publicacions

by

Comités de biblioteca, una propuesta lectora de impacto

En la sección «vivir la lectura» de la revista AULA del mes de octubre (GUIX en catalán) la maestra Katherine Ruiz nos explica una propuesta lectora de impacto realizada en una escuela rural de Cali, Colombia, concretamente en la Institución Educativa Felidia, ubicada en la zona de amortiguación del Parque Nacional Farallones, en la que atienden 341 estudiantes. La población en su mayoría se dedica a labores del campo y al cuidado de fincas de veraneo.

En la primera parte nos deja frases tan intensas como éstas:

«La lectura nos despierta emociones, nos acerca a la realidad, nos ayuda a resolver conflictos internos y externos, nos permite asumir posturas políticas y sociales importantes»

«Desde la práctica pedagógica notamos que en algunas ocasiones las lecturas ofrecidas parten de los intereses de los docentes, obviando la opinión de los estudiantes y sus necesidades. Ahora bien, es sabido que ese actuar no es intencional, estamos condicionados por diversos factores que nos llevan a repetir patrones o a crear algunos nuevos y una de nuestras labores es la de motivar a los estudiantes, no la de “matarlos de aburrimiento” tal como hicieron con algunos de nosotros»

«Se hace entonces inminente la necesidad de convertirnos en dinamizadores de procesos lectores significativos que permitan crear un verdadero gusto por la lectura, que formen lectores por gusto y pasión. Lectores que sientan placer al leer. Mentes que sueñen e imaginen cosas, que sean capaces de crear un mundo nuevo.»

Y ya, en la segunda parte nos presenta como funcionan los llamados “Comités de biblioteca” que empoderan a los estudiantes como sujetos de derecho y acción dentro de la dinámica escolar. El comité se ha convertido en eje fundamental de la Institución y su impacto se evidencia en la implicación de sus miembros, los cuales siempre están atentos a proponer, liderar y evaluar las actividades realizadas. Entre las funciones de los comités está la entrega y recolección de libros de trabajo, participar de campañas de promoción de lectura dentro y fuera del aula, ser parte del comité organizador de eventos institucionales donde aportan ideas, necesidades y reconocen problemáticas. Está formado por aproximadamente 50 estudiantes de todas las edades.

Resalta Katherine que la motivación y los resultados son mayores cuando lo hacen entre pares, desde sus intereses.

Web del centro: https://institucioneducativafelidia.jimdo.com/

by

Contes fil per randa, de Kipling

Els contes que expliquem i que tenen més èxit entre els infants solen ser els populars però n’hi d’altres d’autor que a còpia de repetir-los, dramatitzar-los i explicar-los també esdevenen clàssics. És el que ha passat amb els contes de Kipling.
Ara, l’editorial Blackie Books ha fet una edició preciosa amb il·lustracions de la Marta Altés on podem tornar a gaudir de les aventures de la balena, del camell, del rinoceront, del gat i sobretot, sobretot, del petit elefantet, personatge mític dins la literatura infantil.
L’edició és molt acurada amb una portada espectacular, amb relleu —això de les portades amb relleu i amb disseny elaborat és una influència de les edicions americanes que estan fetes així per diferenciar-les d’una pràctica força habitual que és la pirateria perquè circulen edicions fotocopiades a baix preu i una manera de distingir si l’exemplar és copia o original és la portada— i uns dibuixos a color a cadascuna de les pàgines.
Els textos dels contes van ser escrits a principis del segle XX i publicats el 1902, amb il·lustracions del propi Kipling. Eren els contes que inventava per a la seva filla i van ser un homenatge perquè la nena havia mort feia tres anys a l’edat de set anys.
Kipling es conegut sobretot perquè va ser el primer anglès (va néixer a Bombai durant el “Raj britànic” l’època en què l’Índia, el Pakistan i Bangla Desh eren part de l’Imperi Britànic) en aconseguir el Premi Nobel i perquè una de les seves novel·les —El llibre de la selva— es va popularitzar moltíssim amb la versió disneyana.

