Teresa Duran

by

«Som-hi, kika!», un àlbum que convida a endevinar

A la coberta ens adonem que l’estil és molt semblant al del gran Eric Carle, amb el predomini del collage, figures retallades i tècniques mixtes. El fons blanc ens agrada i entenem de seguida que serà un àlbum divertit.

Quan veiem la primera de les imatges, aquesta…


… se’ns escapa el riure perquè recordem aquella frase que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. I és ben bé així si ens fixem en el cabell d’en Julià (l’home) que és ben bé com el pelatge de la Kika (la gossa) i a més els cordons de les sabates estan descordats i també són de mateix color.

Per reblar el clau només cal mirar la cara dels dos personatges, com si estiguessin enfadats, malcarats i amb ganes d’acabar el passeig des de la primera pàgina.

D’això va la història: En Julià passeja la seva gossa i sense que ell se n’adoni és raptada per una àguila.

Així que ara en Julià passeja la seva àguila. A la seqüència següent l’àguila serà suplanta per un tigre i veurem en Julià passejant un tigre que, al seu torn, serà suplantat per una guineu i aquesta per un pop, etc. fins al retorn a l’inici del relat.

És un viatge per coves, muntanyes i mars, on anem seguint l’acumulació d’espais extraordinaris i la sorpresa és una constant, mentre l’infant és pregunta quin animal vindrà quan passem pàgina.

Lectura recomanada per a cicle infantil.
LES DADES:
Títol: Som-hi, Kika!
Autora: Marie Mirgaine
Il·lustradora: Marie Mirgaine
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
Pàgines: 64
Barcelona, 2024

by

«Hi havia una forma», un conte geomètric

Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.

Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Hi havia una forma
Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Pàgines: 60
Sevilla, 2022

by

La lluna de Gianni Rodari

«Àlbum» és un col·lectiu format per diverses editorials que tenen en comú una aposta decidida per la qualitat dels llibres infantil que editen i, a més, la seva associació es mou per uns principis ètics que estan encaminats a aconseguir una societat lliure i literària. Aquestes 25 editorials independents organtitzen cada any una Setmana dedicada a l’Àlbum, fan formació per a professionals del món editorial i mantenen contacte amb totes aquests escoles i grups d’educadors que els ho demanen.

Abans d’ahir vaig assistir a la presentació —a la llibreria Finestres (Barcelona)—, d’un llibre solidari que han publicar i que té com a objectiu recaptar fons per als nens i nenes afectats per la guerra a Ucraïna.

El llibre en qüestió és un poema de Gianni Rodari, escrit l’any 1955. Es titula «La lluna de Kíiv», les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna, i la traducció de la Teresa Duran.

En la publicació han col·laborat desinteressadament traductors, correctors i editors que han fet possible aquest projecte, especialment d’Enquadernacions Baró S. XXI, la distribuïdora Les Punxes i la impremta Novoprint, que han renunciat al seu marge de benefici. D’aquesta manera, els guanys de la venda aniran íntegrament a Save the Children, que els destinarà a ajudar als nens ucraïnesos refugiats i al fons d’emergències global per a atendre la infància vulnerable.

A la presentació es va explicar la història d’aquest poema i també la situació dels milions d’infants refugiats que han hagut de fugir del seu país. Van parlar en Xavier González president del COBDC, l’Elodie Bourgeois de l’Editorial Joventut, en Lluis Zendrera, president del IBBYCAT, l’Alla Gordienko, presidenta de l’IBBY Ucraïna (va enviar un vídeo d’agraïment i explicant la situació actual de les biblioteques al seus país) i el periodista de TV3, Óscar Armengol, que va passar uns fragments dels reportatges que va fer in situ a Ucraïna i va explicar alguns episodis colpidors de les seves visites als diferents escenaris d’Ucraïna. Va ser una presentació molt sentida i emotiva.

Si voleu contribuir, és molt fàcil: Aneu a la llibreria més propera i compreu el llibre o els llibres i els regaleu als vostres coneguts. La qüestió és que no oblidem que la guerra continua i que hi ha molts infants que estan patint.

Un dels vídeos que es van passar:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/la-destruccio-de-la-guerra-arriba-fins-a-la-biblioteca-infantil-de-makariv/video/6154309/

by

Un gat que no sembla un gat


Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.

Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.

