Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.
Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.
Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:
Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.
I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.
Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.
Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.
Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.
Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.
LES DADES: Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos Autora: Leire Bilbao Il·lustradora: Maite Mutuberria Traductor: Jaume Subriana Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 72 Barcelona, 2021
De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.
Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.
I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.
És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.
En aquest “El concert més animal” hi diu: Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!
I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.
Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.
I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.
«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.
De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.
En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.
Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:
Tots, bèsties i humans, Sempre heu cregut que els llops som agressius. Tots, petits i grans, Ens acuseu de ser monstres assassins. Sense pietat penseu això de mi, I ara esteu tots amb el cul encongit. Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí, I em carrego set cabretes, jo sol, I amenaço els pastors. ….
Una bona lectura per als infants a partir de set anys.
LES DADES: Títol: El concert més animal Autora: Anna Fité Il·lustrador: Pedro Simón Editorial: laGalera Pàgines: 48 Barcelona, 2021
La col·lecció «El Arca» Animallibres encara no té ni dos anys de vida i ja està consolidada en el mercat. La tria que en fan dels títols, molt acurada, l’enquadernació i la presentació, tot plegat és molt atractiu.
Aquest setembre van publicar «El nou», una història difícil d’explicar sense desvetllar-ne el misteri que amaga. Només puc avançar que si sou fans de la ciència ficció o, millor encara, si us vau emocionar amb aquell extraterrestre cinematogràfic que maldava per telefonar a casa seva, segur que us agrada aquest nen nou que arriba un bon dia a la classe d’en Daniel, el nen protagonista.
El tema sobre el que pivota la novel·la és l’amistat entre quatre nois, companys de classe i el nen nou. Bé, també cal contemplar un gat.
El llibre ens parla d’imaginació, d’esperança, de filosofia, de comunitat, de llibertat i d’ètica.
Molts capítols passen a l’escola i podem llegir els encertats diàlegs entre els alumnes i els mestres. M’ha agradat com es presenten els mestres. Sembla, talment que l’autor hagi aterrat a un aula i hagi recollit les converses d’uns i altres. Són mestres divertits, imaginatius, que saben guardar secrets. Els nois del grup són bona gent, solidaris i genials explicant tota mena d’acudits que els fan pixar de riure. Són nens que ens recorden com n’és de bonic emocionar-se i compartir vivències, alhora que viuen una aventura que els farà créixer.
Hi ha dolents en aquesta novel·la? Segons com es miri. Sí que hi apareixen un parell de personatges de sang freda, que fan certa por. Són els representants de la Corporació Nova Vida, la senyoreta Crystal i l’Eden Marsh.
Ah! I la mare d’en Daniel, el noi que explica en primera persona tot el que va passar aquells dies al seu poble, també és un personatge molt positiu que fa venir ganes d’estimar-la des del primer moment.
La novel·la té tres parts.
La primera és la millor. Ens presenta els personatges I la trama fins que es descobreix qui és en realitat el nou, el nen a qui anomenen George. Escrit amb ritme, amb molt de ritme, ens atrapa ràpidament. La segona part, al meu entendre, és una mica llarga i anem veien com els quatre nois (i el gat) intenten salvar “el nou” d’una vida abocada a no se sap ben bé què. L’última, la que resolt l’aventura, en canvi, ens deixa amb ganes de més.
Són més de tres-centes pàgines que agradaran als nois a partir de nou anys.
A l’aula o la biblioteca ens permetrà fer un treball plàstic ben lluït, amb volum i peces reciclades, com els que fa l’artista “Sátrapa” amb els seus androides i uns reflexions filosòfiques sobre on anem i què ens importa realment.
Hi ha un altre element que contribueix a fer d’aquest llibre un objecte bonic: les il·lustracions de la Marta Altés, que casen perfectament amb el to de la història. Bona feina d’aquesta artistassa.
