo lo haga el editor al ilustrador. Se pueden dar situaciones tan curiosas como mantener oculta la autoría de la narración hasta que va a ser publicada sin que haya posibilidad de contacto entre ilustrador y autor.
La primera fase de búsqueda de información tanto temática como gráfica, de lectura, de investigación, de situación del texto en un escenario, me resulta fascinante. Son horas de trabajo apenas valoradas —desde luego no económicamente hablando— pero que son imprescindibles una vez se entra en la fase de realización de las ilustraciones.


La técnica elegida para materializarlo no es aleatoria. Decidir el tipo de papel, si es un Arches de acuarela (un papel con grano y bastante cuerpo, que aguanta raspados, sobre acuarelas, borrados y vuelta a poner color) o un Fabriano 100% algodón (más flexible) o 50% (más inmediato) hará que la batalla que le demos después deje una ilustración limpia y con fuerza o una imagen sucia y descolorida. Teñir el papel con té o dejarlo en su color crudo no son caprichos de artista, van ligados a lo que se quiere contar. De igual manera hacerlo con acuarela líquida o con acuarela de pastilla, rematar con línea de lápiz o hacerlo con tinta. Dar la tinta con rotring o con plumilla. Iluminar con témpera o con lápiz Cumberlant, etc. son «entresijos de cocina» que enseguida captan la atención del lector de esas imágenes.


No se trata tanto de enseñar cómo dibujamos sino de hacerles sensibles a cómo es un proceso de creación, lo respeten y valoren.
La ilustración, aparentemente, «acompaña o adorna» al texto pero es la clave para que enganche la lectura del texto y se quiera volver a él, de ahí el máximo respeto a lo que cuenta el autor.

I a la segona part ho exemplifica amb el taller sobre el llibre Del maravilloso libro de Calila y Dimna adreçat a infants entre 7 i 11 anys. Diu:

En el encuentro / taller voy contando el cuento usando unas cajas chinas con los personajes en marioneta y otros elementos de la historia como  un saquito de «monedas de oro», una reproducción en miniatura del libro o las flores de las tumbas.
Después les explico cómo realicé el libro enseñando bocetos e información gráfica reunida en el cuaderno de trabajo. Les hablo de porqué y dónde he utilizado el arte islámico y mozárabe para ilustrarlo y de cómo se representan las figuras humanas. Del uso de las cenefas o arabescos para enmarcar un espacio, en este caso el de la ilustración, al igual que se hace en la arquitectura de esa cultura.
Finalmente, los niños pueden hacer un libro como el «Calila» de cajas chinas, con unas historias dentro de otras.

Si voleu contactar amb la Rocío perquè vingui a la vostra escola ho podeu fer a través del seu web: http://www.rociomartinez.es/

 

 

Escola de fantasia. L’aposta insubornable de Gianni Rodari per un ensenyament més ple i creatiu

Els mestres estem agraïts als qui han treballat i treballen amb infants i ens han explicat els seus pensaments. Agraïm a Maria Montessori, a Ovide Decroly, a Paulo Freire, a Ken Robinson, etc. i també a mestres d’aquí com en Jaume Cela, Marta Mata o César Bona per posar tres bon exemples. Agraïm molt que Philippe Meirieu, Dolors Rius o Noam CHomsky deixin escrites les seves idees i els seus dubtes. Són els nostres referents, qui ens mostren el camí a seguir.
Normalment podem trobar els seus pensaments a editorials lligades al món educatiu com Graó, Octaedro o Rosa Sensat.
Però avui vull comentar la publicació de l’editorial Blackie Books Escola de fantasia que recull articles escrits pel gran Gianni Rodari i que ve acompanyada d’un subtítol prou eloqüent: Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens.
Es tracta d’una edició molt acurada —portada de Bruno Munari, traducció de Bel Olid— que ofereix reflexions i propostes concretes al voltant del poder de la imaginació i del poder alliberador de la paraula
En Gianni Rodari pensava —alerta! Fa cinquanta anys— que l’escola no només és el lloc on els nens aprenen i els mestres ensenyen, sinó un espai que ho inclou tot: pares, mestres, estudiants, biblioteques, ajuntaments, televisió… Tot. Considerava que tot és o pot ser educatiu i tot pot influir de manera positiva (o negativa, esclar) en les nostres vides. Les reflexions de Rodari encara són vàlides i farien bé a les facultats de magisteri recomanant aquesta lectura.

El recull està estructurat en tres parts diferenciades: Ensenyar a aprendre, aprendre a ensenyar i imaginar. I en voldria destacar el capítol inclòs a la primera part intitulat Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura, un article mític i que val pena tornar a llegir, reflexionar i comparar amb la nostra pràctica diària. Abans dels nou subapartats hi ha una breu introducció que diu així:
Hi ha moltes maneres d’ensenyar a llegir després de la desaparició (tardana) de l’antiga i cruel «la b amb la a, ba, la c amb la a, ca…». però també hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als nens. No tothom coneix les millors tècniques ni les més modernes per alfabetitzar les criatures ràpidament i sense gaire esforç. En canvi, gairebé tothom coneix i practica amb fidelitat i coherència dignes d’una causa més noble els diversos sistemes per fer néixer en els nens una nàusea inextingible per la lletra impresa. Permeteu-me que n’indiqui alguns, sense floritures però no sense convicció.
I després els nou apartats que volen ser reflexions del que no s’ha de fer però que alhora ens serveixen per pensar en el com cal actuar. L’encapçalamant dels apartats és el següent:

1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió
2. Presentar el llibre com una alternativa al tebeos
3. Dir als nens d’avui que els d’abans llegien més
4. Considerar que els nens tenen massa distraccions
5. Culpar els nens si no els agrada llegir
6. Transformar el llibre en un instrument de tortura
7. Negar-se a llegir al nen
8. No oferir prou varietat
9. Obligar a llegir

Les dades:
Títol: Escola de fantasia. Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens
Autor: Gianni Rodari
Traductora: Bel Olid
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 186
Barcelona, 2017

A la contraportada es remarquen algunes frases:
La lectura és un privilegi i no pas un deure.
Riure és crucial: és un regal inesperat, més enllà de la protecció i seguretat.
Un nen, cada nen, és un fet nou. I amb ell el món comença de zero.

