Mort

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» a l’Ofici d’Educar

Encetem una nova temporada, la desena, amb un llibre que ens parla de les darreres setmanes de vida d’un gos i que recomanem perquè ens dona una lliçó de filosofia, d’amor a les coses que ens passen de manera quotidiana i potser, només potser, hauríem de valorar quan la vida transita sense grans daltabaixos però com la pluja fina del dia a dia: plena de coses extraordinàries dignes de ser recordades i explicades.

És un relat on un gos, anomenat Parrac, explica com ha estat la seva vida amb la família de l’Anna i el Pol, mare i fill. Són El relat està narrat en primera persona pel gos i, entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.

En el pla literari, sembla que no passi gran cosa però passa tot. Crec que és una lectura que haurien de llegir els adults, també.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els qui participeu, fem un sorteig i regalem el llibre (gentilesa de l’editorial laGalera, en aquest cas).

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’extraordinària vida d’un gos a les últimes” és:
Quin nom té el gos?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de setembre.

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/lextraordinaria-vida-dun-gos-a-les-ultimes-de-joan-berlanga/audio/1253170/

A l’anterior programa, el darrer de la temporada passada, el guanyador del llibre «Quatre ulls» és en Juan Ramón Azuar. L’enhorabona!

Si voleu sentir una entrevista que li va fer la Txell Bonet a Joan Berlanga, autor del relat, cliqueu al següent enllaç i us conduirà al programa “Per primer cop ” de Catalunya ràdio:
https://www.3cat.cat/3cat/joan-berlanga-els-meus-fills-son-el-meu-motor-i-els-primers-lectors/audio/1249068/

by

On és el Nuc? Com explicar la mort d’una mascota

Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.

Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.

La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.

Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.

He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.

La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.

LES DADES:
Títol: On és el Nuc?
Autora: Émilie Boré
Il·lustrador: Vincent
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: EntreDos
Pàgines: 56
Girona, 2025

ISSUE
https://issuu.com/editorial_entredos/docs/on_s_el_nuc_

by

«Fantasmes», una història commovedora

He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.

Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.

Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.

El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.

Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.

Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.

L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.

Bona traducció d’en Marc Donat.

L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:

LES DADES:
Títol: Fantasmes
Autora: Raina Telgemeier
Il·lustradora: Raina Telgemeier
Traductor: Marc Donat
Editorial: EntreDos
Pàgines: 256
Març, 2025

by

«Memento mori» a l’Ofici d’Educar

Aprofitant que aviat serà Tots Sants i a casa i a l’escola s’explicaran contes de por i es parlarà de la vida i la mort, ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquest llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre aquest tema.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

Es tracta d’un diàleg entre una mare i el seu fill l seu fill des que surt de l’escola i van cap a casa. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.
Després insisteix i vol saber si Tot el que viu mor? i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bactèries, tot el que està viu mor.

Però el nen insisteix per tercera vegada i la mare es gira i contesta: Els humans.

A partir d’aquest moment, la conversa va essent i més profunda i filosòfica. Parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. És una conversa poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

La pregunta per participar el concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “Memento Mori” és:

Qui va inventar la mort?

Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.cat fins diumenge 29 d’octubre i entrareu al sorteig del llibre.

Al darrer concurs, en Lluc González va ser el guanyador del concurs i s’emporta «El bandit i les bessones Mataquin». L’ Enhorabona!

El podcast de la secció:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/memento-mori-daurore-petit/audio/1185597/

…………………………………..

Al mateix programa es va parlar de divorci i és un tema que dóna per a tres programes o més, per la seva complexitat i per les múltiples circumstàncies que envolten cada cas. Us recomanem que llegiu l’excel·lent resum que ha fet l’Elisabet Pedrosa. El podeu trobar clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/5-idees-claus-per-a-un-divorci-conscient/noticia/3255996/

by

«El caragol amb el cor a l’inrevés», la força de la diversitat

«Situs inversus», així es com es coneixen les persones que tenen el cos com un mirall, un fenomen poc freqüent. El cor està a la part dreta, la contrària de l’habitual.

Més freqüent és ser esquerrà. Un de cada deu persones ho som i ens adaptem a viure en un món pensat per a dretans. En algunes escoles tenen tisores per a esquerrans però no ho veig clar perquè la vida et porta a usar les que trobes a tot arreu, a la cuina o a l’oficina, per exemple. Els esquerrans tenim dificultats amb les claus, els botons o els tornavisos però ens en sortim més o menys prou bé, quin remei!

La Maria Popova ens presenta un llibre força poètic. Ho planteja com un viatge en el temps, que comença amb l’aparició d’animals unicel·lulars que van mutant i fruit d’aquesta mutació apareix un cargol de jardí amb una rara closca en espiral cap a l’esquerra, al contrari dels altres.

Un dia de tardor, fa un tancar i obrir d’ulls còsmic, un científic jubilat del Museu d’Història Natural de Londres anava passejant quan es va aturar davant d’una pila de compost on hi havia un caragol bover molt in. Era més petit que els altres bovers. També tenia la closca més fosca. A més, li costava allargar un dels tentacles… i, com que els tentacles són alhora els dits i els ulls dels caragols, aquell caragolet no veia ni sentia el món com els altres.

Però la cosa més estranya de totes era una altra: l’espiral de la seva closca no s’enroscava com les de la majoria dels caragols, sinó que ho feia en sentit contrari.

A partir d’aquí hi ha una sèrie d’esdeveniments que ens fan reflexionar sobre la política humana, sobre el concepte de gènere (els cargols són hermafrodites) i aprenem molt de genètica.

Un llibre de mida gran que reforça la petitesa del cargol. Les perspectives i sobretot el desplegable central, generen una mena de por, però és una por divertida.

Un llibre que ens parla, també, de l’atzar, del pas del temps, de la vida i de la mort, de l’infinit i ens explica la diferència entre el que podem considerar un defecte i la diversitat entesa com a resistència de la natura i font de bellesa. La diversitat és sempre més encantadora que la igualtat perquè fa que les comunitats siguin més fortes i més capaces d’adaptar-se als canvis.

Recomanat a partir de vuit anys

TÍTOL: El caragol amb el cor a l’inrevés. Una història real
Autora: Maria Popova
Il·lustradora: Ping Zhu
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: A fin de cuentos
Pàgines: 56
Bilbao, 2023

by

«Memento mori», un àlbum valent

He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.

És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.

Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.

És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.

Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.

I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.

I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.

El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.

Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.

Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.

LES DADES:
Títol: Memento Mori
Autora: Conce Codina
Il·lustradora: Aurore Petit
Traductora: Maia F. Miret
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2023

by

Els plans per anar al més enllà, segons Shinsuke Yoshitake

Els llibres de Shinsuke Yoshitake solen ser una garantia d’èxit. Recordem «Ser o no ser… una poma», «Atascado», «Aquest robot soc jo» i altres.

L’octubre passat, l’editorial “Libros del zorro rojo” va publicar «Com serà el més enllà?» i a la ressenya que van fer expliquen el següent:

En Kenta descobreix un quadern ple de dibuixos i apunts del seu avi sobre «l’altre món», concretament, els seus plans per a després de morir. Aquesta llibreta reuneix un pla de viatge, l’equip imprescindible per gaudir del paradís, les coses en què li agradaria reencarnar-se, com imagina els déus i deesses, i fins i tot els seus models de tombes preferits.

«Com serà el més enllà?» és una lectura senzilla, agradable i, sobretot, divertida que explora les idees d’un avi sobre què passarà quan es mori. Un nen troba un quadern que va escriure el seu avi on explica com s’imagina que serà el que es trobarà quan mori, com quin serà l’equip que li caldrà per anar al cel, amb quins Déus es trobarà, quines coses li passaran, si va a l’infern, quina tomba li agradaria tenir, etc.

El nen llegeix el quadern i, al final, decideix que ell també pot escriure un quadern que reculli les idees sobre la mort, sobre què passa quan perdem algun ésser estimat.

M’ha agradat perquè de llibres sobre la mort n’hi ha moltíssims, tot i que el tema no és fàcil d’abordar a casa o a l’escola, però aquest té un punt diferent, amb idees genials. Mireu la pàgina on explica el seu equip per anar al cel.

El relat explica creences que potser no compartim (per exemple es parla de reencarnació) i ens ofereix l’oportunitat de contrastar-les amb les nostres.

Recomanat a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: Com serà el més enllà?
Autor: Shinsuke Yoshitake
Il·lustrador: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

by

«Veïns», a l’Ofici d’Educar

El diumenge 31 d’octubre vam presentar l’àlbum «Veïns», escrit i il·lustrat per Kasya Denisevich i publicat per l’Editorial Joventut.

