guix

by

«Per menjar-te millor!» a la revista Guix

L’escola pot tenir un impacte gran en com els infants entenen l’alimentació saludable. La majora d’ells fan ús del menjador escolar i si s’aposta per una cuina mediterrània, de proximitat, equilibrada, també s’està apostant per la salut. Si a les aules o a la biblioteca escolar es reforça el coneixement del que mengem, mitjançant llibres informatius o de ficció, els beneficis seran múltiples i evidents.

A la revista Guix número 508 del mes de març parlem de literatura i alimentació saludable i proposem alguns títols que ens semblen particularment reeixits.

Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat.

Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:

Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.

Igualment, la periodista Esther Vivas, autora de El negocio de la comida insisteix en que hem de ser capaços de tenir sobirania alimentaria per “decidir què mengem, d’on ve el que mengem, en quines condicions s’ha elaborat i si està lliure de transgènics.”

El menjador escolar acull un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut.

Paral·lelament, si a les aules es reforcen els aprenentatges adquirits al menjador i s’ensenya als infants que un model d’alimentació més sostenible i saludable ajuda a reduir l’impacte en les emissions de l’efecte hivernacle, causant directe del canvi climàtic, estem anant en la bona direcció.

L’escola és un bon lloc per afavorir ells bons costum alimentaris i, en aquest sentit, programar accions que ajudin a conèixer com es pot avançar cap a un model alimentari més ecològic i saludable, permet que els infants entenguin que cal anar fent petits canvis per viure millor.

Programar visites a granges per veure com funciona el procés d’elaboració del menjar, analitzar què diuen les etiquetes dels productes que consumim, conèixer que un terç del que es produeix va a parar a les escombraries i que amb aquest terç s’acabaria la fam al món, són accions pedagògiques que van en el camí de tornar-nos a connectar amb la terra i ser actors de la revolució alimentària pendent.

Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció. A l’article de la revista GUIX en presentem uns quants.

També trobareu altres articles que us poden anar bé en el vostre dia a dia a l’escola. Us deixo l’índex, a continuació:

by

«La inclusió en la literatura infantil» a la revista GUIX

A la majoria de grups classe hi ha alumnes amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, de l’amic, del veí, de la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Però, l’escola actual, és inclusiva? Al nostre país, l’escola és obligatòria per a tots els infants. Sortosament, des de fa molts anys. Pel que fa als nois i noies amb alguna dificultat, els suports que han anat oferint les administracions educatives han anat variant de model, també des de l’administració sanitària. Segur que us sonen paraules com rehabilitació, integració, aules d’educació especial, Usee, Siei, etc. En general, són avenços i millores encaminades a que l’escola sigui plenament inclusiva i, de retruc, beneficiï a tothom, independentment de la seva realitat personal, social o territorial.

La idea d’escola inclusiva té com a objectiu que tots els alumnes desenvolupin el seu potencial al màxim. A més, els mestres hem comprovat que els infants amb necessitats educatives especials en surten beneficiats quan estan integrats a l’aula ordinària. Els altres nois i noies no veuen ressentida la seva qualitat d’aprenentatge, i adquireixen valors vinculats a la tolerància i la capacitat d’integració. Tots els alumnes en resulten beneficiats.

Mirant al futur, dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, ens fixem en el quart dedicat a l’àmbit de l’educació que pretén “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. S’insisteix en el concepte d’inclusió i afegim que tothom pot contribuir a que l’escola sigui més inclusiva i per això, cal parlar-ne a classe per garantir un clima escolar no discriminatori, respectant la diversitat, les necessitats i les capacitats de cada alumne.

És relativament senzill saber si la nostra escola és inclusiva o no. Només cal analitzar les mesures que la fan possible, com l’establiment d’un equip format per diferents professionals de suport als alumnes, el funcionament d’una aula d’acollida per als alumnes nouvinguts, l’ajuda que es proporciona a l’alumnat amb mobilitat reduïda (acollida a l’escola, acompanyament durant les sortides escolars), etc.

En l’article que publiquem a la GUIX (AULA, en castellà) núm. 504 de novembre de 2023 en parlem de tot plegat i presentem alguns llibres que tracten o inclouen protagonistes amb dificultats físiques o psíquiques, amb representacions positives. Hem titulat l’article com a Somiant amb el veloç Impala i el salvatge Mustang co ma homenatge personal al gran Gonzalo Moure, autor de “La meva Guia, el meu Capità”.