 

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

Un més. L’arribada d’un germà a la família.

L’il·lustrador Marc Taeger ens va regalar fa molts anys les il·lustracions d’un dels contes més explicats i que han generat més activitats amb els infants de cicle infantil. Parlo d’Aquil·les el puntet. Recordo haver-lo explicat «a la manera» d’en Marc, sobre un paper continu i amb les parts del cos prèviament retallades amb papers de colors que els infants anaven enganxant amb cola fins a completar la figura del personatge i que després es quedava a l’aula durant tot el curs. Des d’Aquil·les, he anat seguint el periple d’aquest il·lustrador (el Patufet, l’Artur, l’elefant golafre, etc.) que sempre ens ofereix quelcom diferent.

en Marc i l’Olalla

Ara, juntament amb l’Olalla González acaben de publicar «Un més», un àlbum il·lustrat que ens explica l’arribada del segon fill a la família i com el veu qui fins llavors ocupa tot l’espai. Segons expliquen els autors, el llibre narra un fet familiar viscut per ells i apunta com la preocupació d’explicar que algú altre arribarà a casa es pot encarar de manera entranyable, tendra i positiva.

El llibre comença amb aquest diàleg:
Un dia el conillet va mirar la seva mare.
–Mama, què tens a la panxa? Em sembla que tindràs un bebè!
–Doncs sí, aviat serem un més.
–I quan naixerà?
–Quan ja no em pugui veure els peus…

Els personatges són conills i a mesura que la pregunta es va repetint (seguint l’estructura repetitiva dels contes acumulatius) el conill fill va anunciant als altres habitants del bosc —que representen el avis, els veïns, els amics i coneguts— la bona nova.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Tendresa, solidaritat, alegria, emoció —i una sorpresa final— són els sentiments que planegen sobre la història, plasmada en il·lustracions de traçades definides, línies irregulars, esquemàtiques, i aquarel·les de tons suaus sobre fons blanc.
Destaca la dicotomia entre les escenes a tot color i altres monocromes a on s’evidencien els somnis i els desitjos de qui es prepara per a ser el germà major.

És un llibre recomanat per a infants a partir de quatre anys.
Molt bonic, pot esdevenir un referent de l’alçada del mític «Endevina com t’estimo»!

LES DADES:
Títol: Un més
Autora: Olalla González
Il·lustrador: Marc Taeger
Traducció: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Podeu fullejar les primeres pàgines, a continuació:

 

El jardiner nocturn és un artista

Un dels àlbums amb els que he disfrutat darrerament és els dels germans Fan, L’Eric i en Terry. Un bon treball sobre la transformació de les persones a partir de l’art, en aquest cas del topiari. L’han titulat «El jardiner nocturn».

A la primera pàgina veiem un carrer gris, desordenat, amb persones que caminen capcotes i abatudes per les voreres descuidades. Un rètol ens indica el nom del carrer: Grimloch Lane.


A la pàgina següent el nen William dibuixa un mussol al terra amb un pal. Pel davant passa un personatge d’aspecte asiàtic que carrega una escala i una bossa amb eines: És el jardiner màgic que es convertirà en una mena de catalitzador i rejovenirà el carrer i de passada l’esperit dels veïns. El jardiner quan arriba la nit s’atura davant d’un arbre que hi ha enfront de l’orfenat on viu en William i dóna forma de mussol a la copa de l’arbre. D’aquest art se’n diu «art topiària» i és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga.


Quan en William es desperta l’endemà, troba el seu mussol representat a l’arbre del costat de la seva finestra que ha canviat màgicament durant la nit.
A partir d’aquí, cada nit es produeix una transformació en un arbre del veïnat. Apareixen un gat, un conill, un periquito i un elefant. Les persones es reuneixen al carrer per admirar les obres i nosaltres com a lectors veiem com tot es va transformant. El carrer comença a prendre color, les mirades de tothom assenyalen l’alegria que torna, el arbres amb formes acaronen les cases i van fent noves connexions entre elles.


Cap al final, en Wiliam descobrirà al Jardiner nocturn i, sota la llum de la lluna plena ambdós aniran al Parc Grimloch i faran unes escultures meravelloses. Definitivament, la vida del barri ha canviat.


Un llibre que ens parla de creativitat i de com la màgia de l’art transforma no només el món físic sinó també l’espiritual.
He fet la proba de llegir només les imatges i també funciona. Potser el text es podria obviar. També m’hagués agradat una mica més de brillantor en algunes imatges, però això ja és una percepció meva.
Aquest àlbum obre la porta a nombroses activitats a l’aula, començant pel tractament del color de les imatges i de com canvien al llarg de llibre, fina a aprofundir en l’art del topiari i/o també dels bonsais; fins i tot, per conèixer les eines de la jardineria.
Recomanat per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El jardiner Nocturn
Autors: The Fan Brothers
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 48