fets reals

by

Una càpsula, una masterclass i una presentació a duo

LA CÀPSULA

S’ha publicat al web docents.cat la tercera de les càpsules on em centro en els llibres que estan inspirats en un fet real, un corpus que sempre m’ha interessat i que ens permet, a més a més de gaudir i emocionar-nos amb la història que es narra, aprendre i descobrir què va passar realment.
A la presentació (breu, d’uns quinze minuts) comento llibres per a diferents cicle educatius, des d’infantil fins a secundària.

Més informació i una mostra del vídeo a:

https://docents.cat/recurs/llibres-basats-en-fets-reals/

LA MASTERCLASS


Aquesta mateixa setmana, la Núria Vouillamoz també ha presentat a Docents.cat una masterclass sobre els àlbums il·lustrats i les seves característiques. https://docents.cat/masterclass/que-es-un-album-illustrat-i-quins-son-els-seus-trets-caracteristics/

La Masterclass posa de relleu la importància de l’àlbum il·lustrat dins l’àmbit educatiu, destacant-lo no només com una eina per alfabetitzar visualment els infants, sinó també per abordar temes socials, emocionals i existencials d’una manera creativa i accessible. La Núria mostra com aquests llibres es poden utilitzar per educar, fomentar la reflexió i enriquir l’experiència lectora dins i fora de les aules.

EL DUO

Precisament amb la Núria farem la propera setmana una “Presentació a duo” i parlarem de biblioteques escolars i lectura. A la llibreria “Lectors, al tren!” a Rubí, el dia 24 d’octubre a les sis de la tarda. Celebrarem també el dia de les Biblioteques.

by

«La cara fosca de les llegendes», entre la ficció i la realitat

«La cara fosca de les llegendes» comença explicant-nos com en Gennaro Callalti es disposa, als seus cent anys, a dictar-li al seu majordom i guardaespatlles Hans una versió reduïda de la seva obra més preuada, maleïa i desapareguda que no és altra que l’edició original del 1847 de «La cara fosca de les llegendes».

L’autor, en Pol Castellanos, ja ens havia mencionat aquest llibre a “l’Assassina de Venècia» on es converteix en un objecte clau de la trama. Al capítol quatre llegim:

«–De què va? –va preguntar l’Alina.
–No t’interessarà, no explica històries –va dir mirant-se l’índex–. És una mena d’estudi sobre contes i llegendes populars. Em sembla que serà una mica feixuc de llegir.
–Tu coneixes tots aquests contes?
–Sí, és clar –va dir llegint la llista–. Tots són molt coneguts: dels Grimm, l’Andersen, en Perrault… No has sentit mai aquests noms?»

També hi ha referències a «La cara fosca de les llegendes» en altres capítols.

El llibre planteja la revisió de quinze contes populars molt coneguts. Comença amb la bella i la bèstia i segueix amb la Caputxeta vermella, Rapunzel, el flautista d’Hamelí, la Ventafocs, en Hansel i la Gretel, la bella dorment, el gat amb botes, la princesa i el pèsol, etc.

De cadascun d’aquests relats llegim primer la versió original i després aprendem curiositats de la seva història, del seu origen i de com va anar variant fins a arribar a les nostres mans, tal com el coneixem.

També ens explica fets reals que, coincidències o no, s’assemblen als contes comentats. La contracoberta, ja ens ho avisa quan diu que aquest llibre oculta multitud de secrets, alguns de tan esgarrifosos que et desmuntaran molts mites i models de la infantesa.

Com que som curiosos, ja ens va bé saber més i que ens expliquin el perquè, el com i el quan de les històries.

El llibre no cal llegir-lo en ordre i podem anar saltant pels capítols que ens cridin més l’atenció. El de la Princesa i el pèsol , per exemple, ens sembla tan inversemblant que quan sabem què va li passar a la princesa Isabel d’Aragó per demostrar que era una veritable princesa, no ens ho creiem.

Cada capítol s’acompanya d’unes il·lustracions en blanc i negre, fetes a llapis, que són realment “de conte”.

Lectura recomanada per a joves i per a adults. I també per als qui vau gaudir amb L’impostor de Viena o L’assassina de Venècia.

LES DADES:
Títol: la cara fosca de les llegendes
Autor: Pol Castellanos
Il·lustradora: Montse Rubio
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 190
Barcelona, 2023

Si voleu conèixer un dels capítols, podeu llegir el de “la bella i la bèstia” a continuació (gentilesa de l’editorial)

54895_la_cara_fosca_de_les_llegendesBaixa
by

«Molly Wind» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “Llibres per somiar”vam presentar un còmic per a joves. Molly Wind està inspirat en un fet real, les bibliotecàries que anaven a cavall repartint llibres pels pobles de les muntanyes de la zona dels Apalatxes. Van arribar a ser unes 200 dones que van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky.

