13 Novembre 2020 by jcentell

Truman, quin show de tortuga!

En veure la portada d’aquest àlbum, vaig recordar la gran pel·lícula “El show de Truman” i després de llegir aquesta bonica història vaig entendre perquè.

Resulta que Truman és una tortuga que viu en una mena de terrari amb parets de vidre i tal com li passa a Jim Carrey, sortirà del seu confortable espai per viure una aventura emocionant.

La tortuga Truman viu en un pis d’una bulliciosa ciutat, amb la seva propietària, la Sara. Un dia, s’adona que la nena li ha deixat set mongetes verdes al seu plat (dues més de l’habitual) i comença a sospitar que alguna cosa diferent és a punt de passar. També veu com la nena prepara una motxilla més gran que de costum, i després es fa un petó al dit, l’hi acosta a la closca i li diu “Sigues valent!”… A continuació, la Sara se’n va i, per primera vegada, puja a l’autobús número 11 que va cap al sud!

Truman espera, mirant per la finestra a que torni la nena i, després d’esperar, i esperar, i esperar molta estona, decideix anar a buscar-la!

Surt del terrari enfilant-se per unes pedres, arriba a l’ampit de la finestra, camina lentament, puja pel braç del sofà, llisca per una bota d’aigua i lluita contra les joguines de la Sara que estan escampades per la catifa.

Aconseguirà aquesta valenta tortuga reunir-se amb la nena?

Les il·lustracions de la Lucy Ruth Cummins són potents, fetes amb llapis de colors, carbonet, retoladors, guaix i acabats a l’ordinador.

Un llibre recomanat per al cicle infantil i especialment per als amants de les mascotes i pels aventurers.

Podeu descarregar-vos un paquet d’activitats (en anglès) clicant AQUÍ

LES DADES:
TÍTOL: Truman
Autora: Jean Reidy
Il·lustradora: Lucy Ruth Cummins
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: entreDos
Pàgines: 48
Blanes (Girona), 2020

Vaig coincidir amb la Cristina, una de les tres persones que han iniciat aquest viatge literari, i em va comentar que, de moment, només han publicat tres títols i que pensen anar a poc a poc. La Cristina té molta experiència en aquest sector de la literatura infantil i un ull avesat a descobrir llibres que valen la pena.

També han editat dos clàssics d’Arnold Lobel, els entranyables “Sapo y Sepo” que ara es diuen “Gripau i Gripere”. Dos llibres ben editats, amb tapa dura, format gran i una elaboració cuidada.
No vaig poder estar-me de fer-me una foto amb ella i desitjar-li molta sort en aquesta nova aventura.

11 Novembre 2020 by jcentell

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

6 Novembre 2020 by jcentell

Dins l’ou, una història que passa fora de l’ou

Dins l’ou ens mostra a la primera pàgina dotze ous de diferents mides i colors i una frase que comença dient “Tot era fosc i silenciós”.

Quan passem pàgina veiem l’interior dels ous on hi ha dotze animals simpàtics que sembla que estan satisfets i encantats de la vida que els espera. Llegim “calent i confortable”

A la tercera doble pàgina els animals (l’ànec, el pingüí, la tortuga, el cocodril, la serp, etc.) han crescut i estan a punt de sortir de l’ou. En aquest moment imaginem què passarà, esclar, quan girem full. I així és. Neixen…

i després els veiem en una doble pàgina magnifica ocupant tot l’espai com en una mena de «tetris». Aquesta:

Més endavant una veu desconeguda diu “quan vaig sortir del meu ou, em va sorprendre constatar que no estava sola” i no serà fins més tard que no sabrem que qui parla és la serp pitó. Aggg!

Anem veient com a cada pàgina desapareix un animal i la panxa de la pitó s’infla i pren formes estranyes. Ai, ai, ai! S’està empassant els seus companys, sense dir ni “hola”, ni “bon dia” ni “encantada de saludar-te”.

Un àlbum per anar comptant. Molt divertit i que, quan l’expliqueu a classe, provocarà comentaris ben interessants dels infants perquè el que es desprèn del relat és que el més fort es menja el més feble.

Al final, serà la pròpia pitó qui desvelarà què li passa. Dirà que té molta fam. Bé, però sempre hi haurà algú més fort i amb més gana que la serp, no?

Aquest àlbum també pot servir per jugar a veure qui ha desaparegut. Com si juguéssim una partida de Pictureka.

Les imatges dels animals també van variant a mesura que avança la història i així la felicitat inicial i les cares de bonhomia, de mica en mica, es transformen en sorpresa i por. Els animals sembla que van entenent que el món exterior no és tan acollidor com imaginaven!