L’escola és, en teoria, inclusiva però encara ens queda molt de camí perquè aquest ideal esdevingui realitat. Una manera d’entendre com són els companys amb dificultats és parlar-ne i, en aquest sentit, la literatura infantil i juvenil és una bona aliada per aconseguir-ho.

by

«Son Guku entra a l’aula» a la revista GUIX

El manga és un gènere literari que, fins ara, no ha gaudit d’acceptació entre les mestres. Hi ha qui veu les històries massa violentes, d’altres hi troben un excés de sexualitat i també hi ha qui els considera ximples. En canvi, altres mestres han vist les possibilitats literàries d’aquests còmics, els han potenciat i han copsat l’èxit que tenen entre els nois i noies, fins al punt que són una porta d’entrada meravellosa a la lectura.

El diccionari de la RAE defineix el manga como a «Còmic d’origen japonès». És una definició senzilla que fa uns anys potser tenia sentit però, actualment, els còmics manga són molt més perquè tenen orígens diversos i, de fet, a casa nostra i a la resta d’Europa tenim grans creadors de còmics manga.

Els manga són una indústria editorial que mou molts diners i, si ho sumem als ingressos que generen els “anime”, els còmics que han fet el salt a la pantalla, el seu èxit entre tota mena de públic és extraordinari.

D’altra banda, si ens atenem a les dades dels préstecs de documents que es produeixen a les biblioteques públiques, quedem sorpresos en comprovar el boom que està suposant l’augment imparable d’aquests còmics. La sèrie “Naruto” (73 volums), per exemple, encapçala, de llarg, els documents més prestats.

Mentrestant, a l’escola, què passa? Ens trobem que els nois i noies, sobretot de cicle superior, coneixen i segueixen les aventures d’aquests herois de paper, però entre les mestres encara hi ha certa reticència a posar-los damunt la taula, adduint desconeixement, un excés de temes violents, missatges poc adequats, etc. És així? Són tots els “manga” rebutjables?

Com a mestres, si volem establir un vincle lector amb els nostres alumnes, hauríem de ser, nosaltres també, lectors de manga i així poder orientar-los sobre què és violent, poc adequat o allunyat de la nostra realitat, i quins valors positius trobem en determinat personatge. D’aquesta manera evitarem que es trobin amb temes més durs, per als que encara no estan preparats, com assetjaments, insinuacions sexuals, baralles violentes, etc. A més, si llegim el que circula per sota les taules, podrem opinar i desdramatitzar alguns temes sensibles que apareixen, com la solitud o la mort.

D’aquest tema en parlem a la revista GUIX 502 de setembre de 2023 (AULA en castellà) i recomanem alguns títols per als diferents cicle d’educació primària.

by

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.

by

«Una invitació a viatjar amb els llibres», a la revista GUIX

Su vida había sido solamente una sucesión de días y viajes iguales, como los vagones de un tren: pero más allá de esas ventanillas, tal vez, había otra realidad. Por eso dicen que es peligroso asomarse.

La cita que encapçala l’article de la revista Guix del mes de març pertany a un llibre que forma part d’allò que s’anomena literatura fantàstica. «La hora azul» és un relat de viatges però també hi ha un viatge oníric que comença quan el protagonista, un home normal, col·leccionista de segells, puja al tren i troba un llibre al compartiment del vagó on s’acomoda. El llibre és un diari personal escrit dos cents anys abans per una noia jove anomenada Hortense. Quan l’obre i comença a llegir es produeix una metamorfosi estranya perquè a través del vidre de la finestra apareixen paisatges romàntics de muntanyes, núvols, arbres i cascades que tenen a veure amb el relat de la noia. Mentre el tren avança, l’home llegeix i descobreix una intriga amorosa i nosaltres, els lectors, anem seguint encuriosits aquest viatge gràcies a la relació entre text i imatges.

Un altre llibre que uneix somni i viatge és «Vuelo libre» de David Wiesner, un àlbum sense paraules on un infant se’n va a dormir i el somni el porta a viatjar per un món similar al del llibre que llegia mentre s’adormia. Somia una aventura llunyana on hi ha palaus, castells, boscos, dracs, criatures estranyes, peces d’escacs que parlen, etc. Recorda els viatges de Gulliver. Com és previsible, el viatge del noi acaba amb el retorn a la seguretat de la seva habitació.

I encara un tercer, «Imagina» d’Aaron Becker comença quan una nena obre una porta misteriosa que ens permet descobrir llocs increïbles. Aquí, el viatge porta la protagonista a un espai inversemblant on viu peripècies que ens remeten a altres obres formidables de la literatura infantil com el viatge en tren de «L’Exprés Polar» o la catifa voladora d’Aladí i la llàntia meravellosa, per exemple.

