A la darrera tertúlia, vaig descobrir aquesta biografia que rescata el llegat de la Maria Goyri, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.
El llibre té un format deliciós, com un quadern d’aquells que usen els exploradors i aventurers, amb la goma que protegeix els fulls com si d’una Moleskine es tractés.
L’autor, l’Alejandro Pedregosa, relata moments significatius en la vida de la María Goyri: la seva infantesa a l’escola de la natura pel parc del Retiro, l’educació humanista i liberal rebuda a l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, la creació d’un centre de formació per a universitàries, la seva col·laboració amb la Institución Libre de Enseñanza, etc.
El relat explica que va ser una de les primeres dones llicenciades i doctores en Filosofia i Lletres, a més de dedicar la seva vida a la docència a la Residencia de Señoritas i al Colegio Estudio de Madrid, del qual va ser directora. Formant “equip” amb el seu marit, Ramón Menéndez Pidal, va crear un arxiu imprès i sonor per conservar les “joies del patrimoni oral” que atresora el Romancero.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar ens remeten a l’època que va viure la María Goiry amb detalls molt cuidats dels vestuaris, objectes, paisatges, etc.
El llibre és una joia i quan acabeu de llegir-lo és molt probable que us vinguin ganes de tornar a llegir algun Romancero com el d’en Lorca, per exemple ( Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas. El barco sobre la mar y el caballo en la montaña.)
Lectura recomanada a partir de dotze anys.
Les dades: Títol: A la sombra de un romance Autor: Alejandro Pedragosa Il·lustradora: Concha Pasamar Editorial: Kalandraka Pàgines: 80 Pontevedra, 2025
«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.
A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.
Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.
Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.
Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).
Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.
Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.
També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.
Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.
Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.
La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:
Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.
En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.
L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.
Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.
L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.
I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.
Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.
La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.
A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.
El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.
Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”. Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut. Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots. Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo. Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.
Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.
Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”
Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.
LES DADES: Títol: No és una caixa, és una ciutat Autora: Antoinette Portis Il·lustracions: Antoinette Portis Traductora: Helena García Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 42 Barcelona, 2025
Arriba l’estiu i és temps de bicicletes. Encara recordo les vacances al poble, i l’any en que vaig aprendre a anar amb bicicleta. Va ser una emoció gran, després d’alguna que altra caiguda. Era una bicicleta antiga, molt antiga, amb la que el pare, de petit, anava amunt i avall als altres pobles, una bicicleta sense marxes ni pinyons i molt pesada si la comparem amb les meravelles que veiem avui.
Anys més tard vaig tornar a viure una altra emoció que segurament també haureu viscut: El moment en que els fills aprenen a anar amb bicicleta. Òndia, ets feliç però alhora veus com s’allunyen i et crea un sentiment estrany.
M’agrada anar amb bicicleta, passejar pels marges del riu Llobregat i arribar a la platja del Prat. Mentre pedales el cap va a la seva. De vegades, com la granota del conte, tens alguna caiguda però t’aixeques i tornes a pedalar.
Quan passa per les meves mans un llibre sobre bicicletes, no puc deixar de mirar-lo. És el que m’ha succeït amb aquest «Vull anar sense rodetes!», un àlbum il·lustrat per a infants de cicle infantil que ens parlar d’una granota que, amb cara trista, vol desprendre’s de les rodetes de la seva bicicleta. La granota vol ser tan hàbil com els seus veïns adults, capaços de pedalar mentre duen el diari sota el braç, transporten la cistella de la compra, reparteixen el correu o fins i tot fan acrobàcies dalt d’un monocicle. Però el primer intent de passeig sense rodetes acaba malament… o potser no.
Aquesta obra va ser finalista del XVII Premi Internacional Compostela per a Àlbum Il·lustrat. A l’editorial, destaquen que “El seu autor, Tobias Giacomazzi presenta una obra amb uns personatges animals humanitzats molt diversos: vaca, gos, coloma missatgera, saltamartí… A la senzillesa del text, que destaca per la repetició de la frase que dona títol al llibre, s’afegeixen unes il·lustracions a doble pàgina que combinen els retrats i les escenes urbanes que permeten fer gaudir dels detalls i les clicades a l’ullet humorístiques: la cigonya que travessa amb el seu bec el diari que va llegint pel carrer; les cartes que, arrossegades pel vent, es claven en les pues de l’eriçó; el ratolí que s’amaga del gat qui duu a la cua una trampa…”
Lectura recomanada per a cicle infantil.
LES DADES: Títol: Vull anar sense rodetes! Autor: Tobias Giacomazzi Il·lustrador: Tobias Giacomazzi Traductor: David Nel·lo Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Barcelona, 2025
Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.
A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.
Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.
Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.
És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.
Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.
Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.
La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.
Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.
Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.
Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.
L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.
Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.
Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.
LES DADES: Títol: De què fa gust la Lluna? Autor: Michael Grejniec Il·lustrador: Michael Grejniec Traductora: Maria Viu Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Pontevedra, 2024
A la novel·la de Bradbury «Fahrenheit 245» hi un moment en que en Montag, un dels bombers que es dedica a cremar els llibres, recorda el querosè que ha fet servir durant deu anys i li venen al cap la gran quantitat de llibres que han desaparegut. En aquell moment, en aquell mirar enrere, se n’adona que cada llibre l’ha escrit un home o una dona que ha invertit hores, dies o potser anys, en pensar-lo i posar-lo per escrit.
Una cosa semblant m’ha passat aquests dies, quan hem començat la novena temporada dels “llibres per somiar” amb la bona gent de “L’ofici d’educar”. He recordat els 233 libres que hem presentat i m’he sentit reconfortat i més que agraït per la possibilitat de mostrar i compartir les bones lectures que tenim al nostre abast i del bon moment de la literatura infantil i juvenil.
Aquesta temporada serà especial perquè d’ací uns dies farem una festassa amb tota la gent que hi ha col·laborat, els seguidors del Telegram i qui vulgui afegir-s’hi a la celebració dels deu anys del programa. Però aquest esdeveniment serà en unes setmanes i ja us farem avinent el dia, el lloc i el programa.
Comencem. Ahir vam presentar un relat breu de Gianni Rodari, el text del qual ja estava als “Contes per telèfon”, i que s’ha editat en català amb les il·lustracions que la Beatrice Alemagna va fer fa 31 anys. Gràcies a la edició de Kalandraka, podem gaudir del relat, tornar a disfrutar amb l’estampat de les guardes que són com la camisa del noi de la darrera imatge, a viatjar mentalment per ciutats de tot el món i sobretot a pensar que un mon en pau és possible.
A la fotografia, podeu veure dos petits titelles fets amb cartolina, s’assemblen als que empro quan l’explico als infants.
Com a cada programa fem una pregunta (fàcil) i, entre els qui vulgueu participar, sortegem el llibre (gentilesa de l’editorial Kalandraka). En aquesta ocasió la pregunta per participar el concurs de sobre el llibre “U I SET” és:
¿Com es deia el noi que vivia a Roma i el seu pare era tramviaire?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 15 de setembre.
Al darrer concurs, la guanyadora va ser la Margarita Noguer i s’emporta un exemplar del llibre «El viatge d’en Jep» L’enhorabona!
Al mateix programa, el doctor Carlos González, pediatra de referència de criança respectuosa i autor d’una desena de llibres, entre els quals hi ha el clàssic: “Comer, amar, mamar”, proposa fugir de les preocupacions per criar amb llibertat, estima i sentit comú. Els fills no ens prenen el pèl ni ens manipulen, defensa el pediatra, que assegura que tenim fills per tenir una vida més feliç, no només per educar-los o posar límits.
Als «Contes per telèfon» n’hi ha un bon grapat d’històries ideals per narrar. Una que m’ha acompanyat en moltes sessions és «Un que n’eren set». La coneixia de la versió que cantava en Xesco Boix i que estava també a “L’arbre generós”, amb il·lustracions de la Pilarin Bayés.
Els “contes per telèfon” són un dels llibres on podem trobar molta inspiració. Està publicat per l’editorial Joventut amb una excel·lent traducció de la Teresa Duran.
L’any 2001, l’editorial SM el va publicar en castellà en format àlbum amb unes imatges generoses a tot color i a tota plana. Les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna. El conservo com un tresor perquè costa de trobar.
Aquest mes de juny s’ha tornat a editar per la editorial Kalandraka i en català. Bona feina. El format, les imatges, tot és tal com ho va dissenyar la Beatrice Alemagna fa 31 anys i podem tornar a disfrutar amb l’estampat de les guardes que són com la camisa del noi i de l’home de la darrera imatge, a viatjar mentalment per ciutats de tot el món i sobretot a pensar que un mon en pau és possible.
Quan l’explico construeixo una mena de titelles senzillets que després regalo entre els assistents. Els faig amb cartolines de colors variats i em serveixen pare posar-hi la mà al seu interior i fer-los parlar.
Els podeu veure en aquestes dues imatges. Em va ajudar la Valèria, en una sessió de canta contes, a la biblioteca Pare Miquel d’Esplugues.
Etern Rodari! El relat el va escriure l’any 1962 però si l’escrivís ara segur que afegiria infants d’Ucraïna, de Palestina, etc.
LES DADES: Títol: U i set Autor: Gianni Rodari Il·lustradora: Beatrice Alemagna Traductora: Teresa Duran Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 32 Barcelona, 2024
Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.
Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.
El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).
El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.
Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.
La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.
Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…
Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…
És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.
Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.
En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.
Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.
LES DADES: Títol: Los ecos del viento Autor: Antonio García Teijeiro Il·lustradora: Noemí Villamuza Editorial: Kalandraka Pàgines: 32 Pontevedra, 2024
Ahir vam presentar aquest àlbum molt ben escrit i il·lustrat per en David Pintor.
La faula de la llebre i la tortuga té diverses variants i, en aquest conte, l’autor juga de manera enginyosa amb l’inici d’Isop i ho acaba de manera similar a una de les diverses variants que proposava La Fontaine. Entremig, afegeix diverses possibilitats que ens fan riure molt veient l’enginy de la tortuga, i com la llebre a cada fracàs s’enfada més.
La idea principal girà la voltant de la pregunta: Què passaria si la llebre no es quedés adormida?
Les primeres pàgines mostren la faula clàssica (la cursa, la llebre dormint i l’arribada de la tortuga al final, la primera) A partir d’aquí, la llebre demana una revenja, una segona cursa. La tortuga se les empesca per tornar a guanyar i encara faran una tercera, una quarta, una cinquena, etc.
El detall del barret vermell al cap de la tortuga és la clau de tot plegat.
A Catalunya tenim diferents cicles d’animals en els quals l’astúcia sempre guanya a la força. El més conegut potser és el de la guineu i el llop.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. Són preguntes fàcils i només cal escoltar el podcast per encertar-la. Després, podeu enviar un correu electrònic amb la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 1 d’octubre. Entre els participants farem el sorteig i algú s’endurà el llibre en qüestió, gentilesa de l’editorial Kalandraka.
La pregunta del llibre “Tortuga contra Llebre. LA REVENJA” és:
Qui guanya la cursa, la tortuga o la llebre?
I la guanyadora del darrer concurs s’emporta el llibre «La meravellosa granja d’en McBroom». És la Laura Lagunas. L’enhorabona!
Joseph Conrad opinava que l’autor només escriu la meitat del llibre i que de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector. És el que m’ha passat amb «Un viaje en lápiz» de l’il·lustrador Gusti (el mejor dibujante del mundo, com ell es defineix).
No conec en Gusti personalment. El vaig veure el dia que vaig assistir a la presentació d’un llibre que va escriure en Ricardo Alcántara fa una pila d’anys i que es va reeditar el novembre del 2019. Allà estava en Gusti, com a il·lustrador. Vaig fer un recordatori en aquest blog.
En canvi, sovint he narrat alguns llibres il·lustrats per en Gusti i, sobretot, tinc una devoció especial per «Camilón, comilón».
A «Un viaje en lápiz» ens mostra alguns dels apunts en forma de frases, dibuixos i retrats que han sortit dels nombrosos quaderns que, com altres dibuixants, porta sempre amb ell. Són alguns, només alguns —i aquí recordem a Hemingway que explicava que només es veu una vuitena part del que es vol explicar, com si fos un iceberg— dels millers de dibuixos que ha fet. Crec que, malgrat en acabar el llibre ens quedem amb ganes de més, ens fem una idea precisa del que ens vol explicar.
El llibre ens mostra la seva vida i la gent que l’envolta. D’aquesta manera coneixerem els seus pares, els seus fills i també els viatges que ha fet arreu del món, sobretot per Mèxic i Equador.
M’ha agradat quan explica que sempre va amb el llapis a la ma i dibuixa sense que el vegin a persones anònimes a l’aeroport, als bars, als parcs. Especialment emotives són les pàgines que dedica a la residència on anava sovint a retratar la gent gran que allà hi vivia.
En Gusti ens obre una finestra i ens deixa veure el seu món i una mica de la seva vida. Li agraïm la generositat.
Si teniu oportunitat de llegir-lo, no tingueu pressa. El text és relativament curt però les imatges s’han de poder assaborir i entendre veient-les diverses vegades, bo i sabent que res en improvisat, casual; al contrari, tot està pensat i té una explicació.
Bé, també pot passar que no us agradi el seu estil però igualment n’aprendreu molt.
LES DADES: Títol: Un viaje en lápiz Autor: Gusti Il·lustrador: Gusti Editorial: Océano Pàgines: 112 Barcelona, 2023
Potser tenim sort i els de l’Editorial Kalandraka organitzen una presentació de «La bruixa divertida», l’últim llibre del tàndem Alcántara -Gusti, un àlbum per a cicle infantil que segueix la sèrie començada amb «El pirata valent» i «El jove guerrer». En aquest cas, la protagonista és una nena aprenenta de bruixa.
LES DADES: Títol: La bruixa divertida Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Gusti Traductora: Tina Vallès Editorial: Kalandraka Pàgines: 16 Barcelona, 2023
La invitació a la lectura 