Els contes fil per randa són històries breus protagonitzades pels animals de la selva. Són contes molt divertits que es presten a fer-hi veus i a dramatitzar-los amb els alumnes i/o els fills. Es basen en les típiques preguntes dels per què? ( Per què la balena té la gola que té? Per què el camell té el gep que té? etc.)
De les cinc històries que hi al llibre la més divertida és la de l’elefantet que pregunta Què, Com? Quan? i sobretot Per què? Per què? Resulta especialment espatarrant l’escena del cocodril estirant la trompa de l’elefant mentre la serp li agafa la cua.

Felicito a Blackie Books per l’edició tan delicada, i tant de bo en facin una presentació amb la Marta Altés i en Miquel Desclot que s’ha encarregat de la traducció.
Contes fil per randa (perquè els contes s’expliquen sempre igual, amb les mateixes paraules, fil per randa) és un bon llibre per ser llegit als nois i noies de P5 i també per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Contes fil per randa
Autor: Rudyard Kipling
Il·lustradora: Marta Altés
Traductor: Miquel Desclot
Editorial: Blackie Books
96 Pàgines
Barcelona, 2018

El tràiler de l’edició anglesa:

by

Misteris, aventures i màgia a la novel·la «Jules Verne i la vida secreta de les dones planta»

—Algú em pot explicar què és aquest animaló que tinc davant i que ha estat a punt de provocar el desmai d’aquesta noia— va preguntar l’Antonio Sanjurjo, amb els ulls clavats en la Ne.
—És la meva nepheas —li va explicar la Violeta—. Va néixer el mateix dia que jo i totes dues estem connectades.
—Físicament i psicològicament?—va inquirir Verne, que no tenia la certesa d’aquella dada.
—Sí. I encara més. Ella és la meva ànima. Senyor Sanjurjo —va continuar ella—, les dones de la meva família som dones planta.

Aquest és un fragment d’una novel·la brillant. L’he llegit condicionat per un títol que anuncia la presència del gran Verne, un dels meus escriptors preferits i que m’ha fet passar estones meravelloses creuant els Urals amb Miguel Strogoff, viatjant al Centre de la Terra o la Lluna i recordant els enginys d’una època de descobertes meravelloses. També m’ha cridat molt l’atenció una portada espectacular amb guardes protegides per transparències que simulen fulles i plantes.
He començat a llegir i no he pogut aturar-me perquè m’ha atrapat la història d’aquesta nena, la Violeta, que un dia veu com per atzar (o potser no) arriba a la seva ciutat, Vigo, un vaixell capitanejat per en Jules Verne, el famós escriptor.
Jules verne, el seu grumet Pierre i l’Antonio Sanjurjo són els tres protagonistes que entren en contacte amb el món misteriós, secret i ocult de les dones planta i dels guardians, que a la novel·la també són la mateixa família: l’apotecari Philipot, la seva dona, la Melissa i la seva neta la Violeta. Tots sis personatges tenen molt de caràcter i una presència determinant a l’aventura que ens explica la Ledicia Costas.

El recomano especialment perquè recorda l’estil de les obres d’en Verne, sobretot les referències constants a les 20000 llegües de viatge submarí, al Nautilus i al capità Nemo.
M’agradat l’inici dels capítols amb frases a la manera clàssica. Per exemple, les tres primeres:
I. On la narradora planteja unes quantes preguntes i un enigma
II. On comença l’aventura més emocionant de Jules Verne
III. On Verne i en Pierre coneixen la Violeta i l’apotecari diu que no sap res.

Els capítols són curtets, de nou o deu pàgines i es llegeixen força bé perquè la estructura és lineal, el vocabulari entenedor i la presència de diàlegs ajuden a avançar en l’aventura. També trobem paràgrafs molt poètics i descripcions precises de la ciutat de Vigo.

Crec que als infants a partir de deu anys els pot agradar força.

LES DADES:
Títol: Jules Verne i la vida secreta de les dones planta
Autora: Ledicia Costas
Traductora: Eva Lozano
Editorial: Barcanova
228 pàgines
Barcelona, 2016
Novel·la mereixedora del Premi Lazarillo.

by

Qui soc, avui? o quan els somnis es fan realitat

La Júlia és una nena que viu en un centre d’acollida amb d’altres nenes. Cada matí, abans d’obrir els ulls es pregunta «Qui soc, avui?» i ella mateixa respon «Soc una princesa i visc en aquest castell», o «Soc el Pirata Huracá» i així viu feliç esperant que algun dia la seva mare trobi feina i puguin anar a viure totes dues a una casa pròpia.

En Ricardo Alcántara ens torna a emocionar amb una historia que plana per una realitat crua i ens ofereix alguns recursos per superar-la. El relat té un punt tendre però també ens fa vessar la llagrimeta perquè la realitat que ens explica la coneixem bé en algunes escoles i sabem que passa quan a l’aula tenim infants que hi viuen en centres d’acollida.

La Màriam, la Il·lustradora, li ha sabut trobar el punt exacte al relat i imagino que ha tingut prou temps per incorporar els elements simbòlics i màgics que juntament amb el seu traç precís i l’ús d’uns colors força bonics i dolços conviden a mirar i remirar una i altra vegada aquest preciós àlbum il·lustrat.

Si llegiu el conte amb els nens de cicle infantil feu-los notar els detalls que hi apareixen. Per exemple, en aquesta pàgina, que observin les cortines del llit i sobretot el reflex de les ombres sobre el terra i la pell del drac.

O que busquin per totes les pàgines les estrelles de colors i pensin quin és el seu significat. I ja posats, a veure si troben les flors magdalenes o perquè el drac, l’unicorn i el lloro de vegades semblen reals i d’altres són joguines.

Recomanat per a cicle infantil, a partir de quatre anys.

LES DADES
Títol: Qui soc, avui?
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Màriam Ben-Arab
Traducció: Laura Borràs
Editorial: El Cep i la Nansa
36 pàgines
Vilanova i la Geltrú, 2018

La coneixeu, aquesta? Diria que s’assembla a…

by

«Un llarg viatge», un llibre que ens emmiralla com a societat

Acaba de publicar-se un llibre que és una denúncia del que està passant al món. És una obra colpidora però alhora molt poètica. El seu títol ens avança de què va l’aventura: «Un llarg viatge».
Comença amb dues planes que marquen el que anirem veient. A la primera es veuen dues ànegues que miren cap a la dreta, cap a l’horitzó, cap al futur, i mantenen el diàleg següent:

—Es hora de marxar, filla.
—Per què, mare?
—S’acosta el fred i no podem quedar-nos aquí.
—I on anirem?
—Al sud.
Els dibuixos tenen un to grisós, marronós, que transmeten una certa tristesa.


A la plana següent veiem, amb la mateixa paleta cromàtica, mirant cap a l’esquerra, una família, un pare i dos fills, amb expressió abatuda que també conversen:
—Prepareu-vos, nois. Hem de marxar!
—On, pare?
—No ho sé, però a algun lloc lluny d’aquí.
—Per què?
—Perquè la guerra ja ha començat!


Pam! Ja t’ha enganxat. A partir d’aquí no pots parar de llegir i anar seguint les duies històries en paral·lel.
Amb unes il·lustracions molt expressives, magnífiques, d’en Federico Delicado, anem veient els entrebancs que suposen els dos viatges (la pluja, la gana, el cansament, els enemics, etc.) però també situacions positives (companyia, suport, ajuda, etc.)
La narració té un to realista molt marcat i, per tant, el final ens deixa abatuts perquè és com una pedrada al cap.
Un bon llibre per llegir en grup i obrir el debat posterior amb els alumnes.

Al web de Kalandraka Catalunya podem llegir:
En un temps marcat pel drama dels refugiats, aquesta obra oportuna i necessària de Daniel Hernández Chambers i Federico Delicado encoratja a la reflexió amb una mirada tendra i dura
alhora: tendra per reflectir el costat més humà d’un conflicte per mitjà de la metàfora de les aus; dura per la contundència d’un final que ens colpeja amb la crua realitat. Les il·lustracions descriptives i naturalistes –no exemptes d’acurats elements simbòlics– reforcen el missatge. Són imatges de gran plasticitat que transmeten emocions: la tristesa, la penúria, l’extenuació…
i malgrat tot, la lluita, la dignitat, els somnis… de milions de persones que tenen dret a viure en pau i en llibertat.

El booktrailer:

El recomano a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Un llarg viatge
Autor: Daniel H. Chambers
Il·lustrador: Federico Delicado
Traductora: Bel Olid
Editorial: Kalandraka Catalunya
Barcelona, 2018

by

Famílies lectores, una experiència de l’escola Santa Maria del Pilar de Saragossa

A la revista Guix de setembre hi ha un article breu prou interessant. L’han titulat “Famílies lectores” i explica l’experiència de la biblioteca del col·legi Santa Maria del Pilar de Saragossa.

Escriuen frases tan potents com aquestes:

Els mestres i els bibliotecaris som conscients de la importància de la lectura en família en aquests primers moments lectors i de la necessitat de ser persistent per crear “bons hàbits lectors”. També sabem que la prescripció de lectura obligatòria (un llibre al mes, el mateix per a tots els nens i nenes) produeix efectes no desitjats, experiències doloroses (de nens als quals aquests llibres no s’adapten), i reaccions de distanciament i rebuig. Per això creiem que hem d’acompanyar als pares a transitar el camí que porta als nostres alumnes a una lectura autònoma, lliure, crítica i feliç.

El professor, bibliotecari, llibreter, coneix molts títols, bones lectures, grans històries, però entre els propis companys ha una complicitat que de vegades per a un adult és difícil aconseguir. Podem parlar-los de llibres durant hores, amb passió, amb entrega, però de vegades un simple: “És guai”, d’igual a igual, és el que preval.

foto cedida per l’escola Santa María del Pilar de Satagossa

I ho acompañen amb un enfilall d’accions que duen a terme i que funcionen prou bé.

L’article complet el podeu llegir a la revista Guix número 448 de setembre.

by

Desconeguts. Dues històries, la mateixa nit i una fosca sospita.

—Digue’m un altre llibre que t’agradi, Lara.
—No seré gaire original.
—Tant me fa.
—No està escrit a les estrelles, per exemple. La princesa prometida, Els avantatges de ser un marginat…

Aquest és un fragment de la conversa que mantenen una noia de disset anys, la Lara i un noi de dinou, en Wilde. S’acaben de conèixer personalment. De fet, és la primera vegada que ella el veu. Ell en canvi ja la coneix gràcies a les fotografies que ha pujat a la xarxa. Ambdós van començar a mantenir una relació d’amistat fa uns mesos i avui és el dia que han decidit veure’s en un lloc neutral, una estació de trens.
L’acció es situa al McDonalds de Sants, un lloc de pas on sempre hi ha molta gent que va i ve. Obren a les sis del matí i tanquen passada la mitjanit. Ningú no s’hi fixa en els clients i aquest és el lloc que han triat per aquest primer encontre.
M’ha agradat que bona part de la novel·la passi a l’estació de Sants. És un lloc per on passo sovint i a més, he recordat una magnífica obra d’en Bernardo Atxaga (esos cielos) que també comença en aquesta estació.

La novel·la té molt de trhiller i es va llegint i “veient” com una pel·lícula perquè hi ha tres escenaris, dos dels quals van en paral·lel en el temps i el tercer és un flashback de la preparació de la cita per part del noi i el seu company d’habitació. Molt cinematogràfic.

A més, l’acció va fluint i l’autor, en David Lozano, ens va endinsant en la psicologia i la personalitat dels dos protagonistes, mentre ens va deixant caure pistes del que podem intuir que passarà. De fet, a partir del segon capítol, ja sabem de la mort d’un jove que ens porta a relacionar-ho amb la noia i el sopar que s’està produint simultàniament al McDonalds.

Com que hi ha molts diàlegs, la novel·la és fàcil de seguir i avança a bon ritme. A més, de tant en tant, fa com una mena de recordatori i obre les diferents possibilitats i va apuntant als possibles culpables de la mort del noi i les seves motivacions.

Una molt bona història que val pena de llegir. Amb això ja n’hi hauria prou, però també ens obre el debat de les xarxes socials i dels seus perills. És en aquest espai virtual on s’amaguen éssers emmascarats que poden falsificar fàcilment la seva vida i aprofitar-se de la candidesa i la bonhomia d’altres persones. Crec que és un bon llibre per obrir aquests debat entre els alumnes de segon cicle de secundària i/o batxillerat.

Aquesta novel·la va ser mereixedora del premi edebé de literatura juvenil i confio en poder saludar l’autor ben aviat… (i fins aquí puc explicar)

LES DADES
Títol: Desconeguts
Autor: David Lozano
Traductora: Martina Garcia Serra
Col·lecció: Periscopi núm 38
Pàgines: 222
Barcelona, 2018


PREMI EDEBÉ DE LITERATURA JUVENIL 2018

by

Dolent, un llibre sobre els límits de les bromes

De tant en tant passen per les nostres mans libres que són autèntiques joies. Aquest «Dolent» m’ho va semblar des que el vaig veure (o potser em va veure ell a mi, que això mai se sap) en una llibreria. El vaig fullejar i m’hi vaig enamorar. Per diversos motius, és clar, però sobretot per les imatges tan expressives i per la maquetació tan original.

Després, en llegir-lo amb deteniment he vist que, a més, té un missatge potent i fàcilment extrapolable a la nostra realitat habitual. Ah! ¿Quantes vegades no ens hem trobat amb nens a l’aula fent entremaliadures aparentment innocents i que després han resultat molestes i ofensives pels companys (o pel mestre)? Unes quantes, diríem. I sí, els nens bons fan entremaliadures en un moment donat per riure o per fer riure als altres perquè resulta divertit fer bromes… Fins que la broma passa de la ratlla i llavors la cosa no funciona com havíem previst. D’això va aquest magnífic àlbum il·lustrat.


«Dolent» és un bon exemple de com funciona la complementarietat narrativa text/imatge. En aquest cas, el text té el seu propi ritme però s’alia de forma espectacular amb unes imatges que t’atrapen i fan que et capbussis en la història.
Llegit en veu alta pot funcionar de meravella.

La història comença amb un grup d’animals de granja (porcs, un gat, una cabra, un gos, un cavall) que estan en conversa animada explicant cadascun d’ells una malifeta. Així, el gos explica com una vegada va espantar el gall, la cabra com es va menjar les flors de l’hort, el porc com va enganyar els altres dient que s’havia cruspit tot el que hi havia a la menjadora, etc., però en aquell moment apareix el ratolí i el gat diu que va a fer una dolenteria. Tots se’l mirem i s’espanten perquè el coneixen i saben quina en porta de cap:

El gos mira el gat.
El gall mira el gat.
La cabra mira el gat.
El gart s’acosta al ratolí.
Els porcs mirem el gat.
El colom mira el gat.
El gat s’apropa cada cop més al ratolí.

En aquell moment, el cavall té una reacció inesperada…

Un final sorpresa que ens fa pensar sobre el bé i el mal i sobre com les aparences enganyen.

Recomanat a partir de 5 anys.
Al web de Takatuka trobareu més informació.
Pàgina web de la il·lustradora: http://kathrinschaerer.ch/

LES DADES
Títol: Dolent
Autor: Lorenz Pauli
Il·lustradora: Kathrin Schärer
Traducció: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

by

El comedor, un còmic humorístic boig, boig

«El comedor. Primer turno» és un llibre que recull tires còmiques al voltant d’aquest espai escolar on els infants passen cada dia una estona més o menys agradable i on es produeixen situacions còmiques que l’autor ha sabut recollir i dona’ls-hi una nova mirada.
El llibre segueix el curs de l’any per presentar els moments més bojos i també els més filosòfics al voltant del menjar, dels companys de taula, del cuiner i dels monitors de menjador. Trobem batalles de bròquil, els inevitables espinacs i les cols de Brussel·les, motiu de bromes divertides.


El llibre té una portada brillant i atractiva i a cada pàgina hi trobem el títol del gag i quatre caixes de colors suaus i línia clara amb una sèrie de personatges prou fidel a la realitat i a la diversitat que hi ha a les nostres escoles. Hi trobem nois grassonets que tot s’ho mengen (el seu plat i el dels altres), infants que amaguen el menjar, nois que s’adormen, la parella que menja els espaguetis com “la dama i el vagabund”, els qui parlen amb la boca plena, etc. Un llibre ple d’històries insòlites per llegir en companyia i que, de ben segur, agradarà també als pares que recordaran moments mítics del menjador escolar.
Imprescindible per a monitores de menjador.
Un còmic que combina la tendresa i l’humor.
Brutals algunes pàgines com “la ruleta de la gula” on la sort decideix què menjarà cadascú.
Un còmic per a infants a partir de set anys i que gairebé gairebé fa venir ganes d’apuntar-se al menjador (gairebé, eh!)

A la «promo» de l’editorial podem llegir:

Cuando eres pequeño, pasas muuuchas horas en la escuela. A veces es divertido, otras aburrido. Las lecciones, los exámenes, los recreos, los amigos… y el comedor. Aprendes a contar, escribir, situar los ríos en el mapa, quiénes fueron los Reyes de España, recitar una poesía de Verlaine… y a comer. El comedor es un poco como el recreo, un momento de pausa y relajación en la escuela. Aprovechas para reír y jugar con los amigos.
Una vez más Nob nos habla de la infancia con todo el talento gráfico y la sutileza narrativa que ya le conocemos gracias a sus otras obras publicadas en Dibbuks (Marieta. Los recuerdos de Naneta, Dad, La cocina de Naneta). Una vez más el trazo es colorido y dinámico, la narración fluida e intuitiva. Junta dos de sus pasiones, los más pequeños y la comida, para recordarnos que alimentarse es una fiesta y que es fuente de mucha diversión hasta en la propia escuela, donde, al fin y al cabo, estás con tus mejores amigos (y peores enemigos). Cada página es un gag, con su propio título, que te saca una sonrisa y te trae recuerdos, que hayas dejado la escuela o sigas yendo a ella. En este tomo seguimos a niños de primaria, los alimentos que les gustan y los que odian, los juegos y las travesuras que se inventan al comer, la gula, los modales… Nob no se olvida de nada y recuerda lo bien que lo pasas comiendo.
Esas páginas se publicaron en Francia por entrega en una reconocida y muy longeva revista para niños (J’aime lire, o “me gusta leer” del popular y gigantesco Grupo Bayard). Esta edición para España es una selección de los mejores chistes posteriormente publicados por tomos en Francia.

LES DADES:
Títol: El comedor. Primer turno
Autor i il·lustrador: Nob
Traducció: Fabián Rodríguez
Editorial: Dibbuks
Pàgines: 114
Madrid, 2017

by

El carrito de los libros (la biblioteca del paciente en Granada)

En Juan Zívico és un artista plàstic que va estar hospitalitzat a l’Hospital Universitario Virgen de las Nieves de Granada durant una llarga temporada i va ser en aquell període de la seva vida quan es va adonar de la necessitat dels pacients de pal·liar el pas del temps, la solitud, l’ansietat i el buit que produeix l’estar hospitalitzat.

Explica que per a ell, la lectura va ser la seva altra medicina, i durant els mesos d’hospital va llegir més que mai i la lectura li va donar la calma que necessitava, el va ajudar a que el temps passés més depressa, i a que la soledat se li fes més suportable amb les històries que li explicaven els llibres.

Aquest va ser l’inici del seu projecte personal. Ara en Juan Zívico és el promotor del “Carrito de la lectura” que porta llibres a tots els pacients del centre hospitalari. Ens ho explica en un article a la revista MiBiblioteca, al número d’estiu del 2018.
Si voleu saber més de la seva experiència, cliqueu AQUÍ

I si voleu consultar el sumari de la revista, cliqueu AQUÍ