by

«Escola i creativitat», un recurs pedagògic inspirador

A casa, tenim un petit racó al rebost on guardem botelles de vi i de cava que obrim en ocasions especials. Algunes botelles fa molt de temps que hi són i les obrirem en el moment pel qual van ser triades. Poden passar dècades abans no els arribi el dia. Altres botelles convé consumir-les perquè hi ha el perill que es facin malbé.

Amb els llibres de pedagogia passa una cosa similar. A casa en tinc alguns que, en el seu dia, em van marcar o em van inspirar alguns projectes i maneres d’entendre la feina. Els conservo, encara que no els rellegeixi; sé que hi són i els tinc a mà. Las invariantes pedagògicas, per exemple, n’és un, com també ho són Carta una maestra o La pedagogia del oprimido, per exemple.

També, de tant en tant, toca fer esporga i els llibres que no han aguantat el pas del temps acaben al contenidor de paper. Acostumen a ser teories que han tingut el seu moment però que no ens han aportat res o gairebé res. No citaré títols per no molestar ningú però segur que els teniu al cap.

Aquest mes s’ha reeditat “Escola i creativitat”. Encara conservo l’edició original del 2003.

Recordo que em va fer molt de servei i em va inspirar per fer algunes accions d’escriptura a la biblioteca, seguint els consells que en Ramon Besora explica en aquest assaig.

L’edició que s’ha publicat té l’afegit d’un pròleg d’en Josep González-Agàpito, doctor en Ciències de l’Educació, on podem llegir frases tan elogioses com aquesta:

També hi trobarem, en aquesta publicació, entre línies, tota una subtil guia didàctica. Una engrescadora proposta per motivar els alumnes a atansar-se a la nostra esponerosa herència cultural tot encomanant el plaer de l’escriptura, la lectura i l’autèntica literatura.

M’ha agradat tornar a llegir les paraules de la Marta Mata presentant l’obra i emprant paraules tan valuoses per a nosaltres com escola, creativitat, llibertat, educació, rotllana, etc. La Marta Mata va ser un referents de molts mestres i serà mereixedora d’un gran homenatge el proper curs en què recordarem els cent anys del seu naixement.

I, per acabar-ho de rematar, una contracoberta que és la cirereta que hi posa en Gabriel Janer Manila i que de ben segur ha fet vesar alguna llagrimeta a en Ramon.

De què va Escola i creativitat?

És un recull de les experiències viscudes per en Ramon durant els anys que va estar a l’escola El Puig d’Esparreguera. Explica tot el treball que van fer els alumnes relacionat amb la poesia i especialment amb l’obra d’en Miquel Martí i Pol.

Ens mostra fil per randa tot el cicle per arribar a fer viure el fet poètic als alumnes, anant de la teoria a la pràctica, llegint, il·lustrant, aprenent a recitat, creant les pròpies poesies, aproximant-se a la poesia visual, elaborant relats col·lectius, etc. En definitiva tota una lliçó de com aconseguir encendre la passió per les paraules, per les rimes, per l’observació de la natura i dels petits detalls.

Especialment imaginatiu és el capítol dedicar a “Sarpingàlia”, els jocs de les lletres i les paraules.
Crec que és un bon llibre per als mestres que comencen i no tenen clar el camí a seguir.

M’alegra que torni a estar a la nostra disposició. Aquesta “Escola i creativitat” és com els bons vins. Millora amb el pas del temps.

Felicitats Ramon!

LES DADES:
Títol: Escola i creativitat. Experiències pedagògiques
Autor: Ramon Besora
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

On és el Nuc? Com explicar la mort d’una mascota

Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.

Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.

La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.

Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.

He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.

La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.

LES DADES:
Títol: On és el Nuc?
Autora: Émilie Boré
Il·lustrador: Vincent
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: EntreDos
Pàgines: 56
Girona, 2025

ISSUE
https://issuu.com/editorial_entredos/docs/on_s_el_nuc_

by

«Fantasmes», una història commovedora

He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.

Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.

Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.

El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.

Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.

Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.

L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.

Bona traducció d’en Marc Donat.

L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:

LES DADES:
Títol: Fantasmes
Autora: Raina Telgemeier
Il·lustradora: Raina Telgemeier
Traductor: Marc Donat
Editorial: EntreDos
Pàgines: 256
Març, 2025

by

Tertúlia clandestina #18: El cistell de la Caputxeta

Dijous passat vam celebrar la darrera tertúlia clandestina del curs, dedicada a la relació de l’alimentació amb la literatura.

Vam convidar a la Núria Bàguera, persona amb molta experiència sobre la història de l’alimentació, coneixedora dels plats que es cuinen i es cuinaven ara i abans arreu del món. La seva visió ens va aportar unes reflexions de molt nivell.

Es tractava de relacionar i reflexionar sobre diversos temes. Potser vam voler ser massa ambiciosos i abraçar molts aspectes perquè el temps del que disposem és el que és i se’ns va passar volant.

Es van apuntar alguns aspectes per anar pensant.

Fam zero
Uns giraven a l’entorn de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 2 (Fam zero) que ens parla de com posar fi a la fam al món, de com assolir la seguretat alimentària, la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible. Sembla difícil d’aconseguir tal com està muntat el negoci del menjar.

Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat.
Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:

Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.

Un altre tema que es va tocar va ser el menjador escolar

A la majoria de centres educatius hi ha menjador i acullen un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut.
Es va plantejar què passa amb els alumnes que presenten intoleràncies diverses i es va generar un debat sobre si l’escola té prou recursos per atendre tota la varietat de situacions i les que es preveuen que s’aniran afegint.

Vam comentar el llibre Em dic Maryam basat en l’experiència de l’autora, on relata com de petita va marxar del país on vivia (Iran) i va deixar enrere l’àvia i totes les seves joguines.

El lloc on arriba (França) no s’assembla gens a la seva antiga llar. Ni tan sols parlen el mateix idioma. El menjar tampoc no sap igual i com que no li agrada, deixa de menjar. La Maryam, se sent sola fins que un dia, a l’hora del pati, sent una veueta darrere seva que li pregunta: «Com et dius?». Una pregunta aparentment simple però que ho pot canviar tot.
Vam recordar que cada any arriben a Catalunya moltíssims infants provinents d’altres països, amb uns costums i creences respecte al menjar que convé conèixer.

Què menjaven els romans?
La Núria bona coneixedora en el menjar de l’època dels romans ens va mostrar el còmic de l’Àstèrix “La volta a la Gàlia”, on els dos irreductibles, l’Astèrix i l’Obèlix, fan un recorregut per tota la Gàlia. Així, anem coneixent els productes típics de cada zona. Un àlbum molt didàctic perquè ens mostra que a Lutècia menjaven pernil, a Camacurum, s’endolçaven a mb Bestieses (uns caramels típics de la zona), a Massilia, la bullabessa, a Nicae, l’amanida niçoise, etc. Un còmic molt divertit per llegir a l’aula o a casa i anar cuinant i tastant totes les menges que es relacionen.

Fideus a la cassola
Amb la presència d’en Ramon Besora, vam saber de com es va crear el poemari d’en Martí i Pol i , de passada, ens va recitar “Fideus a la cassola”

Ens els mengem fent tabola
els fideus a la cassola.
Llargs o curts són divertits
i bons per llepar-s’hi els dits.
Quan el suc ens regalima
la mare, de por, s’aprima.
Però si ens els acabem
fins perdona que ens taquem

Estris
Vam recordar que, al món, la majoria de gent menja amb les mans i també n’hi ha molta que empra els “palillos”. En som una minoria els que usem forquilla o cullera.

L’alimenció forma part de la nostra vida i la trobem en el món de l’art, la música, la geografia, les matemàtiques, etc.

Literatura i alimentació
Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció.

Vam intentar obrir aquest tema però les posicions no són coincidents i el deixem per a una altra ocasió perquè hi ha molt a comentar. De fet, a la literatura infantil i juvenil trobem nombrosos exemples en els quals el menjar forma part principal de l’argument. Recordeu la caseta de xocolata, la carabassa de la Ventafocs, la poma enverinada de la Blancaneus, les galetes de l’Alicia, les fruites de l’erugueta goluda, la xocolata d’en Charlie, etc. El menjar ha tingut i té una simbologia com a socialització.

També hi ha obres de coneixement que intenten alertar sobre el sobrepès i l’obesitat, llibres que posen l’accent en els hàbits alimentaris saludables, en els perills d’una dieta desequilibrada i en les bondats de fer esport habitualment. Intenten donar resposta a l’interès creixent d’uns pares conscienciats que volen educar millor els seus fills. La bona literatura que tenim al nostre abast ens pot ajudar a parlar amb els infants sobre els aliments.

Un agraïment molt especial a la Núria Bàguena per aportar-nos els seus coneixements.

Vam acabar fent una breu explicació de com va anar la rebuda del Premi Pep Sempere i, qui va voler, va agafar algun dels cinquanta llibres del premi i un grapat de cireres.

by

Participació a “Los ecos del bosque”

El cap de setmana passat, vam anar al XX Encuentro de animadores a la lectura, que es va celebrar a Arenas de San Pedro.