Els viatges són un dels temes que es remunten als orígens de la literatura i per això trobem tantíssims llibres que el tracten. Per citar-ne tres dels més coneguts, penseu en «Alícia en terra de meravelles», «Allà on viuen els monstres» o els «Viatges extraordinaris» de Jules Verne.

Viatjar és una activitat força usual i les persones ens movem d’un lloc a un altre per diferents motius. Viatgem per conèixer altres realitats, buscant un millor clima, fugint de les guerres, allunyant-nos de les ciutats a la recerca de la natura i la llibertat, pel plaer de l’aventura o per trobar-nos a nosaltres mateixos. Des de fa més de dos milions d’anys hem estat nòmades i no va ser fins que vam descobrir l’agricultura que vam esdevenir sedentaris.

També viatgem mentalment, gràcies a la lectura. Busquem conèixer llocs exòtics, saber dels perills i les belleses que hi ha en altres indrets. Ens complau agafar un llibre i explorar altres mons, reals o imaginaris, propers o allunyats, fantàstics o de ciència ficció; la qüestió és descobrir per conèixer-nos, també, a nosaltres mateixos. Evasió o exploració d’altres mons, la literatura de viatges ens permet abastar múltiples enfocaments de la nostra pròpia vida i alhora ens ofereix models on emmirallar-nos per créixer. Àlbums il·lustrats, llibres de coneixements, novel·les iniciàtiques, d’aventures o de colles, còmics, novel·les gràfiques, etc. tracten totes les possibilitats que els viatges ens faciliten.

De viatges i aventures va l’article que hem publicat al número 497 de la revista GUIX (en castellà a la 324 d’AULA) on també citem algunes bones lectures que estan relacionades amb la geografia, la fauna, els costums, les creences, l’alimentació, les matemàtiques, etc. Només es tracta d’obrir el llibre per la primera pàgina, com qui obre una finestra i es deixa sorprendre per les meravelles que hi ha a l’altra banda. De fet, aquestes finestres són reversibles i en obrir-les també ens coneixerem millor a nosaltres mateixos.

A la mateixa revista he tingut el goig de col·laborar amb la Maria del Mar Lluelles i les quatres escoles que presenten experiències relacionades amb els ODS i la Carta de la Terra. En parlarem en una propera entrada al blog.

by

El boom dels llibres de no-ficció

Al còmic “Les XII proves d’Astèrix” l’heroi gal s’ha d’enfrontar a Kermes el persa, un llançador de javelina molt fort, un campió que ha aconseguit que el seu artefacte travessi mars i oceans. A les il·lustracions, Uderzo hi dibuixa un personatge amb un braç molt més desenvolupat que l’altre i això provoca que ens preguntem si l’Astèrix podrà vèncer aquest superatleta. És una imatge metafòrica que ens serveix per demanar-nos, també, què convé llegir més: llibres de ficció o llibres de no-ficció?

La resposta seria clara, perquè apostem, sobretot, per llegir, llegir el que sigui, llegir en llibertat. Volem que sigui l’infant qui triï, i és feina dels mestres oferir-li un ventall ampli de tota mena de documents perquè tingui l’oportunitat d’escollir allò que li interessi, que pugui aprofundir en els seus temes preferits i gaudir amb nous coneixements, ja siguin informacions pràctiques, poemes, aventures o còmics.

Entre els hàbits lectors dels infants es constata que, en general, llegeixen més obres de ficció que no pas informatives. La tendència, però, està canviant i, amb les noves maneres de fer a les escoles, els textos de coneixement estan substituint els tradicionals llibres de text. Els nois i les noies descobreixen que poden ser de bon llegir.

De llibres de coneixements o no-ficció en parlem a la revista GUIX núm. 494 de novembre de 2022. També ho podeu llegir en castellà a AULA núm 321.

A la mateixa revista GUIX, m’ha agradat llegir l’article de les estimades companyes del Moviment Educatiu de l’Alt Camp (MEAC) on expliquen la seva peripècia des que van néixer per incrementar i incentivar les activitats de formació i reflexió. El seu objectiu és clar: enriquir pedagògicament el territori tot compartint experiències mitjançant l’enxarxament de la comunitat educativa.

De mica en mica, el moviment ha anat trobant el seu lloc i va destacant per les activitats proposades, que gaudeixen de molt bona acollida. Des del primer moment vam pretendre que el MEAC fos un moviment estructurat i que rebés el reconeixement que mereixia. Felicitats per l’article, meaqueres!

by

Any 2022 després de Crist. Tota l’escola llegeix còmics… Tota? No!

A la revista GUIX trobareu un article on presento algunes reflexions sobre els còmics a l’escola i també explico algunes accions pràctiques que podem realitzar fàcilment.