El llibre ens explica la peripècia de la Molly, una nena de nou anys, i el seu cavall Carson quan, per una sèrie de circumstàncies, es veu embarcada en l’aventura d’esdevenir una “bibliotecària a cavall”.

Com a cada programa, fem una pregunta (fàcil) relacionada amb el llibre i entre les persones que participen contestant bé, fem un sorteig i li regalem el llibre en qüestió.

En aquest cas, la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Molly wind” és:

En quin país se situa la història de les bibliotecàries a cavall?

Si voleu participar al concurs i guanyar el llibre podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 10 de març.

El podcast de la secció el podeu escoltar clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/molly-wind-de-catalina-gonzalez-vilar/audio/1199509/

Els guanyadors de l’anterior programa sobre el llibre «L’orquestra de l’Esperança» són en Benjamí, en Gabriel i l’Abraham. L’Enhorabona!

…………………………………………………………..

Al mateix programa un grups de nois i noies vam parlar de les coses que els envolten i els preocupen. L’article que ha escrit l’Elisabet val la pena perquè recull el que pensen. L’ha titulat:

Clam dels infants “Els nostres pares i mares treballen massa

Més escolta de qualitat per part dels pares, sempre massa enfeinats. I més temps de qualitat en família. Participar més de les decisions que els afecten. I que els ajudin a acabar amb el bullying i a regular millor les pantalles. Són algunes de les peticions dels 5.000 infants de Barcelona que han participat en l’Agenda dels Infants, de l’Institut Infància i Adolescència (per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona). Els nens i nenes han expressat 11 demandes, 300 propostes i 100 idees per millorar el seu benestar i el món. Parlem amb l’Ismael, la Isabella i l’Annie, de 5è de primària de l’Escola Cervantes; la Simona, el Quim i la Laia, de 5è de primària de l’Escola Guinardó; la Laia Curcoll, responsable de comunicació de l’Institut Infància i Adolescència i el pedagog Francesco Tonucci.

El podeu sentir, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/clam-dels-infants-els-nostres-pares-i-mares-treballen-massa/audio/1199512

by

«Molly Wind», un còmic sobre les dones dels llibres als Estats Units

Molly Wind. Bibliotecàries a cavall és un còmic molt ben elaborat i recomanable. La primera idea que m’ha vingut al cap és pensar en com deixem escapar l’oportunitat d’explorar el nostre passat. Segurament es coneix millor el que van fer les bibliotecàries a cavall de Kentucky que el que van fer les caravanes de les Misiones aquí a Espanya. De fet, tot va passar per la mateixa època.

Durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una imatge mítica és la del poeta Cernuda dalt d’una mula arribant al poble de Burgohondo (Àvila)


Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet se n’ha escrit molta literatura i hi ha força llibres que ens ho recorden.

Un dels que s’acaben de publicar és aquest Molly Wind, escrit per la Catalina González Vilar i il·lustrar magníficament per en Toni Galmés.

Narra les peripècies de la Molly, una nena de nou anys, i el seu cavall Carson quan, per una sèrie de circumstàncies, es veu embarcada en l’aventura d’esdevenir una “bibliotecària a cavall”.

Està il·lustrat amb una línia clara que ens recorda els còmics clàssics (Lucky Luke, Astèrix, Tintin, etc) amb un treball esplèndid de les perspectives i dels plans. Es nota que en Toni Galmés ha dedicat moltes hores i que ho ha fet amb molt de carinyo. La publicació és formidable i segur que hi haurà segona part.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Molly Wind. Bibliotecàries a cavall
Autora: Calalina González Vilar
Il·lustrador: Toni Galmés
Color: Toni Vicent
Traductora: Pilar Garrido
Editorial: Astronave
Pàgines: 162
Barcelona, 2023

by

«El caragol amb el cor a l’inrevés», la força de la diversitat

«Situs inversus», així es com es coneixen les persones que tenen el cos com un mirall, un fenomen poc freqüent. El cor està a la part dreta, la contrària de l’habitual.

Més freqüent és ser esquerrà. Un de cada deu persones ho som i ens adaptem a viure en un món pensat per a dretans. En algunes escoles tenen tisores per a esquerrans però no ho veig clar perquè la vida et porta a usar les que trobes a tot arreu, a la cuina o a l’oficina, per exemple. Els esquerrans tenim dificultats amb les claus, els botons o els tornavisos però ens en sortim més o menys prou bé, quin remei!

La Maria Popova ens presenta un llibre força poètic. Ho planteja com un viatge en el temps, que comença amb l’aparició d’animals unicel·lulars que van mutant i fruit d’aquesta mutació apareix un cargol de jardí amb una rara closca en espiral cap a l’esquerra, al contrari dels altres.

Un dia de tardor, fa un tancar i obrir d’ulls còsmic, un científic jubilat del Museu d’Història Natural de Londres anava passejant quan es va aturar davant d’una pila de compost on hi havia un caragol bover molt in. Era més petit que els altres bovers. També tenia la closca més fosca. A més, li costava allargar un dels tentacles… i, com que els tentacles són alhora els dits i els ulls dels caragols, aquell caragolet no veia ni sentia el món com els altres.

Però la cosa més estranya de totes era una altra: l’espiral de la seva closca no s’enroscava com les de la majoria dels caragols, sinó que ho feia en sentit contrari.

A partir d’aquí hi ha una sèrie d’esdeveniments que ens fan reflexionar sobre la política humana, sobre el concepte de gènere (els cargols són hermafrodites) i aprenem molt de genètica.

Un llibre de mida gran que reforça la petitesa del cargol. Les perspectives i sobretot el desplegable central, generen una mena de por, però és una por divertida.

Un llibre que ens parla, també, de l’atzar, del pas del temps, de la vida i de la mort, de l’infinit i ens explica la diferència entre el que podem considerar un defecte i la diversitat entesa com a resistència de la natura i font de bellesa. La diversitat és sempre més encantadora que la igualtat perquè fa que les comunitats siguin més fortes i més capaces d’adaptar-se als canvis.

Recomanat a partir de vuit anys

TÍTOL: El caragol amb el cor a l’inrevés. Una història real
Autora: Maria Popova
Il·lustradora: Ping Zhu
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: A fin de cuentos
Pàgines: 56
Bilbao, 2023

by

«Cuando brillan las estrellas», una novel·la gràfica inspiradora

«Cuando brillan las estrellas» és una novel·la gràfica basada en fets reals. Narra la vida d’un noi, l’Omar i el seu germà, en Hassan, que és mut i pateix convulsions.
L’Omar no recorda els primers anys de la seva arribada a Dadaab (Kènia), un camp de refugiats a Kenya. Només recorda que una vegada va tenir una família i que el seu poble va ser envaït pels soldats, a Somàlia, fet que els va obligar a fugir, a ell i al seu germà. No van tornar a saber res del seu pare ni de la seva mare.
Viuen en tendes de campanya esperant l’oportunitat d’emigrar als Estats Units, però l’espera és llarga, dura anys.
Un dia, li arriba l’oportunitat d’anar a escola i deixar al seu germà a càrrec d’una dona, la Fatuma, que fa com de mare per a ells. Aquest fet, anar a escola, li canviarà la vida.

El relat explica molt bé què vol dir ser refugiat. Per a l’Omar, significa despertar-se amb malsons, tenir cura del seu germà petit, escombrar cada dia el terra de la seva tenda, jugar a futbol amb una pilota feta amb bosses de plàstic i sobretot, sobretot, esperar. Espera a la cua per aconseguir aigua, esperar a la cua per aconseguir menjar, esperar a ser entrevistat per l’ONU per veure si ell i el seu germà són candidats a sortir del campament i ser enviats a algun lloc com Amèrica, Canadà o Suècia. I quan finalment, aconsegueixen l’entrevista, tornar a esperar quatre anys més. Esperar, esperar i esperar.

Una història sorprenent, colpidora, que per moments et fa enrabiar en veure la crua realitat.
Les frases curtes i una paleta de colors on predomina la foscor ens permet sentir les emocions de la narració.

Hi ha moments durs, implacables, com quan els roben la roba, o quan albiren el desert que els envolta i els impedeix sortir del campament, o la visió dels homes que no tenen feina i masteguen unes fulls de qat per esvair-se de seva trista existència.

M’ha faltat saber més d’una nena, la Maryam. Mereixeria una segona part perquè transmet uns valors extraordinaris. La Maryam és la millor estudiant de tota l’escola, somia amb aconseguir una beca per estudiar al Canadà i portar la resta de la seva família amb ella. Però el pare de la noia té altres plans, la treu de l’escola secundària i la casa amb un home gran a canvi d’altres beneficis.

Una novel·la molt recomanable, per a nois i noies de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Cuando brillan las estrelles
Autors: Victoria Jamieson i Omar Mohamed
Il·lustradora: Victoria Jamieson
Traductor: José C. Vales
Editorial: Maeva
Pàgines: 272
Madrid 2021

Al web de l’editorial Maeva trobareu la guia de lectura: https://www.maeva.es/guias-lectura-centros
Podeu veure, també, el tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=jKRhoyqBStM

by

Tancho, guardià de les grues

Agafo el llibre «Tancho». És el primer, el que està al damunt de la petita pila de llibres que esperen torn per ser disfrutats. No puc evitar repassar els títols de les properes lectures i descobreixo que molts estan basats en fets reals. És una idea que em volta pel cap de fa temps. M’agraden els relats que tenen una part que ha passat de debò. Bé, potser també és temporal. A la nostra vida tenim èpoques amb inquietuds diverses. Recordo quan devorava novel·les de misteri i policíaques, sobretot dels USA (Hammett, Chandler, Ellroy, etc), o quan em vaig aficionar als autors sud-americans (Puig, Amado, Serrano, etc), els humanistes europeus (Goethe, Rilke, Sweig, etc) i altres moments de lectures variades, eclèctiques. Ara estic amb les basades en fets reals. Ves! quines coses…

L’àbum «Tancho» té un format bonic, amb una portada sense plastificar que fa de bon tocar, on es veu la carona d’un nen —després sabrem que es diu Yoshitaka, però li diuen Tancho que és el nom que li donen a les grues per la taca vermella que tenen al cap— i la seva mirada cap al cel i un mig somriure als llavis, un dia d’hivern nevat. Va ben abrigat amb gorra de llana i bufanda.

El relat explica la vida d’aquest nen i la seva relació amb les grues que cada hivern, amb les primeres neus, arribaven a l’illa de Hokkaido. El noi queda fascinant amb el ball que fan les grues i cada any espera la seva arribada, però se n’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho, s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions estan molt bé. Els vestits, les mirades de les persones, el paisatge, tot plegat recorda, i molt, la cultura japonesa.

Una bona lectura per a infants a partir de quatre anys, amb un missatge ecologista potent al darrera.

LES DADES:
Títol: Tancho
Autor: Luciano Lozano
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Elena Valls
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akialbum, 18
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2021

El booktrailer:
https://vimeo.com/526631961

by

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

by

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

by

La nena dels pardals, al SAT

Hi ha històries que són tan bones que s’adapten a diferents maneres de ser contades. Una d’aquestes és «La nena dels pardals», un conte que manté l’emoció quan el narrem de viva veu i també quan el gaudim en forma d’àlbum il·lustrat amb les magnifiques il·lustracions de la Yoko Tanaka.
La nena dels pardals està basada en una història real que va passar a la Xina quan es va ordenar exterminar tots els pardals perquè es menjaven gran part de les collites. En aquella època, una nena, la Ming-Li, va decidir salvar-ne tants com pogués amb un gest valerós que va ser una lliçó per als qui no van saber veure la importància de cada espècie en el cicle de la vida.
El conte ens explica com les persones poden fer grans coses i també com, de vegades, anar contracorrent està justificat.

Com que està basat en fets reals, a la xarxa hi ha moltes evidències del que es narra. Per exemple al bloc ornitològic d’Abel Julien
http://abeljulien.blogspot.com.es/2016/10/matem-tots-els-pardals.html

podem veure imatges de l’època amb tota la gent sortint en massa a espantar pardals (a partir del minut 3:45):
https://www.youtube.com/watch?v=ehqmmIef6_w

És molt didàctic també el Bloc de l’Associació d’història veterinària de Catalunya:
https://achv.wordpress.com/2016/10/01/els-pardals-a-la-xina-a-lepoca-de-la-gran-fam/

Les dades del llibre
Títol: La nena dels pardals
Autora: Sara Pennypacker
Il·lustradora: Yoko Tanaka
Editorial: Joventut
Barcelona, 2010
33 pàgines

Aquests propers dies tenim l’oportunitat de veure el conte en format teatral. Serà els dies 13, 14, 20 i 21 de gener al SAT (Sant Andreu Teatre) on la Cia. Teatre al detall el presenta en català. Podeu trobar tota la informació entrant a
http://www.sat-teatre.cat/CA/event/la-nena-dels-pardals/
on hi ha tots els horaris de les funcions, preus, etc.

El trailer de la obra és aquest: