publicacions

by

Un bolero de Ravel il·lustrat

El bolero de Ravel és una de les peces més conegudes de la música clàssica. Ara, podem veure una originalíssima interpretació d’aquesta peça en un relat que comença a la portada de l’àlbum amb la imatge d’un camió que arriba a un poble. Transporta els instruments de la orquestra que el diumenge interpretarà “El bolero” a la plaça.

A les primeres pàgines veiem els diferents músics com es van despertant i van marxant cap a la glorieta del parc, ambienta per a l’esdeveniment.
En aquest moment és qüestió de pitjar l’on del tocadiscos i anar escoltant i sincronitzant les pàgines amb els diferents instruments que apareixen i que anem sentint. És formidable.


És un “in crescendo” que ens portarà a descobrir la màgia d’aquesta melodia que ens embolcalla de manera hipnòtica.

Les il·lustracions d’en Federico Delicado són encisadores i ha triat animals humanitzats per a cadascun dels instruments. Són animals en perill d’extinció: Un rinoceront toca el fagot, un cangur la flauta, llangardaixos, goril·les, girafes, coales, pandes, etc., cadascú amb el seu instrument. Una festassa per a la vista i per a l’oïda!

A les darreres pàgines hi ha uns codis QR on podem descarregar les millors versions del Bolero. També hi ha informació sobre la vida de Maurice Ravel.

Lectura recomendad a per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El bolero de Ravel
Autor: José Antonio Abad
Il·lustrador: Federico Delicado
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2020

Més informació AQUÍ

La promo a Kalandraka Televisión. Cliqueu a
https://kalandraka.tv/videos/el-bolero-de-ravel/

Federico Delicado

by

La talpeta treu el cap a la revista «GUIX D’INFANTIL»

Luego vino lo del pájaro, que pasó volando y esbozó un poema entre sus hojas; así nació este libro, no me acuerdo en qué océano.
Poco a poco fue llegando todo lo demás; un pellizco de azulete, unas conchas, unas ballenas, alguna chica, un puñado de tristezas, una armónica, un grillo…

La cita correspon a un llibre que va escriure Julio Villar—¡Eh, petrel! Cuaderno de un navegante solitario— que és, per a molts, un lloc visitat freqüentment, especialment en els moments que necessitem energia positiva o quan hem de començar una nova aventura.

Encetem aquest any 2021 un viatge pels llibres que fan créixer però, a diferència del viatge d’en Villar, ho fem ben acompanyats per persones que fa anys que naveguen en les aigües meravelloses on viuen els nens i les nenes de cicle infantil. ParlO de «l’Institut de la Infància», una associació dedicada a millorar l’atenció d’infants i adolescents a través de la formació, una plataforma formada per psicòlegs, mestres, psicopedagogs, educadors socials, famílies i equip de voluntaris.

Amb l’equip de l’Institut de la Infància presentarem, a cada revista, un llibre que considerem adient per a aquestes edats. L’acompanyarem amb propostes —relacionades amb l’art, la natura, el joc, etc.— relativament fàcils d’adaptar a la realitat del vostre grup escolar.

Compartiu amb nosaltres aquest viatge tranquil, sense presses, que comença amb una talpeta que surt de la seva talpera…

Al primer número de la revista GUIX D’INFANTIL dels mesos de març-abril, parlem d’un llibre adequat per a infants a partir de quatre anys: «La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap».

Les propostes estan relacionades amb el joc, la dramatització i la conversa. Les podeu llegir a la revista núm. 108. En castellà a AULA DE INFANTIL.

by

L’oficial Correa i Glòria, amics i companys de feina

De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.

Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.

A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.

La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.


Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.


La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.

Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.

La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.

Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.

LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

by

“Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash”, una divertida novel·la gràfica

“Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash” no va de futbol, malgrat que ho pugui semblar la imatge de la portada on es veu un noi (En Toni) al·lucinant amb l’anunci de les formidables botes. Pensa que amb unes com aquestes la seva vida canviarà radicalment: serà millor jugador, la seva futura carrera professional millorarà i ell mateix serà un altre de ben diferent.

Només hi ha un petit handicap: Com aconseguir els diners per a tenir les famoses botes? I sobre aquest punt se centra tota la novel·la.

En Toni viu amb la seva mare, una dona alegre, positiva, però que li diu que ni parlar-ne, que les que té encara estan bé. El noi insisteix i li diu que el futbol és art, que el seu futur serà el de una superestrella. Sense èxit. Després ho prova amb l’avi amb el mateix resultat. Conclusió: S’encarregarà de guanyar diners per comprar-se-les ell mateix.

A partir d’aquest moment,  veurem el noi fent les feines més inversemblants, però totes elles amb nul resultat econòmic: Repartir fulletons propagandístics per les bústies, passejar els gossos dels veïns, fer de músic de carrer, vendre les seves andròmines al mercat, etc.

