notícies

by

TERTÚLIA CLANDESTINA#21: Cuando la noche cae en la cueva

«Cuando la noche cae en la cueva» fa referència a La cueva de los cuentos, un espai únic enclavat a l’altiplà granadí, al poble de Cúllar.

Deia José Saramago que «el narrador viu dins de tots nosaltres. El creador d’històries sempre va amb nosaltres. Suposem que el nostre món patís una guerra, suposem que les inundacions neguessin les nostres ciutats, que el nivell dels mars s’elevés…, el narrador sobreviurà, perquè la nostra imaginació ens determina, ens sustenta, ens crea: per bé o per mal i per sempre.»

Són paraules boniques que es refereixen a la narració, a la necessitat de sentir contes que generen uns intercanvis emocionals i intel·lectuals entre l’adult i l’infant que són intensos i perdurables.

De fet, el creixement de l’infant segueix un guió semblant al de l’evolució humana i s’apropia d’un primer llenguatge que és l’oral –tal com va fer l’home primitiu fa cent mil anys–. Aquest primer llenguatge natural serveix per comunicar-nos, per transmetre les idees, els pensaments. Segons l’admirat Noam Chomsky, el llenguatge és una capacitat innata que tenim que ens permet fer representacions simbòliques i generar normes des de ben petits.

L’escriptor Amadou Hampâté Bâ va dir en un cèlebre discurs a la UNESCO que «quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca» i volia significar precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

A l’ Espai Llamps i Centelles entenem que cal estimular i potenciar el llenguatge oral perquè també és la porta d’accés a la lectura, a la cultura. En aquest sentit, sovint fem reflexions i convidem a persones que ens aporten la seva experiència i la seva saviesa per mostrar-nos les bondats d’apostar per la paraula. Aquest va ser el motiu de convidar a Colorín Colorado. Ells són l’Ana Azorín i en Diego Ruiz i fa més de trenta-set anys que promouen la narració oral a escoles, biblioteques, teatres, i allà on els demanen.

Presenten contes fets per ells mateixos en maletes, llibres gegants i objectes poètics. D’aquests elements sorgeixen el relats de viva veu que emocionen els infants, els fan riure i els fan pensar. També els fan participar com a actors en alguns relats.

A Cúllar tenen El museu de los cuentos on reben visites de les escoles de la província i els narren relats, poemes, cançons, mitologies, etc. que serveixen, entre d’altres coses, per mantenir viva la memòria d’en Gianni Rodari, Joan Manuel Gisbert, Ana María Matute, Roald Dahl, Juan Farias, Gloria Fuertes, Maurice Sendak, Leo Lionni, i altres autors clàssics que van obrir el camí a l’actual literatura que llegeixen els nostres alumnes.

Vam tenir l’honor de rebre’ls i que ens fessin una sessió pràctica de com encomanar el gust pels contes que ens transporten lluny, molt lluny, muntats en llibres voladors. Va ser espectacular.

L’endemà, a la biblioteca Josep Janés de l’Hospitalet van fer una altra sessió dedicada als infants. Allà, tots els nois i noies van poder gaudir de relats com el del Petit Babaji, A la feria del este, Contes del mar, i altres històries que apareixen en alguns dels llibres gegants que van mostrar.

Com prediquen en Diego i l’Ana: La cultura fa grans als pobles petits.

Estem pensant en organitzar una visita a Cúllar: Un autocar, un cap de setmana i ganes de viure una experiència sorprenent i meravellosa. Ho vam apuntar a l’entrada que vam fer de la visita a “La cueva de los cuentos” i que podeu recuperar clicant a:
https://jaumecentelles.cat/2025/10/15/una-visita-a-la-cueva-de-los-cuentos-de-colorin-colorado/

Aprofito per agrair a les persones que col·laboren voluntàriament en fer possible aquest projecte. Elles ja saben de qui parlo.

Aquesta tertúlia era la primera que fèiem en divendres i algunes de les assistents en van dir que era una bona elecció perquè és un dia que no hi ha tantes activitats extraescolars, hi ha qui no treballa a la tarda o que l’endemà no han de matinar i van més relaxades. Hem parlat amb la persona que vindrà a la propera i hem fet un canvi a divendres. Serà el 20 de març. Anirem informant.

by

«Hi ha monstre a la meva habitació» a l’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest llibre misteriós que tracta de la por a la foscor, un tema inesgotable a la literatura infantil.

“Hi ha monstre a la meva habitació” és molt eficaç per abordar les pors i despertar la imaginació a través de la seva tècnica perquè si usem una llanterna, estem descobrint una nova relació text/imatge, per sorprendre els infants.

Les pàgines són blanques i juguen amb la transparència. Imagineu un full doblegat. A la cara del davant hi ha el text i a la cara del darrera, amagat, hi ha el monstre dibuixat, tot negre.

Si llegim el llibre a les fosques i proveïts d’una llanterna podrem veure els monstres que apareixen com ombres quan la llum brilla a través del paper.

M’ha semblat una bona idea explicar primer el relat a les fosques, amb la llanterna. Després, amb llum, poden observar com està fet i entendre el misteri que s’hi amaga.

I, a l’escola o a casa, si us proveïu de cartolina negra i paper blanc (amb un bon gramatge, de 160 o més) els infants poden inventar els seus monstres (banyes, cues, pèls, urpes, etc.) i després retallar-los enganxar-los sobre el paper blanc. El resultat és espectacular.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial MTM.

La pregunta per al concurs sobre el llibre ««Hi ha monstre a la meva habitació» és:

On s’amaguen els monstres?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 22 de febrer.

La guanyadora del llibre «Ai, renoi!» és la Maite Rillo. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/hi-ha-monstres-a-la-meva-habitacio-de-fanny-paceaud/audio/1270444/

………………………..

Al mateix programa, es parla de L’educació de 0 a 3, una etapa que, les educadores consideren que és una de les etapes més invisibilitzades i maltractades. Opinen que és una etapa “menystinguda i maltractada” i per això es planten per reivindicar millores a través d’una iniciativa legislativa popular (ILP).

Per què és essencial l’educació de 0 a 3? Amb quines dificultats es troben en el seu dia a dia les educadores? I quines són les seves demandes més urgents?

A “L’ofici d’educar”, obrim la “Sala de 0 a 3” per conèixer el dia a dia de les educadores, que fan mans i mànigues per arribar a tot arreu, amb Sandra Ruiz Juvé, psicopedagoga, mestra d’educació infantil i directora de l’escola bressol municipal El Rial, a Sant Cebrià de Vallalta; Olga del Amo, mestra d’educació infantil i directora de l’escola bressol municipal La Casa dels Arbres, de l’Hospitalet de Llobregat; Míriam Oliva, pedagoga i directora de la llar d’infants Pit Roig, de Sant Pere de Vilamajor; Anna Vila, mestra i directora de la llar d’infants Ralet Ralet, de Santa Eugènia de Berga, i l’educadora infantil Aina Cabau Vallverdú, que treballa a les escoles bressol de Barcelonaa.

El programa el podeu seguir a:

https://www.3cat.cat/3cat/leducacio-de-0-a-3-es-planta-letapa-base-menystinguda-i-maltractada/audio/1270445/

by

El projecte «Cap infant sense conte» està de celebració!

Quan un projecte fa deu anys, se sol dir que està consolidat. El d’en Toni Argent i companyia fa dotze anys, així que imagineu si està de ben arrelat, especialment a la comarca del Vallès Oriental.

Enguany estan d’aniversari perquè cap infant sense conte celebren el 12è any d’aquesta iniciativa cultural, educativa i social que té com a objectius fomentar l’ús del català, l’hàbit lector i la creativitat dels infants. A més, pretén que, des de petits, sapiguem apreciar el valor i el gust per la lectura ja que són molts els beneficis de llegir: ajuda a enriquir el vocabulari, a millorar la comprensió lectora, la concentració, les habilitats lingüístiques, l’èxit escolar.

El proper St. Jordi’26 publicaran el 12è conte del projecte i ho faran d’una forma ben especial: imprimint 200.000 exemplars d’un conte que porta per títol El peluix sota la pluja. Vol ajudar els infants a entendre l’essència de viure i que la veritable riquesa no és tenir molt, sinó saber donar, ajudar i estimar. Es tracten temes com l’empatia, la generositat, l’amistat, la desigualtat.

Per celebrar-ho faran un acte el diumenge 31 de maig, a les 11:30, a la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. L’aforament és de 220 persones i segur que ho peten.

Si voleu més informació d’aquest magnífic projecte us podeu posar en contacte amb en Toni Argent, coordinador del projecte al web http://www.capinfantsenseconte.org

El conte:

EL PELUIX SOTA LA PLUJABaixa

by

«Marató de ràdio escolar» a Sant Feliu de Llobregat

A moltes escoles de Catalunya, la ràdio és una eina que té un ús i uns resultats excel·lents. A més a més d’altres beneficis, permet treballar la comprensió lectora, l‘expressió escrita i la comunicació oral. També potencia l’autonomia, el treball en equip i l’anàlisi crític del món que els envolta.

De tant en tant se celebren trobades amb altres centres de la comarca per organitzar maratons de ràdio. Avui hi ha la 1a marató de ràdio escolar amb la participació de centres de sant Feliu i Molins de Rei. El leiv motiv d’aquesta trobada és el centenari d’Antoni Gaudí.

La Sala Ibèria de Sant Feliu de Llobregat es transformarà en un gran estudi de ràdio on alumnes de 6 escoles públiques —l’Escola Josep Monmany i Amat, l’Escola Nadal, l’Escola Salvador Espriu, l’Escola L’Estel, l’Escola L’Alzina i l’Escola Arquitecte Gaudí— que presentaran les seves recerques, pensaments, entrevistes etc. al voltant de la figura d’en Gaudí i la seva obra, tot vinculat a les seves “Situacions d’Aprenentatge” sobre la vida i obra de l’arquitecte.

Em fa especial il·lusió assistir com a espectador a l’esdeveniment i més que m’hagin deixat uns minuts per explicar un conte relacionat amb l’arquitectura. Narrare´una variable adaptada i amb referències a gaudí de “Los rascacielos” de Germano Zulo, un àlbum molt divertit amb il·lustracions d’Albertine, editat per Libros del Zorro Rojo.

La Marató comença a les 10:00 i dura un parell d’hores. La podeu seguir pels següents canals:

Segueix l’emissió en directe al canal de Youtube: ja.cat/1aMrBll

Directe des del canal de ràdio del CRP: ja.cat/CRPradiobll1

Emissió a radiosantfeliu.cat El divendres 13 de febrer a les 16 h al dial 105.3 FM

Precisament, a la meva petita col·lecció de cartells de cinema, en tinc un parell relacionats amb el món de la ràdio. Un és Dias de Ràdio i l’altre Solos en la madrugada.

by

«Faristol», la revista del llibre infantil i juvenil per estar ben informats

Els quioscos on anem a comprar els diaris semblen basars. Hi trobes de tot (joguines, llaminadures, cromos, recepció de paquets, etc.) i algun diari (pocs). Si vas tard et quedes sense. En canvi de revistes n’hi ha de tota mena: de viatges, de cuina, d’història, d’esoterisme, esportives, etc., del que vulguis.

De revistes, en compro poques, perquè les que m’interessen m’arriben per subscripció.

Les revistes es llegexien d’una altra manera, diferent a les novel·les. Mires l’índex, tries l’article que més t’atrau (pel títol o el contingut) i després el llegeixes, el subratlles o no, i quan acabes tanques la revista i l’aparques per llegir un altre dia un altre article. Bé, així és com ho faig.

Algunes revistes les conservo, però la majoria acaben al contenidor blau.

De les que conservo, voldria comentar la “Faristol”. Surt cada trimestre, quatre números l’any. M’agrada que la primera part sigui un monogràfic sobre un tema de literatura infantil i juvenil.

He acabat de llegir la darrera que va arribar a casa al desembre, fa més d’un mes. Està dedicada a Robert Louis Stevenson, l’escriptor de la gran aventura “L’illa del tresor” i els seus personatges mítics (Jim Hawkins, John Silver, John Trelawney, el capità Smollett).

Molt bona feina del consell de redacció que cuida i està amatent als detalls del text, la composició i el tipus de paper per fer una revista bonica, delicada, que convida a llegir (i rellegir) i sobretot a conservar-la.

En aquest número 102, l’Arantxa Bea, la directora, escriu:

Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor.
Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».

Molt interessant l’entrevista a en Toni Galmés: la llibertat creativa d’un il·lustrador.

Al web de l’Ibbycat trobareu més informació:
https://www.ibbycat.cat/publicacions/faristol/

by

Tertúlia clandestina #21: «Cuando la noche cae en la cueva»

Isaac Bashevis Singer, autor guardonat amb el Nobel de literatura el 1978 va escriure també alguns contes infantils. En un dels contes s’explica la vida i viatges d’en Neftalí i allà vaig llegir aquest breu però aclaridor diàleg:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes? ―va preguntar Neftalí.
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no en podria viure sense ―va dir Neftalí.

Ai, els contes! Que faríem sense ells? Sense les persones que ens els expliquen? Com la mare d’en Neftalí que cada nit li explicava històries al seu fill, com els amics del barri amb qui, de petits, ens asseiem en un petit mur que hi havia a la cantonada del carrer Galvany amb Joan Maragall i ens contàvem les aventis que havíem llegit als tebeos o, com explicà en Carles Cano, l’autor valencià.

En Carles recorda que en els anys de la seva infantesa i joventut, una de les seves diversions era anar al cinema els diumenges. Sessió doble i No-Do. L’endemà, a l’escola, els companys li reclamaven que expliqués la pel·lícula. S’asseien al seu voltant i amb el suport dels seus gestos dramàtics, les onomatopeies, els silencis que creaven tensió i els diàlegs que s’inventava els feia viure i imaginar les aventures del genet solitari, les lluites del setè de cavalleria amb els indis sioux o com en Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn, descendien riu avall a través de la selva.

El conte és un art que ve de lluny. Antigament els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

L’emoció que provoca escoltar un conte, sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives farcides de repeticions, de ritme, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris, de somnis, fa que l’infant que les escolta se senti lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.

Els contes també són literatura, literatura oral.

La propera tertúlia Clandestina la dedicarem a parlar de contes, però incidirem en els contes escrits per autors mítics com Leo Lionni, Chris Van Alsburg, Roberto Innocenti, Arnold Lobel, Maurcie Sendak, Astrid Lindgren, Michael Rosen, Roald Dhal i altres grans autors que ens han deixat obres immortals.

Com ho farem? De la millor manera possible. Ens acompanyaran dues persones que dediquen la seva vida a voltar per escoles, pobles, teatres i biblioteques, contant històries com si fossin joglars medievals. El seu territori principal és Andalusia, d’on són ells, però també han tingut la sort de poder narrar a altres regions de la península. Hem aconseguit que facin una aturada en el seu tour per explicar-nos les seves vivències i, de passada, contar-nos i cantar-nos algun relat.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia divertida i amb un punt de nostàlgia.

No podem explicar més, perquè aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà.

Les dades de la Tertúlia Clandestina #21 «Cuando la noche cae en la cueva»

Data: divendres, 20 de febrer de 2026
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h aproximadament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Adreça:
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08901 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (Línia 1, la vermella) es troba a cent metres de l’Espai
La Contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: Colorin Colorado

by

Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Demà, 30 de gener, se celebra a les escoles el Dia Escolar de la No-violència i la Pau.

Una bona manera de recordar-ho és explicant contes o llegir relats que ens facin pensar. Alguns que són ideals per explicar i comentar són aquests:

Per a cicle inicial:

Per a cicle mitjà:

per a cicle superior:

La jornada que té com a objectius:
Sensibilitzar que la pau és molt més que l’absència de guerres i baralles.
Conèixer i familiaritzar-se amb els conceptes d’amor universal, de no-violència i de pau positiva, així com amb els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans.
Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món.
Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, és a dir, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada.
Compartir una estona amb tots els alumnes i mestres amb la finalitat de celebrar la diada de la no-violència i la pau

Us comparteixo un dels contes que trobareu a “Sota la pluja”, un llibre adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys. Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

L’HARMÒNICA

En Nikolai feia hores que caminava pel bosc. Estava perdut i cansat. S’havia separat de la seva patrulla en sentir els helicòpters enemics sobrevolant el lloc on havien acampat. Ara no sabia on anar, no coneixia la zona i estava afamat.

Es va asseure al peu d’un bedoll i va deixar el fusell repenjat al tronc. Va posar la mà a la butxaca de la jaqueta i va treure l’harmònica que li havia regalat el seu avi feia vint anys, quan el van admetre a l’escola de música de Grozni. Tenia només set anys però ja sabia que, de gran, seria músic. Va aprendre a tocar el violí, la seva passió i era un concertista reconegut arreu del món, malgrat la seva joventut.

Ara es trobava enmig d’una guerra absurda, com totes les guerres, lluitant per no sabia ben bé què, disparant als seus veïns desconeguts i esperant el moment que una bala perduda es creués en el seu camí.

Va agafar l’harmònica, la va netejar i se la va posar als llavis. Inspirà i bufà suaument una de les melodies populars txetxenes del gran compositor Alimsultanov, mort no feia gaire en circumstàncies misterioses.

—Maleïdes guerres! —va pensar, mentre l’emoció de les notes de la seva harmònica el feien plorar. Va sanglotar i es va aturar.
No va sentir les passes silencioses que s’atansaven pel darrera. No va veure a en Viktor, el soldat enemic que combatia a l’altre bàndol i que en aquell moment apuntava directament al clatell d’en Nikolai.

En Nikolai es va eixugar les llàgrimes i va tornar a tocar. Va triar el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, l’«Himne a l’alegria». Mi, mi, fa, sol, sol, fa, mi, re, do, do, re, mi, mi,…

En Viktor s’aturà i va treure el dit del gatell. Coneixia la peça, l’havia tocada amb el trombó, al seu poble, quan formava part de la fanfàrria que animava els diumenges i els dies de festa.

Com pot ser? —es va preguntar— Algú que toca tan bé, algú que estima la música, ha de ser bona persona, segur.
Han passat els anys. La guerra va acabar. En Nikolai i en Viktor ara són amics i toquen junts en una petita orquestra de carrer. Sovint recorden el dia que es van conèixer, el dia que es van saludar allà en mig del bosc i es van prometre que quan acabés la guerra es buscarien i tocarien junts.

Els darrers anys hem vist l’abast de la invasió d’Ucraïna, i les seves conseqüències. El relat de “L’harmònica” va ser escrit molt abans i feia referència a la Primera Guerra de Txetxènia, un conflicte que esclatà quan l’exèrcit rus envaí Txetxènia el 1994, amb la finalitat de controlar un territori que des del 1991 gaudia de l’autoproclamada República Txetxena.
Malgrat les forces russes desplegaren un operatiu més gran, amb una enorme superioritat en nombre d’homes, armament i mitjans aeris, van ser incapaces de controlar la totalitat del territori txetxè, especialment el muntanyós. L’agost de 1996 es va signar l’acord de pau.
A més a més de la Guerra Txetxena, hi ha altres escenaris de conflicte oblidats a les fronteres de Rússia que ajuden a explicar el que està passat a Ucraïna. Un bon exercici és fer una recerca dels conflictes de Transnístria, de l’Alt Karabakh, d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud i les bessones del Donbass.

by

«Ai, renoi!» a L’Ofici d’educar

Dilluns passat vam presentar aquest àlbum il·lustrat perfecte per a a les primeres edats. Té protagonistes animals, imatges clares, format generós, repeticions, música, poesia, sorpresa i una estructura clara (inici, conflictes, final feliç). També xucla de la tradició anglesa, del nonsense d’Alicia en terra de meravelles.

L’argument és senzill. Es tracta d’un noi que va a fer unes compres. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.

Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les pistes que ajuden a identificar-lo.

Destaco la sorpresa final quan, truquen a la porta, després dels descontrol que s’organitza amb totes les bèsties i veiem el nen obrin la porta que és com si nosaltres passéssim pàgina i llavors, ai! renoi!… Quin descans i quina tornada a la normalitat!

És un àlbum que convida a compartir, a ser amables, a cuidar-nos, a riure, a recordar, a rimar, etc.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Ekaré.

La pregunta per al concurs sobre el llibre «Ai, renoi!» és:

Quin animal li donen al protagonista quan va a comprar pastanagues?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 1 de febrer.

La guanyadora del llibre «El Jim i la Janis» és la Bet Solà. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/ai-renoi-de-michael-rosen-i-helen-oxenbury/audio/1268071/

by

«El Jim i la Janis» a l’Ofici d’educar

Ahir a l’Ofici d’educar vam presentar aquesta història d’amor que comença l’estiu que al protagonista, en Mitus, se li presenta d’allò més avorrit, perquè el seu millor amic se’n va a Chicago.

Però la situació es capgira d’una forma impensable quan al seu oncle Jaume l’han d’hospitalitzar per culpa d’un ictus, perquè d’aquell oncle vell i solitari no sap gairebé res.

El noi tindrà la possibilitat de conèixer-lo millor, i ho farà endinsant-se a casa seva a cuidar el gos i allà descobrirà una habitació secreta que, entre d’altres tresors, amaga una carta que no s’ha enviat mai.

La lectura ens permet resseguir les peripècies d’en Mitus a partir del moment en que descobreix la carta i s’assabenta que el seu oncle havia estat hippy i que el Canet Rock de l’any 1975 va ser molt important per a ell, però també va ser un esdeveniment clau de la història cultural contemporània de Catalunya, ja que es va celebrar sota la dictadura franquista.

En Mitus, amb l’ajuda de la seva amiga Jana, es veurà embolicat en una aventura a la recerca de la misteriosa Giovanna, la dona destinatària de la carta que no es va enviar mai per fer-li arribar abans que mori l’oncle Jaume. Però de la Giovanna només tenen una pista i res més.

Una novel·la que es llegeix força bé, amb diàlegs i una trama que ens acosta a la vida dels adolescents a través de la personalitat del protagonista, i ens mostra les seves pors, inseguretats i emocions, així com les seves relacions amb la família i els amics. Paral·lelament sabrem més coses d’aquells llunyans anys de la joventut d’en Jaume i la Giovanna i del seu amor.

La música és el fil conductor de la història, i serveix per entendre les emocions i les connexions entre els protagonistes, alhora que ens mostra una època vinculada a uns valors i a un estil de vida concrets.

Aquest relat va ser guanyador del premi Gran Angular 2025. És relativament breu (160 pàgines) i molt entenedor i emotiu.

Lectura recomanada a partir de 16 anys i si és possible escoltant les peces musicals que es mencionen i ens ajuden a entendre una mica la vida d’aquell jovent nascut a la dècada dels 50 del segle passat.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Cruïlla.

La pregunta per al concurs sobre el llibre «El Jim i la Janis» és:

Com es diu el gos de l’oncle d’en Mitus?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de gener.

La guanyadora del llibre «Nit de Reis» és l’Àngels Oliva. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/el-jim-i-la-janis-de-llorenc-capdevila/audio/1266608/

…………………………………….

Educar és donar la paraula

En el mateix programa, dos referents del món educatiu, Jaume Cela i Joan Domènech, parlen de l’essencialitat d’escoltar els alumnes al llibre “Educar és donar la paraula”.

Per Cela i Domènech, “una sola persona rebutjada, colpejada per l’escola, ens hauria de fer aturar a tothom, perquè representa un fracàs de la institució“.

Tothom pot aprendre? Què s’ha de fer amb els alumnes rebotats? Com s’ha de donar la paraula als alumnes? I quina autocrítica han de fer docents i sistema educatiu?

En aquesta conversa, també hi participa la Montserrat Ventura, mestra i directora de l’Escola Rivo Rubeo, de Rubí, i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Podeu escoltar tot el programa, clicant a l’enllaç:

https://www.3cat.cat/3cat/lescola-no-ha-de-rebutjar-cap-alumne-ningu-es-negat-per-aprendre/audio/1266610/

Em va alegrar el dia saludar a l’admirat Jaume Cela, mestre de qui he aprés molt.

by

Recomanacions nadalenques

Al programa especial de Nadal d’ahir vam presentar un bon grapat de bones lectures. Per si us serveix, us comparteixo l’article que ha escrit la Marta Sánchez per a la plataforma 3catinfo.

https://www.3cat.cat/3catinfo/llibres-per-demanar-als-reis-12-titols-per-fer-volar-la-imaginacio-dels-infants/noticia/3386494/

Podeu escoltar el programa clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/recomanacions-de-llibres-per-nadal/audio/1263245/

Aprofitem per desitjar-vos unes bones festes i un any 2026 ple de bones lectures. Som l’equip que s’encarrega, des de fa onze anys del programa l’Ofici d’educar, el programa més escoltat a la franja de 6 a 7 del matí dels diumenges. Gràcies a la bona gent que ens escolta i ens envia els seus comentaris!

A la foto m’acompanyen la Marta Sánchez, en José Luís Santiso, l’Elisabet Pedrosa, en Sergi Vives i la Núria Ventura.