publicacions

by

«El viatge d’en Jep» o quan el viatge és el destí

Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.

En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.

El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.

Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.

Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.

Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.

Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!

Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.

Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El viatge d’en Jep
Autora: Jutta Bauer
Il·lustradora: Jutta Bauer
Traductora: Lourdes Bigorra
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«Los ecos del viento», homenatge a la bellesa

Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.

Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.

El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).

El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.

Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.

La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.

Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…

Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…

És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.

Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.

En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

LES DADES:
Títol: Los ecos del viento
Autor: Antonio García Teijeiro
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Pontevedra, 2024

by

«Ànec coix, gallina cega», on els desitjos es fan realitat

Hi ha històries que t’arriben al cor perquè són positives, emocionants i amb un final que et fa veure com és de bonica la vida quan es comparteixen els anhels, les pors o els neguits.

Mirem la coberta i llegim el títol: Ànec coix, gallina cega. La imatge ens mostra un ànec i una gallina. Entenem que són els protagonistes d’aquesta història i els veiem avançant cap a la dreta, la gallina amb pas ferm i l’ànec a lloms de la gallina amb un somriure que ja ens avisa com n’és d’espavilat.

A la contracoberta ens indica que “aquesta és la història d’un ànec coix i una gallina cega que emprenen un viatge per trobar un indret on els desitjos es fan realitat” I és així, talment.

Tot comença en un pati on viu un ànec coix a qui no visita mai ningú fins que un dia apareix per allà, perduda, una gallina cega que vol viure una aventura i vol que els seus desitjos, tots els seus desitjos, es facin realitat.

I ja els tenim a punt de marxa, fent el primer pas, dos animals amb dues percepcions de la vida diferent i una gallina cega que necessita algú que li faci de guia. Els primers dies tot va prou bé però, a mesura, que avancen, la caminada es fa més perillosa i més cansada.

La gràcia del relat rau en un diàlegs molt ben trobats, amb els dos animals discutint i reconciliant-se i anem veient com es van transformant: l’ànec que era molt poruc es va fent més valent i fins i tot s’atreveix a ballar amb la gallina qui, al seu torn, entén que de tant en tanc cal descansar i que els seus desitjos també poden ser uns altres a mesura que avancen.

Hi ha escenes molt emotives com quan han de creuar un barranc profund i passen molta por, o quan han de pujar la muntanya i l’ànec diu que no pot amb la crossa i la cama coixa.

Al final, els lectors ens adonem igual que li passa a la gallina on han anat en realitat. Recordeu ¡Qué bonito es Panamá!? Doncs per aquí va la cosa.

L’altre encert d’aquest relat són les encertades il·lustracions de Jörg Mühle.

No sé si arribarà a publicar la segona part però aquesta primera tindrà molt de recorregut, segur.

Un apunt de la versió alemanya és que aquest relat s’ha representat com a obra de teatre, amb gran èxit.

Lectura recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Ànec coix, gallina cega
Autor: Ulrich Hub
Il·lustrador: Jörg Mühle
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

by

«EL CAVALL TARONJA» a la revista Guix d’Infantil

Al número 123 del mes de març de 2024, presentem una proposta d’activitat a partir del llibre “El cavall taronja” de Hsu-Kung Liu, editat per Thule. Les activitats estan pensades per als infants del segon cicle d’Educació Infantil.

A l’escola vetllem perquè els infants mantinguin relacions amistoses amb els altres. Sabem que les amistats no han d’estar condicionades a interessos, ans al contrari, han de ser triades lliurament. Per tal que això sigui possible, hem de trobar moments i espais per a la conversa on es puguin mostrar models reeixits a imitar.

Si facilitem que els infants aconsegueixin establir vincles d’amistat positius, estem afavorint un millor creixement i que les possibles sensacions d’exclusió desapareguin.

Una bona manera d’aconseguir-ho és mitjançant la lectura de relats com el del cavall taronja, que explica la història d’un cavall que no ha perdut l’esperança de trobar el seu germà. Només té una pista: La meitat d’una fotografia. Pensa que si troba qui té l’altra meitat trobarà el seu germà.

La història és tendra i emotiva i les il·lustracions, molt acolorides, són potents i traspuen alegria.

«El cavall taronja» és una bona lectura per entendre quins lligams ens uneixen als altres, més enllà de la genètica. És un viatge físic a la recerca del germà perdut, però també és un viatge de creixement personal perquè permet diferents activitats relacionades amb la comunicació oral, l’expressió, la comprensió i el diàleg.

També es pot llegir en castellà a la revista Aula d’Infantil.

Si voleu llegir la proposta la podeu trobar a la secció “Menjallibres”.

En aquest mateix número, hi ha un monogràfic dedicat a l’aigua com a font de vida i d’aprenentatge, molt interessant.

by

«Salvatges i homes» et colpeja fort

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa

by

«Moments de lectura a casa» a la revista Viure en Família

La revista Viure en família del mes de març tracta de temes tan interesants com l’alimentació complementària, els ritmes i rituals, els efectes de l’adversitat i la sexualitat i adolescència.

Estic content perquè em van demanar unes reflexions o consells adreçats a les famílies sobre la lectura en família. Imagino que és arrel dels resultats de les proves que es passen als infants i joves sobre comprensió lectora i l’allau de comentaris i titulars periodístics alarmistes i exagerats. Recordo que va causar cert estupor i indignació una carta que la Consellera d’Educació adreçava a les famílies el mes de desembre on feia una crida a acompanyar els nois i noies en l’estudi i la lectura.

L’articlet l’he titulat “Moments de lectura a casa” el trobareu a la secció “Mirades” i parlo d’entendre que casa nostra és un lloc segur, un lloc de confiança, sense perill i on els infants estan sota la mirada protectora dels adults. A més, la casa està plena de lectures i només es tracta d’explorar aquest món inacabable de paraules que ens poden suggerir mil i una aventures.

A la cuina, per exemple, hi ha textos per llegir (a les begudes, a les caixes de cereals); al bany, hi ha oportunitat d’intentar descodificar què vol dir tot el que hi ha escrit al tub de dentifrici; al menjador sol haver-hi revistes, diaris, jocs de taula, llibres, i és probable que a l’habitació dels vostres fills i filles hi hagi còmics i llibres.

I tot seguit presento algunes activitats que en el dia a dia es poden organitzar de forma senzilla.
Si el voleu llegir, el trobareu al número 103 de la revista Viure en Família corresponent al mes de març 24.

Més informació a:
https://www.grao.cat/revistes/revista-viure-en-familia/

by

«L’hora del conte, recer de lectura» Premi de Pedagogia 2022

La paraula “recer” referida a la biblioteca escolar, ens fa pensar en lloc amable, hospitalari, en un espai on només poden passar coses bones, un espai sense temps on viure gran aventures i compartir emocions amb els companys, colze a colze, viatjant acompanyats envers indrets meravellosos com Oz, l’aldea dels gals irreductibles, l’illa del tresor, la casa d’en Tres Botons, la cova d’Alí Babà, Moulinsart, el País de Mai Més, la casa de l’àvia de la Caputxeta, la Terra Mitjana, Villa Villekulla i centenars de llocs que potser no han existit mai però que ens semblen ben reals mentre hi som a refugi, a recer, de les preocupacions, maldecaps i neguits que potser ens acompanyen en la nostra quotidianitat.

Em fa feliç, molt feliç, tenir a les mans el llibre de la Núria i llegir les seves experiències, propostes i exemples que ens mostra en aquest assaig, premi Marta Mata de pedagogia.

És un llibre que ens convida a imaginar tot el que podríem fer si al nostre país tinguéssim biblioteques escolars de qualitat com la que ella i les companyes de l’Escola Gerbert d’Orlhac han tirat endavant durant els darrers vint anys, amb l’esforç de la seva comunitat educativa, com ens ho recorda la Sara en l’epíleg on també es lamenta de la manca de suport institucional.

De fet, aquest assaig és només una part petita de tot el que es cou en aquell espai fantàstic de l’escola, però n’hi ha prou, si sabeu llegir entre línies, per imaginar la sort que tenen els nois i noies de participar de les converses al voltant dels àlbums, perquè són una manera d’entrar en el món de la lectura.

No us espereu trobar mètodes per aprendre a llegir, ni explicacions sobre neurologia i funcionament del cervell lector, ni consciències fonològiques, ni res semblant perquè el relat està enfocat a entendre com les experiències que s’expliquen afavoreixen la competència lectora, el despertar el “cuc” de la lectura, la passió per llegir.

El llibre té diversos capítols però n’hi ha un que és de lectura imprescindible, el segon. Porta com a títol «L’Hora del conte. Lectura dialogada i àlbums il·lustrats» i ens parla de Psicoliteratura, Socioliteratura, Coneixement del món i Joc.