En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)

L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.

Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.

A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.

També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.

LES DADES:
Títol: El meu gat és molt bèstia
Autor: Gilles Bachellet
Il·lustrador: Gilles Bachellet
Traductora: Teresa Duran
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes (Girona), 2021

by

Dins l’ou, una història que passa fora de l’ou

Dins l’ou ens mostra a la primera pàgina dotze ous de diferents mides i colors i una frase que comença dient “Tot era fosc i silenciós”.

Quan passem pàgina veiem l’interior dels ous on hi ha dotze animals simpàtics que sembla que estan satisfets i encantats de la vida que els espera. Llegim “calent i confortable”

A la tercera doble pàgina els animals (l’ànec, el pingüí, la tortuga, el cocodril, la serp, etc.) han crescut i estan a punt de sortir de l’ou. En aquest moment imaginem què passarà, esclar, quan girem full. I així és. Neixen…

i després els veiem en una doble pàgina magnifica ocupant tot l’espai com en una mena de «tetris». Aquesta:


Més endavant una veu desconeguda diu “quan vaig sortir del meu ou, em va sorprendre constatar que no estava sola” i no serà fins més tard que no sabrem que qui parla és la serp pitó. Aggg!

Anem veient com a cada pàgina desapareix un animal i la panxa de la pitó s’infla i pren formes estranyes. Ai, ai, ai! S’està empassant els seus companys, sense dir ni “hola”, ni “bon dia” ni “encantada de saludar-te”.

Un àlbum per anar comptant. Molt divertit i que, quan l’expliqueu a classe, provocarà comentaris ben interessants dels infants perquè el que es desprèn del relat és que el més fort es menja el més feble.

Al final, serà la pròpia pitó qui desvelarà què li passa. Dirà que té molta fam. Bé, però sempre hi haurà algú més fort i amb més gana que la serp, no?

Aquest àlbum també pot servir per jugar a veure qui ha desaparegut. Com si juguéssim una partida de Pictureka.

Les imatges dels animals també van variant a mesura que avança la història i així la felicitat inicial i les cares de bonhomia, de mica en mica, es transformen en sorpresa i por. Els animals sembla que van entenent que el món exterior no és tan acollidor com imaginaven!

Un àlbum ben fet i que recomanem per a cicle infantil, especialment.

LES DADES:
Títol: Dins l’ou
Autora i il·lustradora: Emma Lidia Squillari
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Mides: 23,5 x 28,5 cm
Barcelona, 2020

El pdf de l’editorial AQUÍ

by

Björn és un ós

Björn és com es diu «ós» en suec (segons el diccionari català-suec). Ara l’editorial Joventut ha traduït aquest llibre que ens farà passar molt bones estones. Són, com diu la portada, sis històries d’un ós però podríem afegir que són històries senzilles i divertides, protagonitzades pels animals del bosc i que expliquen la bellesa de la natura i l’encant de la vida tranquil·la.

Björn viu dins una cova.
Les parets són ben llises i suaus.
El terra és confortable.
I just al davant hi ha herba tendra i un arbre rugós que va perfecte per a gratar-s’hi l’esquena.

Al llarg dels capítols del llibre, l’autora, Delphine Perret, ens presenta alguns moments de la vida al bosc. El títols ja ens avancen de què va la cosa. Per exemple, el primer conte, “El sofà”, ens explica que Björn rep de regal un sofà que li ha tocat en un sorteig.

—Björn, et quedaràs aquest sofà?
—Mmm, sí, és fantàstic tenir un sofà.
—De debò?
—Tothom ho diu…
—Sí, però… tu ho trobes fantàstic?
—Ehem…, no —confessa Björn.

Al segon, “Ball de disfresses”, els animals del bosc juguen a imitar les persones i es disfressen amb roba, organitzant un carnaval.

A les set en punt tots arriben disfressats i amb alguna cosa per compartir: avellanes, un pastís de nabius o unes puces.

El tercer “Res” ens explica que en Björn sovint no fa res però no s’avorreix mai.

El quart, “El regal” ens narra l’amistat de l’Ós amb una nena, la Ramona, i les cartes que s’envien l’un a l’altra

Encara un parell de capítols més on sabem de la visita al metge per fer una revisió completa i l’arribada de l’hivern.

