by

L’art d’enumerar. Escriure textos instructius

Res sembla més simple de confeccionar que una llista, però és més complicat del que es creu: sempre oblidem alguna cosa, estem temptats d’escriure “etcètera”, però en un inventari no s’escriu “etcètera”.

En els seus escrits, Georges Perec introdueix sovint llistes d’objectes, llocs o situacions. Fa classificacions sobre aspectes trivials i afegeix el seu toc sensible i la seva mirada poètica. Per exemple, al text sobre els objectes que hi ha a la seva taula de treball enumera «un llum, un paquet de tabac, un gerro, una caixa de cartró que conté petites fitxes multicolors, un gran secant de cartró dur amb incrustacions de carei, un portallapis de vidre, diverses pedres, un despertador,…».
Ens recorda al Jules Verne afeccionat a les llistes que feia una enumeració de peixos a «Vint mil llegües de viatge submarí» i també a alguns poemes que són enfilalls de paraules, com el de la Maria-Mercè Marçal (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda,...), o el «Mateo XXV, 30» de Borges (Estrellas, pan, bibliotecas orientales y occidentales, naipes, tableros de ajedrez, galerías, claraboyas y sótanos, un cuerpo humano para andar por la tierra,...)
Les llistes són un bon inici per deixar-se anar a l’hora d’escriure sense por i, després, partint de llistats reals o inventats, els infants practiquen textos instructius més complicats on descriuen objectes diversos. Van bé els que es relacionen amb els aliments (una taronja), regles de jocs (la xarranca), funcionament d’aparells (la grapadora) o altres referits al seu món quotidià.
Els textos instructius solen tenir una estructura definida i ajuden a regular el pensament i a ordenar diverses accions consecutives. Si, a més, es reforcen amb imatges o símbols icònics, la comprensió augmenta.
A la revista GUIX del mes de març en parlem i presentem una pràctica d’escriptura basada en els mapes per imaginar viatges fabulosos sense moure’ns de la cadira. Els viatges són una bona excusa per inventar un bon relat i, de fet, els millors viatges són els imaginats i, a més, ens ofereixen un bon suport a l’escriptura.

Els amics em deien que no seria capaç d’anar a la Cova de Zugarramurdi perquè hi viuen bruixes.
Però com que sóc tossut i una mica inconscient vaig agafar la bicicleta, una lot
i una motxilla on vaig encabir un entrepà i uns alls per si de cas.
Vaig sortir d’Arrigorriaga cap al tard i vaig pedalar amb força
per creuar el Monte Hermoso abans que no es fes fosc…

Ho podreu llegiu a la revista GUIX número 453. També a l’AULA, en castellà.

by

Mariona Cabassa, la il·lustradora del mes (febrer 2019)

Quan pregunto als il·lustradors i persones relacionades amb el món dels llibres infantils que conec a quins col·legues admiren, un dels noms que es repeteixen és el de la Mariona Cabassa.
A la Viquipèdia llegim que «Mariona Cabassa és una il·lustradora catalana. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona, a l’École supérieure des arts décoratifs d’Estrasburg i a l’École supérieure d’art et de design Marseille-Méditerranée»
Segons ella mateixa explica al web http://theinvisiblecircle.com/ «vaig néixer el 1977, em passejo molt, tinc fotos de tot, viatjo, soc una artista del tatuatge, cuso, pinto, visc a Barcelona, escolto música tot el temps, soc mare, m’agraden la soledat, els espais amplis, petits grups de gent i el bon vi, vesteixo principalment de negre i, de vegades, amb vestits florits, necessito grans finestres i llum natural, m’agraden les galetes i el cafè,…
El que realment em fascina, tanmateix, és treballar amb la llum i el color i el poder de provocar, en el lector/espectador, sentiments i emocions diferents i múltiples, més enllà de les formes dibuixades i la narració escrita de les paraules i il·lustracions mateixes»

Dels llibres que ha publicat (moltíssims) els tres que més m’agraden són:
El dia d’anar i venir on ens mostra una paleta de colors molt vius que permet entendre el que és la poètica visual. Les imatges tenen força detalls i molt de ritme.
Històries de Nasrudin on es mostren uns colors brillants, llampants, exuberants.
Conte per contar mentre es menja un ou ferrat, un títol clàssic que crec que ja està descatalogat però que si el trobeu a la biblioteca podreu gaudir d’una història ben curiosa.