Trobareu també nombroses fotografies que capten instants de lectura a la biblioteca.

El llibre té un format agradable, ben aconseguit, amb unes pàgines que respiren molt bé i que fan de bon llegir.

Estic agraït a la Núria per haver-me convidat a fer el pròleg i deixar-me escriure algunes de les nostres vivències compartides en les presentacions d’àlbums il·lustrats per a infants i joves.

Llegiu-lo amb un llapis o un retolador fosforescent al costat perquè us cansareu d’apuntar bones idees.

LES DADES:
Títol: L’Hora del conte, recer de lectura
Autora: Núria Vouillamoz
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 152
Barcelona, 2024

Amb la Sara i la Núria.

by

Sant Jordi, la llegenda recreada

Quan arriben aquestes dates, apareixen nombroses edicions de la famosa llegenda. Moltes editorials busquen narradors i il·lustradors que posin el seu toc personal. Només cal passejar-se per les llibreries i comprovar la quantitat de llibres que hi ha als aparadors amb la Llegenda de Sant Jordi.

De tots els llibres que podem trobar, destaco la reedició d’un que feia anys que estava exhaurit i els afortunats que el tenien, el custodiaven com si fos un tresors irrepetible. A la biblioteca de l’escola en teníem un. Editat per Baula el 2008.

Ara s’ha tornat a publicar per a gaudi de tots nosaltres. Gràcies a la tenacitat del seu autor, en Josep-Francesc Delgado, el podem tenir a les nostres mans. El text és molt poètic i les il·lustracions d’en Roger Olmos són bellíssimes.

Com que és una versió lliure de la clàssica llegenda, en Delgado posa l’accent en la valentia de la princesa i en l’amor i la generositat per a enfrontar-se a les adversitats.

“La princesa no entenia res, i quina fou la seva sorpresa quan va girar el seu esguard cap al camí! Els rosers havien renascut en un cluc d’ulls i ara les roses s’obrien perfumades i frondoses. Encara entenia menys el que havia passat. Però, com que un silenci sepulcral s’havia ensenyorit de tot, va decidir tornar a dins de la muralla.”

Lectura recomanada a partir de cicle mitjà i especialment adequada per a cicle superior i secundària.

LES DADES
Títol: La llegenda de Sant Jordi
Autor: Josep Francesc Delgado
Il·lustrador: Roger Olmos
Editorial: Edicions del Roure de Can Roca
Pàgines: 40
La Garriga, 2024

by

«El verano que cambió la vida de Mihail», novel·la de creixement

De vegades (poques) cauen a les mans llibres que et marquen, t’emocionen, o senzillament et fan feliç. Sol passar més en la literatura per a infants i joves que en la literatura per adults on, darrerament, tot són drames i mals rotllos que no porten enlloc.

Fa uns dies, per motius que ara no venen al cas, vaig llegir «El verano que cambió la vida de Mihail». La seva autora és Carmela Trujillo i no havia llegit res d’ella. La història em va tocar. Molt. Tant que, dies després, el vaig tornar a llegir en bicicleta amb la meva neta. Un llegia un capítol i li explicava a l’altre i tot seguit l’altre llegia el següent i l’explicava de viva veu. Encara en va agradar més.

D’entrada, em va recordar a Alessandro Baricco i la seva fascinant novel·la —ell la denomina història— «Seda» per la tranquil·litat i el repòs que transmet i sobretot per la manera com està escrita.

Seda! Potser recordareu algunes frases, ara ja mítiques, com quan li pregunten al protagonista, l’Hervé Joncour, l’home que viatja al Japó a la recerca de larves de cucs de seda:
—I com és Africa?
—Cansa.
Booom! T’esclata el cap en llegir aquesta paraula —cansa— i aplaudeixes.

Doncs amb “El verano que cambió la vida de Mihail” passa quelcom de semblant.

Llegiu la primera pàgina i ho entendreu. Així comença:

Mihail Constantin vive con su madre en el número 19 de la plaza del Paraíso. En el cuarto derecha. Tiene once años y vino de Rumanía a principios de curso.
Es un niño raro, dicen los que le conocen. Los que creen conocerlo. Vamos, los que no le conocen de nada. Callado, eso dicen, también.
¿Triste? Sí, incluso algo triste, opinan unos cuantos.
Pero no, no lo es.
Mihail, simplemente, echa de menos la otra vida, la que tenía en Rumanía. Echa de menos a todos sus amigos. A sus primos. A su única tía.
¿A su padre? No, a su padre no. Pero sobre este tema no quiere hablar. Nunca habla de esto con nadie.

Frases curtes, acció, aventura, emocions i amb un final que ensumes que acabarà bé (i acaba bé, com ha de ser). També hi ha picades d’ullet per als adults que acompanyen la lectura i ens obren possibilitats de conversa amb els fills (menyspreu dels companys de classe, amistats, amor), i sobretot ens ajuden a entendre com les persones podem canviar si sabem escoltar i tenim empatia.

L’aventura passa durant un estiu calorós en que el nen Mihail no té ningú amb qui passar l’estona. Una coincidència faré que entri en contacte amb en Pepe Martínez, un veí gran lector però també amb pocs amics. La relació entre ells dos és el fil conductor d’un relat on també són presents la mare d’en Mihail, la germana i el nebot d’en Pepe i una festa d’aniversari que ho capgirarà tot definitivament.

Hi ha un altre aspecte que m’ha agradat i té a veure amb l’edat a la qual va dirigida la novel·la. A la contracoberta llegim “a partir de vuit anys” i és exactament així. S’agraeixen relats que no siguin llargs (aquest té 90 pàgines), amb poques descripcions i que atrapin el lector des del primer moment.

La casualitat va fer que coincidís en un esdeveniment amb l’editora i li vaig contar l’anècdota de la lectura del final de llibre quan la meva neta em va preguntar si hi hauria segona part, senyal que li havia agradat i volia més.

Una altra reflexió que em faig sovint és que alguns relats com aquests passen desapercebuts enfront dels que tenen més presència física, més color i ens criden des dels llocs preferents de les llibreries. I com que, a més, les llibreters no tenen temps de llegir-ho tot, llibres com aquest passen desapercebuts.

Aprofitant el títol farem el comentari fàcil dient que aquest llibre també pot canviar la vida dels lectors. Recomanat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: El verano que cambió la vida de Mihail
Autora: Carmela Trujillo
Il·lustrador: David Granados
Editorial: Bambú
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

Podeu llegir les primeres pàgines, a continuació:

el-verano-que-cambio-la-vida-de-mihailBaixa
by

«Per menjar-te millor!» a la revista Guix

L’escola pot tenir un impacte gran en com els infants entenen l’alimentació saludable. La majora d’ells fan ús del menjador escolar i si s’aposta per una cuina mediterrània, de proximitat, equilibrada, també s’està apostant per la salut. Si a les aules o a la biblioteca escolar es reforça el coneixement del que mengem, mitjançant llibres informatius o de ficció, els beneficis seran múltiples i evidents.

A la revista Guix número 508 del mes de març parlem de literatura i alimentació saludable i proposem alguns títols que ens semblen particularment reeixits.

Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat.

Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:

Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.

Igualment, la periodista Esther Vivas, autora de El negocio de la comida insisteix en que hem de ser capaços de tenir sobirania alimentaria per “decidir què mengem, d’on ve el que mengem, en quines condicions s’ha elaborat i si està lliure de transgènics.”

El menjador escolar acull un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut.

Paral·lelament, si a les aules es reforcen els aprenentatges adquirits al menjador i s’ensenya als infants que un model d’alimentació més sostenible i saludable ajuda a reduir l’impacte en les emissions de l’efecte hivernacle, causant directe del canvi climàtic, estem anant en la bona direcció.

L’escola és un bon lloc per afavorir ells bons costum alimentaris i, en aquest sentit, programar accions que ajudin a conèixer com es pot avançar cap a un model alimentari més ecològic i saludable, permet que els infants entenguin que cal anar fent petits canvis per viure millor.

Programar visites a granges per veure com funciona el procés d’elaboració del menjar, analitzar què diuen les etiquetes dels productes que consumim, conèixer que un terç del que es produeix va a parar a les escombraries i que amb aquest terç s’acabaria la fam al món, són accions pedagògiques que van en el camí de tornar-nos a connectar amb la terra i ser actors de la revolució alimentària pendent.

Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció. A l’article de la revista GUIX en presentem uns quants.

També trobareu altres articles que us poden anar bé en el vostre dia a dia a l’escola. Us deixo l’índex, a continuació: