by

«El viatge d’en Jep» o quan el viatge és el destí

Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.

En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.

El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.

Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.

Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.

Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.

Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!

Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.

Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El viatge d’en Jep
Autora: Jutta Bauer
Il·lustradora: Jutta Bauer
Traductora: Lourdes Bigorra
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«Los ecos del viento», homenatge a la bellesa

Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.

Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.

El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).

El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.

Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.

La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.

Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…

Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…

És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.

Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.

En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

LES DADES:
Títol: Los ecos del viento
Autor: Antonio García Teijeiro
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Pontevedra, 2024

by

«Ànec coix, gallina cega», on els desitjos es fan realitat

Hi ha històries que t’arriben al cor perquè són positives, emocionants i amb un final que et fa veure com és de bonica la vida quan es comparteixen els anhels, les pors o els neguits.

Mirem la coberta i llegim el títol: Ànec coix, gallina cega. La imatge ens mostra un ànec i una gallina. Entenem que són els protagonistes d’aquesta història i els veiem avançant cap a la dreta, la gallina amb pas ferm i l’ànec a lloms de la gallina amb un somriure que ja ens avisa com n’és d’espavilat.

A la contracoberta ens indica que “aquesta és la història d’un ànec coix i una gallina cega que emprenen un viatge per trobar un indret on els desitjos es fan realitat” I és així, talment.

Tot comença en un pati on viu un ànec coix a qui no visita mai ningú fins que un dia apareix per allà, perduda, una gallina cega que vol viure una aventura i vol que els seus desitjos, tots els seus desitjos, es facin realitat.

I ja els tenim a punt de marxa, fent el primer pas, dos animals amb dues percepcions de la vida diferent i una gallina cega que necessita algú que li faci de guia. Els primers dies tot va prou bé però, a mesura, que avancen, la caminada es fa més perillosa i més cansada.

La gràcia del relat rau en un diàlegs molt ben trobats, amb els dos animals discutint i reconciliant-se i anem veient com es van transformant: l’ànec que era molt poruc es va fent més valent i fins i tot s’atreveix a ballar amb la gallina qui, al seu torn, entén que de tant en tanc cal descansar i que els seus desitjos també poden ser uns altres a mesura que avancen.

Hi ha escenes molt emotives com quan han de creuar un barranc profund i passen molta por, o quan han de pujar la muntanya i l’ànec diu que no pot amb la crossa i la cama coixa.

Al final, els lectors ens adonem igual que li passa a la gallina on han anat en realitat. Recordeu ¡Qué bonito es Panamá!? Doncs per aquí va la cosa.

L’altre encert d’aquest relat són les encertades il·lustracions de Jörg Mühle.

No sé si arribarà a publicar la segona part però aquesta primera tindrà molt de recorregut, segur.

Un apunt de la versió alemanya és que aquest relat s’ha representat com a obra de teatre, amb gran èxit.

Lectura recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Ànec coix, gallina cega
Autor: Ulrich Hub
Il·lustrador: Jörg Mühle
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

by

«Docents.cat», una comunitat educativa motivada

De tant en tant, tinc la sort de rebre una trucada d’alguna escola demanant-me si puc anar a compartir algunes experiències, reflexions o idees al voltant de la literatura infantil i juvenil i la lectura. Em fa feliç visitar escoles i veure com hi ha mestres motivades i amb projectes extraordinaris al cap (encara que sovint no es puguin materialitzar per manca de temps, de personal o de pressupost) relacionats amb la biblioteca escolar.

M’agraden les formacions presencials, cara a cara, i les prefereixo molt més que les formacions a través de les pantalles, on només veus cares menudetes, silenciades i llunyanes, amb aparicions sorpresa de la criatura que ve a demanar quelcom a la mare, el gat que passeja impunement per davant la pantalla o altres situacions que millor no comentar.

Amb la pandèmia ens vam acostumar a aquesta nova (per a mi) manera de comunicar-nos i he d’admetre que és més còmoda, estalvia temps, desplaçaments i et pots connectar fins i tot des del telèfon mòbil.

Aquest fet l’ha sabut aprofitar i dinamitzar de manera extraordinària la Nati Bergadà, que ha creat una xarxa cada vegada més nombrosa de mestres que comparteixen inquietuds, busquen i troben respostes als temes que allà es proposen. S’anuncia com a «La comunitat dels docents. La comunitat on els docents compartim, aprenem i creixem junts.» i la podeu trobar a https://docents.cat/ Ara mateix, hi ha 105 recursos, 14 masterclass, 13 documentals i 129 xerrades i cada setmana es pugen nous continguts.

A l’apartat de Xerrades, n’hi ha que tracten de la literatura infantil i juvenil, com els “Laboratoris de lectura” explicats per la Marta Roig, “La conversa literària” a càrrec d’en Guillem Fargas i en Marc Alabart, el “Pla de lectura de centre” amb en Joan Portell, “la poesia” explicada per en Dani Espresate, els “Contes per treballar les emocions i els valors a l’aula” segons la Santitos Muñoz, “què és un club de lectura i com dinamitzar-lo” en paraules de la Maria Gajas, els “àlbums il·lustrats” explicats per la Núria Vouillamoz, i moltes més opinions i experiències. Tot a https://docents.cat/cat/lectura/

Les paraules anteriors són per explicar que un dia d’octubre em va trucar la Nati per proposar-me una participació a una de les xerrades perquè era un moment en que havíem conegut els resultats de les proves PISA i se’n parlava arreu amb informacions exagerades o culpant als mestres de tot plegat. Li vaig dir que sí, que endavant, tot i que no em trobo còmode amb les converses on line vaig acceptar. Com al poema de Robert L. Frost, aquella decisió va canviar algunes coses a la meva vida, però això és una altra història…

El cert és que a partir d’aquella primera xerrada hem gravat tres càpsules i dues masterclass (així les anomena) que s’aniran pujant al web quan estiguin maquetades i editades. Estic content i crec que seguirem col·laborant.

Les deus càpsules que ja es poden veure són:
• Llibres per parlar de la guerra

• Llibres per parlar de l’alimentació

Si voleu veure les xerrades senceres, us heu de subscriure i podreu accedir a tot els material que hi ha pujat.

Un agraïment especial a la Nati i en Pol, per la seva professionalitat.

by

«EL CAVALL TARONJA» a la revista Guix d’Infantil

Al número 123 del mes de març de 2024, presentem una proposta d’activitat a partir del llibre “El cavall taronja” de Hsu-Kung Liu, editat per Thule. Les activitats estan pensades per als infants del segon cicle d’Educació Infantil.

A l’escola vetllem perquè els infants mantinguin relacions amistoses amb els altres. Sabem que les amistats no han d’estar condicionades a interessos, ans al contrari, han de ser triades lliurament. Per tal que això sigui possible, hem de trobar moments i espais per a la conversa on es puguin mostrar models reeixits a imitar.

Si facilitem que els infants aconsegueixin establir vincles d’amistat positius, estem afavorint un millor creixement i que les possibles sensacions d’exclusió desapareguin.

Una bona manera d’aconseguir-ho és mitjançant la lectura de relats com el del cavall taronja, que explica la història d’un cavall que no ha perdut l’esperança de trobar el seu germà. Només té una pista: La meitat d’una fotografia. Pensa que si troba qui té l’altra meitat trobarà el seu germà.

La història és tendra i emotiva i les il·lustracions, molt acolorides, són potents i traspuen alegria.

«El cavall taronja» és una bona lectura per entendre quins lligams ens uneixen als altres, més enllà de la genètica. És un viatge físic a la recerca del germà perdut, però també és un viatge de creixement personal perquè permet diferents activitats relacionades amb la comunicació oral, l’expressió, la comprensió i el diàleg.

També es pot llegir en castellà a la revista Aula d’Infantil.

Si voleu llegir la proposta la podeu trobar a la secció “Menjallibres”.