LES DADES: Text: David Almond Il·lustracions: Marta Altés Traductora: Aurora Ballester Editorial: Animallibres Col·lecció: L’Arca, núm. 7 Pàgines: 328 Barcelona, 2021
És la història d’un cobwoy. El vaig substituir per un mico, perquè em van dir que un vaquer fa massa por amb les seves dents deteriorades i el seu mal aspecte. La seva pistola ha estat substituïda per un plàtan perquè una pistola és massa perillosa.
Comença així “Una gran historia de vaqueros”: A la pàgina esquerra, el text, en majúscules, explica el que fa el cob woy: El vaquero es despiadado. Come conejitos bebès en el desayuno.
Aggg! Quin horror! Com ho podem arreglar? Com es pot il·lustrar aquesta escena tan violenta? L’autora es val del seu enginy corregint el text a la pàgina del costat i inventa un mico que es renta les dents.
La relació text – imatge és magnífica i divertida.
Totes les pàgines segueixen el mateix patró en aquest petit llibre que ens deixa entreveure com s’està burlant de lo políticament correcte.
Un llibre extraordinari per començar una sessió a la biblioteca.
Es genial que la traductora es digui Delfina!
LES DADES: Títol: Una gran historia de vaqueros Autora: Delphine Perret Il·lustradora: Delphine Perret Traductora: Delfina Cabrera Editorial: Limonero Pàgines: 32 Buenos Aires (Argentina) 2019
Mires la coberta i penses que és poc atractiva, i que un noi no se sentirà atret per aquests tons sèpia. Comences a llegir les primeres pàgines i, de seguida, fas connexions perquè té força enginy, ens recorda a Arnold Lobel i la seva sèrie «Sapo y Sepo», i també a la pel·lícula «La extraña pareja». De mica en mica, vas entrant en aquest món de contrastos que ens ofereix l’Amy Timberlake, l’autora, amb el complement de les il·lustracions de Jon Klassen (recordeu la trilogia dels barrets) i uns dibuixos que recreen una atmosfera curiosa amb llapis i tintes.
Els personatges són dos animals, una mofeta i un teixó.
El teixó viu tranquil·lament dedicat a la seva “Importantíssima Investigació Mineralògica” i un dia arriba a la seva casa la Mofeta, impactant directament contra la seva vida i capgirant tota la seva rutina.
La mofeta és lliure, divertida, una mica esbojarrada, sap parlar amb les gallines, i sobretot és molt sociable.
Els diàlegs són divertits i la trama ens porta a un final que podem imaginar. La novel·la ens parlar d’amistat, de confiança, de vèncer la por al desconegut, d’il·lusió, d’empatia, de compassió. Te un punt estrambòtic que agradarà als lectors de cicle mitjà i superior.
L’editorial recomana que es llegeixi en veu alta. Em sembla bona idea. Al seu web podem llegir:
«Ningú vol una mofeta a prop. No se li obre la porta, a una mofeta. No se la convida a passar. I encara menys si a la casa s’hi desenvolupa una «Importantíssima Investigació Mineralògica». I, per descomptat, mai de la vida s’hauria de permetre que s’hi mudés. Però en Mofeta ha arribat a can Teixó per quedar-s’hi. I sembla que en Teixó s’hi haurà de resignar, encara que en Mofeta li capgiri l’existència. El primer títol de la sèrie on coneixerem a Mofeta i a Teixó, dos oposats destinats a ser amics i a compartir el mateix sostre.»
LES DADES: Títol: Mofeta i Teixó Autora: Amy Timberlake Il·lustrador: Jon Klassen Traductora: Maria Callís Editorial: Flamboyant Pàgines: 152 Barcelona, 2021
Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.
Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.
En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)
L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.
Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.
A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.
També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.