Són unes jornades que organitza el col·lectiu “Pizpirigaña” i allà s’aplega gent que comparteix el mateix interès per la literatura: autors, editors, periodistes, mestres, bibliotecàries, animadors, contacontes, etc.

En aquesta edició hi havia 170 persones inscrites.

La gràcia de les Jornades és que se celebren en un lloc preciós, al peu de la Sierra de Gredos, a Arenas de San Pedro, enmig del bosc. Voldria destacar l’excel·lent organització, la col·laboració de les escoles de la zona i la cura amb que cuiden tots els detalls. No és estrany, doncs, que moltes de les persones assistents siguin repetidores un any i un altre.

El programa:

PROGRAMA_XX_ENCBaixa

Nosaltres vam anar a recollir el Premi Pep Sempere i a fer la presentació de les activitats que organitzem a l’Espai Llamps i Centelles. En Ramon Besora, la Laura Lagunas i jo mateix vam parlar de com incentivar els infants i joves a llegir i escriure. Se’ns va fer curt. L’any vinent hi tornarem.

Demà, després de la Tertúlia, dedicarem una estona a comentar com va anar tot plegat i els contactes que hem fet amb grups com el nostre d’Andalusia, Castella-la Manxa i la Rioja.

by

«L’intercanvi» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar un relat enginyós protagonitzat per dos personatges prou coneguts de la literatura infantil, El llop i la Caputxeta que fan un intercanvi escolar.

Només amb aquesta premissa ja se’ns obre la ment a imaginar i a inferir què passarà a casa de la família Llop quan arribi la Lisa a conviure amb ells i a l’altra banda quins perills viurà la família Caputxeta amb la arribada del llobató.

A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop.

Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.

El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta escriuen cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.

La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques, com diuen ells, de Terror glacial.

Les cartes del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.

A banda de passar una bona estona i viure diverses emocions (por, riure) hi ha una mena de missatge que potser no l’acaben de veure els joves lectors però resulta interessant. Té a veure amb com som de diferents i com ens costa atansar-nos i conèixer les seves opinions dels altres, discutir-les, rebatre-les. No és fàcil perquè acostumem a ajuntar-nos amb els que pensen com nosaltres. Fer l’esforç de saber quin és el pensament d’altri és una manera de començar a resoldre els conflictes.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Bindi Books.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’intercanvi” és:

Com es diu la nena de la família Caputxeta?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 8 de juny.

La guanyadora de l’anterior concurs del llibre 102 dites il·lustrades per a tothom és
la Irene Gutierrez. L’enhorabona!

Podeu escoltar el pòdcast clicant a: https://www.3cat.cat/3cat/lintercanvi-de-lorelei-karol/audio/1245759/

by

«El frac del pingüí», contes que expliquen (o no) perquè són com són alguns animals

Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.

Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.

Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.

Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.

Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.

Recomanat per al cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals)
Autor: Carlos López
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Baula
Pàgines: 88
Saragossa, 2025

by

«Llop a la neu» una història de confiança

Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.

Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.

Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.

Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.

De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.

La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.


M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.

Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.

Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.

LES DADES:
Títol: Llops a la neu
Autor: Matthew Cordell
Il·lustrador: Matthew Cordell
Traductora: Maria Ros
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 32
Barcelona, 2024

by

«La càpsula del temps» a la revista Ràfega

Tinc una emoció compartida amb molts mestres que fa anys estan jubilats. Son mestres que encara mantenen lligams amb els seus exalumnes i queden per conversar i recordar. Potser es creuen pel carrer en un encontre casual i s’aturen a saber com els va la vida.

En el meu cas, a més tinc la sort de poder compartir cada curs algunes sessions explicant contes als més menuts de cicle infantil. Ells gaudeixen dels relats i, en cada sessió, és com si tornés a reviure els moments increïbles viscuts a la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi.

Algú va dir que no et jubiles mai de fer de mestre i és un pensament que comparteixo.

Al final de cada trimestre, s’edita RÀFEGA, que és una publicació digital de l’AFA en la que cada
classe de l’escola fa un article, des d’I3 fins a 6è. Es destaquen, a manera de resum o memòria de les activitats més rellevants que s’han portat a terme en aquell trimestre. Em va demanar que expliqués el significat d’una placa que es troba incrustada misteriosament al terra, en un cantó del patí. I ho vaig fer, encantat de la vida, esclar!

No tinc permís per compartir-la sencera però, em fa il·lusió, deixar constància de la meva col·laboració amb la revista i us passo l’article en concret.

by

Cesc i Alabert: Un dia de pic-nic

El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.

Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.

En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.

En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.

A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.

Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.

Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.

Per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: On són les galetes?
Autor: Chris Naylor-Ballesteros
Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros
Traductora: Núria Font i Ferré
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 40
Barcelona, 2024