Fa uns mesos es va donar a conèixer el guanyador de la cinquena edició del premi de literatura infantil Emili Teixidor. El premi va ser per a en Quim Cruselles i ara ja es troba a les llibreries.
Es tracta d’un relat en forma de conte tradicional on els protagonistes son una reina i altres personatges que habiten en aquest món fantàstic de bruixes, ogres i sirenes.
La trama explica com la Reina Xinxeta, un dia vol sortir a passejar, però el seu cavall no pot caminar. La reina li demana al governador que compri un altre cavall però, malauradament, les arques de palau són buides. El governador proposa buscar la persona més valenta del regne, fer-lo general, i declarar la guerra a un altre país i així, quan els vencin, s’emportaran el botí.
La persona més forta del regne és un llenyataire de nom Hèrcules. L’envien amb cent soldats a declarar la guerra a les malvades bruixes.
La realitat els fa veure que les bruixes són bona gent, acullen els soldats i els preparen una bon sopar. La seqüencia es va repetint i la reina envia els soldats a lluitar contra els ogres i, després, amb les sirenes. El resultat, però, no és l’esperat.
El relat és divertit i agradarà als infants de cicle inicial. És una història intel·ligent que aposta per mostrar-nos la bondat dels personatges. Amb final feliç, per descomptat.
LES DADES: Títol: Les cruentes batalles de la reina Xinxeta Autor: Quim Cruselles Il·lustradora: Aina Bonet Editorial: La Galera, Sau Pàgines: 48 Barcelona, 2025
El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.
El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell. És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.
El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.
A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.
Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?
O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?
Com podem llegir a la contracoberta: Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.
M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut. Lectura recomanada a partir de 9 anys.
LES DADES: Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes Autor: Joan Berlanga Il·lustradora: Karina Cocq Editorial: La Galera Pàgines: 144 Barcelona, 2025
L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.
Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.
A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) ion podeu llegir el següent:
Jo amb la host dels meus llibres
El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.
Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.
És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell…
Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.
Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).
La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.
Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.
No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura. Salut hi hagi!
I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)
De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.
Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.
I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.
És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.
En aquest “El concert més animal” hi diu: Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!
I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.
Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.
I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.
«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.
De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.
En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.
Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:
Tots, bèsties i humans, Sempre heu cregut que els llops som agressius. Tots, petits i grans, Ens acuseu de ser monstres assassins. Sense pietat penseu això de mi, I ara esteu tots amb el cul encongit. Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí, I em carrego set cabretes, jo sol, I amenaço els pastors. ….
Una bona lectura per als infants a partir de set anys.
LES DADES: Títol: El concert més animal Autora: Anna Fité Il·lustrador: Pedro Simón Editorial: laGalera Pàgines: 48 Barcelona, 2021
Hi ha llibres que t’acompanyen tota la vida. Fa un parell de setmanes en parlava amb el meu amic Daniel per vídeo conferència. En Daniel treballa en una biblioteca escolar a Tailàndia i em comentava la mitja dotzena de llibres que l’han acompanyat per tot el món. Recordo que citava «El círculo de los mentirosos», «¡Eh, petrel!», «No digas que fue un sueño», «Viajes con Heródoto» i d’altres.
Em va fer pensar en els que estan a prop meu des de sempre i on he trobat inspiració per a les sessions de narració de contes. A part de la clàssica «Rondallística» d’en Joan Amades, la col·lecció de «Rondalles mallorquines» d’en Jordi d’es Racó o els recopilatoris de contes del país valencià d’Enric Valor, hi ha tres exemplars que estan al top ten dels més rebregats, llegits i rellegits. Un és «Fiesta» d’Herminio Almendros, el segon és «Les rondalles de Putxinel·lis Claca» (aquest ha passat pel sastre de llibres més d’una vegada) i el tercer és d’en Xesco Boix.
Xesco Boix va ser un dels iniciadors de l’animació al nostre país. El vaig conèixer a les Escoles d’Estiu de Rosa Sensat a la dècada dels 70 on el podies sentir cantar i contar animant els migdies d’aquelles extraordinàries jornades estiuenques. Un dels llibres que va publicar era un recull d’on he tret moltes narracions. Era una edició casolana amb il·lustracions de la Pilarín Bayés i que duia per títol «L’arbre generós». Allà hi ha molts contes que es poden adaptar per explicar a l’escola o a casa. N’hi ha quatre, en concret, que es van dibuixant a mesura que es narren: «L’elefant», «La tortuga Filomena», «El gat» i «La cigonya». Els he explicat sovint, a l’escola.
La Galera va tenir l’encert de fer-ne una edició acurada, en tapa dura, fa deu anys, amb motiu del 25è aniversari de la mort del cantant.
Avui, us n’explicaré el de «La cigonya» que jo sempre acabo dient que sembla un pollastre.