En aquest mateix número, hi ha un monogràfic dedicat a l’aigua com a font de vida i d’aprenentatge, molt interessant.

by

«Cesc i Alabert» a l’Ofici d’Educar

Ahir, als «Llibres per somiar» vam presentar Cesc i Alabert, un àlbum per a cicle infantil que ens explica com aquest parell d’amics sempre juguen. Tot el relat és deliciós i, com passa sovint, en Cesc que és la guineu, sempre guanya a l’Alabert, l’os. El final és fantàstic perquè respon a la pregunta: I si guanyar no fos el més important? És un llibre molt divertit sobre l’amistat que forma part d’una trilogia ideal per a nens i nenes de fins a 6 anys.

Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “Cesc i Alabert” la pregunta és :

“A què juguen en Cesc i l’Alabert?”

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 5 de maig.

Al darrer concurs la guanyadora va ser la Joana i s’emporta un exemplar de «En un tancar i obrir d’ulls» . L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/cesc-i-alabert-de-chris-naylor-ballesteros/audio/1205497

……………………………………………………………

Al mateix programa es va parlar de pors i de que no s’ha de salvar els nens de la por sinó escoltar-la i regular-la.

A “L’ofici d’educar “ es va fer una mena de consultori sobre pors infantils amb la psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia” Elisenda Pascual, autora de “Criar i jugar”, i amb la psicòloga clínica Roser Batalla.

Amb les preguntes de l’Elisabet Pedrosa, es va parlar de com podem acompanyar la por als monstres, a la foscor, a dormir, als lladres, a la mort o a dormir fora de casa, a aprofundir en la reina de les pors (la por de la nit), a no projectar les nostres pors als fills i també es van donar recursos per expressar la por i regular-la.

Podeu sentir tot el programa, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/no-sha-de-salvar-els-nens-de-la-por-sino-escoltar-la-i-regular-la/audio/1205499

by

«Salvatges i homes» et colpeja fort

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa

by

«Moments de lectura a casa» a la revista Viure en Família

La revista Viure en família del mes de març tracta de temes tan interesants com l’alimentació complementària, els ritmes i rituals, els efectes de l’adversitat i la sexualitat i adolescència.

Estic content perquè em van demanar unes reflexions o consells adreçats a les famílies sobre la lectura en família. Imagino que és arrel dels resultats de les proves que es passen als infants i joves sobre comprensió lectora i l’allau de comentaris i titulars periodístics alarmistes i exagerats. Recordo que va causar cert estupor i indignació una carta que la Consellera d’Educació adreçava a les famílies el mes de desembre on feia una crida a acompanyar els nois i noies en l’estudi i la lectura.

L’articlet l’he titulat “Moments de lectura a casa” el trobareu a la secció “Mirades” i parlo d’entendre que casa nostra és un lloc segur, un lloc de confiança, sense perill i on els infants estan sota la mirada protectora dels adults. A més, la casa està plena de lectures i només es tracta d’explorar aquest món inacabable de paraules que ens poden suggerir mil i una aventures.

A la cuina, per exemple, hi ha textos per llegir (a les begudes, a les caixes de cereals); al bany, hi ha oportunitat d’intentar descodificar què vol dir tot el que hi ha escrit al tub de dentifrici; al menjador sol haver-hi revistes, diaris, jocs de taula, llibres, i és probable que a l’habitació dels vostres fills i filles hi hagi còmics i llibres.

I tot seguit presento algunes activitats que en el dia a dia es poden organitzar de forma senzilla.
Si el voleu llegir, el trobareu al número 103 de la revista Viure en Família corresponent al mes de març 24.

Més informació a:
https://www.grao.cat/revistes/revista-viure-en-familia/

by

«L’hora del conte, recer de lectura» Premi de Pedagogia 2022

La paraula “recer” referida a la biblioteca escolar, ens fa pensar en lloc amable, hospitalari, en un espai on només poden passar coses bones, un espai sense temps on viure gran aventures i compartir emocions amb els companys, colze a colze, viatjant acompanyats envers indrets meravellosos com Oz, l’aldea dels gals irreductibles, l’illa del tresor, la casa d’en Tres Botons, la cova d’Alí Babà, Moulinsart, el País de Mai Més, la casa de l’àvia de la Caputxeta, la Terra Mitjana, Villa Villekulla i centenars de llocs que potser no han existit mai però que ens semblen ben reals mentre hi som a refugi, a recer, de les preocupacions, maldecaps i neguits que potser ens acompanyen en la nostra quotidianitat.

Em fa feliç, molt feliç, tenir a les mans el llibre de la Núria i llegir les seves experiències, propostes i exemples que ens mostra en aquest assaig, premi Marta Mata de pedagogia.

És un llibre que ens convida a imaginar tot el que podríem fer si al nostre país tinguéssim biblioteques escolars de qualitat com la que ella i les companyes de l’Escola Gerbert d’Orlhac han tirat endavant durant els darrers vint anys, amb l’esforç de la seva comunitat educativa, com ens ho recorda la Sara en l’epíleg on també es lamenta de la manca de suport institucional.

De fet, aquest assaig és només una part petita de tot el que es cou en aquell espai fantàstic de l’escola, però n’hi ha prou, si sabeu llegir entre línies, per imaginar la sort que tenen els nois i noies de participar de les converses al voltant dels àlbums, perquè són una manera d’entrar en el món de la lectura.

No us espereu trobar mètodes per aprendre a llegir, ni explicacions sobre neurologia i funcionament del cervell lector, ni consciències fonològiques, ni res semblant perquè el relat està enfocat a entendre com les experiències que s’expliquen afavoreixen la competència lectora, el despertar el “cuc” de la lectura, la passió per llegir.

El llibre té diversos capítols però n’hi ha un que és de lectura imprescindible, el segon. Porta com a títol «L’Hora del conte. Lectura dialogada i àlbums il·lustrats» i ens parla de Psicoliteratura, Socioliteratura, Coneixement del món i Joc.

Trobareu també nombroses fotografies que capten instants de lectura a la biblioteca.

El llibre té un format agradable, ben aconseguit, amb unes pàgines que respiren molt bé i que fan de bon llegir.

Estic agraït a la Núria per haver-me convidat a fer el pròleg i deixar-me escriure algunes de les nostres vivències compartides en les presentacions d’àlbums il·lustrats per a infants i joves.

Llegiu-lo amb un llapis o un retolador fosforescent al costat perquè us cansareu d’apuntar bones idees.

LES DADES:
Títol: L’Hora del conte, recer de lectura
Autora: Núria Vouillamoz
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 152
Barcelona, 2024

Amb la Sara i la Núria.

by

Sant Jordi, la llegenda recreada

Quan arriben aquestes dates, apareixen nombroses edicions de la famosa llegenda. Moltes editorials busquen narradors i il·lustradors que posin el seu toc personal. Només cal passejar-se per les llibreries i comprovar la quantitat de llibres que hi ha als aparadors amb la Llegenda de Sant Jordi.

De tots els llibres que podem trobar, destaco la reedició d’un que feia anys que estava exhaurit i els afortunats que el tenien, el custodiaven com si fos un tresors irrepetible. A la biblioteca de l’escola en teníem un. Editat per Baula el 2008.

Ara s’ha tornat a publicar per a gaudi de tots nosaltres. Gràcies a la tenacitat del seu autor, en Josep-Francesc Delgado, el podem tenir a les nostres mans. El text és molt poètic i les il·lustracions d’en Roger Olmos són bellíssimes.

Com que és una versió lliure de la clàssica llegenda, en Delgado posa l’accent en la valentia de la princesa i en l’amor i la generositat per a enfrontar-se a les adversitats.

“La princesa no entenia res, i quina fou la seva sorpresa quan va girar el seu esguard cap al camí! Els rosers havien renascut en un cluc d’ulls i ara les roses s’obrien perfumades i frondoses. Encara entenia menys el que havia passat. Però, com que un silenci sepulcral s’havia ensenyorit de tot, va decidir tornar a dins de la muralla.”

Lectura recomanada a partir de cicle mitjà i especialment adequada per a cicle superior i secundària.

LES DADES
Títol: La llegenda de Sant Jordi
Autor: Josep Francesc Delgado
Il·lustrador: Roger Olmos
Editorial: Edicions del Roure de Can Roca
Pàgines: 40
La Garriga, 2024