A la coberta ens adonem que l’estil és molt semblant al del gran Eric Carle, amb el predomini del collage, figures retallades i tècniques mixtes. El fons blanc ens agrada i entenem de seguida que serà un àlbum divertit.
Quan veiem la primera de les imatges, aquesta…
… se’ns escapa el riure perquè recordem aquella frase que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. I és ben bé així si ens fixem en el cabell d’en Julià (l’home) que és ben bé com el pelatge de la Kika (la gossa) i a més els cordons de les sabates estan descordats i també són de mateix color.
Per reblar el clau només cal mirar la cara dels dos personatges, com si estiguessin enfadats, malcarats i amb ganes d’acabar el passeig des de la primera pàgina.
D’això va la història: En Julià passeja la seva gossa i sense que ell se n’adoni és raptada per una àguila.
Així que ara en Julià passeja la seva àguila. A la seqüència següent l’àguila serà suplanta per un tigre i veurem en Julià passejant un tigre que, al seu torn, serà suplantat per una guineu i aquesta per un pop, etc. fins al retorn a l’inici del relat.
És un viatge per coves, muntanyes i mars, on anem seguint l’acumulació d’espais extraordinaris i la sorpresa és una constant, mentre l’infant és pregunta quin animal vindrà quan passem pàgina.
Lectura recomanada per a cicle infantil. LES DADES: Títol: Som-hi, Kika! Autora: Marie Mirgaine Il·lustradora: Marie Mirgaine Traductora: Teresa Duran Editorial: Ekaré Pàgines: 64 Barcelona, 2024
Els qui vam néixer en l’època de la dictadura franquista, vam anar a l’escola en castellà i no teníem llibres, novel·les o tebeos en català. Els qui som de famílies provinents d’altres zones d’Espanya (en el meu cas dels país valencià) parlàvem (encara parlem) a casa amb la nostra llengua col·loquial i conservem paraules, expressions, frases fetes o referències locals que només nosaltres entenem.
I, és clar, de tant en tant, se’ns escapa algun barbarisme o diem “vale” quan hem de dir “d’acord” o “dos” en lloc de “dues” o les “nou i mitja” per “dos quarts de deu”. Ens n’adonem. Costa canviar.
Quan anem pel carrer llegim els rètols i les publicitats, la majoria en anglès, com passa amb les paraules relacionades amb la informàtica, i sembla que no ens importi sentir a les notícies “fake news”, “ bullying”, “coworking”, “spoiler”, etc.
Hi ha un llibre que m’ha agradat força i que l’editorial el recomana per a majors de 6 anys, però no sé si és per a infants. El seu títol “Paraules d’antes” ja ens informa de què va la cosa.
En format de relat amb imatges explica la història d’un nen, en Miquel i la seva àvia, la Remei, que li fa una bufanda i tot el que d’aquest fet es deriva.
A la contracoberta llegim:
Els avis d’en Miquel viuen en un poble tan petit que només hi ha un colmadu i un bart. Per això el dia que l’àvia Remei decideix fer-li una bufanda al seu nét Miquel, agafa el cotxe de línia i se’n va a ciutat perquè no té prouta llana verda.
Paraules d’Antes és un homenatge a la nostra llengua: als barbarismes, col·loquialismes i trets dialectals que sabem que no són correctes però que formen part dels nostres records d’infància i construeixen el nostre imaginari familiar.
Un regalu per llegir en família.
Llegim aquesta història farcida de les paraules que s’usaven (encara s’usen, malgrat siguin barbarismes, localismes, col·loquialismes o trets dialectals) i que ens fan somriure quan reconeixem alguna que deien les nostres mares o àvies.
Crec que és un llibre per regalar i llegir en família. I de passada, afegir les paraules d’antes que tenim a la família i que potser es perdran.
Ah! I no us perdeu la cançó que és molt pegadissa.
LES DADES: Títol: Paraules d’antes Autors: Ricard Farré i Àlex Pujols (duet musical Arribar i ploure) Il·lustrador: Toni Galmés Editorial: Cossetània Pàgines: 40 Valls, 2024
Gràcies al meu amic Daniel Becerra, vaig conèixer els llibres de l’elefant i la porqueta que ha escrit en Mo Willems, a qui coneixem sobretot per “No deixeu que el colom condueixi l’autobus”, editat per Andana.
“Elephant &Piggie” és una sèrie de vinc -i-cinc llibres adreçada als infants de cicle inicial.
En Mo Willem és un autor i il·lustrador dels Estats Units que va començar a treballar com a escriptor i animador per a la televisió als programes del Barri Sèsam. Ja us podeu imaginar quina mena de persona divertida ha de ser perquè a més a més de conèixer bé el món dels infants, es dedica també a crear coses noves i divertides que inclouen música clàssica, òpera, concerts de comèdia, dansa, pintura i obres digitals amb diverses orquestres prestigioses.
He sabut que s’ha fet una exposició dels seus originals al museu Eric Carle https://www.carlemuseum.org/, la qual cosa ja ens fa una idea del prestigi d’aquest artista.
He explicat alguns llibres de la sèrie sobre l’elefant i la porqueta i tenen força èxit entre els infants i per això els recomano. Jo els he aconseguit a la llibreria anglesa Come in del carrer Balmes (Barcelona).
M’explica en Daniel, especialista en literatura escrita als USA, que en Mo Willem és persona generosa fins al punt que hi ha una sèrie de l’Elefant i Porqueta on se’ls veu llegint llibres d’autors que comencen i això és una catapulta extraordinària per a aquests autors novells.
A Beascoa es van publicar alguns títols en castellà però no sé si es poden trobar o estan descatalogats. Al web d’en Willem hi ha un apartat on diu “libros en espanyol” però imagino que és només per al mercat dels Estats Units.
A la xarxa trobareu molta informacó sobre en Mo Willem. Us recomano l’entrevista que li van fer a The New Yorker on parlar de fracassos i resiliència. Cliqueu a:
Diumenge passat vam presentar aquest àlbum que neix arrel d’una cançó popular a la Gran Bretanya. En els països de parla anglesa es canta per aprendre els nombres i, pel que conec, també a les escoles d’idiomes de per aquí la usen com a recurs per aprendre.
“Deu dins un llit” és també un llibre-joc d’anar comptant uns animals molt graciosos mentre es tomben, giren i cauen del llit d’un en un. Cada pàgina nova ens mostra un animal que cau i, a mesura que el llit es buida, l’hora d’anar a dormir és cada cop més caòtica. El recomanem per a cicle infantil. L’autora és la Katrina Charman, amb il·lustracions de Guilherme Karsten. Editat per Combel.
Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “Deu dins un llit” la pregunta és :
“Quin animal no cau del llit?”
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 26 de maig.
Al darrer concurs la guanyadora va ser l’Andreu i s’emporta un exemplar de «Cesc i Alabert» . L’enhorabona!
Gir antifemiststa i a l’extrema dreta dels joves. Què fem?
Al mateix programa podeu sentir la veu d’experts que analitzen la deriva conservadora dels joves, segons les enquestes.
Ser feminista o progressista ja no és transgressor, i ser de dretes és contracultural, entre alguns joves. Es detecten posicions pròximes a l’antifeminisme i l’extrema dreta, entre la ràbia i la desesperança. Com hem arribat fins aquí? Per què els atrau el discurs dels “fatxatubers”, les “trad wives” antifeministes i la manosfera? I com els podem protegir dels discursos d’odi de les xarxes: masclistes, racistes, classistes, homòfobs i d’extrema dreta?
En parlem amb Iago Moreno, sociòleg per la Universitat de Cambridge i expert en xarxes socials; Paula Quílez Relaño, politòloga especialitzada en ideologia política, i el psicòleg Joan Roa. Sentirem també l’Alex Cabo Isasi, expert en el discurs d’odi a les xarxes socials; en Raúl Cuevas, director i realitzador de “La xarxa ultra”, i la Rocío Vidal, periodista infiltrada en un curs d’Amadeo Llados, un dels influencers que capten l’atenció dels menors.
La primera de les dues masterclass en les que explico com podem aconseguir que la biblioteca sigui el cor de l’escola ja està pujada al blog de Docents.cat
En aquesta primera comparteixo dinàmiques i activitats que podem dur a terme per impulsar la lectura a l’escola i em refereixo a activitats que inclouen a tota la comunitat educativa. Són aquelles que es poden fer sense entrar a la biblioteca. A la segona ja veureu que em centro en tot el que pot passar dins d’aquest espai hospitalari i educatiu, imprescindible per a una educació de qualitat, i algunes de les accions que podem fer amb el grup classe.
Parlo d’activitats que es desenvolupen als passadissos de l’escola, al pati, al barri,, etc. i que requereixen de la complicitat de l’equip directiu, dels alumnes de cicle superior, dels botiguers de la zona, dels pares i mares, etc.
La Nati i en Pol, han fet una bona feina editant i retallant les possibles inconveniències que vaig dir. Els estic molt agraït.
Si voleu veure un tastet de la masterclass (set minuts), ho podeu fer clicant a:
Algunes llibreteres sovint repeteixen que un llibre és novetat per a tu quan no l’has llegit, encara que s’hagi publicat fa cinc, deu o cinquanta anys. Per a tu és novetat.
El que avui presento és una novetat per a mi, encara que es va publicar fa nou anys. No el coneixia i l’he trobat buscant textos per a un altre treball que ara no ve al cas comentar.
Quan vaig comprar «Soy un punto» em van venir al cap Leo Lionni, Peter Reynols, Hervé Tullet i Jerôme Ruillier, il·lustradors que han sabut jugar amb la senzillesa de les formes per mostrar-nos idees i missatge més o menys potents.
Hi ha molt poc text en aquest llibre de mida gran, generosa, on només es juga amb el blanc i el negre. Suficient per arribar a emocionar-nos.
A les primeres pàgines veiem la vida d’un punt negre i els altres punts negres que conviuen a les planes de la dreta (les de l’esquerra estan en blanc, buides) i ens mostren les cases on viuen, a què juguen, com són de feliços. Ens recorda a nosaltres, els habitants del primer món.
Unes pàgines més endavant apareixen a l’esquerra els punts blancs. No tenen cases, aliments ni diversió i demanen als negres si poden venir a la seva banda.
Els negres accedeixen i es produeix una mena d’invasió lenta, silenciosa, que va ocupant tot l’espai fins que no n’hi ha prou per a tothom.
A partir d’aquest moment, els punts negres entenen que han d’anar a la banda de l’esquerra i ajudar a construir habitatges, conrear els camps i fer-los veure com es pot viure bé.
La història segueix i, dins de la seva simplificació aparent hi ha un missatge profund que ens interpel·la i, sobretot, als joves lectors els obre la mirada sobre el món, els refugiats, els conflictes, etc. mitjançant petits detalls, suggeriments, que potser costen d’entendre però que van calant, referits a la necessitat de compartir, de treballar plegats, de ser positius i optimistes, perquè encara que conviure sigui senzill, en el fons, en el fons, és força complicat.
I segur que en arribar a la darrera pàgina, els vostres fill o els vostres alumnes us diran que els “punts” ara són feliços.
LES DADES: Títol: Soy un punto Text i il·lustracions: Carlo Macri i Carolina Zanotti Traductora: Elena Greggio Editorial: San Pablo Pàgines: 48 Madrid, 2015
El dia 8 de maig ens va visitar a l’Espai Llamps i Centelles en Pere Sacot, enquadernador i restaurador, o millor dit “sastre de llibres” com es defineix al seu web.
Diu en Pere que l’enquadernació artesanal es l’art de vestir llibres, amb l’objectiu que resisteixin el pas del temps i l’ús, amb el màxim de dignitat possible. Per aquest motiu, al seu taller situat al número 51 del carrer Abat Oló, al barri de Sant Andreu (Barcelona), el podeu veure com empra una tècnica antiga, molt acurada, manual, utilitzant materials naturals i tècniques tradicionals, sempre que sigui possible, per preservar i afavorir la conservació del llibre. I el resultat és exquisit, de qualitat, perquè aconsegueix preservar la integritat de llibre i dignificar-lo per a gaudi dels bibliòfils i els no tan bibliòfils.
Si hi aneu a visitar-lo, us sorprendrà trobar unes màquines enormes, que funcionen manualment com es feia fa més de cent anys, que és l’edat que tenen. Comenta en Pere, sorneguerament, que si mai se’n va la llum, pot continuar amb una espelma i només lamenta que la ràdio deixi de funcionar.
La xerrada amb en Pere va tenir tres parts que comentem tot seguit:
La primera estona al vam dedicar a que ens expliqués quins són els enemics del llibre i com els podem combatre i ens va donar consells per aconseguir que els llibres tinguin una vida millor i més llarga.
Així vam saber que els principals enemics que acceleren el deteriorament dels llibres són la temperatura i humitat, la llum (natural i artificial), la pols i els gasos contaminants i els agents biològics.
Pel que fa a la temperatura ens va recomanar que sigui el més estable possible i al voltant d’uns vint graus. També ens va recordar que la calefacció és perjudicial per al llibre, i he de procurar que els radiadors estiguin a dos metres de la llibreria. Incís: Abans de la tertúlia vam anar a la biblioteca Tecla Sala a veure el fons històric i que ens expliques com el veia. Va insistir en que abans de restaurar els llibres seria necessari climatitzar el lloc perquè a l’estiu la temperatura puja molt i a l’hivern fa fred, degut a que l’espai on es troba queda sota teulada.
La llum també pot resultar perjudicial ja que es tracta d’una forma d’energia que quan incideix sobre un objecte, una part és reflectida per aquest, permetent-nos la seva visió, i una altra part és absorbida pel material. Com que la llum del sol o d’una font artificial no només es compon de llum visible, sinó que té altres radiacions invisibles: la ultraviolada (UV) que produeix canvis químics i la infraroja (IR) que produeix escalfament, convé protegir els llibres, sobretot del sol.
La pols i gasos contaminants també perjudiquen els llibres i per això convé netejar-los i si es possible no usar draps humits.
Els dos factors principals agents de deteriorament són els fongs i els insectes. Ens va fer gràcia quan va dir que no convé utilitzar la saliva per mullar el dit al passar les pàgines perquè això provoca bactèries i genera acidesa. Mullar el dit per passar pàgina és una pràctica molt estesa, així com doblegar el full per un cantó a manera de punt de lectura.
Altres idees que van sortir va ser l’ús o no de la cinta adhesiva (el cel·lo) per a enganxar fulls deteriorats, folrar els llibres amb plàstic, l’excés de fotocòpies, obrir el llibre no més de 180 graus, o treure els llibres del prestatge agafant-los per la part superior del llom, no tenir-los molt apretats a les prestatgeries, etc.
Ens va explicar com fer engrut amb farina i agua, tal com es feia fa un grapat d’anys per enganxar els cromos als àlbums d’animals, de cantants, de futbolistes, etc. que tots hem col·leccionat.
A la segona part ens vam centrar en les parts dels llibres i així vam conèixer curiositats al voltant de l’ús dels pergamins, de l’aparició de les celles per protegir els fulls, de l’ús de l’or, dels nervis i la seva desaparició i altres curiositats que potser no ens havien passat pe cap. Una de les preguntes que va quedar aclarida és perquè els llibres anglesos, al seu llom, tenen al llom el títol de l’obra, el nom de l’autor i el nom de l’editorial cap per avall, a diferència dels llibres que publiquem a Catalunya.
També ens va parlar dels orígens de l’enquadernació. Va dir:
– Jo tinc molt mala memòria, però crec que els primers d’enquadernar les escriptures van ser els egipcis. Amb la mateixa finalitat que tenim ara: preservar les lletres escrites. Tot i que l’enquadernació, tal com la coneixem ara, deu tenir una mica més de mil anys.
Vam acabar fent una mena de consultori on li vam mostrar alguns llibres i ens va explicar què s’hauria de fer per preservar-los.
Ens va explicar diferents maneres d’enquadernar i ens va mostrar com fer uns petits quaderns emprant una tècnica que s’anomena “a la japonesa”. Ah! I ens va regalar una d’aquestes llibretes a cadascú dels assistents.
Crec que va ser una tertúlia molt inspiradora i on vam aprendre molt d’aquest ofici que està desapareixent. A Barcelona només en queden quatre o cinc en actiu.
Vam acabar, com sempre, amb el detallet per a en Pere agraint la seva visita, la copeta de cava (que aquesta temporada serà gentilesa de “Gallina de piel”) i la fotografia de record.
A continuació, un petit vídeo amb imatges de la clandestina #13:
Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.
En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.
El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.
Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.
Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.
Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.
Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!
Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.
Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.
LES DADES: Títol: El viatge d’en Jep Autora: Jutta Bauer Il·lustradora: Jutta Bauer Traductora: Lourdes Bigorra Editorial: Bindi Books Pàgines: 40 Barcelona, 2024
Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.
Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.
El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).
El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.
Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.
La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.
Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…
Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…
És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.
Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.
En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.
Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.
LES DADES: Títol: Los ecos del viento Autor: Antonio García Teijeiro Il·lustradora: Noemí Villamuza Editorial: Kalandraka Pàgines: 32 Pontevedra, 2024
Hi ha històries que t’arriben al cor perquè són positives, emocionants i amb un final que et fa veure com és de bonica la vida quan es comparteixen els anhels, les pors o els neguits.
Mirem la coberta i llegim el títol: Ànec coix, gallina cega. La imatge ens mostra un ànec i una gallina. Entenem que són els protagonistes d’aquesta història i els veiem avançant cap a la dreta, la gallina amb pas ferm i l’ànec a lloms de la gallina amb un somriure que ja ens avisa com n’és d’espavilat.
A la contracoberta ens indica que “aquesta és la història d’un ànec coix i una gallina cega que emprenen un viatge per trobar un indret on els desitjos es fan realitat” I és així, talment.
Tot comença en un pati on viu un ànec coix a qui no visita mai ningú fins que un dia apareix per allà, perduda, una gallina cega que vol viure una aventura i vol que els seus desitjos, tots els seus desitjos, es facin realitat.
I ja els tenim a punt de marxa, fent el primer pas, dos animals amb dues percepcions de la vida diferent i una gallina cega que necessita algú que li faci de guia. Els primers dies tot va prou bé però, a mesura, que avancen, la caminada es fa més perillosa i més cansada.
La gràcia del relat rau en un diàlegs molt ben trobats, amb els dos animals discutint i reconciliant-se i anem veient com es van transformant: l’ànec que era molt poruc es va fent més valent i fins i tot s’atreveix a ballar amb la gallina qui, al seu torn, entén que de tant en tanc cal descansar i que els seus desitjos també poden ser uns altres a mesura que avancen.
Hi ha escenes molt emotives com quan han de creuar un barranc profund i passen molta por, o quan han de pujar la muntanya i l’ànec diu que no pot amb la crossa i la cama coixa.
Al final, els lectors ens adonem igual que li passa a la gallina on han anat en realitat. Recordeu ¡Qué bonito es Panamá!? Doncs per aquí va la cosa.
L’altre encert d’aquest relat són les encertades il·lustracions de Jörg Mühle.
No sé si arribarà a publicar la segona part però aquesta primera tindrà molt de recorregut, segur.
Un apunt de la versió alemanya és que aquest relat s’ha representat com a obra de teatre, amb gran èxit.
La invitació a la lectura 