viatges

by

«Alexander Von Humboldt. Explorador de l’inabastable», els seus viatges i descobertes

La setmana passada vaig mantenir una conversa amb un llibreter que m’explicava que una dona gran havia anat a buscar un mapamundi i, com no en tenien, la va adreçar a la llibreria especialitzada Altaïr.

L’anècdota em va fer recordar que a les biblioteques escolars, anys enrere, trobaves atles, enciclopèdies, mapes, i tota una sèrie de materials que han passat a la història.

Als meus records d’infantesa i joventut hi ha espai per als Atles, un llibres plens de noms i mapes d’arreu del món. M’agradava resseguir amb el dit els noms que em portaven a imaginar mons fascinants i somiar en poder anar algun dia a Ushuaia, Darjeeling, Nebraska i altres indrets que allà apareixien.

Teníem mapes físics i polítics, sobretot. A l’escola hi havia uns altres mapes fets amb una mena de trama que es podien cargolar i descargolar per penjar-los a les parets i et donaven una visió exacta del lloc on estàvem. Així, podíem saber com es deien els rius i els seus afluents, les serralades, les ciutats, i tot un grapat de dades i de noms que, no sé perquè, s’han quedat a la meva memòria per sempre més.

No em resultaria estrany imaginar que Jules Verne va conèixer i usar les descobertes de Humboldt per als seus “Viatges extraordinaris”.

Recordo, també, que fins no fa gaire, els cotxes duien uns mapes i unes guies a la guantera i eren com els actuals GPS, imprescindibles per no perdre’s. Com les guies telefòniques que teníem a casa.

S’acaba de publicar un llibre que m’ha fet venir al cap tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries. La Rocío ha escrit “El alquimista de la luz”, “El secreto de Tartesos”, “Mi princesa Himilce, siempre tuyo, Anibal” o “La historia del Rainbow Warriors”, entre d’altres.

En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”.

El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.

Comparteixo els pensament de l’autora quan expressa que es conforma amb “que els infants s’adonin que som on som gràcies a persones com Humboldt, a qui el movia conèixer el món i els qui l’habitem per cuidar-lo com es mereix.”.

Recomanat per al Cicle Superior i l’ESO

LES DADES:
Títol: Alexander Von Humboldt. Explorador de l’inabastable
Autora: Rocío Martínez
Il·lustradora: Rocío Martínez
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 24
Barcelona, 2024

by

«La cucurutxu» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre “la Cucurutxu” dins la secció «Llibres per somiar». Ens explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món, pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.

Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera, li pregunta quina mena de viatge vol fer i l’àvia li respon que en vol fer un al passat. Com que ningú no li havia dement de fer un viatge en el temps, la gelatera es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.

I quan l’avia el tasta, passa una cosa fascinant però no tan sorprenent com el final del relat.

Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «Trucada perduda» en Carlos Alberto Ruiz. L’ Enhorabona!

I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “La Cucurutxu” és:

Com es diu la gelatera?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 24 de desembre.

El podcast el podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/la-cucurutxu-deva-ferrer-paniagua/audio/1191541/

by

«La Cucurutxu», gelats que fan viatjar

La Mertxe Paris, editora de Mosaic, ha encetat un nou projecte editorial que porta el nom de “El Genet Blau” i el primer llibre que ha publicat és aquest “La Cucurutxu”.

M’ha agradat per diversos motius però sobretot perquè està inspirat en fets reals. Explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món. I, per què són els gelats més bons del món? Pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.

Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera li pregunta quina mena de viatge vol fer. I l’àvia respon que vol fer un viatge al passat.

La Irene es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.

El que no us podeu imaginar és el que passa a continuació.

https://fb.watch/n4iMJ5gq_l/

La història és bonica i les il·lustracions estan molt encertades, amb consonància amb el desig de l’àvia. Són unes il·lustracions amb un aire d’antigues, “vintage” que diuen ara, amb les persones i els objectes siluetejats amb línia negra i amb els fons de diversos colors, amb predomini dels tons suaus.

No em vaig poder resistir i vaig anar al Poble Nou a visitar aquesta particular gelateria per conèixer la Irene. Vam xerrar una estona, ens vam fer una foto de record i vaig assaborir un gelat amb records valencians que em va transportar als estius de la meva infantesa, allà al poble de la província de Castelló on vivien els meus avis.

Us recomano el llibre i també, una visita a “Mamá heladera” i potser, només potser, podreu fer un viatge amb els sabors que trobareu en el vostre gelat personificat.