Philip Waechter resol totes les situacions plantejades amb el estil senzill, efectiu i divertit. Imagineu, per exemple, que a la primera feina, només aconsegueix repartir tots els fulletons amb l’ajut dels seus amics, amb qui s’haurà de repartir els calers guanyats. O quan passeja un gos i aquest es fa les seves necessitats al terra i multen al noi per no recollir-la, etc.

Una cosa que aprendrà en Toni és què és allò que realment importa: l’amistat dels companys, la generositat, el valor.

Les il·lustracions són de línia clara, amb unes cares on destaquen els nassos grans i uns ulls que només son dos puntets negres. Per diferenciar els diferents capítols usa una estratègia senzilla: cada capítol té un color diferent de fons.

Un llibre recomanable per a cicle superior i per a adults. Els infants als qui els costa o no els agrada gaire llegir, aquí tenen el llibre ideal; amb molta probabilitat, l’entendran i s’hi enganxaran.

LES DADES:
Títol: Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash
Autor: Philip Waechter
Il·lustrador: Philip Waechter
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Maeva
Pàgines: 66
Madrid, 2020

by

«La invisible nave de la noche»: un relat fantàstic, homenatge als contacontes

Els infants i joves que han tingut la sort de rebre la visita de l’autor Joan Manuel Gisbert al seu centre, segurament recordaran aquell dia com si haguessin anat al Liceu a veure Aida (per dir alguna cosa ampul·losa) i a la seva retina quedaran els seus gestos màgics, la seva veu pausada i les paraules misterioses que sempre acompanyen els seus escrits.

En Joan Manuel Gisbert és un dels autors de literatura infantil (i juvenil) que més agraden als infants. Les seves obres aguanten perfectament el pas del temps i es llegeixen amb avidesa. El misterio de la isla de Tökland, per exemple, va ver publicada fa quaranta anys, el 1981.

Ara acaba de veure la llum la seva darrera publicació que porta com a títol «La invisible nave de la noche» i és com un compendi de contes o relats breus. Se centra en la relació d’una narradora de contes, la Berna, amb la seva neboda i els relats que li explica.

El llibre conté alguns relats realment inquietants, com el que es titula «La misteriosa posada de las tres habitaciones», la aventura del jove Valerio que intenta esbrinar un cas ben curiós:

«A la entrada de un bosque, cerca de un camino que atravesaba la comarca, había una antigua y solitaria posada que tenía tan solo tres habitaciones. Se encargaba del establecimiento una mujer anciana, de aspecto triste, que enseñaba las habitaciones a los viajeros para que escogieran en cuál de las tres querían pasar la noche…»

M’ha agradat “El teatro de magia más pequeño del mundo”. M’ha recordat les obres de Gisbert ambientades en el món de la màgia i m’ha vingut al cap “El misterio de la mujer autómata”. També m’ha emocionat “Anabella y el mendigo prodigioso“. I la resta, esclar!

La novel·la és un homenatge als narradors que mantenen la tradició d’explicar històries a les places dels pobles, als teatres, i allà on els criden. Són els “tale singer” anglesos, els contadors de “romances de ciego”, els contacontes que embadaleixen als nens a les sessions de les biblioteques.

Lectura recomanada per als nois i noies de cicle superior.

Recordo que fa vuit anys vam compartir amb els infants de 5è un matí extraordinari amb en Gisbert. Va ser a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet amb motiu de la seva obra «Las maletas encantadas». Aquests dies he recuperat les fotografies i m’ha emocionat veure a l’Andrea Pozo i en Jesús Chivite, companys de l’escola Sant Josep – El Pi, que ens van acompanyar. Ai, quantes emocions!

LES DADES:
Títol: La invisible nave de la noche
Autor: Joan Manuel Gisbert
Il·lustrador: Dani Padrón
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 228
Pàgines: 152
Madrid, 2021

Les primeres pàgines AQUÍ

by

Les heroïnes de la literatura infantil

Fa uns mesos, al Palau Robert (Barcelona) es va organitzar una exposició que duia per títol «Feminista havies de ser» on es feia un recorregut pels motius que justifiquen la necessitat del feminisme al segle XXI. L’exposició, comissariada per la periodista i escriptora Natza Farré, presentava dades relatives a aspectes com la diferència salarial, l’assetjament sexual, les tasques domèstiques, el prestigi social, la banalització de la salut femenina, la història recent de la conquesta dels drets de les dones, etc. i també es feia esment a activistes com l’Angela Davis —He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar— o la Marielle Franco, política brasilera, feminista, defensora dels drets humans i del moviment LGTBI, assassinada per la seva defensa de les dones i els més vulnerables.
En sortir, les preguntes que em vaig fer com a mestre n’eren moltes i una, en concret, feia referència a si la literatura infantil i juvenil també ha patit o pateix aquest biaix masclista, si els protagonistes o els temes es tracten des d’una òptica poc igualitària.

Així comença l’article que amb el títol «De la terra de les Meravelles a Invernàlia. Les heroïnes de la literatura infantil i juvenil» podeu llegir aquest mes de març a la revista GUIX.

El podeu descarregar clicant AQUÍ

Aquest mes (com tots, vaja!) a la revista GUIX hi ha força articles interesants. L’índex del número d’AULA és el següent:

EDITORIAL
Sumamos nuevos profesionales en la escuela

EN VOZ ALTA
No sirvo para esto
Márquez Ordóñez, Antonio Alberto

RETRATO
Lluís Vila: «En las escuelas, además de más maestros y maestras, también hacen falta otros perfiles profesionales como el de la educadora y el educado
Forner Calpe, Rosa MariaAULA DE …: La educación social en la escuela
Educamos entre todas
Guitart Aced, Rosa M.
Incorporación de educadores sociales en las escuelas
Barranco Barroso, Rut / Bretones Peregrina, Eva
Una experiencia de educación social en la escuela
Santos Ponce, M. Dolores
La intervención comunitaria desde el sistema educativo
Sáez Pérez, Miguel Marcos

REFLEXIÓN
La LOMLOE a debate: ¿qué modifica la nueva ley?
Trujillo Sáez, Fernando
Punto y aparte en el Primer Congreso de Educación Pública: Valoraciones del Grupo Promotor
Grup Promotor del Primer Congrés d’Educació Públic

EN LA PRÁCTICA
Tafonomía en educación primaria
Muñoz Rodríguez, Mónica / Precioso Costa, Celia / Ferrando Bueno, María / Veiga Graña, Olalla / Arceredillo Alonso, Diego / Blasco, Ruth
Una redacción y un plató de televisión en la escuela
Flórez Fernández, Andrés
La música: una herramienta de integración en el aula
Polini, Erica / González Martín, Cristina / Ortín Lozano, Ruth

VENTANA ABIERTA-LECTURA/ESCRITURA
De la tierra de las Maravillas a Invernalia
Centelles Pastor, Jaume

TEMA DEL CURSO
Las maestras de apoyo en los centros inclusivos
Alcón Ayora, Celia / Montserrat Ferrer, Diana

YA LO DECÍA…
León Tolstói y la escuela de Yásnaia Poliana
Sanchez Margalef, Ferran

ACTIVISMO CLIMÁTICO
Hacia el residuo cero
Franquesa Codinach, Teresa / Vilar Recasens, Marta / Meléndez Aguilar, Gemma

TIC-TAC
CoSpaces_Edu, el poder de los videojuegos al servicio de la historia
Codesal Patiño, María Begoña

STEM/STEAM
PrograMación en Scratch con «M» de matemáticas
García León, Gorka

PUENTES ESCUELA-FAMILIA
Comisiones mixtas de familias y maestros y maestras en la escuela Els Encants
París Romia, Gemma

VISUAL THINKING
El trabajo en el aula con grupos estables de convivencia (II)

CUÍDATE
Relaciones familia y escuela en un curso marcado por la COVID-19. Respuestas saludables
Equip Cuidem-nos

EL HATILLO
Biblioteca de Aula. Encuentros y convocatorias

MILENA EN CUESTIÓN
Turu Sánchez, Joan

Més informació al web de Graó: https://www.grao.com/es/producto/revista-aula-302-marzo-21-la-educacion-social-en-la-escuela-au302

by

L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació:

by

Clara Campoamor i la lluita pel sufragi femení


El proper dilluns celebrarem a les escoles un data assenyalada. El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides.

En l’origen de la commemoració es recorden diversos fets com la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York el 1911, una indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves. En aquest darrer incident van morir 142 treballadores que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

A les escoles i instituts solem fer murals al·lusius, accions més o menys plàstiques i emotives i també expliquem històries, contes i relats amb accent feminista.

Un dels que es podria recordar enguany és el que ha escrit la Manuela Carmena al voltant de la figura de Clara Campoamor, la dona que va aconseguir el sufragi femení al nostre país. L’editorial Shackleton l’acaba de presentar.

Clara Campoamor va aconseguir canviar les lleis i que, per primer cop a la història d’Espanya, les dones poguessin exercir el seu dret al vot.

L’editorial Shakleton té una col·lecció que anomena “Petits herois” on trobareu les biografies de molts personatges que convé conèixer, com Florence Nightingale, Mary Selley, J.K. Rowlling, Ana Frank, Malala Yousafzay, Simone de Bauvoir, Jane Austin, Marie Curie, Jane Goodall o Frida Kalho.

A l’escola podem aprofitar aquests dies per conèixer i aprendre de les dones que han aconseguit fites remarcables. És un bon moment per saber què i com ho van fer i situar-nos en el context històric. Clara Campoamor és un bon exemple però n’hi ha d’altres com Ada Lovelace (matemàtica britànica), Amelia Earhart (pilot nord-americana), Boudicca (reina celta), Emmeline Pankhurst (líder del moviment sufragista anglès), Enid Blyton (escriptora), Isabella Bird, Julia Donaldson, Mae Jemison, Maria Sibylla Merian, Mary Anning, Mary Seacole, Millicent Fawcett, etc.

LES DADES:
Títol: Clara Campoamor
Autora: Manuela Carmena
Traductora: Carla Pascual
Editorial: Shackleton
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

 

 

by

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

by

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021