Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.
Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.
L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.
Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:
Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.
L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.
Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.
Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)
Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.
LES DADES:
Títol: Ai, renoi! Text: Michael Rosen Il·lustracions: Helen Oxenbury Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pàgines: 40 Barcelona, 2025
El passat dimarts, 29 d’octubre, a la llibreria Casa Anita vam presentar “Buscant l’Ahmed”, el darrer llibre d’en Jesús Ballaz. Vaig tenir l’honor d’acompanyar l’autor en aquest acte organitzat per Ekaré, una editorial sensible amb el tema de les migracions perquè ells mateixos ho són.
Ekaré va arribar a Catalunya fa 23 anys procedent de Veneçuela i en el seu catàleg trobem nombrosos llibres que tracten d’aquest tema, d’aquesta diàspora que fa que les persones anem amunt i avall per diferents motius.
Vaig començar recordant el magnífic poema d’en Bernardo Atxaga “Mazisi okeita denbelek” on algú es sorprèn de veure un home vingut de l’Àfrica prenent un cafè en una cafeteria de Bilbao. És un poema escrit el 1996 (crec) en una època en que la immigració de persones vingudes d’altres continents al País Basc era minsa.
Ho comparava amb la situació de les escoles (les que conec del Baix Llobregat) on trobem un nombre elevadíssim d’infants nascuts aquí però de pares vinguts de tot arreu, (Sud-Amèrica, Àfrica subsahariana, Magreb, Ucrïna, India, etc.) Per a aquestes escoles és una riquesa increïble, tot i estar mancades de prou recursos.
La literatura infantil i juvenil també es fa ressò d’aquest fenomen de la globalització i, alguns relats, fan èmfasi en l’arribada de persones que venen fugint de situacions dures, complicades, de lloc on hi ha guerra i poques possibilitats de reeixir. Arriben a la recerca de feina i un futur millor i es troben amb un idioma que no coneixen, uns costums diferents i incomprensió generalitzada. Per això, “Buscant l’Ahmed” em sembla un relat ideal per trencar alguns estereotips i prejudicis.
De què va? Va d’un noi, en Said, que fa el viatge des del Marroc fins a Barcelona amagat en un camió. Arriba sense adreça on anar, sense diners, sense res. La seva principal preocupació és trobar menjar i mirar que no l’enxampin i l’enviïn a un centre d’internament per a menors. I, sobretot, arriba buscant el seu germà Ahmed de qui sospita que es troba a Barcelona.
El llibre està escrit en forma de còmic, pensant en els possibles joves lectors que es poden apropar a la seva lectura i reflexió posterior atenent a diversos aspectes. El primer és veure que està ben escrit, és coherent, entreté, emociona i ens informa d’una realitat massa habitual, malauradament. Després hi ha un aspecte que porta a un altre debat perquè el desllorigador de la trama és un mural i al llarg de les pàgines veiem moltes pintades que ens porten a reflexionar sobre l’art urbà.
Durant la presentació vam tenir l’oportunitat d’escolar a una persona que pertany a “BMurals”, un centre especialitzat en art urbà amb seu a Barcelona, amb un enfocament integral, que combina el suport a la creació, a través de l’impuls d’intervencions murals, residències i exposicions (podeu veure el que fan entrant a https://www.bmurals.com/)
En Jesús ens va explicar nombroses anècdotes de com es va gestar el relat i la sort que va tenir de poder coincidir amb l’Ed Oner, l’il·lustrador, quan va venir a Barcelona des de Casablanca. Podeu conèixer aquest artista urbà a través de les xarxes socials Instagram i Facebook.
I vam acabar amb una copeta de vi del Marroc, un syrah potent.
Lectura recomanada a partir de nou anys.
LES DADES: Títol: Buscant l’Ahmed Autor: Jesús Ballaz Il·lusrador: Ed Oner Traductor: Matías Adam Barrios Editorial: Ekaré Pàgines: 40 Barcelona, 2024
A la coberta ens adonem que l’estil és molt semblant al del gran Eric Carle, amb el predomini del collage, figures retallades i tècniques mixtes. El fons blanc ens agrada i entenem de seguida que serà un àlbum divertit.
Quan veiem la primera de les imatges, aquesta…
… se’ns escapa el riure perquè recordem aquella frase que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. I és ben bé així si ens fixem en el cabell d’en Julià (l’home) que és ben bé com el pelatge de la Kika (la gossa) i a més els cordons de les sabates estan descordats i també són de mateix color.
Per reblar el clau només cal mirar la cara dels dos personatges, com si estiguessin enfadats, malcarats i amb ganes d’acabar el passeig des de la primera pàgina.
D’això va la història: En Julià passeja la seva gossa i sense que ell se n’adoni és raptada per una àguila.
Així que ara en Julià passeja la seva àguila. A la seqüència següent l’àguila serà suplanta per un tigre i veurem en Julià passejant un tigre que, al seu torn, serà suplantat per una guineu i aquesta per un pop, etc. fins al retorn a l’inici del relat.
És un viatge per coves, muntanyes i mars, on anem seguint l’acumulació d’espais extraordinaris i la sorpresa és una constant, mentre l’infant és pregunta quin animal vindrà quan passem pàgina.
Lectura recomanada per a cicle infantil. LES DADES: Títol: Som-hi, Kika! Autora: Marie Mirgaine Il·lustradora: Marie Mirgaine Traductora: Teresa Duran Editorial: Ekaré Pàgines: 64 Barcelona, 2024
Ahir, a Catalunya Ràdio vam presentar el llibre «A la vora», un dels més rellevants que han aparegut en els darrers mesos.
Té diferents parts ben diferenciades:
A la primera se’ns presenta la trobada, l’aproximació que fan dues noies de deu anys quan una d’elles, la Francisca, de família benestant, arriba a la casa d’estiueig i allà coneix l’Antonia que té la mateixa edat i viu a l’altra banda de la bardissa, juntament amb seva mare que és qui fa de masovera, si és pot dir així, i cuida del jardí i la casa de la família de la Francesca.
La segona part ens mostra els dies següents i com “cada dia era una nova aventura” amb les dues noies jugant a tota mena de jocs i explicant-se secrets. És quan s’arriba a una doble pàgina que és l’expressió màxima d’amistat i de llibertat.
La tercera part es centra quan les dues noies fan la celebració del seu aniversari i ens mostra de quina forma tan diferent celebren una i altra la seva festa.
A partir d’aquest moment, la vida d’ambdues noies se separa i anem veient com passen els anys per a una i per a l’altra. Amb uns detalls delicats i significatius.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. Són preguntes fàcils i només cal escoltar el podcast per encertar-la. Després, podeu enviar un correu electrònic amb la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 26 de novembre. Entre els participants farem el sorteig i algú s’endurà el llibre en qüestió, gentilesa de l’editorial Ekaré.
La pregunta per participar el concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “A LA VORA” és:
A QUINA ÈPOCA DE L’ANY SE SITUA EL RELAT?
I la guanyadora del darrer concurs s’emporta el llibre «dos per a mi, un per a tu» és l’Imma Palahí. L’Enhorabona!
I al mateix programa es va parlar de com criar un fill o filla sense ser parella. Creix l’interès per altres formes de “fer família”, com la coparentalitat: parelles no sentimentals unides per la voluntat de tenir un fill que sumen esforços per compartir la criança des de l’amistat i la complicitat.
Hi van parlar dels pros i contres de la coparentalitat la Carme Balaguer, antropòloga i creadora de copaternitat.com; la Bruna Álvarez, antropòloga del grup de recerca AFIN de la UAB, i la psicòloga Sílvia Guillamon.
He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).
He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).
També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.
He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”
De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.
El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva. L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:
Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.
I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.
M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:
¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?
No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.
Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.
LES DADES: Títol: La familia animal Autor: Randall Jarrell Ilustrador: Maurice Sendak Traductora: Elena Iribarren Editorial: Ekaré Pàgines: 184 Barcelona, 2023
Viatjar en tren té la seva gràcia, sobretot si vas amb l’AVE, còmodament assegut i amb seient a la finestra. Res que s’assembli a Rodalies.
Dimarts passat vaig anar a Saragossa a la presentació del llibre “A la vora” una altra joia de l’Alfredo Soderguit, un autor uruguaià que ja ens va deixar entreveure la seva sensibilitat envers els temes socials a “Els capibares”.
Anavem mirant el paisatge, veient els núvols amb formes curioses, i en silenci perquè no hi ha xivarri en aquests cotxes i tothom s’està tranquil llegint als ordinadors portàtils o veient la pel·lícula a les pantalles del vagó (subtitulades i sense veu). M’acompanyava la Laura, mestra del grup de treball. Al nostre voltant hi havia, sobretot, homes amb corbata i dones amb vestits Armani que conviden a pensar en feines relacionades amb els negocis. Turistes, pocs. Els noranta minuts que separen l’estació de Sants de la de Delicias els vam ocupar tornant a llegir i analitzant l’exemplar de “A la vora”, fent un parell de Sudokus i comentant la novel·la Patina de Jason Reynolds.
Després, un taxi i cap a la llibreria Antígona on ens esperava l’Araya, editora d’Ekaré, acompanyada de l’Alfredo i la Mariale. Com que faltava una bona estona per a l’inici de la presentació ens vam asseure a la terrasseta d’un bar adjacent i li vam demanar a l’Alfredo que signes un exemplar per a la Mafalda, una nena de deu anys, alumna de la Laura, que ha muntat un club de fans d’“Els capibares”.
I després, a la feina. La sorpresa va ser que no van fer una presentació com les que estem acostumats a veure. No! El que van fer va ser un masterclass. Amb una generositat espaterrant van anar desgranant tot de detalls de la gestació del llibre, des del germen de la idea inicial, un viatge a Bogotà que va suposar l’espurna que va empènyer la imaginació per crear una història amb contingut i amb missatge potent.
Van explicar aspectes de cadascuna de les pàgines, el perquè de la opció de la perspectiva isomètrica, fent-nos adonar de detalls que van eliminar i de les incorporacions que s’anaven produint a mesura que la història anava creixent.
Em va agradar molt que recordessin la feina de l’equip d’Ekaré, sobretot de l’Alejandra Varela, perquè van fer una feina extraordinària acompanyant, suggerint o fent-los adonar com determinades idees milloren o entorpeixen el relat. Per exemple, la presència dels homes que inicialment apareixien i no aportaven res a la història, o la inclusió d’un gos que donava un toc de proximitat i empatia envers el lector. Bé, i altres detalls gràfics que complementen de manera precisa i acoten la mirada envers allò que és notable.
Aquest llibre té una lectura en capes. Cal provar-lo amb infants per veure la seva reacció. Segons l’edat és probable que es quedin amb una primera mirada del que significa l’amistat (temporal, d’estiueig en aquest cas) i els més grans podran fer una anàlisi social més profunda perquè el final no és feliç, precisament, i entra dins del que anomenaríem “realisme”.
De què va “A la vora”?
És un àlbum que té diverses parts ben marcades.
A la primera se’ns presenta la trobada, l’aproximació que fan dues noies de deu anys quan una d’elles, la Francisca, de família benestant, arriba a la casa d’estiueig i allà coneix l’Antònia que té la mateixa edat i viu a l’altra banda de la bardissa, juntament amb seva mare que és qui fa de masovera, si és pot dir així, i cuida del jardí i la casa de la família de la Francesca.
Són unes primeres pàgines amb poc text i unes il·lustracions que cal observar i analitzar per anar comprenent el relat. A la banda esquerra veiem la Francisca i a la pàgina de la dreta l’Antonia, cadascuna al seu món fins que arriba un moment que una d’elles creua la bardissa i es produeix la trobada.
La segona part ens mostra els dies següents i com “cada dia era una nova aventura” amb les dues noies jugant a tota mena de jocs i explicant-se secrets. És quan s’arriba a una doble pàgina que és l’expressió màxima d’amistat i de llibertat.
La tercera part es centra quan les dues noies fan la celebració del seu aniversari i ens mostra de quina forma tan diferent celebren una i altra la seva festa. A la de la Francesca hi és convidada, també l’Antònia. Hi ha una imatge colpidora amb un text a sota on llegim “L’Antònia i la seva mare van ser les últimes a anar-se’n”.
La festa de l’Antònia, en canvi, és diferent, una altra manera de celebrar l’aniversari, igualment alegre, igualment festiva.
A partir d’aquest moment, la vida d’ambdues noies se separa i anem veient com passen els anys per a una i per a l’altra. Amb uns detalls delicats i significatius.
El final és circular i obre la porta a uns diàlegs rics en opinions que segurament aniran al voltant de les experiències de cadascú i les similituds amb la pròpia vida.