Un àlbum ben fet i que recomanem per a cicle infantil, especialment.

LES DADES:
Títol: Dins l’ou
Autora i il·lustradora: Emma Lidia Squillari
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Mides: 23,5 x 28,5 cm
Barcelona, 2020

El pdf de l’editorial AQUÍ

4 Novembre 2020 by jcentell

Elogi de la lentitud

Ara que ens estem acostumant a viure amb més tranquil·litat i a gaudir de les coses senzilles, s’agraeixen iniciatives lectores que van en la línia de convidar-nos a observar la natura.
Us presento dues lectures de coneixements («Amb calma. 50 històries naturals» i «Els colors de la natura») i un àlbum de ficció («De pressa, de pressa!»)

Amb calma. 50 històries naturals
Un llibre ben il·lustrat que explica les petites meravelles de la natura que podem observar pels carrers, places i jardins de la ciutat, o pel camp. Són transformacions que, fins i tot, algunes les podem veure des de la finestra de casa. A tothora i cada dia es succeeixen fenòmens formidables que només podem copsar si ens deturem un moment i no tenim pressa.
Alguns dels fets que s’expliquen al llibre tenen a veure amb fenòmens naturals (es forma un arc de Sant Martí, una onada creix, es forma un núvol, etc.), d’altres fan menció a la flora (una catifa de campanetes, les fulles del cirerer cauen a terra, els nenúfars s’obren en un estany, etc.) i els fets més increïbles es refereixen als animalons (un talp s’avitualla de cucs de terra, el gat i la rata, un mosquit fa una petita excursió, etc.)

«Amb calma» és un llibre que convé anar-lo assaborint de mica en mica. Les il·lustracions fetes a tinta i acabades a l’ordinador tenen un punt que m’ha recordat una col·lecció de cromos que fèiem els infants, allà pels anys seixanta del segle XX. Encara la conservo, la mítica “Vida y color”.

A cada doble pàgina se’ns presenta un nou animal o un nou acte de la natura que convida a fixar l’atenció en els detalls i pensar en el món meravellós que ens envolta.
Llibre adequat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Amb calma. 50 històries naturals
Autora: Rachel Williams
Il·lustradora: Freya Hartas
Traductora. Maria Cabrera Callís
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 128
Barcelona, 2020

Els colors de la natura
Agafeu la motxilla i endinseu-vos al bosc més proper, atents al que us envolta. Fixeu-vos en la varietat de colors que hi ha. És magnífic. Podeu jugar a buscar un color determinat. Per exemple, si trieu el vermell tal vegada us topareu amb un pinsà, una rosella o un gerd.
El llibre està estructurat partint dels colors. Cada doble pàgina està dedicada a un color concret i tot allò de la natura que té aquesta tonalitat. És bonic de veres.
Per exemple, a la pàgina dedicada al groc, trobem un petit text poètic i una pila d’animals i plantes i fruites grogues: El panís, el plàtan, el canari, l’oriol, el gira-sol, el borinot, etc.

Al llibre hi trobareu els dotze colors més coneguts i les seves tonalitats.
A les últimes pàgines hi ha informació sobre la barreja de colors.

A la contraportada podem llegir:
A la natura abunden colors increïbles. Però t’has preguntat mai quin gust o olor podrien fer els colors verd, groc, rosa o blau? O com sonarien? O quin tacte tindrien si els toquessis? Els colors de la natura són tan meravellosos i diversos que inspiren la gent a l’hora de posar nom a tots els matisos mitjançant plantes, animals i minerals. Acompanya’ns en un viatge de descoberta dels dotze colors i tonalitats més coneguts. Aprendràs que els colors i els elements que es troben a la natura sovint estan estretament relacionats. Sabràs trobar totes les relacions a cada capítol? I finalment, si tens aspiracions artístiques, segueix les indicacions que t’oferim al final del llibre i podràs pintar amb la mateixa exquisidesa que la natura!
Lectura recomanada a partir de 5 anys.

LES DADES:
Títol: Els colors de la natura
Autores: Jana Sedlackova i Stepanka Sekaninova
Il·lustradora: Magdalena Konecná
Traductor: Àlex Gombau Arnau
Editorial: Cossetània
Pàgines: 32
Valls, 2020

De pressa, de pressa!
Un àlbum apaïsat, ideal per recordar la noció de temps —tic-tac— amb dos ritmes ben marcats. La primera part és vertiginosa i comença quan es fa de dia i un nen (podria ser una nena) salta del llit, es vesteix, i comença el dia a un ritme trepidant perquè convé ser dels primers, ell i els seus amics, en agafar el bus i després el vaixell per arribar a l’avió supersònic que els està esperant. Corrent com a bojos aconsegueixen arribar al seu destí. Bé, tots no, perquè el noi protagonista de la història veu com els companys marxen i ell no.
Aquí es crea un punt d’inflexió i el ritme ràpid canvia per esdevenir més calmat. El nen que corria com una llebre esdevé un nen caragol i, en aquest moment, veu una marieta, una flor, un forat, etc. tot allò que fa que el món sigui ben bonic.

