by

En Raül Castillo, il·lustrador

La imatge que encapçalarà aquest any el blog és obra d’en Raül Castillo, il·lustrador del conte «El senglar té singlot».
En Raül viu al Baix Empordà i explica que des de ben petit li agradava dibuixar i que va estudiar Belles Arts i va fer cursos de còmic a l’escola Joso.
He tingut l’oportunitat de conèixer-lo gràcies al projecte «AcompanyArt» que té com a objectiu principal humanitzar la sanitat i on en Raül va crear el personatge principal, l’Aloa, que simbolitza tot allò que d’humanitat tenim les persones que ens dediquem a tenir cura dels infants, a l’escola, al centre d’atenció primària, a la família, entre els veïns, als esplais, etc.
En Raül diu que «l’art (en tots els sentits) pot curar o ser-ne un catalitzador important, perquè l’art estimula les capacitats pròpies de l’individu, desenvolupa la seva creativitat i expressió individual com a mitjà per aconseguir millorar a escala personal. L’art permet projectar conflictes interns i, per tant, ofereix la possibilitat de poder-los resoldre» i opina que tota persona és capaç de ser creativa i és en aquesta possibilitat de crear on els experts asseguren que resideix la gran força terapèutica de l’art.

Durant l’any 2019 ens hem anat veient per donar forma al text i a les imatges del conte. Em consta que hi ha dedicat moltíssimes hores de manera desinteressada al projecte i, per això, s’ha guanyat l’admiració de tot l’equip.

 

Una de les coses més curioses que he vist del seu treball és comprovar com els primers esbossos els fa amb bolígraf BIC directament sobre qualsevol paper. Prova i torna a provar fins que troba allò que li agrada. Després ho escaneja i ho passa a l’ordinador on acaba el procés d’acolorir les imatges i quadrar les escenes.

Quina sort haver-lo conegut!

by

«La mare i el mar», una història real de sirenes coreanes

Llegim per entretenir-nos, emocionar-nos i sobretot per conèixer altres vides. De vegades cauen a les nostres mans llibres que ens mostren persones que estan a milions d’anys llum de nosaltres, sobretot per com viuen, quina filosofia els acompanya i com estimen el lloc on han nascut. M’ha passat recentment amb «Si’ahl / Ted Perry: Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble» i sobretot amb «La mare i el mar».
En aquest àlbum il·lustrat per l’Eva Armisén i l’adaptació d’en Santi Balmes he conegut a unes dones increïbles, les haenyeo, dones del mar coreanes que viuen a l’illa de Jeju i amb una història que ve de molt lluny i resulta modèlica, ara que tant es parla de canvi climàtic, contaminació i respecte a la natura. Faríem bé d’aprendre una miqueta de la seva manera d’entendre la relació de les persones amb la natura.

«La mare i el mar» ens presenta la història de tres generacions d’haenyeo: Una filla, la seva mare i l’àvia. La mare i les seves companyes es preparen cada dia per anar al mar: S’equipen amb aletes per nedar, ulleres per bussejar, un cinturó de llastre per submergir-se i una xarxa per guardar la seva pesca. Aquestes dones bussegen el fons marí, on atrapen pops, recullen algues i pesquen marisc. Les haenyeo practiquen una tècnica mil·lenària de busseig mitjançant la qual se submergeixen sense bombones d’oxigen.
L’àvia d’aquesta família també és una haenyeo. La seva xarxa sempre està més plena que la de la mare, i és que moltes haenyeo són dones grans i experimentades que ensenyen a les més joves.

Un dia, la mare va intentar atrapar una orella de mar molt gran, però es va quedar sense aire als pulmons. L’àvia la va rescatar i li va oferir una valuosa lliçó: el mar no perdona la cobdícia humana, i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua, pots morir. Les haenyeo han fet una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites. D’aquesta forma, coexisteixen amb el medi ambient, respectant i cuidant l’ecosistema com si fos el seu propi jardí.
Les haenyeo són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des del 2016.
«La mare i el mar» és un llibre per a educació primària i secundària perquè té moltes lectures i permet aprofundir en la vida i cultura d’aquesta dones extraordinàries.

Vaig conèixer aquest llibre gràcies a la passió amb que em va explicar la seva peripècia l’Eva Armisén a qui coneixia de les col·laboracions amb la revista Catorze i els llibres de poemes i cançons escrits i il·lustrats en equip amb en Marc Parrot.

