Com podem fer créixer el gust per la poesia entre els més joves?

El programa «L’ofici d’educar» d’ahir va ser molt emotiu, dels més bonics que he sentit. L’Elisabet va aplegat tres cracks de la cosa poètica: El meu amic Andreu Galán, cofundador de la revista i el premi http://www.pissiganya.cat, i escriptor de poesia per a infants, juntament amb en Tomàs Nofre, professor de literatura i responsable de l’antologia de poemes de l’any de la Fundació Palau i Fabre i la Núria Albertí, poetessa, autora de 12 llibres de poesia per infants, editora de Tatami Books i fundadora de Rima riures, que uneix poesia amb intel·ligència emocional.
Entremig, les col·laboracions habituals i referències a “Veles e vents” d’Ausiàs March o cites de poetes com Ricard Bonmatí i sobretot els recordatoris a l’any de la Fundació Palau i Fabre.
Felicitats per un programa molt ben conduit!
Val la pena sentir-lo entrant a http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/com-podem-fer-creixer-el-gust-per-la-poesia-entre-els-mes-joves/audio/962748/

Un “Inventari il·lustrat de les flors” que incita a la curiositat

«All de bruixa», «botó d’or», «barba d’ermità», «ocell del paradís» són alguns dels noms que ens conviden a descobrir les seixanta dues flors del magnífic Inventari il·lustrat de les flors, un llibre que identifica i classifica les flors atenent al color (Els que no en sabem gaire de botànica ho agraïm).
Entre les plantes de les flors en trobem de salvatges i d’hortícoles. A cada pàgina hi ha una il·lustració feta a la manera dels quaderns dels naturalistes, combinant retoladors amb la tinta xinesa i  aquarel·les. Primer hi ha el nom comú i després el nom científic en llatí, a més a més de l’alçada i l’època de floració.
A continuació unes poques línies presenten informacions clau sobre les característiques de la flor i petites anècdotes que ens sorprenen. Per exemple, de la dàlia sabem que els asteques ja la consumien com a verdura o que el botó d’or, també anomenat «flor de la mantega» si te’l poses damunt la barbeta aparèixer un reflex daurat a la pell.
El llibre està recomanat a partir de cinc-sis anys.
Se m’acut que pot ser l’inici d’un quadern de camp on els alumnes vagin fent descripcions de les flors que hi ha a la seva zona i que no surten al llibre. Pot ser també un bon motiu per acostar-nos als llibres de coneixements que sovint queden en segon pla.

Al web de Faktoria K de llibres llegim:
Al món hi ha unes 230.000 espècies de plantes i de flors. On n’hi ha més és a les selves tropicals. A Europa hi ha unes 12.000 espècies, de les quals a la Península Ibèrica se n’observen unes 5.000…
Les pàgines de l“Inventari il·lustrat de les flors” són un festival de colors -i d’aromes suggeridores- que, a través de 62 tipus de flors, ens porten de viatge per tot el món: des de les regions de l’Àfrica del Sud a on viu l’ocell del paradís, fins a l’illa de Sumatra d’on és originari l’efímer arum tità, tot passant per les praderes pròximes, a on creixen les margarides.

Le dades:
Títol: Inventari il·lustrat de les flors
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Màriam Chaïb
Editorial: Faktoria K de llibres
Pàgines 72

Tems de formació… ja s’albiren les Escoles d’Estiu

El mestre es troba sol a l’aula moltes hores i necessita de l’intercanvi d’idees, d’opinions diverses que l’ajudin a millorar la pràctica diària. Per això, per millorar la seva feina espera amb desig  les Escoles d’Estiu,  un espai de reflexió, d’intercanvi i d’aprenentatge.

Ara estan arribant a les escoles i a través dels correus electrònics informacions de totes elles. Voldria mencionar-ne tres. La primera fa vuit anys que se celebra a Montserrat i les companyes de la UVIC la gestionen amb molta dedicació, il·lusió i èxit.

Enguany l’han titulat “l’art de dir i l’art d’explicar” i volen posar l’accent en la transmissió de la literatura oral a les escoles i instituts. El programa, complet i engrescador el podeu descarregar clicant AQUÍ

Un altra escola d’estiu, potser la més concorreguda, és que organitza l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Tota la informació a:

http://www2.rosasensat.org/post/obertes-ja-les-matricules-per-a-l-escola-d-estiu-2017

I, estic molt content perquè a l’Hospitalet, després de dècades sense Escola d’estiu aquest mes de juliol gràcies a la col·laboració del Casalet i el CRP tindrem tres dies per compartir experiències amb la gent de la ciutat. Serà del 4 al 6 de juliol. Estem pendents de la publicació al web del centre de recursos pedagògics i del Casalet. En breu, suposo.

 

Gilbert Legrand, poeta dels objectes

Gilbert Legrand, l’artista afincat a Toulouse, conegut com «el poeta dels objectes» continua presentant-nos llibres emocionants en els que podem veure les seves prodigioses transformacions. Per als infants a partir de tres anys n’ha fet un de molt acolorit, amb fulls de cartró, divertit i imaginatiu: Trésors surprises. 
En Gilbert es val dels objectes quotidians que passen contínuament per les nostres mans i els hi dóna vida. Així, uns clips esdevenen ocells, les claus es transformen en gossos, la cadena de la bicicleta és un ànec, la maquineta de fer punta als llapis resulta que amaga… mmm!
El llibre ens mostra l’objecte i una pregunta que activa la nostra imaginació i quan obrim la pestanya quedem admirats, sorpresos, atrapats i amb ganes de passar al següent enigma.

 

Sorpresa, màgia, humor, endevinalla, poesia, tot això i més és el món de Gilbert Legrand.
I, és clar, com a mestre de cicle infantil no se t’acut altra cosa que preparar una bossa i emplenar-la d’objectes quotidians perquè ens treure’ls i mostrar-los els infants activin la seva ment i fabulin imaginant que s’amaga al darrera.

Torno a recomanar els llibres d’aquest autor. Crec que a casa nostra només s’ha editat el magnífic «El show de las pequeñas cosas», però, vaja, amb la facilitat que tenim avui en dia per aconseguir llibres d’arreu del món us serà fàcil accedir als seus exemplars. En francès els edita Sarbacane.

Imatges extretes del web de Sarbacane: http://editions-sarbacane.com/tresors-surprises/

 

 

Sweet Sixteen (La Molly al cor de la tempesta)

A partir d’avui ja es pot trobar a les llibreries «Sweet Sixteen» l’última novel·la d’Annelise Heurtier, una història basada en fets reals que se situa a Arkansas l’any 1957 i té com a fil argumental uns fets complexos que van trasbalsar la vida dels Estats Units.
La novel·la segueix la peripècia de la Molly, una noia que ha crescut al costat de la mare i l’avia en un ambient de segregació racial que no ha canviat des de l’abolició de l’esclavitud. La Molly formarà part d’un petit grup de nois i noies —els nou de Little Rock— que per primera vegada van a estudiar a una escola de secundària pública reservada (com totes les escoles dels EEUU) fins llavors per als alumnes blancs (2500 alumnes blancs).

Va esclatar el conflicte. La tensió va pujar de to, amb la comunitat blanca (l’ombra del Ku Klux Kln és ben present) culpant als nois de portar els problemes a l’institut, el president dels USA enfrontat al governador d’Arkansas, l’exercit permetent que els nou estudiantes entrin al centre educatiu, etc.
La novel·la té una doble veu narrativa. La de la Molly (nom inventat) i la de la Grace, una noia blanca educada en la tradició segregacionista però que tindrà l’habilitat d’escoltar el que li diu el seu cor.
«Sweet Sixteen» es llegeix amb emoció, per com està escrita però perquè encara tenim presents els fets que s’expliquen i la memòria d’una època realment convulsa. No fa gaire al cinema vam gaudir de «Figuras ocultas» les dones que treballaven a la NASA; els llibres sobre la Rosa Parks i els fets de l’autobús el tenim a la majoria de biblioteques escolars i el record d’un Martin Luther King no ens ha deixat d’acompanyar.
Novament, els de Nandibú la tornen a encertar amb aquesta obra que a França, on es va publicar l’any 2013, la llegeixen els nois d’11 i 12 anys però que aquí crec que haurem d’anar una mica més amunt, cap als 14-15.
Segueix el camí iniciat per «Train kids» i «El mar i la serp», dues obres que convé tenir a prop.
Bravo Alba Besora! Gràcies per compartir.

Les dades:
Títol: Sweet Sixten
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Montserrat Franquesa
Editorial: Pagès editors
Col·lecicó Nandibú Horitzons
Primera edició: maig de 2017
Pàgines: 182

La revista escolar Mil Lletres

Fa molts i molts anys quan estudiava per a mestre va caure a les meves mans una col·lecció de llibres sobre la pedagogia Freinet. Eren uns volums fàcils de llegir, molt pràctics i que estaven inspirats en la manera d’entendre l’escola d’aquest pedagog francès. Encara en conservo alguns. El de “El diario escolar” és un d’ells. En aquest llibret s’explica com entenia Freinet el text lliure i el treball que feia amb la impremta.

Després, a l’escola, vam continuar editant revistes periòdicament. De vegades amb el suport de l’AMPA. Eren revistes d’escola, de cicle o d’aula fetes amb la mateixa múltiple intenció:  explicar el que es fa al centre (això implica escriure el text, posar-lo en comú, intercanviar coneixements, formular hipòtesis, conservar, difondre.), partint de la realitat que ens envolta (la vida dels infants, la seva realitat, la família) però també l’actualitat del món.

El treball cooperatiu, l’aprenentatge per tanteig experimental, el text lliure, la creació, la correspondència, el càlcul, etc. tot el que va idear Freinet encara avui té sentit però adaptat a les noves eines que ens faciliten la vida (ordinadors, internet)

Moltes escoles fan revistes i les publiquen al seu web. És una bona manera de compartir i així veiem el que fan, de vegades lluny de nosaltres. Aquest dies m’ha arribat la «Mil Lletres» que fan a l’escola de Sant Lluís (Menorca) i m’ha agradat molt comprovar amb quina passió viuen el fet lector, les activitats que emanen directament de la biblioteca i la implicació de bona part de la comunitat escolar. No puc fer altra cosa que compartir-la per si us ve de gust  fer-li una ullada perquè potser trobareu alguna idea per adaptar-la a la vostra realitat.

A l’índex veureu que tot gira al voltant de la biblioteca escolar, veritable mort de l’acció comunitària de l’escola.

Podeu llegir tota la revista clicant a MIL LLETRES

Gràcies Montse per l’enviament! Seguiu així, sou un referent del que es fa a Menorca.

Pren la paraula (segona edició)

Per segon any, l’ajuntament d’Abrera, municipi situat a l’extrem nord de la comarca del Baix Llobregat, a banda i banda del riu Llobregat, organitza «Pren la paraula» un esdeveniment cultural que es realitzarà a la Casa de Cultura.
Ho organitza el Departament d’Acció Cultural i Patrimoni de l’Ajuntament d’Abrera, es celebraran diversos aniversaris de coneguts escriptors, i que comptarà amb tallers creatius, la instal·lació «El camí que depèn del lloc on vulguis arribar», una exposició de narracions contemporànies i un photocall de Pipi Calcesllargues.

La persona que ho impulsa és la Maria José Orobitg, bibliotecària, escriptora, regidora de cultura de l’Ajuntament, amiga i activista de la cultura.
La festa serà demà divendres dia 12 de maig i dissabte 13 de maig i agraeixo que m’hagin convidat a la sessió de narració de contes.

Divendres 12
10:00h “Tu, contes”, narracions de contes a càrrec de veïns i entitats d’Abrera, i amb l’escriptor Pep Molist i Jaume Centelles.
17:00h Cinema infantil “Pas a pas”
17:00h Taller infantil “Pictogrames” a càrrec de Taleia Cultura
18:30h “Abrerap”, exhibició del participants del concurs de rap i lliurament del premi
22:00h “Sommeliers”, sopar amb degustacions a la carta
Dissabte 13
12:00h Espectacle “Galaxis” a càrrec de Teia Moner
17:00h Cinema infantil “Pànic, Black & Whity i molts més
22:00h Recital literari “Fuertes” a càrrec de Sílvia Comes en homenatge a Gloria Fuertes.
El fulletó del programa el pots descarregar AQUÍ

                                                 Us esperem! No hi falteu!

 

Il·luminatura, un llibre per gaudir (molt) de la natura

Il·luminatura és un llibre que agrada molt als alumnes de quart i cinquè, especialment.

La gràcia rau en que combina coneixements amb la sorpresa de la descoberta.
El llibre presenta 10 hàbitats o ecosistemes que van des de la selva congolesa, passant pels Andes, els boscos de sequoies d’Amèrica del Nord, les Filipines, etc. i ho fa demanant la interacció del lector , el qual disposa d’una lent de visió (recorda a les ulleres 3D) amb tres panells (vermell, verd i blau) transparents que detallen de forma precisa, les imatges de la flora i la fauna locals segons el filtre que hi posem: Si és el vermell apareixen els animals diürns, la lent blava revela els animals de la nit, i la lent verda mostra les plantes i els paisatges.


Potser la primera vegada notes certa confusió però a mesura que vas passant planes, la sorpresa es converteix en alegria i perceps que el que tens a les mans no és un llibre, és una joia.
A les pàgines acolorides s’amaguen animals, plantes i tot el que es pugui imaginar que hi ha dins de cada hàbitat. S’agraeix també que hi hagi una guia amb informacions rellevants sobre les espècies que es poden detectar.


La primera edició s’ha exhaurit ràpidament però és a punt de sortir la segona.
Recomanat per a infants entre 8 i 10 anys.

Les dades:
Títol: Il·luminatura
Autora: Rachel Williams
Il·lustrador: Carnovsky
Editorial: Cruïlla
64 pàgines
Primera edició: 2106

 

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Llegim i divertim-nos plegats

A la secció «viure la lectura» de la revista GUIX d’aquest mes de maig, l’Àlex Cosials explica l’experiència del programa LECXIT.

Sota el títol «Llegim i divertim-nos plegats» comenta en què consisteix aquest programa de suport a la lectura, l’obejctiu del qual és millorar la comprensió lectora per tal de tenir un millor èxit educatiu dels infants. S’aposta per una tutoria individual, una mentoria 1×1, en el que una persona voluntària es troba amb un infant per treballar la comprensió lectora una hora a la setmana en horari extraescolar. Aquesta individualització, i la implicació de tota la comunitat permeten facilitar a l’infant experiències positives de lectura, basades en els seus interessos i nivell.

El programa està agafant una volada molt gran i s’està aplicant a llocs fins i tot de fora de Catalunya.

En paraules del propi Àlex:
La base del programa LECXIT és la relació que es construeix entre la persona voluntària i l’infant. Les potencialitats de les activitats extraescolars ens permeten oferir als infants un acompanyament de la lectura lúdic i amè. Aquesta hora setmanal es fonamenta en el diàleg i intercanvi sobre allò que es llegeix, i el reconeixement d’allò que l’infant fa bé; un reforç positiu per fer-lo creure en les seves possibilitats.
El desig és un dels impulsos que mouen les persones cap a l’aprenentatge. Aquest impuls s’incentiva i amplifica si es genera un clima de motivació i confiança suficient. Les persones voluntàries ajuden a que l’infant trobi sentit a les accions que fa relacionades amb la lectura i sigui conscient del progrés del seu aprenentatge i dels nous reptes que vol encarar.
Les persones voluntàries que participen en el LECXIT reben una formació inicial així com diversos materials de suport amb idees, estratègies i propostes per fer de les sessions de lectura una activitat emocionant i afectiva.


Tot i que l’aposta del LECXIT és la individualització 1×1, també es duen a terme activitats grupals d’animació lectora que de forma trimestral es fan amb entitats veïnes. Aquestes activitats extraordinàries ajuden a generar un entorn d’oportunitats i diversitat al voltant de la lectura. S’han fet activitats com ara tallers de lectura en veu alta, tallers de còmic, gimcanes, trobades amb il·lustradors, contes amb papiroflèxia, anar a la ràdio o aprendre com funciona un diari digital, entre d’altres.
Acompanya l’article, l’explicació d’una pràctica concreta molt interessant i fàcil d’aplicar que anomenen el «llibre a bocinets».

Les fotografies que acompayen aquesta entrada pertanyen a la Fundació Bofill, promotora del programa Lecxit.