Nota per a mestres: Potser al vostre centre això dels gelats no està ben vist però si no és el cas, un gelat per a alguna celebració especial és un detall que segur que triunfarà entre els alumnes. A “Mamá heladera” us el poden personificar.

Amb la Irene Iborra i la Irene Vidal (Nené). Grans!

Les dades:
Títol: La Cucurutxu
Autora: Eva Ferrer Paniagua
Il·lustradora: Anna Grimal
Editorial: El Genet Blau
Pàgines: 28
Barcelona, 2023

by

«Una volta al mon», un relat de geopolítica, filosofia i aventures.

M’agrada anar al País Basc i conèixer la seva cultura, la seva geografia i la seva gastronomia. Fa uns anys (no gaires) en una de les escapades de tres dies, vaig anar a dinar a Zarautz, un poble amb una platja enorme i un restaurant prou conegut perquè el propietari és en Karlos Arguiñano. Recordo que vam arribar caminant des d’un poble preciós que hi ha a la vora, Getaria. Des d’allà pots agafar un camí ben asfaltat i turístic que et porta directament a Zarautz en poc més d’una hora. És un passeig molt recomanable perquè vas a tocar de la costa i pots gaudir dels flysch, una formació rocallosa de roques dures i roques blandes que s’intercalen i formen uns plecs increïbles.

D’aquella escapada em va emocionar molt el poble de Getaria, i especialment la seva església construïda en un lloc impossible i envoltada de carrerons estrets i empinats. El poble fa olor de mar i notes la presència d’Elkano, un mariner que fa cinc cents anys fa fer la primera circumval·lació al planeta i que va néixer a Getaria precisament.

Per commemorar l’efemèride, l’editorial Kalandraka ha traduït un relat —publicat inicialment en èuscar— d’en Joseba Sarrionandia que explica aquella gesta, aquell viatge èpic que va començar amb cinc naus i 237 persones, de les que només van tornar 18, a bord de l’única nau que va quedar, la Victoria.

El relat està narrat en forma de diàleg. Una nena li demana a la seva àvia, professora d’història, a punt de jubilar-se que li expliqui una història de debò. I l’àvia comença a explicar-li “la volta al món d’Elkano i Magallanes al segle XVI”

Entremig, la nena li fa moltes preguntes i comentaris que li serveixen a l’autor per narrar altres històries curioses que podem veure en aquest planeta nostre.

La conversa té moments humorístics i també ens parla de poder, economia, diferències culturals, racisme, memòria històrica, etc.
M’ha agradat, especialment, quan l’autor es posiciona del costat dels indígenes que vivien feliços abans de la arribada dels conqueridors.

Lectura recomanable a partir d’onze anys.

LES DADES:
Títol: Una volta al món
Autor: Joseba Sarrionandia
Il·lustrador: Ares
Traductor: Pau Joan Hernández
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 158
Barcelona, 2023

Les primeres pàgines aquí:

by

«Viatges en trens de primera classe», un conte amb olor de menta i mandarina

Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:

«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».

Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…


En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.

També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.

Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.

De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:

La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.

L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?

Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.

Lectura per als nois i noies de l’ESO.

LES DADES:

  • Títol: Viatges en trens de primera classe
  • Autor: Dani Torrent
  • Il·lustrador: Dani Torrent
  • Editorial: Triqueta
  • Pàgines: 72
  • Vigo, 2022
by

“Astronautas” a l’Ofici d’Educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam parlar de llibre “Astronautas. Bitácora de un viaje espacial”, de Chang-hoon Jung, un llibre de coneixements publicat per Ekaré.

“Astronautas” ens mostra el viatge de tres nois a l’estació orbital, la fascinació que suposa veure la Terra des de l’espai i imaginar-se quines sensacions senten els astronautes amb la ingravidesa, i també veurem com s’ho fan a l’estació per dutxar-se, menjar, dormir, quins experiments fan allà dalt i quins perills els esperen quan fan una passejada espacial.

Una bona lectura per a infants de cicle mitjà i per a afeccionats a l’astronomia i els viatges espacials.

Podeu sentir el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/astronautas-de-chang-hoon-jung/audio/1097649/

I, com sempre, fem una pregunta sobre el llibre. Entre els participants farem un sorteig i al guanyador li regalarem el llibre en qüestió. Aquesta setmana la pregunta del concurs és:

Amb què escriuen els astronautes quan són a l’espai?

Les respostes per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge i podeu guanyar un exemplar del llibre “Astronautas”.

En el darrer concurs del llibre “El primer cas”, els guanyadors han estat la Cristina i el seu fill Marc. L’enhorabona!

El programa d’ahir va estar dedicat als libres que han escrit mestres i professors fora de sèrie que afavoreixen l’esperit crític i la creativitat. Es van presentar cinc assajos i memòries de docents que entenen l’educació com un desafiament per aprendre i créixer com a persones. Ho podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/llibres-de-profes-fora-de-serie-que-afavoreixen-lesperit-critic-i-la-creativitat/noticia/3089905/

La propera setmana, el diumenge 18, dedicarem tot el programa a presentar llibreters i llibreteres que ens recomanaran bones lectures de cara a Sant Jordi.

by

Arrecades d’avellaner, una novel·la exigent

Imagineu l’escena: Un avi i la seva neta juguen a construir la maqueta d’un telefèric. Ho explica una guineu que també hi és per allà.

«Després d’esmorzar, l’avi Pere i la Lisa munten el telefèric. Estan molt concentrats, i jo estic asseguda amb el cap ben alt i les potes del davant ben estirades, a punt d’ajudar, si cal. I quan dono a l’avi el tornavís que ha caigut a terra, em fa dues moixaines com quan al bosc em cauen dues arracades d’avellaner. Els dits de la Lisa, envermellits per la força, aguanten el cable que l’avi passa per la corriola…»

La Ketti és la guineu amiga de la Lisa, la noia que té una vida ordenada i conviu amb el pare, la mare, l’àvia, l’avi i una pila de joguines que li serveixen per construir un món oníric que li serveix per experimentar i l’ajuden a créixer. Tot va bé fins el dia que la mare els comunica que li han ofert una feina lluny, molt lluny, de casa seva. A Hong Kong, precisament. En aquest moment, la vida de la Lisa comença a canviar.

La novel·la que ha bastit la Montse Homs requereix per part del jove lector posar atenció als diferents registres i canvis d’escenaris que van del real a l’imaginari. L’esforç per seguir la història s’ho val perquè ens situa davant d’una aquelles situacions on aparentment no hi passa gran cosa però és un moment iniciàtic (si ho podem descriure així) i de creixement de la noia però també de la resta de la família.

El vocabulari és molt acurat. Les frases són curtes, ben pensada, amb diàlegs quan cal avançar el ritme i també amb descripcions de llocs reals que, si no es coneixen, són un repte per esbrinar on se situa l’acció.

L’obra «Arracades d’avellaner» va ser mereixedora del Premi Guillem Cifre de Colonya 2020.

Lectura recomanada per a cicle superior.

Podeu llegir un capítol clicant aquí

LES DADES:
Títol: Arracades d’avellaner
Autora: Montse Homs
Il·lustradora: Cristina Zafra
Pàgines: 152
Editorial: Barcanova
Barcelona, 2020

Al web de l’editorial Barcanova podem llegir:

Arracades d’avellaner és una novel·la de base realista amb tocs de fantasia protagonitzada per una nena de set anys, la Lisa, i la seva mascota, la Ketti, una guineu domesticada, que té dos anys.
La guineu és, precisament, la narradora dels esdeveniments i, com a les faules, ens apareix gairebé humanitzada. La Lisa viu en una mena de paradís o de bombolla idíl·lica (família, entorn natural i social, joguines…) que de cop trontolla per un fet aparentment insignificant que ho tensa tot. La tendresa i la placidesa que fins en aquell moment ho havien dominat tot esdevenen incertesa i temor, sensacions que afecten la vida familiar, i sobretot la Lisa, que emmalalteix i tot. La Ketti i l’avi Pere seran fonamentals a l’hora de superar-ho i tornar les aigües a port. En tot el relat, les transicions entre el que és real i que és pura fantasia se succeeixen d’una forma tranquil·la i, per al lector, encisadora.
Aquesta obra està adreçada al públic lector a partir de 10 anys i va acompanyada d’unes il·lustracions en blanc i negre de Cristina Zafra, que ha sabut reflectir amb mestria aquest món ple de fantasia que relata Montse Homs.
Fa uns mesos, quan es va comunicar la decisió del jurat, es va destacar “la poeticitat de la llengua, la riquesa de les descripcions, el bon enllaç dels diversos recursos literaris utilitzats, la versemblança dels ambients creats encara que siguin imaginaris i, especialment, la capacitat de l’autora de combinar fantasia i realitat en línia amb la millor literatura infantil universal”. Els que han tingut la sort de llegir ja aquesta obra diuen que “segueix el mestratge dels grans autors de la literatura, aquells que narren una realitat farcida de fantasia i imaginació com Jack London, Lewis Carrol, Antoine Saint-Exupéry o Pere Calders”.

 

by

A través dels ulls de Tom Haugomat

«A través» és un còmic sense text. Bé, hi ha un breu text que ens indica l’any on transcorre l’acció i el lloc i res més. Ens serveix per veure com va creixent el personatge i on es troba en cada moment. El llibre segueix la vida d’un home que, des de petit, està marcat per un destí curiós perquè el seu somni és convertir-se en astronauta. El llibre ens mostra tot el seu cicle vital, des del naixement fins a la mort, i veiem els moments principals de la seva vida (alguns molt coneguts de tots nosaltres com l’arribada a la Lluna o la caiguda de les Torres Bessones, per exemple).

La idea del llibre es basa en un joc de mirades. A cada doble pàgina veiem a l’esquerra el que veu el personatge, sempre A TRAVÉS d’un prisma particular (el barrots del bressol, un forat, una lupa, una finestra, una pantalla, etc.) i a la dreta el que està veient. Així, anem seguint la seva peripècia a l’escola, la mort de la mare, la universitat, la NASA i el viatge a l’espai. A partir d’aquí, el retorn a la Terra, el seu casament, el naixement del seu fill, etc.

Aquest còmic (o novel·la gràfica, o llibre mut) és un bon exemple d’allò que diem quan expliquem que la literatura, la bona literatura, no sap d’edats lectores perquè els adults podem disfrutar moltíssim llegint aquesta aventura (Ungerer ho tenia clar). De fet, a la llibreria on el vaig comprar el tenien a la secció d’art.

L’autor diu que li va ocupar gairebé set anys fer aquest llibre, format per una sèrie de petits paisatges extraordinaris que van des de la mirada d’un telescopi sobre el sistema solar, una tarda a Alaska a través d’una finestra, un embrió vist des de la pantalla d’una ecografia.

M’ha agradat força i m’ha recordat un altre còmic sense text que també explica la vida d’un home, des del naixement fins a la seva mort. El va escriure Pascal Blanchet i el va titular «La fuga». En aquest cas, el món i tot el que li passa, és vist amb un altre sentit, l’oïda, i les músiques que acompanyen la vida del protagonista.

Les formes són senzilles i els colors, plans.

«A través» és un llibre bonic, recomanat per a l’Educació Secundària.

LES DADES:
Títol: A través
Autor: Tom Haugomat
Editorial: AH Pípala
Pàgines: 185
Buenos Aires, 2020

Un reportatge molt interessant (en francès) on l’autor, Tom Haugomat, explica el perquè i el com va fer aquest llibre. El podeu seguir clicant a: https://vimeo.com/289241763

by

A la carretera, un Kerouac retrobat

Repasso mentalment les prestatgeries amb les novel·les que m’han acompanyat (algunes les conservo, d’altres van ser prestades i no retornades, n’hi ha que les vaig agafar en préstec a la biblioteca) i veig quin itinerari eclèctic he seguit durant la meva vida. Com altres persones, molts anem passant per etapes lectores influenciats pels amics o per les circumstàncies personals. Algunes novel·les s’obliden perquè no aporten res, d’altres, en canvi, deixen una petja inesborrable en la nostra memòria i conformen el nostre corpus particular. Allà estan entre altres El petit príncep, El llop estepari, Lolita, Rayuela, La fiesta del chivo, El senyor dels anells, Crim i càstig, Cims borrascosos, Assassinat a l’Orient Exprés, Una realidad aparte, El beso de la mujer araña, La plaça del diamant, Madame Bovary, Pedro Páramo i tantes i tantes històries que ens han fet passar bones estones.

La llista és llarga i possiblement no compartida. Això va a gustos però el cert és que algunes de les grans obres de tots els temps ho són perquè enceten un nou camí, una nova manera de narrar, o presenten temes inexplorats. T’agradin o no, són com aquells ports d’alta muntanya que pugen els ciclistes del «Tour» de França i que estan considerats «hors catégorie». Per poder-les jutjar cal situar-se en el context, en el moment en que van ser escrites.

Algunes editorials fan bona feina recuperant títols que només es podien trobar a les llibreries de vell o en algunes biblioteques. Ens n’alegrem quan es tornen a editar.

Kalandraka és una d’aquestes editorials que fa aquesta bona feina, encara que no t’acabi d’agradar determinada obra. M’ha passat amb algunes de les seves propostes però probablement són qüestions personals.

Ara acaben de publicar «A la carretera», una de les novel·les mítiques de Jack Kerouac i m’ha fet molt content perquè és una de les històries que recordo amb estimació perquè em va obrir els ulls a un moviment que es produí als Estats Units d’Amèrica: El fenomen de la «generació beat» (paraula que deriva de “beatífic”, curiosament).

El llibre descriu una sèrie de viatges frenètics que fan diversos joves a través dels Estats Units. El destí no importa, allò que és transcendental és el viatge en si, estar “a la carretera” sense aturador, enamorats de la vida, la bellesa, el jazz, el sexe, les drogues, la velocitat i el misticisme, defugint els horaris, les hipoteques i totes les recompenses tradicionals nord-americanes.

Jack Kerouc i Neal Cassidy (a la carretera)

«A la carretera» es va convertir en un text clàssic de la contracultura literària nord-americana. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el relat del viatge d’en Sal Paradise a través d’Amèrica va representar la lluita per mantenir la llibertat del somni americà en un moment històric dur, auster i sobri. El viatge des de l’Est fins a la Costa Oest d’Amèrica, seguint la ruta 66, va ser clau de l’emergent cultura Beat, de la qual Kerouac —juntament amb figures literàries com Ginsberg i Burroughs— es convertiria aviat en un representant carismàtic.

Lectura recomanada per a joves que vulguin conèixer què va passar els anys 50 del segle XX als USA i per a estudiants de Batxillerat.

Podeu veure el què diuen des de l’editorial, clicant AQUÍ

LES DADES:
Títol: A la carretera
Autor: Jack Kerouac
Editorial: Kalandraka Catalunya
Traductor: Ferran Ràfols
Barcelona, 2020

by

L’art d’enumerar. Escriure textos instructius

Res sembla més simple de confeccionar que una llista, però és més complicat del que es creu: sempre oblidem alguna cosa, estem temptats d’escriure “etcètera”, però en un inventari no s’escriu “etcètera”.

En els seus escrits, Georges Perec introdueix sovint llistes d’objectes, llocs o situacions. Fa classificacions sobre aspectes trivials i afegeix el seu toc sensible i la seva mirada poètica. Per exemple, al text sobre els objectes que hi ha a la seva taula de treball enumera «un llum, un paquet de tabac, un gerro, una caixa de cartró que conté petites fitxes multicolors, un gran secant de cartró dur amb incrustacions de carei, un portallapis de vidre, diverses pedres, un despertador,…».
Ens recorda al Jules Verne afeccionat a les llistes que feia una enumeració de peixos a «Vint mil llegües de viatge submarí» i també a alguns poemes que són enfilalls de paraules, com el de la Maria-Mercè Marçal (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda,...), o el «Mateo XXV, 30» de Borges (Estrellas, pan, bibliotecas orientales y occidentales, naipes, tableros de ajedrez, galerías, claraboyas y sótanos, un cuerpo humano para andar por la tierra,...)
Les llistes són un bon inici per deixar-se anar a l’hora d’escriure sense por i, després, partint de llistats reals o inventats, els infants practiquen textos instructius més complicats on descriuen objectes diversos. Van bé els que es relacionen amb els aliments (una taronja), regles de jocs (la xarranca), funcionament d’aparells (la grapadora) o altres referits al seu món quotidià.
Els textos instructius solen tenir una estructura definida i ajuden a regular el pensament i a ordenar diverses accions consecutives. Si, a més, es reforcen amb imatges o símbols icònics, la comprensió augmenta.
A la revista GUIX del mes de març en parlem i presentem una pràctica d’escriptura basada en els mapes per imaginar viatges fabulosos sense moure’ns de la cadira. Els viatges són una bona excusa per inventar un bon relat i, de fet, els millors viatges són els imaginats i, a més, ens ofereixen un bon suport a l’escriptura.

Els amics em deien que no seria capaç d’anar a la Cova de Zugarramurdi perquè hi viuen bruixes.
Però com que sóc tossut i una mica inconscient vaig agafar la bicicleta, una lot
i una motxilla on vaig encabir un entrepà i uns alls per si de cas.
Vaig sortir d’Arrigorriaga cap al tard i vaig pedalar amb força
per creuar el Monte Hermoso abans que no es fes fosc…

Ho podreu llegiu a la revista GUIX número 453. També a l’AULA, en castellà.