PROPOSTA DIDÀCTICA: Dibuixem i narrem
Al recull citat d’en Xesco Boix trobem el conte «El gat», una adaptació de la història original “The Tale of a Cat Black” que va escriure Carl Withers i va il·lustrar Alan Cover, l’any 1966, i es va publicar als Estats Units.
Diu que «Hi havia una vegada un nen petit que es deia Tommy. I aquesta es la T de Tommy… En Xesco ho va transformar en “Una vegada era un senyor que es deia Pere i que es volia construir una casa. Es posa a la feina i comença a construir-se una habitació, una cambra,…
Una bona idea és anar dibuixant un animal qualsevol i anar inventant la seva història. Ben esbojarrada, si pot ser. Penseu en una balena, un pingüí, una girafa, etc. Segur que us en sortiu!
Seguint amb l’entrada anterior, recordo un personatge mític dins la literatura escolar: El petit Nicolas.
El petit Nicolas és un nen com els altres però les seves aventures no deixen de sorprendre’ns pel nombre de ximpleries que ell i la seva petita banda d’amics desencadenen de manera permanent i pel desordre constant i divertit que sembren arreu.
Escrit en primera persona, recorda les aventures d’en Manolito Gafotas que també es una bona lectura relacionada amb el món escolar.
L’autor, en René Goscinny, també va ser el creador de sèries de còmics conegudes com la d’Astèrix o en Lucky Luke. Malauradament, va morir jove, amb 51 anys, d’una aturada cardíaca.
Les primers aventures d’El Petit Nicolas van aparèixer com a tires de tebeo al setmanari belga “Le Moustique”, entre el 1956 i el 1958 i després ja van passar a format llibre. Les signava amb el pseudònim “Agostini”.
Les aventures d’en Nicolas transcorren al voltant dels anys 60 i ens ofereixen una visió de la societat de l’època i són una mena de caricatura de la vida d’un nen divertit, malgrat els seus enuigs, que va descobrint la vida i les seves complexitats, els problemes dels pares, dels veïns, dels amics. També de la mestra (la seva classe és “mogudeta”, diu) perquè la vida d’en Nicolas passa entre l’escola i la família.
Els amics d’en Nicolas són personatges curiosos, cadascú amb les seva singularitat: L’Alceste és el millor amic d’en Nicolas i menja molt sovint, així que sempre té les mans greixoses de mantega, en Clotaire és l’últim de la classe perquè s’adorm fàcilment i s’asseu a la darrera fila, en Rufus és fill d’un policia i es pren molt seriosament la feina del seu pare, l’Eudes és el més fort i el seu mètode de resolució de conflictes és a cops, en Geoffroy té moltes joguines perquè el seu pare té molts calés i sovint porta disfresses, en Maixent té les cames més llargues i aconsegueix córrer molt més que els altres, en Joachim, l’Agnan i la Marie-Edwitge són uns altre companys de classe.
Una lectura recomanada per als infants a partir de nou anys.
LES DADES:
Títol: El petit Nicolas
Autor: René Goscinny
Il·lustrador: Jean-Jacques Sempé
Traductors: Núria Vilà i Enric Larreula
Editorial: La Galera
Col·lecció: Grumets, 39
148 pàgines
Barcelona, 1994
L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.
El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.
El pare pregunta: —Què us sembla? —Estupenda! Està molt bé! La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble. El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?
La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.
Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.
Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació: https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant ahttp://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS
LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28
Com qui no vol la cosa ja han passat cinquanta anys de la publicació de EL ZOO D’EN PITUS, un dels llibres mítics de la col·lecció El Grumets de la Galera.
Vaig tenir la sort de compartir un matí amb en Sebastià Sorribas, l’autor, a les antigues oficines de l’editorial Graó, conversant, juntament amb en Joaquim Carbó, del que va significar per a tots dos la publicació de El Zoo d’en Pitus i de La casa sota la sorra.
M’agradaria compartir aquells moments amb els qui no vau llegir l’entrevista que vam escriure a la revista GUIX en el seu dia. Només cal que cliqueuAQUÍ
També us recordo que durant aquest estiu a les biblioteques de Girona s’han fet moltes activitats relacionades amb l’efemèride. Si us afanyeu encara podeu gaudir d’algun espectacle i/o exposició fins a finals de setembre.
Per exemple, la que es pot visitar a la Biblioteca Just M. Casero (Plaça de l’Om, 1, 17007 Girona).
Es tracta d’una exposició vivencial acompanyada de les il·lustracions de la Pilarín Bayés i d’una ambientació que et fa sentir dins el llibre.
Acabo de llegir una de les darreres novel·les d’en Jordi Sierra i Fabra: L’extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La tenia pendent des que vaig veure el treball que havien fet a Oriola els mestres d’aquella ciutat.
M’ha agradat força. Bé, de fet l’he llegit perquè el curs vinent farem una recerca dels llibres que tenen com a elements claus els artefactes, les màquines o els enginys mecànics. Crec que aquesta obra ens anirà molt bé. Aquí es barregen realitat i ficció d’una manera molt natural, molt planera. Tot és creïble, la part fantàstica és un complement a la part real. M’ha recordat “L’invenció de l’Hug Cabret” pels tres personatge principals (el nen, l’adult i l’autòmat) i perquè es tracten temes que interessen als alumnes (o que poden interessar) com les relacions entre persones, la solidaritat, l’amor, l’amistat, les guerres, els extraterrestres, etc.
La lectura és fàcil i ràpida, plena de diàlegs i escrita en primera pèrsona pel narrador infant. En Jordi Sierra ens porta a través de la història combinant misteris, màgia, emoció i sentiments i, a mi, m’ha transportat a les novel·les de la meva infantesa, quan estava enganxat a Jules Verne.
La narració explica la vida d’un noi orfe que a principis del segle XX, a Lió, es cola en un teatre, veu l’actuació d’un mag ventríloc (el professor Palermo) i queda encisat per l’espectacle. Aquest ventríloc s’acompanya d’un Enginy Parlant que parla i es mou, aparentment sense fils ni sense contacte amb l’home.
L’interès i l’atzar portaran al noi a descobrir el misteri i el Professor l’incorporarà com a ajudant i li mostrarà el secret del seu ninot parlant.
Més endavant, quan en Palermo mor, el noi passarà a ser el nou mag de fama internacional.
Aquesta obra va obtenir el 5è Premi La Galera Joves Lectors. Molt recomanable per als alumnes de cicle superior.
Com a anècdota, explica l’autor que el guió d’aquesta obra el va escriure en un tovalló de paper mentre sopava en una terrassa de Palerm, d’aquí el nom del mag.
Unes declaracions de Jordi Sierra al programa InfoK, a propòsit del llibre, les podeu veure a continuació, clicant AQUÍ
L’IBBY (The International Board on Books for Young People) que es el Consell Internacional per al Llibre Juvenil es una organització sense ànim de lucre que representa una xarxa internacional de persones de tot el món compromeses amb la literatura i la infància.
L’IBBY té la seu a Suïssa i cada dos anys presenta un llistat dels millors llibres juvenils publicats.
Acaba de sortir el del 2014 i allà podem veure quines són les obres recomanades. Val la pena fer-li una ullada per saber que es cou arreu. El llistat complet el trobareu entrant a:
En català han seleccionat Noel et busca d’Àngel Burgas, una historia que segons s’explica al text de la contraportada: “L’Enric es desperta en un hospital. No recorda res. La policia el vigila i no sap en qui confiar. L’única alternativa que té és descobrir el seu passat a través dels records inconnexos que l’assalten. Però de vegades no saber és una protecció i oblidar-ho tot és l’única sortida. Només té una certesa, que algú el busca. I no sap si li convé que el trobin… Un thriller que t’atraparà i et mantindrà en suspens fins al final!”
La crítica especialitzada ha comentat: Pep Molists a El País: El desenvolupament de la historia, com les emocions del protagonista i les sensacions del lector, avancen per una serralada de relleus irregulars. El principal atractiu és l’ambigüitat dels protagonistes, el desconeixement i el descobriment gradual d’un tot, però especialment las lluita interna del personatge per començar una vida de cap i de nou i deixar enrere un passat que li ho vol impedir” Ricard Ruiz a Time Out: Cinc raons per llegir Noel et Busca. El ritme addictiu: Vet aquí, ara sí, un thriller frenètic. Juvenil, tèrbol i addictiu malgrat els presumptes tòpics inicials (un accident, amnèsia, drogues), el llibre del figuerenc Burgas és pura tècnica: el page turner funciona perquè està pensat al mil•límetre, però també i sobretot… perquè no es nota. Joan Portell al Faristol: La novel·la suposa un canvi de registre en l’obra juvenil d’Àngel Burgas, però té en comú amb altres obres seves la predilecció per personatges marginals o marginats. Un thriller realment inquietant, construït sense fissures i sense concessions. El tractament que dóna la tema, lluny de despertar la morbositat, porta a la reflexió. Una novel•la juvenil que haurien de llegir els adults. Lluís Llort al Punt Avui: Noel et busca (…) té un fons que vol gratar les fibres sensibles de zones del cervell que contenen elements gairebé tabús, com ara la capacitat que podem tenir, o no, de matar. Un entramat de molts altres temes de gruix conformen l’obra, com ara les vel·leïtats de la memòria i com ens sentim sense, com mirem de reconstruir el passat desaparegut, i també sentiments com ara la culpa, la set de vanjança, la por, l’angoixa, el penediment i el dret a rebre o concedir el perdó (…) i la identitat, un altre dels temes importants que toca Burgas en aquest thriller psicològic elegant.
La invitació a la lectura 