Al web de l’editorial Joventut podem llegir:
Som-hi! Llevar-se d’un salt, vestir-se a correcuita, sortir de casa a tota velocitat i, cuitacorrents, atrapar primer l’autobús, després la llanxa i no perdre l’avió ultrasònic!
Però és tan agradable prendre’s el dia amb calma, mirar com cauen les fulles, escoltar el xipolleig de l’aigua o assaborir tranquil·lament una bona torrada…
Aquesta és la història d’un nen que comença el dia amb una cursa frenètica amb els seus amics per mirar d’agafar un avió ultrasònic sense poder-se aturar ni per fer un pipí. Finalment, tots aconsegueixen arribar a l’avió abans no s’envoli excepte ell. Però gràcies a això es pot aturar i gaudir de totes les petites coses que no havia pogut veure en la seva cursa frenètica.
Aquest llibre ens relata en la seva primera part l’estressant carrera del nen i en la segona com torna a recobrar la calma i a gaudir de tot el que troba en el camí. El format apaïsat del llibre permet que la història es desenvolupi com una seqüència on el text balla a la perfecció amb les il·lustracions. En una societat on tots correm tot el temps, l’autora ens descobreix el plaer de la contemplació i de prendre’s el temps per a gaudir de les petites coses.

Recomanat per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: De pressa, de pressa!
Autora i il·lustradora: Clotilde Perrin
Traductor: Pau Joan Hernández
Editorial: Joventut
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

28 Octubre 2020 by jcentell

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

23 Octubre 2020 by jcentell

Un final inesperat, amb un llop que no és el que sembla

«Un final inesperat» comença amb la imatge d’un prat ple d’ovelles menjant herba, tranquil·les, el cel amb núvols blancs i tot molt bucòlic. A la portada hem vist la imatge d’un llop que ens mira directament als ulls darrera el teló d’un escenari i ja sabem que segurament ronda pels voltants atent a aparèixer d’un moment a l’altre per cruspir-se alguna ovelleta. Bé, sempre és així en els contes de llops.

En aquest cas, però, les ovelles tenen qui les defensi: La SUPEROVELLA! Una superheroïna que les organitza perquè el llop no hi pugui fer res contra elles. Quan ja estan preparades per fer front al llop, aquest no apareix.

Té una altra manera d’actuar ben curiosa. La Superovella va a buscar-lo i se’l troba estirat, dormint. Vaja, quin contratemps! A moltes històries —sobretot a les de llops—hi ha un contrari, algú que crea el conflicte. En aquest cas, sembla que el llop no està disposat a ser novament el dolent de la pel·lícula, o millor de l’obra de teatre, perquè el que estan fent és representar una obra, segons veiem pels detalls dels decorats amb rodes, per exemple.

De sobte apareix la Caputxeta Vermella que el reclama i, més tard, encara els Tres Porquets. Tots estan molt enfadats en veure el llop fent el dropo i negant-se a participar de les seves aventures.

Estem davant d’un relat que juga amb personatges coneguts i que ens fa creure que assistim a una història amb moralitat on el llop, finalment, serà diferent. Per moments, ens recorda aquelles històries que acaben amb el llop integrat a la societat, un llop bo i amable. Però només es un miratge? Alerta! Cal seguir llegint per veure com acaba…

Un àlbum amb format horitzontal amb indicadors que ens fan la sensació d’estar davant d’un escenari teatral. Una història enginyosa, divertida i original adreçada a infants a partir de quatre anys. Les il·lustracions, força explícites, permeten a l’infant que encara no sap llegir seguir la història.

LES DADES:
Títol: Un final inesperat
Autor: Jérome Camil
Traductora: Maria Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 48
Sant Feliu de Guíxols, 2020

21 Octubre 2020 by jcentell

Quan ve el temps de menjar castanyes…

L’origen de la Castanyada es perd en la nit dels temps però a les escoles es dediquen estones a recordar-ne els elements que conformen aquesta festa. Es programen accions per descobrir els elements de la natura que s’hi apleguen en la tardor, tant en el món vegetal (caiguda de les fulles, els bolets, les herbes oloroses que s’escampen pel bosc, els fruits de la tardor, les castanyes) com en el món animal (migracions d’ocells, desaparició dels insectes) i els canvis climàtics (dies més curts, tonalitats més suaus del cel, els colors de la natura).

També hi són presents, a l’hora d’organitzar la festa, els aspectes que la cultura popular ha anat conservant fins als nostres dies o que, parcialment oblidats, les mestres entossudides s’entesten en recuperar: cantarelles, poemes, dites i contes.

Excursions al bosc, visites al mercat o a la pastisseria per veure i preguntar com fan els panellets, realització de murals, disfresses de castanyeres, etc. tot un ventall d’observació i ambientació que ens dona l’oportunitat de viure aquest primer parèntesis en l’activitat escolar. Bé ,aquest any, la cosa anirà d’una altra manera però, ni que sigui en la bombolla de l’aula o via telemàtica, estarà bé que hi dediquem alguna estona a viure la castanyada.

Pel que fa als contes, hi ha força reeixits. Potser el d’en «Benet i el seu roure» i el de «L’indi errant que dugué la tardor» siguin dels més explicats. També «la Maria Castanya i els follets» i altres de populars o que s’han anat publicant durant els darrers anys.

Bé, avui us n’explicaré un que no s’ha arribat a traduir. Primer aniré al bosc a buscar algunes castanyes…

«L’eriçó i la castanya»
Un conte de l’autor turc Feridun Oral, del qual s’ha publicat a casa nostra «La poma vermella» un relat que conserva la mateixa estructura que aquest: un inici amb un conflicte i una recerca de la solució que passa per trobar col·laboradors. Finalment, un accident que resol el problema i un final feliç. El conte original «Kirpi ile Kestana» comença així:

Era un dia assolellat. El petit eriçó dormia profundament als peus del castanyer.
“Plof!” alguna cosa va caure al seu damunt.
El petit eriçó es va despertar. No entenia que havia passat.
Va mirar a la seva dreta i no va veure res. Va mirar a l’esquerra i tampoc va veure res.
—Es veu que dormia profundament —es va dir a si mateix.
Volia caminar, però li costava perquè notava un pes a l’esquena.
—Potser estic creixent, les meves espines es tornen pesades —va pensar.
En aquell moment va sentir una veu: “Hola!”
El petit eriçó va mirar al seu voltant, però no sabia d’on provenia el so.
“Ei, em sents?”

Aquesta història narra l’amistat entre l’eriçó i la petita castanya que li cau a l’esquena. L’eriçó no entén què passa però aviat s’adona que es tracta d’una castanya. Li diu que baixi per veure-la però resulta impossible, perquè les punxes d’ambdós estan enredades. El petit eriçó salta i salta, però no aconsegueix treure’s la castanya de sobre. Fins i tot fa tombarelles, però només aconsegueix que s’enredin més. Llavors busquen ajuda per resoldre aquest problema. Però els animals que van trobant no els ajuden per molts motius diferents. Tots tenen altres coses importants a fer. Al final, quan es fa fosc, el petit eriçó corre tan de pressa que rellisca i roda costa avall, fent que la castanya es separi. Quan obren els ulls, es troben. Problema resolt.
El petit eriçó torna cap a casa seva, la castanya es queda sola i, just en aquell moment, alguna cosa cau de l’arbre que té al costat…

Us deixo el Powerpoint amb les imatges per si us ve de gust aprofitar-lo aquests propers dies. Només cal clicar a l’enllaç següent: KIRPI ILE KESTANE

Bona Castanyada, mestres!

19 Octubre 2020 by jcentell

Allà on passen les aventures

Les descripcions dels llocs reflecteixen el que veuen i com se senten els personatges en aquell lloc, i permeten que els lectors visualitzem millor l’acció. Per ajudar els infants a fer bones descripcions convé que observin bé els detalls, que siguin precisos i curiosos, i quantes més coses sàpiguen del lloc que volen descriure —el seu passat, on es troba o qui el freqüenta— millor.

A «El senyor dels anells», per exemple, Tolkien descriu el bosc de Lothlórien d’aquesta manera tan bonica:

... a la tardor les fulles no cauen, però groguegen. Només quan arriba la primavera i apareixen els nous brots, cauen les fulles, i en aquesta època llavors les branques ja estan carregades de flors grogues; i el terra del bosc és daurat, i el sostre és daurat, i els pilars de bosc són de plata, ja que l’escorça dels arbres és llisa i grisa.