És un llibre per a cicle infantil. Explica la història d’una nena que canvia de pis i ens va explicant com és la seva vida al nou pis i les seves reflexions sobre els veïns, cadascú amb la seva dèria. En vam parlar en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2021/08/25/veins-un-llibre-tranquil/)

Com a cada programa fem la pregunta del concurs dels «llibres per somiar». La d’aquest programa és difícil:
En quin carrer viu la protagonista del llibre “Veïns”?

Però si us serveix de pista, durant la gravació se m’ha escapat… agg!

Les respostes les heu d’enviar, si voleu participar, a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 7 de novembre.

I al darrer concurs van resultar guanyadores la Duna, la Vera i la Mar. L’enhorabona!

Podeu sentir la secció, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/veins-de-kasya-denisevich/audio/1113719/

El tema monogràfic del programa va ser al voltant de la Castanyada, el Halloween i la Castaween. L’Amadeu Carbó, educador social, folklorista, expert en tradicions i autor de “Fins aquí hem arribat”, la psicòloga sanitària i directora de Senda, Verónica Antón, i l’Anabel Ramos, mestra de primària i doctora en Educació, amb un doctorat en pedagogia de la mort, van recordar-nos què celebrem amb Halloween i Tot Sants. Van donar resposta a com podem ajudar un infant a regular la por i a afrontar la mort d’algú que estima i a com s’ha de parlar de la mort a l’escola. Temes tabús fins no fa gaire.

El programa sencer a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/castanyada-halloween-o-castaween-ens-ha-arribat-la-versio-hortera-dels-eua/audio/1113721/

by

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

by

«Migrants», un àlbum colpidor i necessari

Acaba de publicar-se un llibre bonic de veres. Tot i que d’entrada veus que és un altre llibre sobre emigrants, diàspores i gent que ha d’abandonar el seu país fugint de la guerra, la fam o la misèria, quan l’obres quedes atrapat per la potència de les imatges.

De què va aquest «Migrants»? De gent que fuig, efectivament. Bé, en realitat són un grup molt nombrós de persones antropomòrfiques que surten d’un bosc d’arbres secs, en plena nit. És una migració sense retorn, on aniran patint tota mena de problemes i sacrificis. D’altra banda, és quelcom al que, malauradament, ens estem acostumant a veure. Segons les dades de l’Organització Internacional de la Migració (OIM) al món hi ha 258 milions d’immigrants (el 4 % del total de la humanitat). Poca broma.

Les il·lustracions són precioses. Veiem els animals caminant, silenciosos, tristos, amb patiments diversos i la constant presència de la mort, d’una mort que recorda molt al llibre de Wolf Elrbruch, «El pato y la muerte»).


Els fulls setinats emfasitzen el fons d’un color negre dramàtic per on transcorre l’aventura. Les il·lustracions d’Issa Watanabe són commovedores i expliquen les escenes que anem veient sovint als diaris o a la televisió.

A la contraportada hi ha aquestes paraules:
Migrants, refugiats, desplaçades, bombardejos, violència, guerra, fam, por, èxode, camps, nens, nenes, orfes, pasteres, rescats, ofegats, fronteres, il·legals, apàtrides, desaparegudes, crisi humanitària, pacte mundial sobre migració, drets humans… Silenci.

Un llibre que permet abordar des de diversos angles el què està passant a la Mediterrània, per exemple.

Recomanat per a cicle superior i l’ESO.

Issa Watanabe, la il·lustradora diu:
«Davant d’aquesta tristesa, què puc fer sinó dibuixar? Una il·lustració em va dur a l’altra, i així, poc a poc i sense tenir-ho previst, vaig acompanyar un camí. Vaig començar a entendre que, al bosc, al mar o al desert no existeix un camí traçat entre els arbres, sobre les onades o a la sorra.»

D’ací uns dies, amb motiu de la Setmana de l’Àlbum Il·lustrat, l’autora ens visitarà i potser tenim oportunitat de conversar amb ella. Crec que valdrà la pena.

Veieu el booktràiler a continuació:

LES DADES:
Títol: Migrants
Autora/il·lustradora: Issa Watanabe
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 38
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web de l’editorial.