El 2 i el 3 de març de 2024 torna el GRAF i el miniGRAF a la Fabra i Coats.
GRAF és un punt de trobada per al còmic independent i l’autoedició que se celebra a Barcelona des del 2013. Pretén acollir editorials i iniciatives al voltant del còmic independent, no cenyint-se únicament a les vinyetes, abastant també continguts que suposin endinsar-se en el llenguatge del dibuix, el grafisme, la narració i les arts visuals.
Els tres eixos principals de GRAF són els estands, les xerrades i els tallers. A cada edició participen desenes de propostes, artistes, escoles, col·lectius o editorials i entre els quals es genera un continu aprenentatge.
Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar aquest llibre de coneixements basat en uns fets reals. Ens narra, com a la zona de Cateura, al Paraguai, un poble construït sobre un abocador, el professor de música Favio Chávez va començar a dones classes de música als joves, però es va trobar amb un problema: tenia més alumnes que instruments!
Tot rumiant, en Fabio va tenir una bona idea té una idea meravellosa. Amb l’ajuda d’en Colà, un enginyós fuster local, van començar a transformar les deixalles en instruments que estan emplenant la seva comunitat (i el món) de sons per a un futur millor. Van fabricar tota mena d’instruments amb els materials de rebuig de l’abocador: llaunes, canonades rovellades, coberts, bidons d’oli, cables o ampolles i van crear violins, violes, violoncels, contrabaixos, guitarres, flautes, saxòfons, trompetes i instruments de percussió.
En aquest blog, ja en vam parlar fa unes setmanes. Ho podeu recuperar clicant a:
i , com a cada programa, fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” . En aquest cas, sobre el llibre “L’ORQUESTRA DE L’ESPERANÇA” preguntem:
Quin va ser el primer instrument de l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura?
També vam donar el nom del guanyador del llibre «DIUMENGE» comentat a l’anterior programa: en Marc González. L’enhorabona!
La propera tertúlia clandestina serà d’aquelles que toquen un tema delicat, en aquests moments. Parlarem de contes populars i reflexionarem sobre si són un illot del passat en una escola que s’està renovant i prepara els infants per a la societat del segle XXI.
De comentaris n’hem sentit de tota mena. A favor i en contra, perquè els contes populars tenen múltiples cares, amb alguns amb aspectes ocults i obscurs, i que fan referència a la seva carrega ideològica.
Intentarem esbrinar: • Quins són els missatges que envien els contes populars al conscient i a l’inconscient de la ment dels infants per tal d’ajudar-los a resoldre els conflictes que planteja el viure en societat?
• Quins aspectes positius trobem que ajuden a desenvolupar el seu intel·lecte?
• Què passa amb aspectes truculents com l’assassinat de les set filles de l’ogre a “El petit polzet”? I amb l’incest a “Pell d’Ase”?
• Què hem de fer? Canviar els finals? No és això també una forma de manipulació, de la nostra manipulació? Edulcorem a tort i a dret per evitar situacions que creiem ideològicament inacceptables? Privem al nen del veritable sentit de la història?
• Ens arrisquem recordant que “on no hi ha risc no hi ha emoció”?
És un debat apassionant que, en aquests temps que estem vivint estan portant a moltes mestres a desistir d’explicar-los per no tenir problemes amb les famílies de pell fina (que n’hi ha, i tots coneixem casos)
Creiem que pot ser una tertúlia profitosa i, en aquesta ocasió, ens centrarem en la vessant psicològica del contes populars de la mà d’una persona que ens donarà respostes a saber si són tan importants per als infants, si són cruels, o què passa amb els versions ensucrades de la factoria Disney, per exemple.
Parlarem de “Els tres porquets”, “La Ventafocs”, “La Caputxeta”, “Les set cabretes i el llop”, “l’aneguet lleig”, “La Blancaneu” i altres rondalles molt conegudes.
Us ho explicarem tot plegat a la trobada del dimecres 6 de març. Us hi esperem!
RECORDEU: Tertúlia clandestina “LA VENTAFOCS, ENVELLEIX?” Data: dimecres 6 de març de 2024 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: En aquesta ocasió és LA BRUIXA HA DE MORIR, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
L’autora Swapna Haddow ha publicat cinc llibres de la sèrie “David Colom”. En català, de moment, en tenim un parell. El primer és aquest «Com tractar amb gats malvats i conservar (gairebé) totes les plomes»
El relat està centrat en una parella de coloms, en David i en Capi, que es fan amics arran d’un intent fallit de pispar un croissant, a resultes del qual, en David resulta ferit d’una ala.
Una amable dona, el recull i se l’emporta a casa seva per guarir-l’ala, fet que fa que els dos coloms es posin molt contents en imaginar-se un paradís de pa ratllat, galetes i altres llaminadures.
En arribar a la casa veuran amb certa desil·lusió que allà també hi viu una gata -la gata malèvola, l’anomenen- i ells queden confinats a una mena de cobert des d’on veuen a través de les finestres tot el que hi ha dins la casa.
Només hi ha una solució. Fer fora de la casa la gata i, per aquest motiu, prepararan un pla, o millor, una sèrie de plans força enginyosos, per fer que la gata surti de la casa.
Ho aconseguiran? Sí, però hi haurà conseqüències.
Un dels encerts del relat és la manera com està narrat, amb molt d’humor i també com està il·lustrat perquè a cada pàgina trobem dibuixos en blanc i negre força divertits de la Sheena Dempsey, plens de bafarades que fan riure molt.
En una altra ocasió parlarem de com funciona de bé el relat quan hi ha una parella que es complementa, com passa amb Batman i Robin, El Quitxot i Sancho, Mortadelo i Filemón, Epi i Blas, i tants i tants altres.
Són 164 pàgines, dividides en capítols, i la lectura és recomanada per als infants a partir de set-vuit anys.
LES DADES: Títol: David Colom Autora: Swapna Haddow Ilustradora: Sheena Dempsey Traductora: Anna Llisterri Editporial: Flamboyant Pàgines: 164 Barcleona, 2023
El dia 4 de febrer, a l’Ofici d’Educar vam presentar l’àlbum «Diumenge». Com que he estat uns dies fora de Catalunya no vaig pensar de pujar al blog l’enllaç al programa, com faig habitualment. Potser vaig tard però encara hi sou a temps de participar al concurs.
“Diumenge” és un llibre que ens fa pensar molt sobre com l’avorriment estimula la nostra imaginació. El relat explica com un noi arriba a casa dels avis amb la seva família, com cada diumenge, i després de dinar, inicia una aventura que el durà a imaginar un recorregut per tot el món. La gràcia és que a mesura que anem passant pàgines descobrim els objectes quotidians que ja han aparegut abans, durant el dinar. Així, quan imagina el pol sud, veurem el pingüí de la nevera i els ous i la botella de llet; quan arriba al volcà en erupció descobrim el pastís que la mare està fent lliscar com si fos lava; quan lluita amb el drac, recordem el tatuatge del pare; i el vaixell pirata, bé… el vaixell pirata és molt evident com està fet.
I com cada programa formulem una pregunta relacionada amb el llibre. En aquest cas és:
Qui acompanya en Martí en les seves aventures de diumenge?
Si voleu participar al concurs i guanyar el llibre “Diumenge” podeu la resposta a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 11 de febrer.
A l’anterior programa la guanyadora del llibre «Fora de lloc» va ser la Laura Martínez. L’enhorabona!
Aquest és un llibre en format apaïsat que ens mostra a cada doble pàgina, dues petites històries que sovint estan relacionades entre si; un àlbum que, quan el tens a les mans, ja no el pots deixar escapar i quedes fascinat per les històries d’aquesta colla d’infants.
Son unes tires còmiques que aporten frescor i dolçor a la vegada. Algunes de les historietes tenen tres vinyetes, altres dues i també n’hi d’una.
La primera ens mostra un infant dibuixant un paper amb un pinzell però està tan absort i concentrat en el que fa que la línia continua i continua com si no tingués final. A la plana següent és una nena qui està concentrada en la lectura d’un llibre i no se n’adona que hi ha un drac volant per damunt seu. Mentre segueix llegint, el drac es va fent més gran com si ens insinués que quan més llegim més imaginació tenim.
A la gran evasió ens recorda com de feliços som quan estem a una biblioteca i podem llegir un llibre rere un altre.
Quina gran escapada que ofereix la lectura quan estàs assegut davant d’una biblioteca i saps que pots llegir un llibre rere l’altre. O bé per una travessa bucòlica pel camp.
Just el temps d’una història ens mostra un nen llegint assegut a la tassa del wàter, una imatge força divertida.
Cada doble pàgina ens convida a somiar i a deixar-nos sorprendre amb unes il·lustracions divertides, sensibles, que expliquen situacions quotidianes i emotives.
L’autor, en Miguel Tanco ens porta una visió de la infantesa molt bonica i empra la fantasia i l’humor per fer-nos pensar.
Les imatges tenen força ritme i són una bona entrada al mon del còmic per als infants de cinc anys en amunt.
Il·lustracions aquarel·lades que fan de bon mirar i un paper gruixut que ajuda a reforça la bellesa de l’objecte àlbum, tant com el format allargat.
Aquell dia, vam establir un compromís per seguir vetllant per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.
També vam pensar que fora bo establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultessin reeixits.
Avui us presentem un dels llibres que recomanen i el presenten d’aquesta manera:
Parlo com el riu
No veuen que en comptes de llengua, em neix un pi entre els llavis. Només senten que no parlo com ells. Només veuen que faig ganyotes i que no puc amagar que estic espantat
El poeta canadenc Jordan Scott és l’autor de les paraules d’aquest àlbum que il·lustra de forma enlluernadora Sydney Smith (Nova Scotia, Canadá)
El resultat d’aquest exercici de creació compartida és Parlo com el riu, un bellíssim exemple d’autoreconeixement i de maneig de les dificultats; en definitiva, una veritable lliçó de vida des de la literatura.
L’autor i l’il·lustrador aborden la història d’un noi que quequeja. La desenvolupen d’una forma commovedora, que colpeix des de cada pàgina.
Es així com el llibre capta i acompanya les emocions del protagonista que s’enfronta amb angoixa a l’ambient escolar, alhora hostil i alienant.
És important remarcar el paper del pare qui, amb un encertadíssim enfocament de la dura situació que viu el seu fill, ofereix un espai afectiu on el riu i el contacte amb la natura interaccionen amb el protagonista i li fan canviar la percepció del seu quequeig.
El text, escrit en primera persona, té un marcat to poètic. De fet, ens ofereix, de tant en tant anàfores i repeticions de fórmules que donen un ritme molt peculiar a la lectura.
Per una altra banda, Jordan Scott utilitza oracions curtes, de sintaxi senzilla que s’adeqüen a la seua intenció: “normalitzar aquesta discapacitat i integrar-la de forma natural en el món en que vivim, on cada ésser humà forma part de l’ecosistema”.
La proposta visual de Sydney Smith, que declara haver necessitat una reunió amb l’autor per decidir com orientar el seu treball, és un desplegament de sensibilitat i mestria.
Les seues aquarel·les, el tractament de la llum, la paleta de colors, a la vegada tendra i potent, donen una dimensió exquisida al text.
Aquest regal estètic té el seu punt culminant en la doble pàgina central desplegable que el mateix artista qualifica com “el gran moment de catarsi” de la història.
Per últim, mereix una especial menció l’aposta de Libros del Zorro Rojo, que ha cuidat fins l’últim detall l’edició de Parlo com el riu, guardonat amb el Goodreads Choice Awards 2020 i amb el Millor Àlbum Il.lustrat Infantil del 2020, segons Publishers Weekly, Kirkus Reviews i School Library Journal.
LES DADES: Títol: parlo com el riu Autor: Jordan Scott Il·lustrador: Sytney Smith Traductor: Antoni Garcia Llorca Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 44 Barcelona, 2021
Dissabte passat, als locals de l’AM Rosa Sensat, vaig tenir l’oportunitat de conversar i compartir idees, propostes i alguna que altra reivindicació al voltant de la lectura com a eina de progrés, de socialització, de reflexió, de coneixement i, també, de rebel·lió.
Amb la col·laboració de la FMRPC i el Grup ARMIF, adscrit a la Universitat de Barcelona i dedicat a la millora de la competència lingüística i cultural dels futurs docents, s’ha organitzat una sèrie de quatre xerrades al voltant de la lectura. Són les primeres d’un projecte a llarg termini.
El professor Jordi Garcia de la UB coordina aquest projecte que implica docents universitaris i mestres d’escoles d’arreu del territori català amb la finalitat de promocionar la cultura humanística en la docència per tal d’enfortir el discurs dels mestres amb arguments pedagògics.
Vaig tenir la sort de poder compartir la tertúlia “I tu, ets un reco-lector?” en la que se’m va demanar que triés un llibre que seria llegit prèviament pels assistents, i que ens ajudaria a posar una mica més de llum sobre la necessitat de llegir. Va ser complicat perquè n’hi ha molts i de molt bons però al final vaig optar per “Leer contra la nada”, una joia literària escrita per l’Antonio Basanta, una de les persones amb una cultura humanística més potent i amb una implicació que va més enllà de l’activisme en pro de la lectura. Si no heu llegit “Leer contra la nada”, ja feu tard.
Primer vaig anar repassant els diversos capítols del llibre i vaig entremesclar el que allà es defensa, amb els meus pensaments sovint coincidents. Amb l’ajuda d’un powerpoint que us enllaço tot seguit en format pdf, podreu fer-vos una petita idea de per on va anar la tertúlia.
Volíem que es generés un debat o conversa on exposar els dubtes que tenim sobre com està anant l’educació literària dels nostres infants i joves. Va ser una conversa high level on es va reflexionar sobre les pantalles, les tendències actuals en el camp de l’educació, com s’ha deixat de llegir a les escoles i instituts, la manca d’inversió en biblioteques escolars, els plans educatius, etc.
No us penseu que va ser una sessió de teràpia d’aquelles a les que estem acostumats quan ens trobem per criticar al Departament d’Educació, als poders públics, als mitjans informatius o a les famílies, no! Crec que tot plegat va tenir un caire positiu i ens ho vam passar prou bé. A més vam tenir esmorzar, joc, contes i vam poder fer noves amistances. Per a mi, va ser matí molt emotiu.
Ah! el joc consistia en trobar on es troba una imatge d’en Tintin. Aquella mateixa tarda, dues persones van trobar la resposta i han guanyat el premi.
El primer dels Objectius de desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 20230 diu: Posar fi a la pobresa en totes les seves formes a tot el món. Es refereix a llocs del món, com Bangla Desh on hi ha regions fortament afectades per la fam, o a la Costa d’Ivori, a Hondures i altres països.
A l’editorial Joventut són sensibles a aquests temes. No fa gaire van publicar aquest llibre, basat en fets reals, que ens explica com a través de la música, una comunitat està aconseguint sortir de la pobresa i mitigant les seves precàries situacions socials.
El relat explica que al Paraguai, un poble construït sobre un enorme abocador, un professor de música Favio Chávez, tècnic de medi ambient, treballador del programa de reciclatge de Cateura, comença a dones classes de música als joves, però aviat es troba amb un greu problema: té més alumnes que instruments!
En Favio, veient la situació, té una idea meravellosa. Amb l’ajuda d’en Colà, un enginyós fuster local, comencen a experimentar transformant les deixalles en instruments que ompliran la seva comunitat (i el món) de sons per a un futur millor.
I així va ser com una orquestra formada per joves en risc d’exclusió social va convertit les escombraries de l’abocador més gran del Paraguai en instruments reciclats. És tal qual va passar, una bonica història real amb final feliç.
Per acollir a tants infants i joves interessats van fabricar tota mena d’instruments amb els materials de rebuig de l’abocador: llaunes, canonades rovellades, coberts, bidons d’oli, cables o ampolles i amb l’ajuda d’un lutier amic van crear violins, violes, violoncels, contrabaixos, guitarres, flautes, saxòfons, trompetes i instruments de percursió. Així va néixer l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura. Des de llavors, aquesta orquestra simfònica ha fet concerts per tot el món.
Els joves musics tenen entre 11 a 25 anys i en el seu repertori toquen peces de música clàssica, èxits dels Beatles, peces folklòriques i bandes sonores de pel·lícules conegudes.
El llibre ens explica tota aquesta història i és adequat per a infants a partir de sis anys. A més, amb una mica de traça i imaginació segur que a l’escola podeu construir algun instrument de percussió amb materials reciclats.
A internet podeu trobar molts documentals d’aquest projecte. Un molt curtet però que us pot ajudar a entendre-ho millor el trobareu a:
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
La invitació a la lectura 