En les narracions que llegim, els personatges parlen, s’emocionen i es mouen per espais concrets. A aquests llocs se’ls anomena de diferents maneres (paisatge, ubicació, decorat), expliquen els estats d’ànim i, a més a més, actuen com a generadors d’emocions en el lector perquè l’atmosfera que es crea dona pistes sobre què els passarà als personatges. Ho veiem en les novel·les de por quan apareixen casalots foscos, atrotinats, amb portes que grinyolen i teranyines pels racons.

Però crear una atmosfera no és tasca fàcil. De fet, aquest ambient ha de casar amb la resta de la història. Els llocs que es descriuen han de transmetre alguna emoció i la manera d’aconseguir-ho és posar en marxa tots els sentits. Cal estar atents als colors, a les formes, però també a les olors, als sons i als records que ens evoca el que veiem.

A la secció «Viure l’escriptura» de la revista GUIX en parlem i també mostrem una pràctica prou exitosa i divertida que hem anomenat com «A través del barret». Es tracta d’una pràctica que hem experimentat al pati de l’escola, amb tot el grup, però presentem una variable perquè puguin participar els familiars.

Ho podeu llegir al GUIX núm. 471 del mes d’octubre o a l’AULA 298 en castellà. El tema central d’aquest número tracta de «La investigació científica dins de l’aula».

16 Octubre 2020 by jcentell

El poder de la paraula, segons Roser Ros

«Manual de l’oralitat en set jornades i set contes», és un assaig novel·lat per la Roser Ros, que ens recorda com de necessàries són els contes narrats de forma oral, sense cap mena de suport que no sigui la paraula, primera eina de comunicació i de lligam entre les persones.

La Roser té una llarga experiència i coneixements de folklore, i ha escrit diversos estudis que confirmen el que molts sabem, sobretot els mestres: Cal explicar contes a les criatures, des de l’escola bressol fins a la Universitat, perquè són una bona manera de combatre el fracàs escolar, millorar l’expressió oral, ordenar el pensament, centrar l’atenció i desenvolupar la intel·ligència emocional. Dominar el llenguatge oral és necessari si volem que els infants creixin crítics i sociables.

Les mestres de cicle infantil practiquen la narració de contes en diferents suports (també «de viva veu») en les estones que hi dediquen a l’hora del conte. A l’educació primària i a la secundària, en canvi, aquesta pràctica comença a esvair-se fins a desaparèixer de les aules. És a aquest professorat que li aniria bé llegir el «Manual de l’oralitat»

El llibre està estructurat en dues parts.

A la primera, s’enfila un relat situat en un hostal on arriben tres velletes per descansar i refrescar-se. Són la «memòria», la «veu» i l’«oïda» i allà coincidiran amb un grup de vint joves que s’estan explicant històries.
Durant set jornades, s’aniran trobant a l’hostal (malgrat que cada dia alguns joves van abandonant) i conversaran sobre la narració oral. Així, els capítols —set— fan referència a diversos elements que cal tenir en compte per ser un bon narrador: Quins contes són els més adients, com recordar l’argument, quines paraules emprar, en què es diferencies els relats populars dels relats d’autor, etc.
La primera part s’acaba presentant uns exercicis que es poden fer a casa i ajuden a tenir confiança en sí mateix i a perdre la por a narrar.

A la segona part, la Roser ens regala alguns contes —set, novament— per a gaudi de tots nosaltres i tancar de manera emotiva el relat.

El «Manual» convé llegir-lo a poc a poc, perquè el vocabulari emprat és ric i farcit de paraules que cal anotar en llibreta apart —o si sou dels qui ratlleu els llibres, podeu anar subratllant o fent anotacions al marge, tot s’hi val. Crec que aquesta idea li agrada a la Roser— per poder recordar i revisitar-les després.

Si voleu saber-ne més, encara hi sou a temps d’apuntar-vos a la presentació que es farà el proper dijous 21 d’octubre al Zoom de la llibreria Sendak, a les 18:30h. Us podeu inscriure entrant al web de la llibreria o clicant a:

http://www.llibreriasendak.cat/project/manual-doralitat/

Contarà amb dos convidats de luxe: La M. Carme Bernal, professora emèrita de la UVic-UCC i especialista en literatura infantil i en Gabriel Janer Manila, Catedràtic emèrit d’Antropologia de l’Educació i escriptor. Ambdós conversaran amb la Roser Ros.

Les primeres pàgines del llibre, AQUÍ

LES DADES:
Títol: Manual d’Oralitat en set jornades i set contes
Autora: Roser Ros i Vilanova
Editorial: Tantàgora
Pàgines: 152
Barcelona, 2020

14 Octubre 2020 by jcentell

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.