Un àlbum que tindrà molt de recorregut i que val la pena llegir amb deteniment per no perdre tot el que en una segona o tercera lectura, pren sentit, com les mirades, els gestos, els objectes, etc.
Lectura recomanada a partir de set anys.
LES DADES: Títol: A la vora Autor: Alfredo Soderguit Il·lustrador: Alfredo Soderguit Idea: Mariale Ariceta Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pàgines: 48 Barcelona, 2023
Papallona és un llibre preciós. Està il·lustrat amb acrílics i té un format que fa de bon llegir, ideal per mostrar-lo a un grup d’infants, a l’escola o la biblioteca.
Les pàgines són molt acolorides i estan plenes de vegetació, flors silvestre i alguns animals. Tot és molt bonic, començant per la història, la relació del nen protagonista amb el seu pare i sobretot les il·lustracions.
El text que acompanya la història és el just i no cal més.
De què va “Papallona”? Va d’un nen a qui li agrada disfressar-se i un dia es construeix unes ales de roba, grans i de color carbassa. També ho complementa amb unes antenes espectaculars. El veiem a la coberta amb les ales esteses. Si girem el llibre ens n’adonarem que les ales tenen forma de cor ( o així m’ho sembla a mi)
El nen surt al camp a lluir la seva disfressa i un grupet de nois li trenquen les antenes amb un cop de pilota i torna a casa, trist i frustrat.
A la segona part, el seu pare, un home valent, amb coratge i molta empatia l’ajudarà a entendre que cal ser fidels a un mateix, malgrat sigui més fàcil de dir que de fer. D’aquesta manera, tornen a fabricar unes ales, encara més grans i boniques que les han trencat els galifardeus i aquesta serà la diferència que el farà volar (metafòricament, clar). Però aquesta segona vegada no estarà sol.
És una lliçó de vida que pot servir per a qualsevol edat.
Un àlbum molt recomanable, amb molts detalls que podeu anar descobrint. M’agrada que les il·lustracions s’escampin per tota la pàgina indicant sensació de llibertat.
LES DADES: Títol: Papallona Autor: Marc Majewski Il·lustrador: Marc Majewski Traductor: Matías Adam Barrios Editorial: Ekaré Pàgines: 48 Barcelona, 2023
Ahir, a la secció Llibres per somiar vam presentar “Mites al cel”, un llibre que està a camí dels coneixements astronòmics i les llegendes i mitologies que pouaven de la tragèdia grega, amb unes il·lustracions prou encertades que fan molt agradable la lectura.
Aquests dies que estem sentint i veient imatges d’objectes estanys al cel (globus als EEUU, línies de llums que creuen el cel català) és fàcil entendre que, quan desconeixem el fenomen que ho provoca ens inventem històries. Sempre és així i si, per exemple, cau un llamp i no sabem quin és el motiu ens inventem que hi ha un Déu al cel que ens l’envia.
“Mites al cel” ens recorda algunes de les constel·lacions més conegudes i la llegenda que hi ha al darrera. Per exemple la dels carros (ossa major i Ossa menor) i què hi tenia a veure Zeus en tot plegat, la d’Orió i les noies convertides en coloms (Plèiades), la del lleó, la del cigne, la dels bessons, i moltes altres.
Els qui vivim a ciutat i patim la contaminació lumínica no hi estem acostumats a veure estrelles, si de cas la Lluna i algun que altre planeta i poca cosa més. Quan sortim del nucli urbà i anem a Montserrat, al Montseny o a algun indret on poder gaudir del paisatge, ens sentim com els mariners que es guiaven per la Polar i reconeixien el camí que els marcaven les estrelles més brillants. De tot plegat en parla aquest magnífic llibre.
I com a cada programa plantegem una pregunta relacionada per participar al concurs de “Llibres per somiar”. En aquesta ocasió preguntem:
Com s’anomenen les figures que formen les estrelles més brillants?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 26 de febrer.
La guanyadora del concurs anterior i que s’emporta el llibre “Paraules de caramel” és la Pilar Biescas. L’enhorabona!
«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.
Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.
A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.
I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.
Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:
Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.
Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.
La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.
Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.
Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».
Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».
Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.
Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.
Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!
A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!
«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.
La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.
És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern. Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.
Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.
Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.
Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!
Lectura molt recomanable.
Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.
LES DADES: Títol: Uugh! Un relat del Plistocè Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pagines: 64 Barcelona, 2022
La invitació a la lectura 