publicacions

by

Obriu les portes: Diàleg i respecte entre cultures

Sembra Llibres és un segell independent, un projecte cooperatiu arrelat al territori que té la voluntat de publicar en català, des de València. Ara acaben de publicar el seu primer llibre per a infants i ho fan per la porta gran amb un àlbum imprescindible basat en la cançó Obriu les portes de Txarango i les il·lustracions de la Gemma Capdevila. Ho celebrem molt.

Veieu-ne el booktrailer promocional:

Obriu les portes és un àlbum il·lustrat magnífic que explica l’aventura de les persones que han de fugir de casa seva per culpa de les guerres i la fam. La publicació arriba en un moment clau perquè sembla com si estiguéssim oblidant la tragèdia terrible que pateixen milers de persones a la Mediterrània i als campaments de refugiats dels països costaners. El drama ha perdut espai en l’agenda mediàtica, els diaris en parlen poc i la notícia ha desaparegut de les portades.

Quan agafes el llibre entre les mans per primera vegada ja perceps que et marcarà, ja intueixes que el que llegiràs et transformarà, et farà pensar i et remourà per dins. D’això es tracta. A la portada (convé obrir-la per admirar-la juntament amb la contraportada) hi ha una família que camina enmig de la nit envers el desconegut, envoltada d’estrelles, unes lletres que conformen constel·lacions imaginàries però que apunten al que després veurem — algunes d’aquest constel·lacions esdevindran cases acollidores— i el predomini del color blau, un blau mediterrani molt potent. Una gran portada. La Gemma Capdevila ha estat capaç de dotar les il·lustracions d’una càrrega poètica i de símbols que potser els infants no acabaran d’entendre però que hi són.


Al web de Sembra llibres  llegim que aquestes imatges «haurien d’ajudar a espantar els fantasmes de l’odi i sembrar, amb el diàleg entre diferents generacions, les llavors de la tolerància, el respecte i la diversitat»
El text és la cançó de Txarango però les imatges expliquen una altra història amb diferents lectures o capes. M’ha agradat molt com es resolen les darreres pàgines amb el cantant (el personatge de la portada) arribant a un poble petit i convidant la gent a sumar-se al clam «obriu les portes, obriu fronteres!» i fent una cadena humana interminable que arriba a la darrera imatge espectacular on veiem un parell de mans entrellaçades.


Molt recomanable. L’he entrat a cicle superior però no n’estic segur. L’hauré de presentar als alumnes i veure com reaccionen.
Us deixo unes imatges de la Gemma il·lustrant la cançó “La tendència natural” del disc “Nòmades” de Guillem Roma.

LES DADES
Títol: Obriu les portes
Autors: Txarango
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Editorial: Sembra
Pàgines: 56
València, 2017

by

El lleó blanc, un amic especial

El Lleó blanc és un bonic llibre d’imatges escrit per Jim Helmore i il·lustrat per Richard Jones que tracta d’una nena que canvia de casa i de les dificultats que té  per trobar nous amics. El tema no és nou —recordem, per exemple, Canviem de casa de Marta Altés— però aquí està tractat amb calidesa i el personatge del lleó resulta força entranyable.
Comença amb una primera doble pàgina que mostra un cotxe avançant en la foscor de la nit envers la nova llar. No ens expliquem perquè canvien de casa ni d’on venen però la imatge de la nit il·luminada per una lluna plena i algunes finestres de les cases veïnes transmet la sensació de por que la Caro, la nena protagonista de la història, sent. És una imatge potent: la casa dalt del turó, el cotxe solitari carregat de maletes, una guineu i un cavall desproporcionats i irreals… mentre la mirada del lector avança d’esquerra a dreta i convida a passar a la següent pàgina.

La Caro, a continuació, comença a explorar la seva nova casa —tenia les parets blanques, els sostres blancs, i fins i tot les portes eren de color blanc— que disposa d’un munt de racons solitaris i misteriosos però el seus pensament no poden evitar voler «tenir algú amb qui jugar».
Un dia, descobreix, entre les brillants parets blanques, un lleó amable amb un pelatge blanc com la neu. Aquest lleó serà l’amic que jugarà amb ella a tota mena de jocs divertits com a fet i amagar, li oferirà la seguretat que necessita i l’encoratjarà a fer el pas de sortir a jugar amb els nens que hi ha al parc. Serà un primer pas que l’ajudarà a sentir-se segura i confiada en fer nous amics.

Allò que més m’ha agradat del conte són les il·lustracions d’un desconegut, per a mi, Richard Jones i els tons suaus, gairebé màgics dels personatges. Al seu web, ell mateix explica la gestació de l’àlbum amb aquestes paraules:
El Lleó blanc va ocupar moltes, moltes pàgines d’esborranys abans que jo estigués satisfet d’haver trobat el personatge. Tanmateix, tenia clar que les seves mides relatives (les del lleó i les de la Caro) serien importants per comprendre la seva relació: Un lleó massa gran semblaria esborronador, mentre que més petit, semblaria que no tindira les qualitats de suport que necessitava oferir-li a la nena.
Encara que la història suggereix que “les parets eren blanques, els sostres eren blancs, fins i tot les portes eren blanques …” no vam voler que els espais quedessin massa buits als ulls dels joves lectors.

Tot i que la casa estava nua quan arriben volíem mostrar que també era un lloc ple de possibilitats i diversió i que indiqués que algun dia es convertiria en una casa càlida i amigable. A mesura que la Caro comença lentament a tenir més confiança i veiem el lleó cada vegada menys, hem fet que el color es vagi introduint, oferint caràcter i un toc de confort a les pàgines sense desfer la trama de la història. Em va interessar, especialment, pintar catifes. Estic content de la que apareix estesa al terra a la pàgina on la Caro i el lleó estant junts per darrera vegada dins la casa.

El conte ens explica que la soledat i la tristesa són quelcom natural, però mai no perduren per sempre.
Amb els infants de cicle infantil es pot explicar què passa amb el lleó blanc i les parets també blanques si agafem diversos papers de colors i els fem observar en quines superfícies es percep bé el contrast i en quines el color a penes es distingeix. Així s’entendrà millor què ha passat amb el lleó quan juguen a fet i amagar. Es pot aprofitar per gaudir dels treballs inspiradors de l’artista japonesa Yayoi Kusama. Es poden observar algunes de les seves produccions plàstiques per entendre el concepte de contrast.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web http://www.paintedmouse.com/town-mouse-country-mouse-2/
I del web de l’editorial
https://andana.net/llibre/el-lleo-blanc/
Lectura recomanada per al cicle infantil, a partir de 4 anys.

Les dades:
Títol El lleó blanc
Autor: Jim Helmore
Il·lustrador: Richard Jones
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
València, 2017

by

L’hort d’en Simó, un conte ecològic

Als qui vivim en zones urbanes, envoltats d’edificis, ens sorprèn veure com diversos col·lectius més o menys organitzats, alliberen espais abandonats per fer-ne horts amb l’objectiu de l’aprofitament d’un terreny sense ús pel cultiu de productes agrícoles. Cada vegada n’hi ha més, arreu.
Ara tenim un llibre per a infants que ho explica perfectament; a més, va ser mereixedor del X Premi Internacional Compostela per a àlbums il·lustrats que organitza l’editorial Kalandraka.
L’ha escrit i dibuixat la Rocío Alejandro, es titula L’hort d’en Simó i és el seu primer llibre com a autora. La Rocío és una il·lustradora argentina que podeu seguir al seu blog https://rocioalejandro.blogspot.com

L’àlbum comença així:
Havia arribat la primavera!
En Simó, com cada any, havia decidit plantar les seves pastanagues.
Primer de tot, va encerclar l’hort amb una tanca.
Després va preparar la terra, va agafar unes llavors i els va escampar.

Veiem un conill —fet amb amb la tècnica de la estampació amb segells, amb predomini dels tons terrosos─ com va plantant, regant, cuidant i esperant que creixin les seves pastanagues. Moltes.
Quan les està collint, arriba en Pol, un ratolí que li diu que també podrien plantar enciams. I més tard una gallina li diu que calen tomàquets i així es van afegint diferents animals, cadascú amb la seva demanda.
De mica en mica l’hort es va fent gran gràcies al treball col·lectiu.
El conte és acumulatiu i promou una visió ecològica de la vida i de la convivència en harmonia.
La tècnica de l’estampació mitjançant segell de tinta és «un procés creatiu molt laboriós, ja que totes i cadascuna de les parts de tots els personatges i elements representats, són impresos de manera individual amb el seu corresponent segell.» 

Recorda molt al que fem a l’escola quan fem estampació amb patates o escuma.

Recomanat a partir de cinc anys

Les dades:
Títol: L’Hort d’en Simó
Autora/il·lustradora: Rocío Alejandro
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 44
Barcelona, 2017

by

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017

 

 

by

Obrir una llibreria és apostar pel futur

«Decidir vendre llibres, decidir-se a obrir una botiga de llibres ha de ser tingut per una considerable heroïcitat. […]
»Una llibreria és un germen infecciós, un magatzem d’idees relligades, que amaga deu mil suggeriments […] Obrir una llibreria és apostar pel futur. I si això és ser boig… però potser, potser, ruminant-ho una mica, això de fer llibres, això de vendre llibres, no sigui cap cosa de ximples, ben pensat»
Les frases anteriors són fragments del pregó d’en Joan Casas a l’inauguració de la llibreria Perutxo el 29 de febrer de 1992 i que ara ha recuperat en Carles Ferrer en un magnífic escrit als Quaderns d’estudi 31 presentat a la biblioteca Tecla Sala. En aquest estudi en Carles fa un recorregut per tres llibreries que hi va haver a l’Hospitalet als anys 70 i que ja no existeixen (la Llibreria de la Florida, la Catalunya i la Tres Pins).
L’atzar ha volgut que aquests dies, mentre recordàvem el tancament de les llibreries, una altra ha obert les portes, a tocar de casa. La Glòria i l’Anun, les cares visibles del projecte han habilitat un espai molt bonic al carrer Galileu 78, al barri de Sants, i l’han batejat com a «La Inexplicable».

El local està ben situat i els qui passem habitualment pel davant comprovem amb alegria com l’antiga fruiteria continua nodrint d’aliment (ara, cultural) als veïns.
Les prestatgeries encara fan olor de fusta nova, una fusta especial on s’apleguen ben arrenglerats i ordenats els llibres. Hi ha també alguns raconets entranyables com el dedicat als autors de Sants, a la novel·la gràfica que pretenen potenciar o el corpus literari.
Tenen molts projectes i la idea que, a més a més de vendre llibres, l’activitat principal, intentaran fer “barri” amb presentacions de novetats, clubs de lectura, sessions de contacontes, tallers d’escriptura, etc.
Molta sort, inexplicables, i felicitats a l’Albert Carrera per l’encert de la imatge corporativa tan lluïda.

Les dades:
La inexplicable
Adreça: Galileu 78, 08028 BCN
http://www.lainexplicable.cat
tel. 931378112

by

L’Olivia ha tornat!

Feia molt de temps que l’Ian Falconer no publicava una nova aventura de l’Olivia. Per als qui encara no coneixeu a la porqueta més entranyable de la literatura infantil, us explico que és un clàssic multipremiat que s’ha traduït a més de 20 idiomes i que fins i tot té una sèrie de televisió pròpia. Un dels vídeos:

El nou volum de les aventures de l’Olivia és titula L’Olivia l’espia i ens envia un missatge tant per als adults com per als infants.

En aquest àlbum, l’Olivia escolta les converses de la seva mare i malinterpreta algunes frases que sent. En concret, quan la mare diu d’enviar-la «a un lloc on li poguessin ensenyar a fer cas…» l’Olivia comença una investigació per saber a quin lloc la volen portar i s’imagina que la volen tancar en una institució sinistra com la presó, per exemple. Al final, la sorpresa serà gran quan s’adoni que la porten al teatre a veure una funció de ballet.


La història és divertida, com totes les de la sèrie. Les il·lustracions són impressionants i el missatge ens alerta dels perills d’escoltar d’amagat el que diuen els pares però també serveix de precaució per als pares.
Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: L’Olivia l’espia
Autor i il·lustrador: Ian Falconer
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 38
València 2017

by

Un pòquer de llibres sobre lectura i literatura

Cada dos anys es publica l’Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura, un recull que té com a objectiu recollir l’estat de la qüestió i fer balanç d’actuacions corresponents al bienni anterior. En alguna conversa que hem tingut amb les persones que gestionen l’Anuari els he comentat la preocupació per la manca de publicacions en format llibre que tractin sobre lectura o biblioteques escolars. I, vés per on!, en els darrers dos mesos han aparegut quatre llibres que cal tenir a mà. Els presentem:

El primer que va sortir va ser el d’en Joan Portell: Llegim? Com fer lectors entusiastes.
Es tracta d’un assaig molt complet i ben estructurat que esdevé una eina útil per als mestres però també per a pares i mares i lletraferits en general.
A la contraportada podem llegir:
Aquest llibre no són les instruccions d’ús de com fer lectors voraços, ni el mètode infal·lible de com esdevenir un lector compulsiu. Tampoc no hi trobareu la paraula màgica per aconseguir que les biblioteques catalanes tinguin tots els llibres prestats, ni la poció que omplirà de llibres totes les biblioteques escolars.
Joan Portell, en aquest llibre, ens ofereix la seva particular mirada sobre l’adquisició de l’hàbit lector, i ens proporciona les eines bàsiques i les estratègies necessàries per acostar els llibres als infants. Hi trobarem consells sobre com triar un bon llibre, informació sobre com col·laborar en la biblioteca escolar o com utilitzar la biblioteca pública, i una selecció de títols bàsics infantils i juvenils. Compta també amb un capítol sobre les dificultats lectores, com detectar-les i què fer-hi.
Un llibre per a saber com endinsar-se en la màgia de les paraules escrites i quedar-ne encantats per sempre més, sense remei.

Les dades:
Títol: Llegim? Com fer lectors entusiastes
Autor: Joan Portell Rifà
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2017
Pàgines: 160

El booktrailer:

Un altre llibre molt útil és La literatura a l’educació infantil, escrit per la Cristina Correro i la Neus Real, membres de GRETEL. Forma part de la col·lecció Temes d’Infància de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Es tracta d’un assaig pensat per a les persones que es dediquen a l’educació infantil i necessiten recursos per a la formació de petits lectors literaris. El volum té l’origen en les sessions del Grup de Treball Art i Literatura de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (AMRS).
El contingut del llibre s’articula en cinc capítols, centrats en els grans components que la integren: els infants, el currículum, l’educació literària, els llibres i les pràctiques escolars, amb la voluntat d’enllaçar els principis teòrics de l’educació literària infantil amb pràctiques efectives d’aquesta educació.
Conté diverses experiències de les vivències dels infants menuts amb la literatura a l’escola bressol, al parvulari i a les biblioteques. Aporta moltes idees i propostes pràctiques, així com nombrosa bibliografia comentada, la qual cosa és molt d’agrair.

Les dades:
Títol: La literatura a l’educació infantil
Autores: Cristina Correro i Neus Real
Editorial: A.M. Rosa Sensat
Col·leció: temes d’Infància núm. 73
Pàgines: 160
Barcelona, 2017

El tercer és d’en Josep-Francesc Delgado i és un assaig sobre la vida i l’obra de l’autor alemany Michael Ende. Es titula, precisament, El món de Michael Ende: vida, obra i antroposofia
El llibre va rebre el premi Miquel d’Engolasters d’Andorra 2016 i suposa el primer apropament panoràmic escrit en català a la vida i l’obra de l’autor de La història interminable. Hi ha també una immersió apassionant en l’Alemanya innovadora i plena de noves idees dels anys 20 i 30 del segle passat, una Alemanya culta i innovadora que no vam conèixer.

Les dades:
Títol: El món de Michael Ende: vida, obra i antroposofia
Autor: Josep-Francesc Delgado
Editorial: Pàgès
Col·lecció: Argent Viu Nº 142
Pàgines: 96
Lleida, 2017

El divendres 24 de novembre el presenten a la biblioteca de La Garriga.

El darrer llibre que comentem és d’en Joan de Boer, un agitador cultural de primera classe. Es titula La hora del cuento en las bibliotecas. Claves para su organización
I l’ha publicat la UOC dins la útil Col·lecció: EPI
A la promoció hi diu:
La Hora del Cuento se ha convertido en una de las actividades de dinamización lectora más populares en las bibliotecas.
La aparente sencillez de su naturaleza puede llevarnos a caer en el error de no plantear correctamente aspectos clave de su organización, como:
-¿Dónde encontrar los narradores?
-¿Para qué edades deben estar pensadas las sesiones?
-¿Cuál es el mejor espacio para realizar el evento?
Sobre estos elementos y otros, en esta guía práctica se ofrecen claras indicaciones para los profesionales de las bibliotecas

I l’acompanyen d’aquest booktrailer:

Les dades:
Títol: La hora del cuento en las bibliotecas
Autor: Joan de Boer
Editorial: UOC
Col·lecció: EPI
Nombre de pàgines: 110
Octubre 2017
Us recomano que visiteu el web d’en Joan. Val la pena. http://www.joandeboer.cat/

Àpali, que ja podeu anar fent la carta als Reis!

by

Què en fas, d’una idea? Un àlbum il·lustrat filosòfic

Hi ha àlbums il·lustrats que són tan bons que a la primera fullejada ja els hi veus un extraordinari potencial. Un d’aquests és «Què en fas, d’una idea?», un llibre que té unes il·lustracions magistrals i una història filosòfica que el sustenta i obre nombrosos interrogants i possibilitats de conversa.

«Què en fas, d’una idea?» explica la història d’un nen (o potser és una nena) a qui se li apareix una idea representada en forma d’ou amb cames i amb una corona que ens recorda la mítica Princeseta d’en Tony Ross.

A la portada veiem el nen a la dreta (en blanc i negre) i l’ou a l’esquerra (en color). La imatge es repeteix a la primera pàgina amb una petita diferència perquè el somriure s’ha transformat en un gest de dubte, d’incertesa, com si l’infant es preguntés «Què en faig, d’això?».

A mesura que anem passant pàgines el nen mostra diferents estats d’ànim que reflecteixen un primer intent de negació de l’existència de la idea, després el neguit pel que puguin pensar els demés, seguit de l’intent d’amagar-la i, finalment —la idea persisteix i creix— l’acceptació. A partir d’aquí el nen se sent còmode amb la idea i comença a compartir-la, bo i sabent que alguns se’n riuran. La seva perseverança i el pas del temps ajudaran a estimar una idea que li canviarà la vida.

En aquests àlbum destaca l’ús del color. Hi predomina el blanc que fa que la lectura respiri molt. La il·lustradora Mae Besom es val dels llapis de colors per acompanyar la bellesa narrativa i un missatge que sovint ens recorda a El petit príncep. A mesura que anem avançant pel relat, el blanc i negre va virant a uns colors alegres i lluminosos. La progressió és una manera perfecta de retratar com la idea va arrelant en vida del nen. El gris simbolitza la vida quotidiana i el color un esclat de joia inimaginable.

El missatge que ens arriba és que cal acollir i cuidar les idees amb paciència, totes les idees, les grans i les petites, les estranyes i les comunes, perquè totes poden canviar el món. Sembla, talment un missatge d’anunci televisiu, d’aquells que s’usen a les empreses per pujar l’estima del personal i /o per sentir-se copartícips de determinat projecte.

«Què en fas, d’una idea?» aborda algunes qüestions filosòfiques i com que el concepte d’idea pot ser difícil de comprendre per als infants està bé que abans de mostrar el llibre se’n parli i es recordin alguns personatges que han tingut idees brillants, senzilles, i que han canviat les nostres vides. Perquè algunes idees s’han acabat convertint en invents que alhora han esdevingut objectes quotidians. No cal anar a l’inventor de la vacuna de la malària o de l’accelerador de partícules, podem recordar qui va inventar el xupa-xups, el pal d’escombra, el carro del supermercat o el telèfon mòbil, per exemple. I també podem tenir a mà el divertit «Els grans invents del TBO».

És un llibre molt recomanable per a totes les edats; està ple de símbols, alguns molt evidents com els rellotges que van apareixent o les fulles que esdevenen ocells. M’ha agradat molt; el final és sorprenent.

Les dades:

Títol: Què en fas, d’una idea?
Autor: Kobi Yamada
Il·lustradora: Mae Besom
Editorial: BiraBiro
Pàgines:36
Barcelona, 2017

A aquest primer llibre el seguirà (confiem) la traducció d’un altre del mateix estil «Què en fas, d’un problema?».

El llibre ha estat guardonat als USA i alguns centres educatius l’han treballat amb propostes tan enginyoses com aquesta de CENTENNIALSINGS

 

by

Una nova terra. Una vivència compartida.

L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.

El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.

El pare pregunta:
—Què us sembla?
—Estupenda! Està molt bé!
La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble.
El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?

La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.

Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.

Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació:
https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant a http://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS

LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28

by

El hada acaramelada (Gloria Fuertes)

Diverses editorials s’han preocupat de recuperar els poemes de Gloria Fuertes fent que l’aniversari que ara acaba hagi estat un festival poètic inoblidable.
Vam comentar l’efemèride el 7 de novembre de 2016 en un post que intitulàvem Centenari Gloria Fuertes i ens fèiem ressò d’un recull de l’editorial Kalandraka. Amb posterioritat s’han anat editant nous poemaris (Anaya, Blackie Books, etc.) i l’últim que he llegit (El hada acaramelada) és magnífic, sobretot per la estimació amb que la Rocío Martínez, la il·lustradora, ha tractat cada poema.
La primera edició d’aquest llibre va ser l’any 1973 i és, per tant, un dels primers poemaris de la Gloria Fuertes.

Sovint diem que llegir poesia també es llegir, òbviament, i tot el que es diu de la lectura en general serveix per a la lectura de poemes, però amb un matís: El text poètic no és com els altres. La diferència no rau en les característiques de la rima, del ritme, etc. sinó en l’atenció particular que exigeix la poesia.
Georges Jean va escriure una vegada que “llegir poesia significa recórrer un univers conegut i nou alhora i captar les paraules no solament pel que diuen sinó pel que són”.
Amb els poemes de la Glòria Fuertes es posa en marxa la capacitat de commoure, d’accedir a un món imaginari i d’expressar vivències personals a través d’un codi conegut, ric i subjectiu que, a l’infant que llegeix o escolta llegir l’adult, li suggereix sensacions i sentiments que permeten veure el món amb uns altres ulls.

El hada acaramel·lada comença amb el conte poema que dóna títol al volum, la història d’una nena que vol ser fada:

De pequeña atolondrada
Pues soñaba con ser hada
De cucurucho y varita.
Su madre doña Rosita,
Dándole beso tras beso,
Le dijo: ¡Nada de hada,
Que ya no se lleva eso!
¿Cómo vas a ser un hada
Con ese flequillo tieso
Y esos ojos de ratón,
Si ya no se lleva eso?
-Somos pobres, no hay castillo,
Tu padre suda en el trillo,
Yo sudo en el lavadero
…

Segueixen un enfilall de poemes amb molt de ritme i musicalitat que recorden les cantarelles i jocs dels infants que juguen a les places dels pobles o als patis de les escoles. Vegeu l’inici d’alguns poemes i penseu què us recorda:

Cucú, cantaba la rana;
Cucú, debajo del agua.
Cucú asomó al cabeza.
Cucú, quería cerveza.
Cucú, pasó un tendero,
Cucú, vendiendo carero.
…

Este dedo uno
Es muy tuno.
Este dedo dos
Reza a Dios.
Este dedo tres
El más largo es.
Este dedo cuatro
Parece un pato.
….
¡Al carro de la zanahoria!
Comeremos escarola,
Lo que comen los jilgueros.
El puré para el abuelo.
¡Al corro de la batata!
Comeremos mermelada,
….

Hi ha, també, molts poemes que afavoreixen el joc creador i són fàcils de memoritzar. Per exemple, el que comença amb

Soy una mosca,
Me quiero casar
Con un mosquito
que sepa volar.
Soy un mosquito
me quiero casar
con una mosca
que sepa bailar.
….

Menció apart mereixen les il·lustracions, amb tons pastel. Són precioses perquè cada poema està tractat com si fos únic i especial i en passar pàgina ens trobem amb una sorpresa compositiva diferent i veiem com imatge i text es fusionen formant un cos únic. Podríem dir que les imatges són poètiques per se perquè van més enllà del propi text. Per exemple, el poema La luna es un globo (us sona?) acaba amb:

Y las ranas cantan,
y las vacas piensan
lamiendo su campo
que es todo de menta.


Y la Rocío, no té prou en dibuixar les granotes cantant i una vaca damunt d’un prat sino que va una passa per endavant i ens dibuixa una vaca verda, del color de la menta (que és com deuen quedar les vaques que mengen menta, i aquí la picada d’ullet a Rosa Caramel és evident)
El hada acaramelada és un llibre per tenir a casa però que a l’aula ens pot anar anar molt bé per jugar amb les paraules. M’ha recordat molt la poesia de Jiménez, d’Alberti i sobretot de Lorca. Alguns poemes són fàcils de passar a gestos per fer Poesia amb els braços, n’hi ha d’altres que són genials per practicar la Poesia amb forats i molts poden ser llegits com si d’un cor musical es tractés.
Com tota l’obra de Glòria Fuertes, aquest llibre també ens obre la porta a inventar-ne de nous “a partir de…”


Recomanat per a infants a partir de cinc anys

Títol: El hada acaramelada
Autora: Gloria Fuertes
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Nórdica Libros
Madrid, 2017
48 pàgines

Podeu llegir-ne les primeres pàgines AQUÍ