«Björn» és un llibre molt bonic per mirar i remirar i descobrir l’encant de les coses petites, dels detalls delicats i també per riure una estona.

La mirada de l’ós ens acompanya durant tota la lectura i ens fa reflexionar sobre el veritable valor de les coses, perquè tot i que les aventures narren coses trivials, de la vida quotidiana, el transfons amaga grans veritats.

Hi ha molts petits detalls que ens enamoren. Segur que quedareu encisats amb la bústia ubicada al tronc de l’arbre, la forquilla que li envia la Ramona o les ulleres gruixudes a ratlles.

Que el llibre estigui protagonitzat per animals amb actitud humana no és nou a la literatura infantil però sovint trobem en altres llibres animals massa humanitzats o bé que es comporten només com a animals. Aquí, la mescla està molt aconseguida i podem veure com en Björn disfruta de la mateixa manera mirant els catàlegs de roba com quan es grata l’esquena o menja mel.

Crec que en Björn formarà part del grup d’óssos mítics de la literatura infantil, com ho van ser l’Otto, en Paddington, el Salvatge i d’altres.

El treball gràfic és molt delicat: Les imatges en blanc i negre sobre fons de paper de color, el traç expressiu dels animals, la tipografia, el disseny, tot està molt cuidat.

Un llibre molt recomanable. Per a infants a partir de 7 anys o per ser llegit en companyia a partir dels 4.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Joventut.

LES DADES:
Títol: Björn, sis històries d’un ós
Autora: Delphine Perret
Il·lustradora: Delphine Perret
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Joventut
Pàgines: 64
Barcelona, 2018

by

Carme Solé Vendrell, la il·lustradora del mes (juny 2018)

La Carme Solé Vendrell és una de les pioneres de la il·lustració per a infants i joves a casa nostra i no hi ha cap biblioteca escolar de Catalunya que no tingui alguns dels seus llibres, perquè n’ha fet molts i de molt bonics durant molts anys.
A la biblioteca de l’escola guardem com a veritable tresor un dibuix que ens va fer l’any 1999, amb motiu d’una visita a l’Hospitalet. Aquí el podeu contemplar:

El primer llibre que va editar va ser l’any 1968 i fins al dia d’avui n’ha il·lustrat més de 700, entre àlbums i llibres de text, alguns han esdevingut mítics i agraïm que l’editorial Mars (de l’Associació de Mestres Rosa sensat) els estigui reeditant com és el cas de Raspall, La lluna d’en Joan, Jo les volia, En Benet i el seu roure, L’Aniversari o Llívia, petita història d’un gos d’atura.

Al seu web (http://www.carmesolevendrell.com/ca), molt complet i recomanable, podem llegir:
Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la rica tradició catalana d’il·lustració, creant escola en noves generacions d’artistes.
Des del 1992 compagina la seva activitat amb la pintura, on destaquen els seus retrats d’infants, Nens del mar i Nens de la guerra.

Sovint recordem que l’Eric Carle i en Tomi Ungerer tenen un museu dedicat a la seva obra. Crec que la Carme Solé Vendrell també mereixeria que la seva obra tingués espai propi i faria bé el Departament de Cultura de promoure aquesta iniciativa.

Si podeu, no deixeu de visitar l’exposició sobre la seva obra al Palau Robert de Barcelona. Val molt la pena perquè hi ha moltíssims originals i podem seguir la seva evolució com a il·lustradora i els diferents estils i tècniques que ha emprat al llarg de cinquanta anys.
L’exposició es titula «Per què? Carme Solé Vendrell», està organitzada per la Generalitat de Catalunya i explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l’entrellat de l’ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són… tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L’exposició es pot visitar fins al 24 de setembre. Es nota la mà de la Teresa Duran, experta en literatura infantil i juvenil i que ja ha comissariat altres exposicions exitoses. També compta l’assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.

L’exposició s’estructura en quatre apartats i acaba amb la campanya WHY?, que ha promogut perquè ens preguntem el perquè de la injustícia que pateixen molts nens i nenes que viuen situacions de misèria i marginalitat arreu del món.


A l’exposició hi destaquen els 11 llibres que van suposar girs en la seva trajectòria, llibres essencials que expliquen bé les seves il·lustracions. Aquest:
1973. El poll i la puça. Textos de Jordi Cots. Editorial La Galera. Carme Solé Vendrell adquireix un estil (llenguatge tècnic) propi.
1978. Potser sí, potser no. Editorial Casals. Mostra del que és un bon llibre per a l’escola.
1979. Un os nuvolós. Textos de Leslie Williams. Primer llibre editat a l’estranger. Editorial Blackie.
1982. La Lluna d’en Joan. Text de Carme Solé Vendrell. Editorial Blackie.

1984. Jo les volia. Text de Maria Martínez i Vendrell sobre una idea de Carme Solé Vendrell. Editorial Destino. Relat autobiogràfic. Transició del relat fantàstic al realisme.
1989. La Bíblia. Tria de textos de Josep Maria Rovira Belloso. Editorial Destino. Viatges per veure llums i escenaris. El teatre és molt present en les il·lustracions d’aquesta obra, amb referències a les representacions de La Passió o Els Pastorets d’Horta.
1991. Els nens del mar. Textos de Jaume Escala. Editorial Syros Altternative. Aposta clara per un text que oposa tradició (rondallística) i crua realitat. Inspirat en la destrucció de les barraques imposada per la Barcelona Olímpica.
1992. La luz es como el agua. Textos de Gabriel García Márquez. Editorial Grimm Press. Obra en què apareixen alguns canvis tècnics i estilístics i que li permet aconseguir una gran visibilitat internacional.
1994. La Lluna, la Terra i el Sol. Textos de Jaume Escala. Editorial Patmos Verlag. Text molt obert que, a partir dels moviments dels astres, permet als infants fer diverses interpretacions.

2001. Un puñado de besos. Textos de Antonia Rodenas. Editorial Anaya. Representa una ruptura respecte a treballs anteriors d’il·lustració.
2011. La croada dels nens. Textos de Bertolt Brecht. Editorial Magenta. Imprès amb els esbossos originals.

Al Telenotícies vespre de TV3 del dia 30 d’abril de 2018 se’n van fer ressò. Aquí, la notícia:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/una-exposicio-mostra-els-50-anys-de-professio-de-la-illustradora-carme-sole-vendrell/video/5763276/

by

Àlbums il·lustrats. Per saber-ne més.

El proper Sant Jordi se’n vendran molts, d’àlbums il·lustrats. Els autors i il·lustradors d’aquest tipus de llibre ja fa temps que ens ofereixen uns materials que podem considerar evocadors i sofisticats, llibres totals que estimulen la imaginació i contribueixen a que el lector sigui alhora, també, creador d’històries i pensador crític.
Fa vuit anys vam poder llegir una obra que abraçava aquest món complex dels àlbums il·lustrats. Fernando Zaparaín va escriure CRUCES DE CAMINOS. Álbumes ilustrados, Construcció y lectura, un llibre força útil per entendre com funcionen els àlbums il·lustrats i sobretot perquè les referències que hi apareixen són de llibres que tenim al nostre abast.

El 2016 l’Ana Castagnoli va publicar Manuale dell’illustratore, un altre llibre —en italià— que també ens ofereix recursos per entendre com funcionen els àlbums.

Encara un tercer assaig: Álbum[es] un magnífic treball de Sophie Van der Linden amb traducció i notes de la Teresa Duran. Una obra que ens aporta molta llum i analitza aquest fascinant món dels llibres àlbums. Álbum[es] té un objectiu clar: explicar com funciona la narració de les imatges i del text i orientar sobre com s’articulen els diversos elements dins dels àlbums. Es divideix en capítols que abasten els principis de construcció del propis registres (fabricació, tècnica, estil, signe i color, ús del punt de vista, ritme, muntatge, etc), el seu funcionament, les nombroses configuracions possibles en què es poden articular el text i la imatge i el camí que en el segle vint va determinar la seva forma tal i com els coneixem actualment.
Un llibre recomanable per als qui posem en mans dels infants aquestes joies que els ajuden a créixer.
Durant aquest mes, ja ho anticipem, en seguirem parlant i farem esment dels àlbums il·lustrats adreçats als adolescents, perquè la revista Íber ha programat un monogràfic sobre aquesta qüestió.

Les dades:
Títol: Álbum[es]
Autora: Sophie Van der Linden
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
148 pàgines
Edició en castellà
Barcelona, 2015

Les següents imatges estan extretes del web d’Ekaré:

by

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

by

Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines