De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.
Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.
A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.
La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.
Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.
La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.
Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.
La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.
Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.
LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021
L’il·lustrador del mes, en Dan Santat, és força desconegut a casa nostra perquè només hi ha un llibre seu publicat, però és un llibre curiós. Parlo de Las aventuras de Beekle, el amigo (no) imaginario, editat aquest 2016 per Bruño.
Dan Santat va néixer a Brooklyn el 1975, fill d’Adam i Nancy Santat, una parella tailandesa que va emigrar als Estats Units el 1968. Quan en Dan va fer els tres anys, la seva família es va traslladar a Califòrnia.
Els seus pares estaven contents perquè es va graduar a la Universitat de San Diego, Califòrnia, en l’especialitat de microbiologia i estava predestinat a ingressar a l’escola d’odontologia… però va acabar inscrivint-se a l’Art Center College of Design, a Pasadena.
En acabar els estudis va treballar en diversos llocs, fent d’artista modelador 3D per a videojocs i va acabar dedicat al món dels llibres per a infants, aproximadament des del 2002. També va fer una sèrie de televisió animada per a la Disney.
En Dan Santat és supertreballador i hi dedica moltíssimes hores a dibuixar. Potser és perquè el procés és lent o potser és perquè la feina no està gaire ben pagada. El cert és que durant deu anys va estar dormint només quatre hores per nit. Es despertava cada matí a les 6:30 per ajudar els seus fills, Alek i Kyle, a preparar-se per anar a l’escola i després treballava fins a les dues de la matinada. En aquella època va il·lustrar més de seixanta llibres.
Naturalment, aquell ritme el va portar repetidament a l’hospital, estava esgotat i l’octubre passat va escriure al seu blog: “Esperen massa de mi, més del que no puc donar. Tinc trenta-nou anys i em sento cansat”.
Per sort per a ell, unes setmanes més tard, les aventures de Beekle va ser nomenat “millor llibre de l’any” i li van començar a arribar molt bones crítiques.
Fins a aquest moment, Dan era conegut per les seves il·lustracions plenes d’acció, d’humor i d’energia, com es veu en llibres com ara OH NO! OR HOW MY SCIENCE
PROJECT DESTROYED THE WORLD (Oh No!: O Com el meu projecte científic va destruir el món), THE THREE NINJA PIGS (Els tres porquets Ninja), i altres. Les aventures de Beekle, en canvi, reflectia el seu costat més suau. El nom de Beekle, conta Santat que va ser inventat pel seu fill Alek, un dia que volia dir “bicicleta”. Quan el nen tenia un any d’edat, pedalava un tricicle i exclamava amb molta alegria: “Beekle!” En aquell moment, la dona d’en Dan, la Leah va dir que algun dia aquell nom seria el d’un gran personatge. Anys més tard, “Beekle” es va convertir en l’amic (no) imaginari.
La gestació del llibre va començar amb un guió molt curt, uns dibuixos en blanc i negre, i una mostra a tot color. En Beekle tenia un ull, un barret i una bufanda, i una història que suggeria viatge i aventura.
De mica en mica el personatge va anar canviant, tenia dos ulls, i li vaafegir una corona. A les guardes es veuen diversos infants amb els seus amics imaginaris, cadascun aparellat específicament amb els interessos del nen. A les guardes dels davant, en Beekle es troba sol, i, en canvi, a la part de darrere, ja està amb la nena Alice.
A la portada i en el llibre veiem que mentre que els adults no li fan gaire cas a en Beekle, en canvi sí que en fan als animals.
La paleta de colors ajuden a passar del món psicodèlic a del món imaginari del l’arc de Sant Martí als grisos foscos i blaus del món real. Quan el sol es pon amb en Beekle assegut a la part de dalt d’un arbre, els tons sèpia juguen a favor de la seva malenconia, i quan coneix a l’Alice, finalment, les flors i els colors es tornen brillants.
És un àlbum il·lustrat molt xulo però en el seu dia no vaig entendre massa la història, tot i que als USA és perfectament versemblant i està admès que els infants tinguin “amics invisibles”, gairebé diria que és normal. En canvi, aquí arrufem el nas quan un en ens diu que està parlant amb el seu amic invisible… No ho acaben de pair i per això potser, la història no ens acaba de fer el pes.
El conte d’en Beekle va merèixer la medalla Caldecott l’any 2105.
Acaba d’aparèixer aquest estiu un altre llibre d’en Dan Santat que espero que es pugui veure traduït al català o castellà. Es titula ARE WE THERE YET? (Falta molt?) i és una meravella gràfica.
L’àlbum es basa en el viatge que fa una família amb cotxe per anar a visitar l’àvia que celebra el seu aniversari. El leitmotiv és la pregunta que tots hem sentit més d’una vegada quan només de pujar les criatures, cada cinc minuts, et pregunten si falta molt, si ja hem arribat, si encara estem gaire lluny, etc.
El que fa Dan Santat amb aquesta pregunta és realment brillant i la converteix en un joc inoblidable, en un anar i venir per l’espai i pel temps meravellós. Mentre anem passant planes veiem el nen com es va avorrint fins que en un moment donat l’autor ens obliga a girar el llibre cent vuitanta graus i comencem a llegir cap enrere, i el temps també va cap enrere… arriba a l’època del Far West, als dies dels pirata Barbanegra, a l’Europa medieval, a l’Antic Egipte, etc.
A mesura que els pares estan cada vegada més neguitosos, el noi a la part del darrere segueix imaginant fins que, finalment arriba a l’edat dels dinosaures. Un altre gir literal del llibre, i el temps ara passa volant, cap endavant… Genial!
Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:
El premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”. Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia! Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar) Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història. I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris? I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”. Però al Japó no en tenen ni idea. I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..? Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.
I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa: Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil…. Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…
La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.
La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.
L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.
És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.
No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.
Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.
De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.
La invitació a la lectura 