LES DADES: Títol: El meu gat és molt bèstia Autor: Gilles Bachellet Il·lustrador: Gilles Bachellet Traductora: Teresa Duran Editorial: EntreDos Pàgines: 32 Blanes (Girona), 2021
Amb el temps i les lectures acumulades anem creant lligams invisibles amb autors que t’inspiren, t’emocionen i t’identifiques. Em passa amb alguns del Regne Unit. Un d’ells és en Michael Morpugo. El segueixo des dels formidables «El regne de Kensuke» i «Cavall de guerra». Aquesta recomanació, per tant, està esbiaixada per la devoció que li professo a aquest home que va fundar el projecte Farms for City Children (Granges per a infants urbans).
El darrer llibre per a infants que ha publicat l’editorial Bambú és «L’illa dels frarets», un relat que té molt a veure amb les seves inquietuds i el seu interès pels temes relacionats amb la mar i les illes Scilly. Si, a més, l’il·lustrador és en Benji Davies, un altre enamorat de la costa de Cornualles, llavors el resultat és extraordinari.
Que tot giri al voltant d’un far i que el faroner es digui Benjamin Postlehwaite, ja ens convida a seure tranquil·lament i a deixar-nos endur per l’aventura que ens expliquen. Si comenceu, no podreu parar de llegir fins que acabeu. Bé, amb una hora o menys el teniu acabat. Semblarà que torneu a l’època de les grans aventures.
Comença així:
En Benjamin Postlehwaite tota la vida va ser l’encarregat de garantir que la llum del far brillés amb intensitat a l’illa dels Frarets, on vivia. Mai, en tots els anys que va passar al far, el faroner va permetre que s’apagués el seu resplendor.
El relat ens explicat tota la vida d’un noi, començant pel dia que viatjant en un vaixell, una nit de tempesta, el fort onatge va fer impactar un vaixell contra les roques. Les veles es van esquinçar i els pals es van trencar. Quan els passatgers ja havien perdut totes les esperances, enmig de la foscor, van albirar un bot que s’acostava. Un home remava a contracorrent, per sobre de les onades, i s’anava apropant cada cop més al vaixell. Es tractava d’en Benjamin Postlehwaite, l’encarregat del far, que va arriscar la seva vida per salvar-lo a ell i a trenta cinc persones més.
Aquell fet va marcar la vida de l’Allen, el noi que relata en primera persona com va anar la cosa i com va canviar la seva existència. A partir d’aquí, anirem coneixent altres aspectes de la vida d’aquest noi que acaba d’una forma, en certa manera previsible, quan torna al far. Gràcies a ell i a en Ben, recuperen la vida de la zona i els frarets tornen a viure en harmonia amb la natura.
Novel·la amb missatge ecologista, que també ens explica el poder de l’art i com les amistats duradores ens fan la vida millor. Recomanada per als infants a partir de nou anys.
LES DADES: Títol: L’illa dels Frarets Autor: Michael Morpurgo Il·lustrador: Benji Davies Traductor: David Nel·lo Editorial: Bambú Pàgines: 118 Barcelona, 2021
Adolfo Córdova és un autor mexicà de qui darrerament hem vist algunes de les seves obres publicades aquí. A Meraki van traduir «El drac blanc» i els de Ekaré li van publicar una antologia poètica que va obtenir el Premi Bologna Ragazzi i que es titula «Cajita de fósforos. Antología de poemes sin rima.»
Aquest mes de setembre, també a Ekaré, ha aparegut «La noche de la huida», un llibre amb un títol i una portada inquietant. Es veu a una nena que sembla fugir, no sabem de què, espantada i mirant enrere, mentre s’endinsa en el bosc fosc i ombrívol.
Abans d’obrir-lo penses que potser és un altre llibre que parla dels refugiats i dels migrants però t’equivoques perquè ja a la segona pàgina llegeixes això:
Abre los ojos, grandes. Los cierra, recuerda. La punta del machete, la voz del hombre, el chillido de un jabato. Habían querido matarla.
I entens què està passant perquè recordes el conte dels Grimm on es parla de la Blancaneu i els set nanets i, en concret, el capítol on la seva madrastra, la Reina Malvada, ordena a un caçador que mati a la Blancaneu per tornar a ser ella la dama més bella del reialme. Bé, la història ja la sabeu, oi?
Però no és ben bé la Blancaneu la que fuig perquè més endavant s’entremesclen altres contes i veiem com aquesta fugida i entrada al bosc (símbol) és la mateixa que van viure els germans Ton i Guida (les pedretes al camí ens ho indiquen) i el Petit Polzet. També hi ha referències a la Princesa del pèsol, la bella Dorment i alguna altra més.
Bé, això són referències que ens recorden com els contes estan connectats i provenen d’un temps reculat i serveixen per explicar-nos la vida.
Es tracta d’un bon àlbum il·lustrat que inclou al final un escrit de l’Adolfo Córdova molt bonic i poètic que acaba dient “las historias sobrevuelan la oscura realidad, o la atraviesas, y nos guían hacia otros bosques”
Grans il·lustracions de la Carmen Segovia. En l’Issue que ha publicat l’editorial (el copiem al final de l’entrada) surten més clares del que veiem en el paper, que resulten més fosques i en destaca l’ús del vermell (un altre símbol).
Àlbum recomanat per a cicle inicial i mitjà.
LES DADES: Títol: la noche de la huida Autor: Adolfo Córdova Il·lustradora: Carmen Segovia Editorial: Ekaré Pàgines: 44 Barcelona, 2021
Gerda Muller és una il·lustradora holandesa de qui vam parlar (amb admiració) fa un parell d’anys, el mes de juny del 2019. El seu estil és característic i la seva línia blanca fa que els seus llibres esdevinguin obres d’art que es miren una i altra vegada amb delit.
L´últim àlbum que s’ha publicat a casa nostra és aquest «On van quan plou?» i segueix la línia dels anteriors, centrada en la natura més propera. M’ha agradat per diversos motius.
Primer, perquè el format és gran (28 x 23 cm) i manté una estructura similar a la majoria de pàgines, amb el text a l’esquerra i la imatge a la dreta, de manera que quan passes pàgina et trobes amb els personatges ben definits. En algunes pàgines, quan cal avançar de pressa, miren cap a la dreta i en d’altres, quan convé aturar-se, mirant cap a l’esquerra.
Segon, pel punt de vista del lector que es situa a l’alçada dels personatge, en panoràmica, mostrant una bona part de cel. El cel esdevé un protagonista bàsic a partir de la pàgina 14.
Tercer, per la bona feina de reproduir els animals que hi surten de manera precisa, com si fos un llibre de coneixements, una mena de quadern de camp dels naturalistes.
Quart, per la història. Ens explica que uns bessons, la Mariona i en Lluc, que viuen a ciutat, van a passar el dia a casa del seu cosí gran, l’Esteve, que viu a una caseta amb la seva àvia, al camp. L’Esteve els proposa anar a buscar aigua a l’estany, per al seu aquari, i aquí comença l’aventura perquè durant el trajecte, els bessons es van aturant, observant i preguntant tot allò que els sorprèn de la natura.
Però arriba un moment que la pluja fa acte de presència i cal córrer per tornar a casa de l’àvia. Aquí es produeix el punt d’inflexió amb la pregunta que encapçala el relat:
—Ràpid, hem de tornar a casa! L’Esteve i els bessons corren tan ràpid com poden. L’Esteve està intranquil: els atraparà la pluja? —Què faran ara els animals?—pregunta la Mariona—. On van, quan plou?
I a partir d’aquest moment es va desvetllant què fa cadascun dels animals. N’hi ha als qui agrada la pluja però d’altres s’han d’aixoplugar, i les maneres de protegir-se de la pluja són diverses.
La segona part és interessant i didàctica. S’acompanya d’un annex amb informació sobre la pluja i explicacions dels animals que hem vist al relat.
Lectura recomanada per a cicle inicial.
LES DADES: Títol: On van quan plou? Autora: Gerda Muller Il·lustradora: Gerda Muller Traductor: Guillem Aubia Editorial: ING Pàgines: 30 Sabadell (Barcelona) 2021
A l’escola els nens passen moltes hores, durant molts anys. És un espai amable on es canta, es riu, es juga i s’aprèn, un espai propici per a l’aventura on la literatura troba l’escenari ideal per recrear tot tipus de situacions.
En general, la visió de l’escola de primària que es dona és la d’un lloc acollidor on els infants creixen feliços, fan amistats, viuen històries divertides i, des de la seva mirada, qüestionen i avaluen el sistema educatiu. Altra cosa és quan els protagonistes van a l’institut. En aquest cas, apareixen situacions més complicades com el bulling, les bandes o els primers enamoraments; els mals socials afloren, es fan evidents en aquest microcosmos adolescent, on no hi falten els estereotips del professorat.
Les històries que passen a les escoles tenen un component d’atracció envers els infants lectors perquè es veuen reflectits en les peripècies o les poden comparar amb el que ells coneixen. Per això és tan habitual i proliferen les novel·les de formació situades als centres educatius, un bon escenari on els autors fan viure als protagonistes.
Normalment són nens o nenes que narren en primera persona tot allò que els preocupa o els passa i així veiem com interactuen amb altres infants i amb els adults que treballen a l’escola, ja siguin mestres, psicòlegs o directors.
El model d’escola que veiem a les obres per a infants i joves varia força segons les edats a les quals van adreçades i també si són còmiques, de fantasia o informatives. En algunes, el centre educatiu és un lloc acollidor i en d’altres és terrorífic. Veiem escoles on l’intercanvi, la col·laboració, el foment de la curiositat, regeixen la vida. I n’hi ha d’altres on es veu com un lloc discriminador, competitiu, allunyat de la realitat.
Merveilleuse êcole
La literatura infantil és un mirall dels canvis socials, de l’evolució de les normes de convivència i de les relacions que estableixen les criatures a casa i a l’escola i, per això, posar en mans de l’alumnat relats on pugui comparar les seves pròpies experiències amb les dels herois de paper és una bona manera d’incentivar la lectura.
A diferència del que ens recorda Tolstoi en el formidable inici d’Anna Karènina —Totes les famílies felices s’assemblen— cada escola és singular. Només cal entrar en diferents escoles, observar i flairar el que allà es viu, per adonar-nos si hi ha un ambient que convida a l’estudi, a l’aprenentatge significatiu. Només cal passejar-se i parar atenció per copsar si es parla a les aules, si es canta, si els infants són feliços en aquell espai o si, per contra, es nota certa tensió. Bé, de fet, dins d’un mateix centre hi ha mestres que estableixen lligams i complicitats meravelloses amb els seus alumnes, amb mètodes diferents.
Cadascú de nosaltres tenim records de la nostra escola i, òbviament, els autors també recorden com era el centre on van anar de petits, coneixen el dels seus fills i els que han vist si han pogut entrar a les aules a presentar les seves novel·les.
A més, tot i que l’escola no va al mateix ritme que la vida, també va canviant. A la literatura infantil queda reflectit, i llegir com era l’escola de fa trenta, cinquanta, cent anys és un exercici interessant perquè ens permet comparar-la amb la que coneixem.
Los distintos
A la revista Guix d’aquest mes de gener, he publicat un article on parlo d’algunes bones lectures que ajuden a entendre com ha evolucionat l’escola i presento exemples de les més repressives com a lloc aterridor — “La composición” o “Los distintos”, per exemple — fins a d’altres que s’aboquen a la vena còmica o la sàtira, com a “Poca broma amb l’escola!” o “Llegendes del pati: La mitja hora dels herois”.
Podeu llegir l’article a la revista GUIX del mes de setembre, núm. 481. També a AULA en castellà.
La invitació a la lectura 