Us deixo una selecció d’imatges fetes per la Mariona Cabassa.

Aquestes imatges i moltes més les trobareu al web de l’autora. Val la pena donar-hi una ullada.

by

Un encontre «inexplicable» amb la Màriam i en Ricardo

La cinquena trobada de la Kanalla (in)explicable va resultar molt emotiva perquè vam tenir dos convidats de luxe. En Ricardo Alcántara, l’autor, i la Màriam Ben-Arab, la il·lustradora, van participar de la sessió i van aportar informacions sobre el procés creador de l’àlbum que vam llegir: Qui soc, avui?

El procediment va ser el de cada trobada. Es van repartir els exemplars, un per a cadascú i vam anar llegint per torns i comentant el que ens suggerien les paraules i/o les imatges. En aquesta ocasió ho vam centrar en la primera part del llibre, la que tracta del món oníric i les il·lusions que tenim cadascú. Vam parlar de les disfresses de carnaval, de pirates, de princeses, d’astronautes, de bústies, de parquímetres, de Cleopatra, de ballarins de mambo, d’aliens, de mosques, etc.
Després, cadascú, va poder decorar el seu paraigües, on en Ricardo i la Màriam també hi van afegir la seva marca generosa.


La propera trobada, el 23 de març.

by

Aquí vivía yo, un llibre de Dani Torrent que emociona

Hi ha una frase repetida que diu que «la pàtria és la infantesa» i que s’atribueix a Rilke, a Beaudelaire i a d’altres personatges. L’he recordat  en acabar de llegir “Aquí vivía yo” un bonic àlbum amb text i dibuixos d’en Dani Torrent (fa tres anys en vam parlar en aquest blog amb motiu de l’exposició d’originals del seu «àlbum per a dies de pluja») i m’ha fa reviure moments personals i records de la meva infància.
La lectura segueix la jornada de “Don Gregorio”, un home que treballa en una immobiliària, mostrant pisos.
En arribar a l’edifici que ha d’ensenyar exclama sorprès «¡Aquí vivía yo!» i busca delerosament un dibuix que va fer ell darrera de la porta de la seva habitació. Quan el troba, recorda que es va dibuixar a sí mateix. Ara el dibuix del petit Don Gregorio li parla i el convida a reviure els jocs i els viatges imaginaris que feien anys enrere. S’agafen de la mà i fan un vol fins al País de Mai Més, naveguen deu mil milles amb un submarí, caminen per la Terra de les Meravelles i fan enfadar els tres gats de Don Melitón.
Una estona després arriba la parella a qui ha d’ensenyar el pis i la tornada a la realitat li depararà noves sorpreses.
Les il·lustracions, tot i semblar naïfs, tenen una certa dificultat de lectura perquè combinen plans generals, amb primeríssims plans i d’altres que requereixen girar el llibre per entendre’ls. Aquí l’acompanyament de l’adult és necessari per fer una bona comprensió lectora.


M’ha agradat força i el recomano per a alumnes de cicle inicial de Primària.
Les possibilitats de conversa que ens ofereix són nombroses: Les famílies, els veïns, la ciutat, els oficis, etc.
Les pàgines on es troba don Gregorio amb el seu passat i viatgen fins a la Lluna són delicioses.

LES DADES:
Títol: Aquí vivía yo
Autor i il·lustrador. Dani Torrent
Editorial: Edelvives
20 x 30 cm
40 pàgines
ISBN: 9788414016060
Saragossa, 2018

by

Julián es una sirena

De llibres per a infants que tractin sobre l’homosexualitat no n’hi ha gaires i sovint estan envoltats de polèmiques que poden acabar als jutjats, fins i tot. Recordeu què va passar amb “Rey y rey” quan es va publicar. Als Estats Units algunes famílies (a Carolina del Nord) van presentar querelles contra l’escola i van aconseguir retirar-lo de la biblioteca escolar (i de la pública).
Altres llibres de contingut sexual han patit situacions similars. Va ser el cas de «Tous a Poil» a França, no fa gaire, o «Amb la Tango en som tres»
Sortosament, hi ha escriptors i editorials que no defugen l’autocrítica i s’arrisquen a publicar llibres que parlen de realitats que hi són, malgrat no s’acaben de plantejar obertament.
Ara, l’editorial Kókinos ha publicat «Sirenas» i en el títol ja notem una certa por perquè dilueixen en un genèric plural allò que el títol original explicita: «Julián es una sirena» hauria d’haver estat la traducció valenta, que indiqués, d’entrada, de què va aquest àlbum il·lustrat.

L’autora és la Jessica Love, ha viscut molt de temps a Nova York i està familiaritzada amb una festa que se celebra a Coney Island cada estiu i on el principal motiu de la trobada és una desfilada de disfresses anomenada «de les sirenes» (Coney Island Mermaid Parade) on s’ha inspirat per explicar una història senzilla però potent.
«Sirenas» explica que un dia, en Julián i la seva àvia, tornant de la piscina veuen unes sirenes al metro. Després, a casa, mentre l’àvia s’està dutxant, el noi agafa fulles d’una plantes i es fa un barret, es maquilla la cara i amb una cortina es fa una cua de sirena. Quan torna l’àvia, enlloc d’enfadar-se, li porta el complement necessari per semblar una sirena de debò i se’n van tots dos a la festa de les sirenes.

El llibre té molt poc text, el necessari, però transpira una grans dosi d’estimació entre les persones i ens recorda que hi ha nens que tenen en el seu interior una sirena i que això no és dolent. M’agrada perquè trenca tabús pel que fa a les qüestions de gènere i també als estereotips del que entenem com a bellesa:
– Ai, si no t’ajustes als cànons de bellesa que ens marca la societat! Ai, si no fas el que s’espera de tu!

Hi ha un altre missatge que ronda pel conte i és veure com ningú està sol, que hi ha una comunitat que s’assembla a cadascú de nosaltres i que només cal caminar una mica i girar la cantonada per trobar-los.
Les il·lustracions del conte es llegeixen fàcilment i no cal el text. Són unes aquarel·les i tintes sobre paper marró que aconsegueixen que les imatges estiguin com flotant per les pàgines, molt relacionat amb l’aigua i les sirenes.


Si teniu oportunitat de llegir aquest llibre no us perdeu els detalls que hi ha escampats per les pàgines i que apareixen en diverses ocasions (l’estampat del vestit de l’àvia, les guardes meravelloses o l’home que està assegut veient-los passar, per exemple)
Lectura recomanat a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Sirenas
Autora: Jessica Love
Il·lustradora: Jessica Love
Traductora: Esther Rubio
Editorial: Kókinos
Mides: 23,5 x 25,5 cm.
38 pàgines
ISBN: 9788417074135
Madrid, 2018

by

Conversa amb l’escriptor Ricardo Alcántara

A L’Uruguai hi ha un programa de ràdio que emeten setmanalment, conduit per Dinorah López Soler, professora i experta en literatura infantil i juvenil. Dins d’aquest programa hi ha una secció que anomenen «Había una vez» i és l’únic espai destinat exclusivament a la difusió i anàlisi de la literatura infantil i juvenil, amb entrevistes a escriptors, il·lustradors, editors i promotors de la lectura del seu país i d’arreu.

Dinorah López

L’escriptor Ricardo Alcántara hi col·labora i convida persones que vulguin explicar les seves experiències.
Vaig tenir la sort de participar al programa fa poc. Ho vaig fer de bon grat, naturalment. Si voleu, el podeu escoltar al següent enllaç:
http://radiouruguay.uy/jaume-centelles-los-libros-deben-ser-propuestas-valiente-y-potentes/

Amb en Ricardo, moments abans de la gravació.

by

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

by

«El cotxe mai substituirà al cavall» i altres exemples d’inferències

Els mestres tenim referents pedagògics, cadascú els nostres. Alguns ens sentim identificats amb la gramàtica generativa de Chomsky, d’altres són fidels a les pràctiques del text lliure freinetià, al material manipulatiu de Maria Montessori, etc. Seguim les conferències de mestres com en Ken Robinson, David Bueno o César Bona perquè necessitem referents que hagin reflexionat una mica més que nosaltres.

Un dels personatges que més admiro és en Juan Cruz Ripoll i el seu web «comprensión lectora basada en evidencias» m’ha ajudat moltíssim per entendre com funciona la lectura. Ara, he llegit el seu darrer treball «Profe, eso no lo pone», on segueix explicant la importància de comprendre com funcionen les inferències en els textos escrits i ho fa d’una manera molt didàctica.

A la contraportada del llibre podem llegir:
Sabemos que la lectura es un proceso interactivo en el que el lector recibe información del texto mientras que él aporta sus conocimientos. Estos conocimientos sobre el lenguaje, sobre las cosas, las personas y sobre los propios textos ayudan a saber de qué o de quién se habla en cada momento, a relacionar ideas aparentemente inconexas, a anticipar información, a dar un sentido global a la lectura y a enriquecerla con detalles. Llamamos inferencias a toda esa información que no aparece de forma explícita en el texto y que aportan los lectores. Los modelos de comprensión lectora y la investigación psicolingüística ya han puesto de manifiesto que estas inferencias son una clave de la comprensión lectora. Sin embargo, la enseñanza de la comprensión inferencial aún está poco desarrollada.
Para ayudar a solucionar esa carencia, este libro ha reunido a Thomas Edison, a Nikola Tesla, a Mark Twain y a otros personajes que convivieron con ellos entre el siglo XIX y el siglo XX. Con su ayuda, el autor nos va a exponer qué son las inferencias, qué tipos de inferencias hay, cómo se desarrolla la habilidad inferencial y, sobre todo, qué estrategias y actividades han mostrado ser útiles para enseñar a construir inferencias. Tras el aire informal y hasta gamberro de este libro se esconde una revisión extensa y fundamentada de la didáctica de la comprensión inferencial.

Al seu web, Juan Cruz Ripoll, explica com va gestar aquesta obra i ens ofereix, amb la generositat que el caracteritza, l’embrió del que va ser després «Profe, eso no lo pone».
El podeu llegir clicant AQUÍ
Recomano que estigueu atents per si mai teniu l’oportunitat d’assistir a una de les seves conferències. No us defraudarà. I també li podreu preguntar qui va dir la frase referida al cotxe i al cavall que encapçala aquesta entrada.

Tota la informació la podeu trobar al seu web: https://clbe.wordpress.com/

by

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018

by

JORNADA: Un tomb pel món dels àlbums il·lustrats

El proper dissabte 16 de febrer viurem una jornada apassionant viatjant pel món dels àlbums il·lustrats.
Estic content perquè m’han convidat a un «combat literari» amb la Núria Vouillamoz coordinadora del CreaLIJ de l’Institut de la infància, i bibliotecària de l’escola Gerbert d’Orlhac de Sant Cugat del Vallès, que serà la «tornada» del que vam celebrar a Amposta fa uns mesos. Aquesta vegada ho tinc més complicat perquè la Núria juga a casa i segur que portarà molta claca…Grrr!
El combat serà a sis assalts i dos estic segur que els guanyaré perquè he triat uns llibres imbatibles però els altres quatre, ui! no els tinc tan clars. Veurem…

Després, hi haurà altres activitats imprescindibles amb convidats savis i molt preparats: Mario Satz, Roser Grivé, Inés Castel-Branco, Jordi Ainaud, Verónica Bronstein, etc.

El programa de la Jornada és el següent:

9:30h – 10:00h Benvinguda i acreditació.
10:00h – 11:30h Combat-debat literari a sis assalts, a càrrec de Jaume Centelles i Núria Vouillamoz.
11:30h – 12:00h Descans esmorzar.
12:00h – 13:40h Taula rodona: Àlbums il·lustrats per obrir finestres a la reflexió i el pensament, amb la presència de Mario Satz i Roser Grivé.
13:40h – 14:00h Venda i signatura de llibres.
14:00h – 15:00h Descans dinar.
15:00h – 15:45h La Caputxeta Vermella i el seu món emocional. Anàlisi del personatge i presentació de nous recursos amb “La capsa dels tresors”. A càrrec de Verónica Bronstein.
15:45h – 16:30h Una aproximació a l’obra de Jimmy Liao, amb la intervenció d’Inés Puig i Jordi Ainaud.
16:30h – 17:00h Espai de relax & contes. Amb descoberta de novetats editorials i petites joies literàries, amb Ariadna Bonet i equip de l’Institut de la Infància. Valoració final i comiat.

Tota la informació (lloc, horaris, preus, inscripcions, beques, etc.) la podeu trobar al web de l’Institut de la Infància. Cliqueu AQUÍ

The Shark de l’Hospitalet!