«Memòries del bosc» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar aquesta lectura adreçada a joves del primer cicle de l’ESO. M’agrada perquè durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen.

Es narra l’aventura que hi viu un gillot, de nom Archibald, propietari d’una llibreria ben curiosa i particular que es troba al bosc. Els llibres que es venen són exemplars únics i els han escrit diferents animals amb l’esperança que algú altre els compri.

Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries.

De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.

A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona, quan eren joves.

La història que s’explica és tendra, amable, i es barregen l’amor pels llibres, l’amistat amb el pas del temps, la vellesa i la pèrdua.

A cada programa fem una pregunta i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Flamboyant. La pregunta:

Quin animal acompanya al guillot en la seva aventura pel bosc?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 6 d’abril.

En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «El gegant nan i el nan gegant » és la Maite Rillo. L’enhorabona!

Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:

https://www.3cat.cat/3cat/memories-del-bosc-de-mickael-brun-arnaud/audio/1239096/

«Cara-pizza», una història de maduració

Les novel·les gràfiques són unes bones lectures per als joves perquè parlen de problemes que els afecten directament. Són fàcils de llegir perquè les històries acostumen a ser lineals, amb imatges i personatges ben definits.

La majoria de les novel·les gràfiques que ens arriben es centren en noies (les de Raina Telgemeier, per exemple, arrasen) i mostren la cultura dels Estats Units.

S’acaba de publicar «Cara-Pizza» un còmic centrat en un noi adolescent, en Rex, i tots els inconvenients que es troba quan el primer dia del nou curs, li surt un gra enorme i rebel enmig del front. Els dies següents li’n surten més.

En Rex començarà una lluita contra l’acne i després contra l’olor corporal i altres situacions incòmodes de la pubertat. A més, les coses es compliquen amb els seus amics i el noi percep que tot el que fa li surt malament.

Cara-pizza és el segon volum d’una trilogia. Anteriorment ja vam poder llegir «Quatre ulls» centrat amb els seus problemes de visió i la necessitat de portar ulleres (un altre drama).

Aquests dos còmics, inspirats en fets reals estan ben fets, són divertits i empàtics.

Doneu-li una oportunitat i llegiu-lo perquè m’ensumo que serà un dels llibres que es prohibiran aviat als USA. De fet, la campanya ja ha començat i tampoc ens estranya.

Lectura recomanada a partir de 12 anys.

LES DADES
Títol: Cara-pizza
Autor: Rex Ogle
Il·lustrador: Dave Valeza
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 224
València, 2024

«Mites grecs» l’origen de moltes històries

Roberto Calasso va ser un autor italià que ens va encomanar l’amor i la passió per les històries dels deus, semideus i herois de l’antiga Grècia.

Un dels seus llibres, “Las bodas de Cadmo y Harmonia” narra la darrera vegada que els Deus de l’0limp van baixar a la Terra per assistir com a convidats a una festa. El que allà va passar va ser una de les coses més boniques que ens han passat com a civilització, però això és una altra història, com diria Ende.

Potser el que s’explica no va passar mai però no importa perquè serà recordat per sempre i anirà variant cada vegada que algú ho expliqui afegint detalls i més detalls.

La literatura que llegim comparteix molts dels episodis que durant aquella època daurada es van crear. Alguns d’aquests episodis i històries són molt bèsties, truculents i escandalosos, ens generen curiositat i un cert morbo, talment com la sèrie que ho està petant a TV3 sobre els “Crims”.

«Mites gregs» ens introdueix de manera senzilla i directa en les mitologies. Comença amb Cronos i l’inici de tot plegat. El segon capítol està dedicat a Zeus, el tercer a Hèstia i després coneixerem a Posidó, Hades, Demèter, Persèfone i altres, alguns de molt coneguts com Afrodita, Hermes, Apol·lo, Hermafrodit, Narcís, Pigmalió, etc.

Cada capítol ocupa com a màxim deu pàgines i entremig hi ha les il·lustracions reconeixibles de Jotaká. Acompanya el relat un pròleg de Pau Sabaté que situa el que llegirem i al final trobem una mena d’arbre genealògic amb tots els amors, matrimonis i relacions diverses. Mols útil.

Lectura per als joves a partir de 12 anys.

LES DADES:
Títol: Mites grecs, l’origen de tot
Autora: Meritxell Blay
Il·lustrador: Jotaká
Editorial: Inuk
Pàgines: 266
Barcelona, 2024

«La Locomotora i jo» una lectura que ens ensenya a córrer com el vent

En el món de l’esport, de vegades, quan un esportista destaca molt, les seves proeses són recordades durant anys i panys. Resulta curiós veure com a alguns d’aquests esportistes de nivell se’ls assigna un sobrenom i queden fixats al nostre imaginari. Ara mateix podria recordar al ciclista Martín Bahamontes que era “l’àguila de Toledo”, al tenista Lacoste conegut com “el cocodril” per la seva forma de jugar o, més recent, el jugador de bàsquet Kobe Bryan conegut com “la mamba negra”.

Aquest i altres esportistes, són coneguts pel seu sobrenom i potser us sonen la Puça, el Llop, l’Aranya, etc. No sempre tenen a veure amb animals. També trobem “el Ceba”, “el Pirata” i altres de similars.

El títol d’aquesta novel·la fa referència, precisament, a un corredor txec anomenat Emil Zatópek que va guanyar nombroses curses i es va fer molt famós pel seu estil peculiar de córrer.

A la novel·la, una nena, la Míla, explica la seva història centrada en l’època en que tenia dotze anys i corria per plaer, sense cap altra pretensió.

Però un dia, va coincidir, en un parc, amb l’escombriaire, un home gran que va resultar ser l’Emil Zátopek, l’atleta de fons, que ara duia una vida tranquil·la i era recordat i admirat pels veïns de la zona.
D’aquell encontre sorgirà una amistat que seguirem amb interès i veurem com, gràcies als consells d’en Zátopek, la noia millorarà la seva resistència i la seva manera de córrer.

El llibre, no va únicament del fet esportiu perquè al darrera hi ha una història personal, una amistat, unes reflexions encertades que en Pep Molist ens transmet de forma apassionada i entenedora, perquè ell mateix ens ho confessa a la primera pàgina quan diu:

Fa un temps, com a escriptor,
em sentia com un corredor de fons
enmig del desert.
Sense arbres. Sense ombra. Sense aigua. Sense idees. Sense ànima.
Vaig aturar-me i em vaig dir:
—Has de parlar de tu (o sigui, de mi!), que potser és allò que més coneixes.
I em vaig posar a parlar de mi. Però també d’en Zátopek, a qui anomenaven La locomotora Humana.

El llibre, com tota la col·lecció L’Arca, és molt atractiu, editat amb molta cura, tapa dura, lletra gran i il·lustracions boniques.

Lectura recomanada per a l’ESO

LES DADES
Títol: La Locomotora i jo
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Animallibres
Pàgines: 104
Barcelona, 2024

«Oficis que ho van petar» a L’ofici d’educar

Diumenge passat vam presentar aquest llibre que es llegeix amb interès. Ens explica les feines que al llarg de la història han anat canviant o han desaparegut. Algunes els coneixíem per les pel·lícules o perquè fins fa poc encara ens feien servei. Es el cas dels “gladiadors”, “botxins”, “ascensoristes” o “alquimistes”. Altres, en canvi, ens són del tot desconegudes com les ”madames toilettes”, els “venedors de sorra” o els “nens dels assots”

És un llibre sobre els oficis més estranys que hi ha hagut al llarg de la història. Hi trobareu tota mena d’oficis en aquest llibre ideal per a infants de secundària.

La diversió informativa sobre un munt de professions inusuals està garantida però l’autor ha volgut aprofundir amb explicacions senzilles i documentades sobre la història de les professions i les primeres divisions del treball i, d’aquesta manera veiem com han anat canviant les feines al llarg dels segles i com, algunes, s’han extingit completament o s’han reorganitzat gràcies a la tecnologia i la ciència.

Un llibre interessantíssim. Escrit per Markus Rottmann.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, gentilesa de l’editorial. En aquest cas l’editorial Tramuntana.

La pregunta dels Llibres per somiar és:

On treballaven les dones computadores?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/oficis-que-ho-van-petar-de-markus-rottmann/audio/1228164/

«Quan el cor et va de pressa» i l’ansietat d’una jove de 17 anys

De vegades, diem que hem començat a llegir un llibre i no hem pogut parar fins que hem arribat al final. És el que m’ha passat amb «Quan el cor et va de pressa».

Quan he arribat a la darrera pàgina (Després de les vacances d’estiu, però… qui ho sap? Hi ha altres instituts. Altres opcions) he tingut la sensació de sortir canviat perquè el tema m’ha colpit. També estic agraït per com l’escriptora ens presenta un camí que marca una nova vida a la protagonista.

El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi.

La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes.

La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials, a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac.

Sortosament, la noia té uns pares comprensius i convençuts que aviat es tornarà a posar bé, sobretot la mare perquè el pare, un pare arquetípic que té una implicació a llarga distància, treballa com a responsable d’una obra a Polònia i para poc per casa. Els companys de l’Institut i els professor també son comprensius i li envien missatges amb desitjos de recuperació ràpida.

Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes i amables que li faran costat: La Vicky, una noia amb discapacitat del desenvolupament, la seva mare, la Bianca, i la Gillian, de 84 anys, totes tres amb maneres diferents d’anar avançant per la vida. De tota manera, aquest no és el tema del relat, però aporten una dosi d’humor necessària i s’agraeixen els petits detalls i les sensacions que ens provoquen, per exemple, els sons i les olors que es descriuen.

