Dissabte passat, als locals de l’AM Rosa Sensat, vaig tenir l’oportunitat de conversar i compartir idees, propostes i alguna que altra reivindicació al voltant de la lectura com a eina de progrés, de socialització, de reflexió, de coneixement i, també, de rebel·lió.
Amb la col·laboració de la FMRPC i el Grup ARMIF, adscrit a la Universitat de Barcelona i dedicat a la millora de la competència lingüística i cultural dels futurs docents, s’ha organitzat una sèrie de quatre xerrades al voltant de la lectura. Són les primeres d’un projecte a llarg termini.
El professor Jordi Garcia de la UB coordina aquest projecte que implica docents universitaris i mestres d’escoles d’arreu del territori català amb la finalitat de promocionar la cultura humanística en la docència per tal d’enfortir el discurs dels mestres amb arguments pedagògics.
Vaig tenir la sort de poder compartir la tertúlia “I tu, ets un reco-lector?” en la que se’m va demanar que triés un llibre que seria llegit prèviament pels assistents, i que ens ajudaria a posar una mica més de llum sobre la necessitat de llegir. Va ser complicat perquè n’hi ha molts i de molt bons però al final vaig optar per “Leer contra la nada”, una joia literària escrita per l’Antonio Basanta, una de les persones amb una cultura humanística més potent i amb una implicació que va més enllà de l’activisme en pro de la lectura. Si no heu llegit “Leer contra la nada”, ja feu tard.
Primer vaig anar repassant els diversos capítols del llibre i vaig entremesclar el que allà es defensa, amb els meus pensaments sovint coincidents. Amb l’ajuda d’un powerpoint que us enllaço tot seguit en format pdf, podreu fer-vos una petita idea de per on va anar la tertúlia.
Volíem que es generés un debat o conversa on exposar els dubtes que tenim sobre com està anant l’educació literària dels nostres infants i joves. Va ser una conversa high level on es va reflexionar sobre les pantalles, les tendències actuals en el camp de l’educació, com s’ha deixat de llegir a les escoles i instituts, la manca d’inversió en biblioteques escolars, els plans educatius, etc.
No us penseu que va ser una sessió de teràpia d’aquelles a les que estem acostumats quan ens trobem per criticar al Departament d’Educació, als poders públics, als mitjans informatius o a les famílies, no! Crec que tot plegat va tenir un caire positiu i ens ho vam passar prou bé. A més vam tenir esmorzar, joc, contes i vam poder fer noves amistances. Per a mi, va ser matí molt emotiu.
Ah! el joc consistia en trobar on es troba una imatge d’en Tintin. Aquella mateixa tarda, dues persones van trobar la resposta i han guanyat el premi.
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar «Fora de lloc», una aventura gràfica basada en una història real on ens parla d’una nena, la Jen, que ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou.
Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.
El relat ens narra la relació de la Jen amb les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare i totes les peripècies que viuen durant l’estiu.
És una novel·la que enganxa molt als nois i noies d’entre nou i onze anys, al menys amb els que conec. El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida.
El llibre està editat per Barcanova i té 224 pàgines.
I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Fora de lloc” és:
Quina és la veritable passió de la Jen, la protagonista d’aquesta història?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat fins aldiumenge 21 de gener.
Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú las novel·la «Patina» la Marta Fossas. L’ Enhorabona!
El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
Al mateix programa hem comptat amb una conversa amb la Marina Garcés, filòsofa, que ens parla del seu darrer llibre “El temps de la promesa” que comença amb una pregunta: “Quina és la darrera promesa important que heu fet o que us han fet? i on lamenta la banalització de la promesa, perquè prometre de debò implica un vincle, compromís i acció. Es pot viure sense promeses? Quin és el preu de ser fidel o de trair una promesa? Quina és la força d’una promesa incomplerta?
El passat diumenge, 31 de desembre, vam presentar la novel·la Patina, de Jason Reynolds. És la segona història d’una tetralogia de la que ja vam presentar Ghost. De moment, de les tres que s’han traduït, és la més rodona, al meu entendre, i la més potent. Explica la vida d’una noia, la Patina —Patty— que és la més ràpida de l’equip d’atletisme. La seva vida es complica quan, després de la mort del pare i la malaltia de la mare, han d’anar a viure. Ella i sa germana, a casa del seu oncle i la seva parella.
Però el canvi de casa li comportarà canvis de tota mena, especialment un canvi de barri i d’escola. Així d’una escola pública mixta una privada elitista només de noies on haurà de suportar les burles de les noies “pijes”.
Mentrestant, la temporada d’atletisme continua, i l’entrenador, en veure com és de competitiva, la tria per a l’equip de relleus.
Un llibre preciós que ens parla de de classisme i racisme mitjançant la vida d’una jove que busca la pròpia pau mentre aprèn a treballar en equip.
El llibre està editat per Sembra Llibres, té 188 pàgines i es de molt bon llegir. Enganxa.
I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Patina” és:
Quin esport pràctica la Patina?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 7 de gener.
El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
I al mateix programa, triar un joc o una joguina per a un nen o una nena és un acte d’amor, de consciència i de sentit comú, defensa Imma Marín, experta en jocs i joguines, creadora de Marinva i autora de “Jugar”: un extens inventari de jocs i joguines. La majoria de nens i nenes tenen més joguines de les que necessiten, i l’excés de joguines mata les ganes de jugar, afirma l’experta. Imma Marín ens dona, a “L’ofici d’educar”, criteris per triar amb consciència jocs i joguines. I també consells pràctics per fer la carta als Reis.
Aquesta darrera entrada de l’any és per agrair-vos el suport als qui, de tant en tant, entreu a aquest blog. Aviat farà 14 anys que el vam començar. La primera entrada va ser el juliol del 2010. Des de llavors hem publicat 1520 posts i, si seguim aquest ritme, el proper estiu haurem arribat al milió de visites. Tocarà celebrar-ho, naturalment.
Durant aquest anys hi ha seccions que han desaparegut i d’altres que s’han obert. Les desaparegudes estan a la part del darrere, la que no podeu veure, allà on hi ha totes les estadístiques: Quin és el dia de la setmana que té més visites, quina va ser l’entrada més llegida, de quins països són les persones que segueixen el blog (us en faríeu creus), quines persones han fet més comentaris i altres curiositats que comentarem més endavant.
De fet, el blog ens serveis per a tenir més o menys endreçada l’agenda, és como una mena de diari del que va passant i també com un arxiu on anar a cercar informacions diverses relacionades amb la literatura infantil.
Aprofito per invitar-vos a la propera Tertúlia que farem el dijous 18 de gener amb l’il·lustrador Marc Boutavant. Ens ha costat convèncer-lo que vingui des de París fins a l’Hospitalet però finalment el tindrem amb nosaltres perquè ens expliqui el seu ofici i sobretot que ens parli del Gos Pudent i de l’Ariol.
La gent que col·labora amb l’Espai Llamps i Centelles n’estem molt contents i confiem que sigui una tertúlia d’allò més profitosa. L’endemà l’acompanyarem a Rubí on farà una segona trobada a la llibreria “Lectors al tren”.
Tingueu una bona entrada d’any, amics i amigues i recordeu que “Per volar, els ocells tenen ales, i els infants tenen llibres”.
Avui, dilluns 25 de desembre, a l’Ofici d’Educar hem fet un programa especial amb recomanacions de lectures. Podeu llegir l’article que ha preparat l’Elisabet Pedrosa clicant a:
Ahir, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre “la Cucurutxu” dins la secció «Llibres per somiar». Ens explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món, pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.
Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera, li pregunta quina mena de viatge vol fer i l’àvia li respon que en vol fer un al passat. Com que ningú no li havia dement de fer un viatge en el temps, la gelatera es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.
I quan l’avia el tasta, passa una cosa fascinant però no tan sorprenent com el final del relat.
Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «Trucada perduda» en Carlos Alberto Ruiz. L’ Enhorabona!
I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “La Cucurutxu” és:
Com es diu la gelatera?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 24 de desembre.
Ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquesta novel·la gràfica, basada en uns fets reals que van passar l’estiu del 2011, quan es va produir una massacre on van morir 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.
La novel·la se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després del dia dels assassinats comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.
«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments, en el moment del tiroteig.
Una gran novel·la recomanada a partir dels 15 anys.
A la contracoberta llegim: Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.
Coma cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «A la vora» la Maite Rillo. L’ Enhorabona!
Per a participar al concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “TRUCADA PERDUDA” cal contestar la pregunta següent:
A QUIN PAÍS VAN PASSAR ELS FETS QUE S’EXPLIQUEN EN AQUESTA NOVEL·LA GRÀFICA?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 10 de desembre.
………………………………………….
En el mateix programa s’ha parlat de les emocions que activen l’aprenentatge i combaten l’abandonament escolar i s’han explicat les claus per entendre com funcionen les emocions en l’etapa formativa. Són les emocions epistèmiques. Són essencials, sobretot les positives, perquè asseguren l’aprenentatge i són una arma contra la desafecció escolar, les drogues i la delinqüència.
Fins a quin punt sentir-se estimat o meravellat activa l’aprenentatge? I el bullying o l’avorriment desactiven les ganes d’aprendre?
A “L’ofici d’educar” hem tingut com a convidats i experts en el tema a Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica i president de la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar, l’Anna Carpena, referent en educació emocional, mestra i autora de “La empatía es possible. Educación emocional para una sociedad empàtica”, l’Anna Comas, mestra que ha estat directora de l’escola La Maquinista, i la doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació Anna Forés. Tots ells han parlat amb saviesa i el resultat és un programa que val molt la pena.
“De fil i cotó” és una expressió que ens recorda les cançons populars del País Valencià. Va ser idea d’uns mestres d’Elx que van recollir les cançons que es cantaven pels pobles dels voltants en un llibre que va fer fortuna i es va exhaurir ràpidament. D’aquell llibre, que després s’ha anat reeditant, en queda sobretot l’expressió “de fil i cotó”.
A l’Espai Llamps i Centelles vam organitzar la desena Tertúlia Clandestina amb mestres d’Elx que formen part, des de fa moltíssims anys, des del 1983, d’un col·lectiu que s’anomena “Col·lectiu Literari Pep Sempere” i el seu objectiu és molt semblant al de les persones que habitualment ens reunim a les Clandestines que no és altre que impulsar el coneixement de la literatura entre els infants i joves. Per aquest motiu ens va semblar idoni convidar-los a venir i que ens expliquessin com s’organitzen, i intercanviar idees, materials, estratègies, etc.
El Col·lectiu Pep Sempere està format en l’actualitat per deu persones lligades al món de l’educació, algunes jubilades i altres en actiu.
Vam començar cantant, aprofitant que era el dia de Santa Cecília i, com no podia ser d’altra manera, amb unes “cançonetes de fil i cotó”.
Després, els convidats, la María Blasco, la Josefina Jordán, la Llum Sabater i l’Antonio Pavón, ens van contar de diferents maneres alguns del llibres que els han agradat. Ho van centrar en el tema VIATGES. Va ser interessant veure com la Maria dramatitzava “Dos ratones” o com la Josefina ens feia veure què s’amaga darrera d’“On va aquesta gent”, la Llum ens relatava “El camí de la muntanya” i en Toni ens mostrava com a base de preguntes es pot fer veure als infants què s’amaga darrera d’un relat, en aquest cas, darrera de “Migrants”.
També vam signar un document per seguir en contacte i vetllar per una bona relació que ens pugui portar a ampliar l’Aliança, any rere any amb d’altres grups de mestres o persones interessades per la literatura infantil i juvenil d’altres indrets de la península (Navarra, Madrid, Andalusia, Galícia, etc) amb qui esporàdicament tenim intercanvis en les Jornades o Encontres que s’organitzen arreu. Imaginem una xarxa de persones connectades via correu electrònic, i amb algunes trobades presencials, que impulsin el coneixement de la bona literatura i facin créixer els nostres infants com a persones més crítiques, imaginatives i respectuoses.
Amb la presència dels vint-i-cinc assistents i emparats per l’Anna Vilar, que va fer de valedora, vam signar un acord —ALIANÇA L’HOSPITALET – ELX (ALHE)— que conté i ens compromet amb els següents punts i condicions.
Primera. Es comprometen a vetllar per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva, i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves. Segona. Mantenir un compromís ferm contra el pensament únic, contra la incapacitat d’imaginar un món millor, contra l’absència de riscos que trenquin la possibilitat d’aventures i contra una vida sense propòsits.
Tercera. Apostar per la rebel·lió dels lectors i potenciar el conreu de la imaginació, de la memòria, de la recerca de preguntes que busquin noves preguntes, conjurant-se per mantenir l’eterna curiositat, el desig de saber habitar les paraules. Quarta. Establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultin reeixits. Cinquena. Vetllar per l’ampliació de l’Aliança a d’altres grups, entitats o col·lectius del territori nacional. Sisena. Reivindicar constantment una lectura en llibertat, crítica, participativa, compromesa i creadora.
I després, la copeta de cava habitual i una conversa distesa recordant que la propera trobada serà el 18 de gener amb la presència d’en Marc Boutavant, il·lustrador francès de sèries exitoses com “Gos Pudent” “Ariol” i altres.
Abans d’ahir, a la Televisió de l’Hospitalet vaig tenir oportunitat de tornar a parlar de biblioteques escolars, al programa Aula L’H dedicat a tot allò que passa en el mon de l’educació a la ciutat.
Va ser una conversa amb la presentadora i directora del programa, la Núria Toril, on vam poder comentar el Pla nacional del llibre i la lectura per fomentar l’hàbit lector i la lectura en català promogut pel Departament de Cultura i el d’Educació. Bé, de fet, no vam poder comentar gaire cosa, més enllà de constatar que hores d’ara, després de molts mesos d’espera, encara no se sap res pel que fa als centre que en teoria han de començar el pla pilot (les cinquanta escoles —35 públiques i 15 concertades— d’arreu de Catalunya).
Em fa pensar en el que comenta, amb la seva lucidesa habitual, en Bernardo Atxaga quan es lamenta de com els afers institucionals s’eternitzen de manera exasperant en un constant “farem…”, “estem preparant…”, “una prova pilot per valorar…”
També vam parlar de com són d’imprescindibles e irrenunciable les biblioteques escolars i no va haver gaire temps per presentar algunes novetats. Poca cosa més que recordar que el 2 de gener celebrarem els 25 anys de la publicació de “El Grúfal” i que el 18 de gener tindrem a l’Hospitalet el gran Marc Boutavant, il·lustrador de la sèrie “Gos Pudent”.
En aquest programa també hi ha un petit reportatge, entremig de l’entrevista, de la biblioteca de l’escola Màrius Torras, on unes mestres entusiastes estan tirant endavant una biblioteca molt activa i viscuda, que recull totes les sensibilitats de l’alumnat de la zona de Collbanc.
Si us ve de gust, us passem l’enllaç al programa i, de passada doneu-li una ullada al nou web de LHdigital perquè els ha quedat molt aclaridor i modern.
La invitació a la lectura 