“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

Lotocontes i més

La Belén, la Carol, la Joana, la Montse, la Mònica, la Paula i la Txell són set mestres que gestionen un blog amb idees i recursos adreçats a l’educació infantil. M’agrada.

El blog es diu «La maleta del precinema a infantil» i trobareu algunes idees senzilles i fàcilment aplicables amb els vostres alumnes. A una de les darreres entrades ens presenten uns lotocontes, uns targetons per jugar a recordar i reconèixer els personatges de contes populars. La idea és aplicable a d’altres relats i és un bon recurs per acabar una sessió de contes, per exemple.

Ho podeu veure a:
http://lamaletadelprecinemaainfantil.blogspot.com/2021/02/lotocontes.html

Aquests dies, també hem pogut llegir l’entrevista que li fan al Diari de l’educació a Xavier Martínez-Celorrio, sociòleg i assessor de la ministra d’educació Isabel Celaá. En aquesta entrevista, la primera frase és:

El 60% de de les diferències cognitives dels joves de 18 anys ja estaven presents quan tenien 5 anys. Així ho assegura el llibre Too many children left behind (2018), tot posant el focus en la necessitat d’augmentar inversió i polítiques públiques destinades a garantir l’equitat des de la primera infància. Les desigualtats viscudes en aquests primers anys seran determinants per al desenvolupament dels joves del futur. És per això que augmentar les partides públiques destinades a l’escola bressol és una inversió de futur.

Per anar pensant…

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

«Del pecho a la palabra», una apologia de la narració oral

El blog de l’Escola de Llibreria té com a funció donar a conèixer l’existència d’aquesta plataforma de formació entre tots els interessats, divulgar notícies relacionades amb el sector de la llibreria a Catalunya i al món, i facilitar el coneixement d’organismes, llibreries i fonts d’informació relacionades.

Els responsables d’aquest blog són en Lluís Agustí i l’Amadeu Pons.

A l’apartat Ressenyes trobareu, regularment, resums de treballs, articles i estudis d’interès relacionats amb la cadena del llibre.

Divendres passat (12 de febrer) vaig col·laborar amb la presentació d’un llibre que m’ha agradat molt. L’ha escrit Juan Kruz Igerabide i es tituta «Del pecho a la palabra: infancia de canto y cuento».

Podeu llegir la ressenya clicant a:
https://fima.ub.edu/edl/ca/del-pecho-la-palabra-infancia-de-canto-y-cuento

I si voleu llegir la presentació que fa el mateix Kruz, cliqueu AQUÍ.

«Cuando los niños escuchan un cuento, abren la boca, nos indican que se están alimentando —sobre todo— de asombro.»

Un eriçó a la ràdio

A “L’ofici d’educar“, ahir vam presentar la novel·la «Jefferson», de Jean-Claude Mourlevat, amb il·lustracions de Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon i publicat per Nórdica. Narra l’aventura d’un eriçó anomenat Jefferson, heroi accidental d’aquest relat policíac per a infants de 9-10 anys. És petit, però ple de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en què en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupè. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar, perquè hi ha la neboda del perruquer, la Carole, que li fa peça. Però hi ha un fet inesperat que trasbalsa la vida del Jefferson i del perruquer. En vam parlar en aquest blog el mes de desembre passat. Ho podeu recuperar clicant AQUÍ.

La pregunta per participar en el sorteig d’un exemplar del llibre «Jefferson» és la següent:
Quants centímetres fa l’eriçó Jefferson? Només cal que escolteu l’àudio del programa per saber-ho. Respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 21 de febrer.

L’àudio, a continuació:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/jefferson-de-jean-claude-mourlevat/audio/1092228/

En aquest mateix programa, quatre psicòlogues de prestigi ens van donar pautes per aprendre a conviure en pandèmia i no caure en el desànim i la desesperació: l’Agnès Brossa, psicòloga especialitzada en família i psicologia jurídica en l’àmbit familiar, i autora d'”Em dic Joan i crec que soc dolent” i “Compartir la vida educa”; la Verónica Antón, psicòloga sanitària, directora de SENDA, centre d’acompanyament familiar i educació viva; la Roser Batalla, psicòloga clínica; i l’Alícia Álvarez, doctora en Psicologia, coordinadora de les àrees d’Intervenció i d’Investigació de la Unitat de Crisis de Barcelona.

Podeu sentir tot el programa clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/deu-recomanacions-per-millorar-la-convivencia-en-pandemia-i-sempre/noticia/3077014/

«Astronautas», un passeig per l’estació espacial

¡Nos vamos de viaje a la estación espacial!
Estaremos unos días en el espacio exterior.
Vamos a ser astronautas y descubrir
cómo es el universo.
¡Bruuum!
El gran cohete que lleva la astronave despega.
Vuela a toda velocidad para alejarse de la Tierra.
¿Cómo se verá el espacio exterior?