Amb l’Eva Armisén

L’autora és la Heeyoung Ko, una directora de cine sud-coreana que va dirigir el documental Breathing Underwater, que dóna a conèixer l’exemplar vida d’aquesta comunitat de dones.
Només cal que feu una cerca a internet i allà hi trobareu unes fotos que us emocionaran i si teniu una mica de curiositat, llegiu sobre aquestes dones i el cap us bullirà de pensaments, idees i reflexions sobre què fem i on anem.

LES DADES:
Títol: La mare i el mar
Autora: Heeyoung Ko
Il·lustracions: Eva Armisén
Adaptació: Santi Balmes
Editorial: Principal dels Llibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

by

El moviment de renovació pedagògica de la República a “L’ofici d’educar”

Ahir es va emetre el darrer programa del 2019 de “L’ofici d’educar“. Va ser un programa que agradarà als mestres, especialment, perquè va estar dedicat a recordar una bona època pel que fa a la renovació pedagògica. Es va fer un salt al passat per conèixer els mestres de la República. Pels que es pensen que la innovació pedagògica és cosa d’ara, durant la República i uns anys abans, va néixer un moviment pedagògic no uniforme que volia transformar la societat a través de l’educació; un període que s’ha qualificat com «la República dels mestres» i l’edat d’or de la pedagogia catalana; una autèntica revolució estroncada per la Guerra Civil.

Però, com va ser aquella Escola Nova? Quins pedagogs la van inspirar? I com en van sortir beneficiats els alumnes i la societat? Si voleu tenir-ne coneixement només cal que escolteu el podcast del programa AQUÍ

L’escriptor Raimon Portell i l’historiador Salomó Marquès, autors d’«Els mestres de la República» fan les seves encertades reflexions i ens il·luminen sobre aspectes que no coneixíem. També intervé la Pilar Pérez Lozano, directora del documental «Las maestras de la República», Premi Goya al millor documental el 2014.Vaig presentar el llibre «Fill de rojo» un àlbum amb text d’en Joan Portell i il·lustracions de l’Ignasi Blanch que explica una historia en un poblet qualsevol de Catalunya els anys posteriors a l’acabament de la Guerra Civil. Ho podeu sentir AQUÍ

L’ofici d’educar és un programa que podeu seguir els diumenges al matí però si us els perdeu, sempre queden arxivats al web de Catalunya Ràdio. Són uns programes formidables.

by

De vacances amb l’escarabat, les tres formigues, el grill, el centpeus, la papallona i la llagosta

Arriben les vacances i és un bon moment d’anar de viatge amb l’escarabat i tota la seva troupe.
Fa un parell d’anys vam referenciar “Escarabajo en compañía”. Ara volem comentar el segon títol de la sèrie d’aquests insectes entranyables que en Pep Bruno i la Rocío Martínez situen de camí a casa de la llagosta que els espera per gaudir de les vacances, més o menys com estem esperant molts de nosaltres aquests dies.
“Escarabajo de vacaciones” situa l’escenari en un viatge que ha de fer l’escarabat amb els seus amics fins a la casa de la llagosta. Amb el grill, el centpeus i les tres formigues inicien un periple des de casa de l’escarabat fins a l’hort que hi ha al final de la vall, a tocar d’un petit rierol. Pel camí trobaran a la papallona, un nou insecte que s’ajuntarà a l’expedició i amb el que compartiran diferents aventures.
El relat està estructurat en cinc capítols que convé llegir seguint l’ordre natural per fer-lo més entenedor. Segueix l’estil “arnoldlobelià” de l’anterior i resulta delicat i entranyable en les converses dels insectes.


Les il·lustracions de la Rocío, molt acolorides, combinen plans panoràmics que ens fan veure la menudesa d’aquestes bestioletes, amb primers plans que ens acosten als detalls que convé mirar i remirar. Hi ha també una mena de joc “buscant a Wally” que consisteix en trobar qui fa les fotografies de l’àlbum. Les veiem a la darrera pàgina i ens obliga a tornar a mirar les il·lustracions.
Un bon relat per als infants de cicle inicial, poètic i que ens convida a conèixer la fauna que tenim al nostre voltant.
Per saber-ne més, podeu entrar al blog d’en Pep Bruno. Hi trobareu anècdotes de com es va gestar aquest llibre.

LES DADES:
Títol: Escarabajo de vacaciones
Autor: Pep Bruno
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 80
Barcelona, 2019
Podeu veure l’issuu que ha preparat l’editorial AQUÍ

by

Blackout, poesia amagada

La pel·lícula «70 binladens» narra el robatori, amb ostatges, d’una entitat bancària. Una de les dones que pateix el segrest troba la manera de comunicar-se amb la policia sense que se n’adonin els lladres. Ho fa mitjançant un codi ocult en els missatges que envia com a interlocutora dels malfactors. És una astúcia digna de les novel·les d’Edgar Allan Poe i que es fa servir al Blackout Poetry.
El «Blackout» és una manera molt senzilla de crear un poema partint d’un text escrit (article de diari o revista, fotocòpia d’una pàgina de llibre) i seguint unes instruccions concretes.
La idea és aprofitar algunes de les paraules que hi ha en el text i fer brollar el poema que s’hi amaga. No cal llegir amb deteniment, només triar una paraula que ens agradi i que estigui carregada de significat.
Aquesta paraula triada serà l’àncora on pivotarà el poema. S’encercla i s’anota en un full apart.
Després es van encerclant i anotant les paraules que es vulguin emprar. Es recomana no encerclar tres paraules seguides. L’atzar és part de la diversió.
Quan tinguem les paraules triades, es llegeixen i, si cal, es busquen lletres o connectors (“de”, “i”, “la”) i també s’encerclen.
Amb el poema elaborat, toca agafar el retolador, pinzell o bolígraf negre i emmascarar o tapar tot el que no forma part del poema. És el moment més divertit i s’agraeix una mica de música relaxant.
D’aquest recurs en parlem a la revista GUIX núm. 462 (en castellà, AULA) d’aquest mes de desembre, a la secció «viure l’escriptura». Estic força content de les aportacions de les companyes i companys que han col·laborat durant aquest any. A l’editorial, em consta que també i per això ens han demanat que continuem oferint idees per encomanar el gust d’escriure. De moment, ja tenim confirmat un article escrit per un conserge, un altre per un poeta, el següent per una bibliotecària i encara algunes mestres s’han ofert a compartir les seves experiències. Si us animeu, les pàgines de la revista estan obertes a les vostres col·laboracions.

by

El senglar té singlot, un conte hospitalari

AcompanyArt és una entitat sense ànim de lucre que sota el lema «Fem que la nostra sanitat creixi en humanitat», intenta promoure una atenció pediàtrica més amable, posar en contacte el món escolar amb el sanitari, estimular el coneixement dels hàbits que permeten una vida més saludable i oferir a les famílies idees i recursos per acompanyar de manera tranquil·la la visita al centre mèdic, entre altres objectius.
Una de les accions que proposen és la creació de narracions que ajudin els nens i joves a conèixer i empatitzar amb el personal mèdic que els atén en les seves visites ordinàries al Centre d’Atenció Primària.

He tingut la sort de poder compartir durant aquest any el projecte de creació d’un dels contes (adreçat a infants de cicle infantil i inicial) sobre un petit senglar al que la visita al CAP li causa cert temor.


«El senglar té singlot» explica com són algunes de les àrees d’un centre mèdic i els procediments que se segueixen en la visita (perquè cal vacunar-se, els beneficis de menjar fruita, com guarir un refredat, etc.) Es tracta que l’infant lector connecti amb les seves pròpies emocions, obri la ment i el pensament a unes experiències que l’ajudin a afrontar la situació no sempre agradable que suposa la visita a cal metge.
El conte es complementa amb quaderns d’activitats, jocs de cartes específics, ninots manipulables, cançons sobre els personatges de les històries, etc., que estan en procés d’edició i difusió.
El projecte està en fase de desenvolupament i encara no podem oferir resultats avaluables. Ens caldrà més temps per comprovar la seva eficàcia, però segons l’experiència de les «Child Life Specialist» americanes i en les pràctiques dels centres experimentals en els quals s’ha iniciat el projecte, podem entreveure que anem en la bona direcció.
El «corpore sano» que preconitzava Juvenal continua tenint sentit i amb iniciatives que apostin per una «mens sana» farem un país millor.

El conte el presentarem a la biblioteca de Palafrugell el dia 29 de gener de 2020. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: El senglar té singlot
Text: Laura Lagunas i Jaume Centelles
Il·lustracions: Raúl Castillo
Editorial: LluNNa
Pàgines: 36
ISBN: 9788494667855
Barcelona, 2019

by

Jakop, el niño más rico del mundo

Aquest llibre explica un fet en la vida d’en Jakob, un nen que viu amb el seu pare, arquitecte de prestigi. Al nen li agrada molt el futbol i el relat està farcit d’anècdotes que alguns recordareu com la del porter de Colòmbia, René Higuita, que en certa ocasió va fer una aturada mítica que es va batejar com a “l’escorpí”. Bé, només cal fixar-se en la portada i veureu el noi amb una samarreta d’un equip de futbol que podria ser de l’Atlètic de Bilbao. No ho acabo d’entendre del tot perquè a la versió original alemanya el noi llueix una del Bayern de Munic. No té més importància.

La novel·la està ben escrita. L’autor posa en boca del noi, en primera persona, com transcorren els dies anteriors i posteriors a Halloween i com es lamenta que el seu pare no té temps per compartir. Aquest és el tema del relat, el poc temps que alguns pares i mares dediquen a jugar amb els fills.
Hi ha altres personatges en la vida d’en Jakop. L’àvia n’és una. I l’Ayasha i el seu fill, en Bassam, nouvinguts al país, són els altres.

Un dia, pare i fill van d’excursió a la casa gran a la vora del bosc i en tornar troben que la seva casa està buida. Tot ha desaparegut: els mobles súper moderns, l’ordinador, la nevera, totes les joguines! Fins i tot el llibre d’en Jakob sobre la Copa del Món de futbol. Els lladregots han vingut amb un camió i han arrasat amb tot. Bé, els queda una pilota de futbol que estava al jardí i una tenda de campanya…

Després dels atestats de la policia i de les investigacions pertinents, es queden sols a la casa, a una casa massa gran. Què faran ara, on han de dormir? El pare d’en Jakob té una idea. Però això ja us ho podeu imaginar, oi?

Les imatges són entranyables i la història positiva. Potser hi ha massa temes mesclats però es una bona lectura per compartir, àgil i divertida. M’ha agradat. No sempre cal ser exigent ni extreure profit o moralines.

No puc estar-me de copiar una frase que m’ha portat bons records. Diu, cap al final:
Y entonces papá hizo algo bonito: acarició mi espalda.
Lectura recomanada per a infants a partir de set anys.

LES DADES:

Títol: El niño más rico del mundo
Autor: Markus Orths
Il·lustrador: Kerstin Meyer
Traductor: Lorenzo Rodríguez
Editorial: Lóguez
Pàgines: 80
Salamanca, 2019

 

by

En Thomas cria dracs


Us Imagineu que poguéssiu conrear dracs al vostre jardí? Doncs, és possible. O això sembla després de llegir aquesta divertida i tendra història sobre un nen, en Thomas, que descobreix una planta vella i estranya al fons del jardí de l’avi i s’endú a casa una curiosa fruita de l’arbre.
D’aquella fruita en surt un drac diminut! La planta és una pitahaya, anomenada «fruita de drac», i en Thomas té el seu propi drac, a qui posa de nom «Fulgor».
El nen aviat descobreix que la vida amb en Fulgor és molt divertida, però també molt imprevisible. Sí, els dracs són meravellosos, però també et calen foc al raspall de dents i et pengen els calçotets de l’antena de la tele. En Thomas ha d’aprendre a tenir cura d’en Fulgor, i de pressa. I després passa una cosa extraordinària: s’obren més fruites de l’arbre i en Thomas criarà dracs.
Aquest llibre forma part d’una trilogia que té força èxit a Anglaterra on els nens d’entre set i deu anys els llegeixen amb devoció. És el primer que s’ha traduït (bé, com acostuma a fer l’Anna Llisterri) al català.
Recorda l’arrancada dels llibres potterians de fa vint-i-cinc anys i té uns certs tocs d’un humor molt anglès, molt en la línia de Roald Dahl. Crec que tindrà recorregut.
Els de l’editorial Pagès, a més, adjunten una guia didàctica (que no he pogut descarregar, sniff) i que probablement aportarà idees per treballar-lo a l’aula.
La idea del llibre és fantàstica perquè l’autora, l’Andy Shepherd, interpel·la directament els infants: Qui no voldria criar un drac? Malgrat els embolics i problemes que li ocasionen al nen Thomas, tots voldríem tenir una bèstia com aquestes a casa, no?


El nen Thomas està molt ben descrit, la resta de personatges també són creïbles i cadascun d’ells ens envia diferents missatges. El pare és un amant de la música i està tot el dia enganxat als auriculars, la mare parla molt de pressa i la germana petita, de dos anys, superdivertida, ajuda al nen a mantenir en secret l’existència dels dracs. Bé, cal notar que encara no parla.
La història es complementa amb unes il·lustracions ben aconseguides en blanc i negre de la Sara Ogilvie (també ha il·lustrat contes de la Julia Donaldson) però és curiós que quan recordes el llibre veus les imatges acolorides.
Un llibre acollidor amb màgia, relacions familiars i amistats.
Recomanat per a cicle mitjà. Els infants poc lectors podran seguir la trama fàcilment.

LES DADES:
Títol: El nen que criava dracs
Autora: Andy Shepherd
Il·lustradora: Sara Ogilvie
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès
Col·lecció Nandibú +8 anys núm 10
Pàgines: 234
Lleida, 2019

Un vídeo de l’autora explicant el llibre:

 

by

La Caputxeta de Beatrix Potter il·lustrada per Helen Oxenbury

Es tracta d’una versió del popular conte de Perrault però passat pel sedàs de la prosa de l’autora Beatrix Potter que el va reescriure i ha quedat inèdit fins ara. Per a la seva publicació es va contactar amb una de les il·lustradores més conegudes, la Helen Oxenburty que ha fet un treball fantàstic recreant aquesta història.

La gràcia és que es centra en el costat fosc de la narració. El personatge principal és el llop i això li confereix suspens al final previsible i conegut…

—Però iaia, iaia… aquestes dents tan grans i blan…

Les imatges són poètiques i reflecteixen força bé el camp anglès i els personatges camperols que allà hi apareixen.
El guió és el que tothom coneix i probablement l’heu llegit i explicat a casa o a l’escola.

Faríeu bé en aconseguir un exemplar, ara que s’acosta Nadal, no sigui que us passi el que m’ha passa fa uns dies. Us explico.

A Brussel·les, a la llibreria “Le Wolf”, vaig veure un exemplar de la Caputxeta que coneixia. Em va fer il·lusió. Quan vaig preguntar el preu vaig caure de cul perquè en demanaven 45 euros. Impossible per a la meva butxaca. El llibre en qüestió és la Caputxeta de Warja Lavater, editada per Adrien Maeght l’any 1965. Una joia com aquest que comentem de la Beatrix Potter, el tipus de llibre que convé guardar i compartir amb els nens de la família, una i altra vegada.
Ah! La darrera imatge d’Oxenbury és espectacular.

Al web de l’editorial Joventut hi ha una entrada molt bonica que us enllaço; crec que us agradarà: https://www.editorialjuventud.es/ca/el-que-esta-en-cami/

A la selecció de Lectures recomandes l’hem situat al cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La Caputxeta vermella
Autora: Beatrix Potter
Il·lustradora: Helen Oxenbury
Traductora: Francesca Martínez
Editorial: Joventud
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

by

«Tot plegat semblava una broma», una novel·la valenta i ben construïda.

A les escoles usem diverses estratègies per intentar combatre l’assetjament però algunes s’han mostrat clarament insuficients o, directament, contraproduents. Per exemple, és habitual organitzar assemblees de classe on l’únic que s’aconsegueix és enviar un mossatge als alumnes que interpreten que el problema no és gaire rellevant.
Una altra tàctica habitual és animar a l’assetjat i la víctima a parlar del problema, cara a cara, o amb un mediador. Sembla una bona idea, però tampoc funciona i, fins i tot, hi ha psicòlegs que apunten que fa augmentar l’assetjament escolar.
Les dades que de tant en tant apareixen als mitjans escrits parlen de que, almenys un de cada quatre estudiants han estat assetjats. Són molts, i ens fa pensar què estem fent malament i com ho podem aturar.
Una de les activitats que sembla que funciona bé és promoure classes anti-assetjament i fer lectures que plantegen situacions on tothom es pot veure emmirallat.
En aquest sentit, el llibre de l’Anna Vilar resulta una bona eina. La narració està adreçada als infants a partir dels 12 anys i explica la història de l’Àlex, una noia que ha estat víctima dels insults i assetjaments d’alguns companys de classe perquè és grassa. També planteja l’altra mirada, la d’un dels nois que li han fet mal. I encara una tercera veu narrativa ens mostra una situació dura per la que passa una altra noia.
La novel·la té un al·licient afegit i és la manera com està escrita. Són 28 capítols, no gaire llargs, escrits amb una prosa valenta i una mica exigent. Les paraules estan ben triades i la construcció del relat recorda aquell moment del dia quan comença a clarejar. No és com fer clic! i ja està, no! Les ombres de la foscor va donant forma, a poc a poc, com quan la boira s’esvaeix. Així, funciona aquest relat. A poc a poc, anem ajuntant les peces d’un trencaclosques que culminen en una descoberta que ens deixa glaçats.

Lectura recomanable per als nois i noies de l’ESO.

L’obra va ser mereixedora del «PREMI CIUTAT DE BADALONA DE NARRATIVA JUVENIL 2019»

LES DADES:
Títol: Tot plegat semblava una broma
Autora: Anna Vilar
Editorial: Animallibres
Pàgines: 160
Barcelona, 2019

El proper dijous 12 de desembre, a l’Espai Betúlia de Badalona es farà la presentació. Estic feliç perquè l’Anna m’ha demanat que li faci els compliments. Si us animeu, les dades de l’acte són aquestes:


I si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