Els mestres que usen els còmics com a suport didàctic saben com s’entusiasmen els infants i com resulten d’útils en qualsevol projecte que es construeixi, ja sigui de ciència, d’història o d’art. Però aquests mestres encara en són pocs i tenen en comú el coneixement del món dels còmics gràcies a la seva passió individual.

La realitat és que malgrat que al currículum llegim que els nois de cicle superior han de «escriure textos de gèneres diversos i en diferents formats (contes, poemes, còmics, diaris personals, notícies…) amb coherència, cohesió i correcció lingüística i amb riquesa de llenguatge, partint del procés de pensar, escriure o elaborar i revisar» l’ús que se’n fa als centres és encara limitat i potser hi té a veure l’absència d’una biblioteca escolar dotada d’aquests materials, entre altres factors.

A l’article, també recordo que els còmics tenen molts punts en comú amb el cinema perquè comparteixen la importància que es dona a la imatge. En el cas del cinema es tracta d’una imatge en moviment i en el cas del còmic és l’intent de reproduir un moviment. També parteixen de la idea que cal fer un guió previ a la plasmació en imatges.

La lectura de còmics mescla text i imatge i estimula la capacitat d’anàlisis, les habilitats de síntesis, de desxifrar allò que l’autor ens vol explicar, de reforç de la reflexió sobre els judicis de valor que ens transmet la historieta. És com si ajuntéssim la novel·la amb la pintura. Els mestres que empren els còmics com a impulsors de projectes saben com es converteix en una veritable eina pedagògica, capaç d’activar la imaginació.

Els còmics són uns companys ideals en l’aprenentatge de la lectura, són un univers tranquil on l’infant troba els seus herois estimats i viu situacions conegudes, àlbum rere àlbum. Per això aportar perquè els còmics entrin a les escoles, s’aposti per la formació dels mestres, es creïn clubs de lectura i ocupin un lloc principal a l’aula, és una bona inversió.

Podeu llegir tot el text a la revista GUIX 492 del mes de setembre i també a la revista AULA en castellà.

by

Literatura a primària: Un monogràfic a la revista GUIX (AULA)

Si esteu subscrit a la revista GUIX haureu notat amb alegria el nou format i el nou gramatge de les pàgines. Quin luxe! Semblen llibres, talment.

Aquest mes de març he tingut la sort de coordinar el monogràfic “A fons” sota l’epígraf “literatura a primària” i recordant com n’és de necessària la literatura crítica. Presentem quatre experiències de quatre escoles de diversa tipologia.

La idea que acompanya aquest «A fons» és mirar al futur i veure que els infants i joves que ara tenim hauran de fer front a les exigències de la vida del segle XXI. Per tant, l’escola s’ha de preocupar per ensenyar-los a pensar críticament, alimentar la seva necessitat d’aprenentatge, proporcionar recursos, fomentar la creativitat, establir un clima de confiança educatiu i desenvolupar mecanismes per absorbir nous coneixements, conscients que ara mateix ningú no sap amb què es trobaran, quines feines hauran de realitzar ni amb qui s’hauran de relacionar.

És arriscat preveure per on es mourà el món de la literatura en un futur proper però si fem cas dels indicadors s’intueixen alguns moviments, el més significatiu dels quals hauria de ser la remuntada de l’ús de les biblioteques escolars, una peça clau que ha estat força abandonada i ha arribat a uns nivells de degradació notables. S’entén fàcilment per l’abandonament que els organismes responsables fan de les seves pròpies normatives, passen pàgina i obliden sorprenentment el que promulguen, entre d’altres, la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) que ens recorda que un llibre afegeix vida a la vida i que cal fer una aposta ferma i decidida per una educació humanística i amb valors.

Potser, els temps que vindran seran millors. Posats a somiar, la literatura serà més ben valorada, als telenotícies hi haurà una secció cultural on el llibre tingui presència, els autors de literatura infantil i juvenil podran viure de la seva obra i quan es passin proves de lectura als nostres alumnes, comprovarem com són capaços de comprendre el que s’amaga entre línies i d’inferir el que l’autor ens vol dir perquè serà senyal que són millors lectors, més crítics i més savis. Somnis, potser només son somnis, però els somnis i les utopies deixen de ser-ho quan s’aconsegueixen, i estem convençuts que empenyent tots una mica i alhora ho podem fer realitat.

En aquesta revista hi trobareu experiències formidables de centres educatius que fan una aposta clara per la literatura com a eix de la vida escolar. Cadascuna de les experiències presenta activitats diferents, però si les llegiu amb deteniment veureu que tenen en comú una mirada similar. Per exemple, la mirada violeta que ens presenta l’Ana Merino amb les accions que promou amb els alumnes i on la promoció dels valors socials i cooperatius hi és ben present.

Els clubs de lectura dels «Tusitalas» sota la coordinació de la Bea Maceda, basats en l’escolta respectuosa de les opinions dels altres.

Les sinèrgies que aconsegueixen crear llegint en veu alta les companyes del col·legi Badalonès i que ens recorden el que defensava George Jean sobre l’oralitat i el poder de la paraula.

I la magnífica experiència de Cassà Municipi Lector que resumeix de manera excel·lent en Jordi Dausà i ens fa pensar en aquella obra de Lope de Vega on anaven tots a una.

Totes les accions que ens comenten, són assumibles des d’altres centres educatius i només cal una mica d’allò del que anem tan sobrats els mestres: entusiasme.

Ho podeu llegir al GUIX núm, 486 de març (AULA en castellà).

by

Quan la poesia entra a l’aula

Quan la poesia entra a l’aula sempre genera emocions. De vegades, ho fa a través de la paraula dita, recitada, i té a veure amb l’oralitat i la musicalitat. En altres ocasions, arriba amb la lectura d’un poema que no necessàriament ha de ser comprés de la mateixa manera per tots els infants, perquè la poesia té aquesta capacitat de generar interpretacions divergents segons el bagatge de cadascú. També entra a través de la mirada d’un poema il·lustrat, d’unes imatges que comporten una forma particular de lectura on tenen importància l’estètica o els paral·lelismes amb el text.

Avui és el dia mundial de la poesia i està bé que ho recordem perquè a l’escola pot ser un mitjà estimulant si es donen un parell de condicions:

En primer lloc, cal que el contacte amb la poesia no sigui esporàdic, cal que hi hagi una continuïtat, que sigui habitual. Segons el moment evolutiu dels infants, hi ha poemes adients per a tots ells.

Primer hi ha la poesia que senten els nadons. Són les cançonetes de falda, les moixaines que li fa la mare, els rodolins, els batecs del cor. (Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest fa les sopes,…) cançonetes per anar a dormir (Son, soneta, vine aquí, a la vora del coixí, quan la soneta vindrà, el (nom) s’adormirà), per conèixer el propi cos (Ball manetes, toca galtetes, toca-les tu, que les tens boniquetes…)
Després hi ha la poesia que coneixen al pati de l’escola, quan salten a la corda, quan han de triar els equips, etc.:
Una plata d’enciam, ben amanida…
Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat…
La gallina ponicana poni un ou cada setmana…

I per a cicle superior hi ha la música. Els infants coneixen una pila de cançons, les canten, i sovint són poemes. Només cal escoltar amb ells als seus cantautors preferits i posar sobre la taula les lletres per comentar-les. També podeu presentar alguns rapers que fan poemes combatius, feministes, de denúncia social i, depenent de la zona on esteu, teniu al vostre abast una mina en el folklore local. Per exemple, el projecte «Corranda» a les terres gironines, les «Albades» a València, «Ses Patacades» a Cadaqués, les «Jotes» de l’Ebre, etc.

En segon lloc, que el mestre tingui sensibilitat i sigui capaç de transmetre passió als seus alumnes. Que estigui al dia dels nous corrents poètics i conegui les novetats editorials. Si aconsegueix que a l’aula hi hagi un bon clima basat en la confiança i en la qualitat de les relacions, serà més fàcil. És funció seva posar-los en situació. Si ha previst tenir alguns poemes penjats a les parets i si el clima és favorable, estarà en disposició d’extreure dels alumnes la seva capacitat poètica, de permetre’ls expressar les seves sensibilitats a través d’un codi diferent, disposats i estimulats per practicar jocs amb paraules, sonoritats, metàfores i associacions inversemblants. Es tracta d’incloure la poesia a l’aula de manera vivencial, vital, entrant al fascinant món de la poesia, però per la porta gran, com qui va al teatre, ben mudats, disposats a gaudir d’un temps que ens canviarà la mirada de tot allò que ens envolta, però també la mirada que tenim de nosaltres mateixos. Poden entrar a través del joc, exercitant la lectura dels bells poemes que trobareu als poemaris, escrivint de manera individual o col·lectiva, emprant els sentits. Val la pena.

Avui és el dia mundial de la poesia i coincidències de la vida (o no) a la revista GUIX acaba de publicar-se un article on parlo de tot plegat i de com “jugar amb la poesia”, i també “sentir”, “escriure” i “llegir la poesia”. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la GUIX de març (número 486).

Si puc
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater

by

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
—Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano
però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!