Amb aquestes primeres frases, ja podeu entendre de què va “Astronautas. Bitácora de un viaje espacial”. Es un dels temes preferits dels infants, com ho són “els dinosaures”, per exemple.

Llibres que parlin d’altres mons, d’astronomia, de viatges per l’espai, n’hi ha molts i de molt bons. Tenim els clàssics de ficció com «Objectiu: La Lluna» o «El Petit Príncep», i els no tan clàssics com «Papá, consígueme la Luna», «Antípodas», «A què fa gust la Lluna? » «La señora regañona», «L’home de la Lluna», «L’astrònom», «Petita quitxé», etc.

Pel que fa als llibres de coneixements, la relació és més extensa però més limitada en contingut. De fet, molts expliquen el mateix amb fotografies o il·lustracions més o menys boniques.

L’Univers és un bon tema per tractar-lo a l’escola, des de diversos angles (des de la poesia, la ciència, la geografia, la música, la matemàtica, etc.)

Un dels darrers llibres sobre aquest tema i que m’ha agradat força és «Astronautas. Bitácora de un viaje espacial» i ens mostra la fascinació que suposa veure la Terra des de l’espai i imaginar quines sensacions senten els astronautes amb la ingravidesa. També veurem com s’ho fan per dutxar-se, quins experiments fan allà dalt i quins perills els esperen quan fan una passejada espacial.

M’ha agradat la manera de combinar els dibuixos dels tres infants que ens acompanyen en aquesta aventura amb uns esquemes que ens informen de manera científica i entenedora com funciona una estació espacial. Tot amanit amb unes dosis raonables d’humor.

Una bona lectura per a infants de cicle inicial i per a afeccionats a l’astronomia i els viatges espacials.

LES DADES:
títol: Astronautas. Bitácora de un viaje espacial
Autor: Chang-hoon Jung
Il·lustradora: In-kyung Noh
Traductor: Ismael Funes
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

La vida tranquil·la d’en Mus

Hi ha personatges inclassificables i que es fan estimar des del primer moment que els veus. En Mus n’és un. No sé ben bé quina mena d’animal és, sembla un mitjó de ratlles que viu tranquil en una caseta arran de platja. Se’l veu feliç, allunyat del brogit del món. L’acompanya la remor del mar mentre passeja, cada matí, per la sorra, carregat amb una mena de xarxa per recollir (i vendre-ho per internet!) tot allò que la marea escampa per l’arena.

El llibre consta de tres parts (La marea, l’esternut i Adéu, Bitxo!) i explica un dia qualsevol en la vida d’aquest personatge. A la primera part, se’l veu fent el que fa habitualment fins que apareix un visitant estrany que arriba a la seva sala d’estar. Es tracta d’una mena de morsa que es presenta dient:

—Hola, Mussol! Em dic Bitxo. Encantat de conèixer-te.

I a partir d’aquest moment, la vida d’en Mus canvia. La seva filosofia es veu alterada i tot el temps que tenia per pensar, per triar el seu vestit, per retornar al mar els animals perduts, tot plegat es converteix en una preocupació per desfer-se d’aquest Bitxo enganxós que s’ha instal·lat a casa seva.

A la segona part, en Mus s’encarregarà de cuidar al nou company que s’ha refredat i d’aquesta relació neixerà una amistat curiosa.

La tercera part explica la tornada a la pau quan en Bitxo marxa. En Mus s’entristeix perquè li ha agafat afecte i s’imagina al seu nou amic assegut en un banc de sorra al fons del mar. Bé, això és el que s’imagina perquè els lectors veiem què està passant en realitat.

La història i les il·lustracions són suaus, càlides i ens fan estimar la vida a prop del mar, notant com la marea s’acosta i envaeix la casa.

Els tons pastel, la línia finíssima que silueteja les il·lustracions aquarel·lades són un dels encerts d’aquest llibre que agradarà als nens que comencen a llegir de manera autònoma. Lectura recomanada per al cicle inicial.

Ai, què fàcil és fer un Mus amb un mitjó i una mica de traça! L’espectacle de titelles ja és a punt de començar…

LES DADES:
Títol: Un dia amb en Mus
Autora: Claire Lebourg
Il·lustradora: Claire Lebourg
Traductor: Yannick García
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 88
Barcelona, 2020

Per Carnaval tot s’hi val!

Il·lustració: Marissa Morrón

Aquesta setmana comença el Carnaval, una festa que reuneix característiques de moltes altres celebracions: Hi ha teatre, hi ha dansa, hi ha crítica de la societat, hi ha diversió individual i col·lectiva. Es una festa oberta, una festa de carrer que també se celebra a les escoles.

A la meva infantesa, el carnaval ens era prohibit i no el vaig viure com tocava però l’he pogut gaudir com a mestre amb els nois i noies de l’escola. Segons la documentació que he trobat, abans del 1937, any es que es va prohibir, a l’Hospitalet hi havia constància de la seva celebració. Alguns documents de la societat “La Nueva Harmonia” en parlen i esmenten els balls de màscares que se celebraven al Casino, per exemple.

Bé, també hi havia detractors, persones o entitats que consideraven el Carnaval com una activitat impura, indecent i demoníaca. Això és el que es pot llegir en un full parroquial de l’església de Santa Eulàlia del 1923. Deia:

Carnaval!
Dies de corrupció, de follia, de passions immundes! Festes diabòliques, abominables al Senyor!
Ell ha dit: Res m’està amagat: la fosca de la nit és com la llum del dia. Déu veu tots els pecats! Déu judica els pobles! Déu castiga amb fam, amb guerra,… amb foc etern! Fugiu! Fugiu del Carnaval impur!

Però les coses van canviar a partir de l’any 1980. Des d’aquell moment, i amb el suport i l’impuls engrescador d’algunes escoles i de les Associacions de veïns, anàrem aprenent què era allò del Carnaval. Anàrem perdent la vergonya i començarem a passar-nos-ho bé, d’allò més bé, programant la festa, escrivint amb els grans de vuitè el pregó, confeccionant disfresses tronades amb papers de colors que sovint no aguantaven ni la passejada pel barri, gaudint.

Vam anar recuperant una festa que es perd en el temps, que ens arriba des del Neolític, i que ha anat variant i evolucionant malgrat els canvis socials i culturals, una festa que se celebra a França, a la Xina, a Tailàndia, a tot arreu.

M’agrada el Carnaval i, a part de la faràndula, també trobem contes que ens serveixen per explicar històries divertides o esbojarrades que tenen a veure amb les disfresses. N’hi ha de conegudes com la «Ventafocs» —«La Pell de ruc» a casa nostra—, «El vestit nou de l’Emperador», les facècies o contes humorístics com «els Destarifos», les Mataronades o altres aventures recollides a la Rondallística d‘en Joan Amades o Jordi d’es Racó.

Un dels contes que més bones estones m’ha fet passar amb els infants de cicle infantil i inicial és el que va escriure Antoniorrobles dins el volum «Cuentos de las cosas que hablan» editat per Espasa-Calpe, a col·lecció Austral Juvenil núm 12, l’any 1981. Es titula “L’endevinador de màscares” i el Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet ens va fer la traducció al català.
Us el passo tot seguit per si és del vostre interès.

En Rodari també té algun conte que va molt bé aquests dies. Recomanen« El planeta de la veritat» que trobareu als ”Contes per telèfon”. Podeu sentir-lo al Jclic “Etern Rodari” amb veu de l’Adriana Beltran del Rio:

I «l’Olivia i les princeses» de l’Ian Falconer o “Sirenas” de la Jessica Love, també us poden inspirar i animar-vos a explicar històries relacionades amb el Carnaval.

Bona festa!

Audàcia i enginy a «Robatoris de llegenda»

En els darrers anys s’ha popularitzat «La casa de papel», una sèrie televisiva que té com a leiv motiv un robatori a gran escala a la casa de la Moneda a Madrid.  Es tracta d’una ficció, naturalment, però en la base de la història subjau la idea robinhoodiana d’anar contra el poderós i no fer mal als febles. Imagino que per aquest motiu ens hem sentit atrets pels personatges i hem desitjat que el robatori acabés tenint èxit.

Un llibre que ens parla de robatoris que han emplenat pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió és «Robatoris de llegenda» i també té aquest puntet de presentar com a herois els malfactors que van realitzar proeses que abans ningú no havia intentat.

Alguns dels casos els tinc ben presents perquè en el seu dia, també em van interessar, sobretot el que va fer popular a Ronnie Bigs, l’únic que va aconseguir escapar al Brasil després d’assaltar el tren que anava des de Glasgow a Londres. A casa, els pares i els tiets en parlaven i feien les seves pròpies càbales sobre el cas. Jo els escoltava sense entendre gran cosa fins que vam anar al cinema a veure “El gran robo”, recreació del cas citat. Era l’any 1968 i recordo que vaig disfrutar molt. En aquelles dècades, anar al cine era una de les distraccions habituals i, algunes pel·lícules ens marcaven i ens deixaven petja a la memòria.

Potser també us sonarà el nom de Dionisio Martínez, més conegut com «El Dioni», el que va desaparèixer amb la furgoneta de l’empresa de seguretat plena de diners. Això va passar l’any 1989.

«Robatoris de llegenda» és un llibre que recrea nou dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats. Estan organitzats temporalment, començant pel robatori de la Mona Lisa al Museu del Louvre l’any 1911 fins al túnel de 80 metres que van excavar a Fortaleza (Brasil) per buidar el Banc Central, l’any 2005. Aquest robatoris tenen com a armes l’enginy, la planificació, l’astúcia i una mica de sort. Com van deixar escrit els lladregots als murs del banc de Niça: Ni armes ni violència i sense odi.

Cada robatori està explicat seguint el mateix guió: Planificació, execució pas a pas, investigació policial i judici quan cal.

Un llibre de coneixements recomanat per als alumnes a partir de cicle superior. Es llegeix amb interès i per moments, resulta apassionant. Una bona lectura per iniciar un projecte (geografia, història, matemàtica, observació, fotografia, etc)

LES DADES:
Títol: Robatoris de llegenda
Autora: Soledad Romero
Il·lustrador: Julio Antonio Blasco
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 64
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:

Bambú, un gos poruc que esdevé un heroi

Bambú és la història d’un gos que passa de ser el més poruc dels gossos d’atura del Pirineu a convertir-se en un aliat imprescindible d’un infant amb qui estableix una connexió especial. Forma part de la col·lecció «lectura fàcil» de ING Edicions i m’ha cridat l’atenció perquè he reconegut el traç de la Noemí Villamuza.

Fa uns dies vaig poder admirar l’exposició que la Montse Marcet té a la llibreria “Lectors al tren” sobre una altra novetat de la Noemí il·lustrant un text d’en Ricardo Alcántara (“Tres llàgrimes”). Bé, de fet, l’estil de la Noemí és molt personal i característic, especialment quan dibuixa cares. Recordo que la vaig descobrir fa vint anys a “Óscar y el león de Correos” i ja vaig quedar atrapat en la seva peculiar manera de mostrar les expressions facials.

Aquests mesos pandèmics li han estat prolífics. A més a més de Bambú i Tres llàgrimes, ha il·lustrat «El cuento del otro día» amb text d’en Roberto Aliaga.

En aquest relat que comentem, fa tàndem amb la Marta Bercebal. Elles són Grillo en casa.

De «Bambú» no puc explicar gaire perquè la gràcia és anar llegint i fent inferències. Així, quan arribes a l’episodi en que el nen cau al riu, has de tornar enrere, tornar a començar i llavors entens perfectament el relat i les il·lustracions.

M’ha cridat l’atenció el nom del gos: Bambú. Aquí és una planta poc coneguda, però crec que a la cultura xinesa el bambú és portador de bons auguris i allunya els mals esperits (bona falta ens fa!).

Les imatges són senzilles, d’acord amb la idea de “Lectura fàcil”. En algunes pàgines hi ha absència de fons, la qual cosa facilita la lectura. Trobareu primers plans combinats amb panoràmiques. També va canviant el punt de vista, per moments a l’alçada dels personatges i quan convé pujant una mica per veure-ho des d’un pla inclinat.

Un bon relat per a iniciar en la lectura als infants de cinc a set anys. Escrit de manera entenedora. Per llegir juntament amb «La meva guia, el meu capità» d’en Gonzalo Moure.

A la promoció de l’editorial podem llegir:
Bambú y sus hermanos viven en los Pirineos, rodeados de praderas y bosques.
Son unos cachorros muy juguetones y les encanta ayudar a su madre a vigilar a las ovejas y a cuidar al rebaño.
¡Todos son muy felices aprendiendo a ser buenos perros pastores! Todos excepto uno… Bambú.
Y es que Bambú no es como el resto de hermanos: a él las ovejas le dan miedo, y no es feliz siendo un perro pastor. ¿Por qué es diferente? ¿Qué puede hacer para ser como los demás? Cómo puede conseguir ser un buen perro pastor?
Todo cambia el día en que Bambú es adoptado por un niño con quien establecerá una conexión muy especial… y descubrirá que él también tiene su lugar en el mundo.

LES DADES:
Títol: Bambú
Autora: Marta Busquets
Il·lustradores: Grillo en casa
Editorial: ING Edicions
Pàgines: 32
Barcelona, 2020