La novel·la té capítols breus i està escrita amb un estil senzill i que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós.

Lectura recomanada per a joves a partir de 12 anys. També pot ser una bona activitat per fer lectura guiada amb els nois i noies de sisè de primària.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413035796_L33_23.pdf

LES DADES:
Títol: Quan el cor et va de pressa
Autora: Mette Vedsø
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Jove, 13
Pàgines: 174
Lleida, 2024

«Sota la pluja» contes inspirats en fets reals

Des de fa tretze anys, un grup de mestres implicats en aconseguir que “La Carta de la Terra” i els ODS entrin a formar part del currículum educatiu, participem de manera activa en la defensa d’un codi de convivència basat en la cultura de Pau i Sostenibilitat, en l’entesa entre les persones i la relació amb la natura. Una de les accions que promovem és la publicació de relats adreçats a infants i joves que els facin reflexionar sobre el món, les persones, la lluita contra el canvi climàtic, la pau, l’erradicació de la pobresa, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, les energies renovables, el treball digne, el consum responsable, la defensa de la flora i la fauna, i la justícia social.

El darrer llibre que publiquem porta com a títol “Sota la pluja”, està adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys, i té com a fil conductor a la Fina, una jove periodista que sempre ha estat molt curiosa i ha viatjat per tot el món escrivint reportatges per a l’Ecological World, una revista implicada en temes relacionats amb La Carta de la Terra i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Mentre va cap Gorazde a veure un amic, en Iuri, a qui va conèixer sota una acàcia fa quinze anys, ens recorda alguns dels articles que ha escrit i que ens mostren diferents realitats.

Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

Al pròleg, la periodista Elisabet Pedrosa, directora i conductora del programa de ràdio “l’ofici d’educar”, ens diu que el recull d’històries ens ajuda a despertar realitats injustes que ens commouen. Són ells, som nosaltres, som tots. Cadascuna de nosaltres, amb les nostres decisions i actituds davant del que passa al món, tenim un poder i una oportunitat de canvi si ens conjurem per fer-ho, amb una visió holística, global, ètica, inclusiva i dels drets humans, amb una mirada ecològica i feminista.

Els relats que conformen “Sota la pluja” estan il·lustrats per la Sara Masià.

També s’inclouen traduccions del text en occità, castellà, anglès, francès i italià.

Podeu descarregar el conte en format digital, clicant a: https://blocs.xtec.cat/implicat/2024/10/04/sota-la-pluja/

Són temps incerts, complicats, la classe política i empresarial no fa gaire cas de les observacions dels científics que ens alerten que anem malament però encara hi som a temps de redreçar la situació. Una manera que està al nostre abast és que siguem mestres compromesos i —com ens recordava Gabriel Celaya en el poema «Educar»— siguem una mica pirates, una mica poetes i tinguem un quilo i mig de paciència (la necessitarem).

La presentació del llibre la farem al voltant del febrer del 2025, a Lleida, en una jornada de dissabte on també intervindran companys implicats de fora de Catalunya (Costa Rica, Mèxic, Galícia, etc.) Us anirem informant.

Accions a la biblioteca escolar de qualitat (BEQ). Segona part

Fa un mes vam pujar la primera de les dues masterclass en la que explicàvem com aconseguir que la biblioteca sigui el cor de l’escola on compartíem dinàmiques i activitats que inclouen a tota la comunitat educativa, aquelles que es poden fer sense entrar a la biblioteca.

Aquesta setmana s’ha publicat la segona part, amb el títol

«Quines activitats específiques podem fer per fomentar la lectura?»

Si la nostra feina com a mestres és aconseguir que els infants connectin amb els llibres, en aquesta masterclass descobrirem com podem aconseguir que es doni aquesta connexió entre infants i llibres.

Veure que la xerrada està estructurada en tres parts, la primera adreçada a educació infantil, la segona adreçada a cicle inicial i cicle mitjà i la tercera adreçada a cicle superior i l’ESO.

Si voleu veure un tastet de la masterclass (8 minuts), ho podeu fer clicant a:

https://player.vimeo.com/video/951046713?h=7ed9a2fd01&badge=0&autopause=0&player_id=0&app_id=58479

La biblioteca de l’escola és un gran recurs, un recurs imprescindible, i per això apostem per les biblioteques escolars.

Un agraïment especial per a la Nati i en Pol per la bona feina editant i retallant les possibles inconveniències que vaig dir. Els estic molt agraït.

Trobareu tota la informació a https://docents.cat/

«Los ecos del viento», homenatge a la bellesa

Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.

Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.

El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).

El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.

Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.

La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.

Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…

Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…

És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.

Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.

En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

LES DADES:
Títol: Los ecos del viento
Autor: Antonio García Teijeiro
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Pontevedra, 2024

«Salvatges i homes» et colpeja fort

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa