Una visita a «La cueva de los cuentos» de Colorín Colorado.

Al nord de la província de Granada hi ha Cúllar, un poble situat en una mena d’altiplà, a prop de poblacions com Baza, Guadix, Orce i altres indrets amb els que comparteix una història molt antiga, tan antiga que es remunta al megalític.

Allà vam anar fa uns dies. El nostre objectiu: “La Cueva de los cuentos”.

La cueva és diu així perquè és, en realitat, una casa cova, com moltes de les que es troben per la zona. El seu origen, com és fàcil de suposar, prové de la necessitat d’aixoplugar-se de la pluja, del fred i de la calor, si fa no fa, com els homes primitius. En aquella zona, encara hi ha moltes famílies que viuen en coves, unes coves que han anat condicionant i que disposen d’aigua, llum, wifi i tot el necessari per sobreviure.

Em va recordar, les coves que hi havia a l’Hospitalet, al barri de Sant Josep, on vivien amics de la família. Amb el temps, les va tancar i les persones van ser enviades a Sant Boi, al barri de Las cinco rosas, a uns pisos que es van construir expressament per a ells i per a altres famílies vingudes del Somorrostro, Montjuïc, etc. Recordo que alguna vegada havíem anat a visitar-los. Gent molt humil.

A l’entrada de La Cueva de los cuentos ens esperaven l’Ana i en Diego, treballadors de la paraula, incansables integrants de Colorín Colorado, un grup que fa trenta-set anys que es dedica a l’animació cultural, a la narració i a contar contes als infants. La seva dilatada trajectòria va lligada als llocs on han viscut i on han instal·lat el seu campament base. A Cúllar van arribar fa uns cinc anys perquè abans estaven en un poble relativament proper —Serón (Almeria)— on tenien tot el material dins d’una estació de ferrocarril per on ja no passaven els trens. Li deien “La Estación de los Cuentos” i ho presentaven així:

La Estación de los Cuentos es una exposición permanente, abierta todo el año. Un pequeño museo dedicado al libro, al cuento, un homenaje a la oralidad, a la palabra; la historia del libro contada, narrada para todas las edades; un paseo entre el reino del papel y Cervantes, un sendero en un Bosque Encantado, un homenaje al gran escritor Roald Dahl, a los clásicos y en especial a Andersen, La casa de la luna; además de libros gigantes, raros, y curiosos cuentos del mundo, artilugios y creaciones poéticas. Obras de arte dedicadas al libro.

Però, ai!, durant la pandèmia, la pluja i les tempestes van malmetre el sostre i els responsables de l’edifici (ADIF i l’Ajuntament de Serón) no van tenir prou vista (o ganes, ves a saber!) d’arreglar-ho. Així que l’Ana i en Diego van haver de buscar un altre indret on instal·lar el museu que recull la feina de tota la vida dedicada a la promoció de la lectura.

D’aquella peripècia ferroviària encara conserven el material específic, un bon grapat de maletes i elements relacionats amb el fascinant món dels trens i dels viatges.

El dia que ens vam trobar, havien convidat a mestres i bibliotecàries de la zona a compartir l’experiència de conèixer la cova. Va ser una visita guiada, talment com la que fan amb els infants que arriben de tot arreu, de pobles d’Almeria, Múrcia, Alacant, Jaén, etc. Moltes escoles repeteixen any rere any. Per aquest lloc passen cada curs centenars d’infants de totes les edats.

La visita que ens van regalar és difícil d’explicar perquè les paraules no recullen prou bé les sensacions viscudes.

Sí, podem dir que traspassar la porta va ser com l’Aladí entrant a la cova dels lladres, com l’Alícia caient al pou, com la Dorothy despertant-se a Kansas o com Cernuda entrant en un poble d’Àvila, a lloms d’un ruc, recitant:
“Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
memoria de una piedra sepultada entre ortigas
sobre la cual el viento escapa a sus insomnios”.

Sí, va ser com fer un viatge al món meravellós de la infantesa però acompanyats per l’aroma de la cal de les parets, de les llums i les ombres que es projectàvem pels racons, de les paraules del Diego que ens explicava històries de la prehistòria, ens recordava què es feia amb l’espart que vam veure pels voltants o ens mostrava objectes increïbles, mentre l’Anna, experta titellaire, donava vida als personatges que anàvem trobant per les diferents estances.

Sí, vam sentir la màgia que es produeix moments abans d’obrir un dels molts llibres gegants fets per ells, com el llibre núvol o el llibre ocell, per exemple.

Sí, vam cantar i vam recordar a Arnold Lobel, David Mc Kee, Werner Holtzwart, Enrique Morente, Federico Martín, Joan Manuel Gisbert, Carlos Cano, Roald Dahl, García Lorca, Paco de Lucía, i molts altres personatges reals o imaginaris que formen part de la nostra vida.

En acabar la visita, van ser tan amables que ens van convidar a dinar dins la cova. Va ser un moment emotiu, ple de complicitats i records compartits.

De tornada, vaig recordar un fragment de Lorca que s’escau amb el que vam viure. Deia:

Llevo las carabelas de los sueños
a lo desconocido.
Y tengo la amargura solitaria
de no saber mi fin ni mi destino.

Una cosa que ens va sobtar i no vam entendre és com és possible que la gent del poble encara no hagi valorat prou bé la feina que fan. No ho entenc perquè veuen passar pels seus carrers autocars plens d’infants il·lusionats pel que trobaran a La Cueva de los cuentos.

Des de l’Espai Llamps i Centelles estem fent gestions per mirar de portar-los a l’Hospitalet i fer alguna sessió amb ells.

Si voleu conèixer-los i/o contactar amb ells:

Adreça electrònica: colorincuentos@hotmail.com

Instagram:
instagram.com/colorincuentos
instagram.com/cuevadeloscuentos

«A,B,C i la Sra Smith» a l’Ofici d’educar

Ahir a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat entranyable. Està escrit en capítols breus, pocs personatges, molts diàlegs i una història que té humor, intriga, sentiments i contrastos entre dues maneres d’entendre la vida: D’una banda, hi ha la família de la doctora Green i els seus tres fills, l’A, B i C i de l’altra, la senyora Smith, una dona gran que viu dels records i té el somni de fer un llarg viatge.

La novel·la explica que la Sra. Smith és una dona solitària que rondina tot el dia. A més, últimament res és el que hauria de ser, no fa fred a l’hivern, els ossos polars es passegen pel seu jardí a la recerca d’un lloc on viure i les flors surten fora de temporada.

Un matí, a la casa del costat s’hi instal·la una família d’allò més peculiar, la doctora Green, inventora de màquines per millorar el medi ambient, amb els seus tres fills que capgiraran tots els esquemes i les costums de la veïna, la Sra. Smith.

A cada capítol anem veient com les relacions dels infants i la veïna van mesclant-se i com els nens aprenen coses de la Sra. Smith i viceversa. Per exemple, els infants no saben que són els agulles d’estendre la roba i ella els ho explica, o què és això del tió (aquest capítol és sorprenent). A l’inrevés, ella descobreix com de moderns són en aquesta família, que tenen invents per a tot.

Hi ha un missatge ecologista que subjau i segurament, als lectors alguna cosa els quedarà al magí.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el relat i, entre els participants, fem un sorteig i regalem el llibre, gentilesa en aquest cas de l’editorial Babulinka books.

La pregunta per al concurs sobre el llibre «A,B,C i la Sra Smith» és:

Què guardava la Sra. Smith al seu garatge?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 19 d’octubre.

A l’anterior concurs, la guanyadora del llibre del llibre «Vermell Pop» és la Lluïsa Borrull L’enhorabona?

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/a-b-c-i-la-senyora-smith-de-nuria-parera/audio/1256989/

LES DADES:
Títol: A, B, C, i la Sra Smith
Autora: Núria Parera
Il·lustrador: Kim Amate
Editorial: Babulinka
Pàgines,: 160
Barcelona, 2024

La història d’un puma solitari a Los Ángeles

Fa un parell de setmanes vaig llegir la notícia que un exemplar de voltor jove, desorientat i dèbil va fer acte de presència a Puiggerdà. Se’l va veure picant les espardenyes d’una sabateria. Buscava quelcom per menjar. El van recollir i el van dur al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.

De vegades llegim notícies com aquesta i veiem un relat bonic per explicar als infants, en arribar a l’escola.

Una cosa semblant li devia passar a la Gemma Capdevila quan va sentir la història del puma de Hollywood i va pensar que allà hi havia un relat inspirador que podia convertir en àlbum il·lustrat. I així ho va fer.

Aquest mes d’octubre, a la llibreria “Lectors, al tren!” (Rubí) podem gaudir de les il·lustracions originals, així com altres de diversos llibres de la Gemma Capdevila.

El puma de Hollywood narra la història real d’un puma que va deixar enrere el seu hàbitat natural perquè l’acción de l’home l’estava deteriorant. Va creuar dues autopistes estatals (no sé sap com ho va poder fer sense ser atropellat) i va arribar a la ciutat de Los Ángeles. Als afores, hi ha un parc anomenat Griffith Park i allà es va instal·lar. És va fer molt popular perquè una nit va ser fotografiat. Gràcies al puma es va reflexionar sobre la relació dels animals amb els seu habitat i es van construir corredors naturals per tal que les bèsties puguin circular lliurement d’un lloc a l’altre sense perill.

Al final del relat, trobareu set pàgines extres on hi ha informació sobre els pumes, com s’alimenten, on viuen, qui va ser el P-22, com es reprodueixen i altres detalls curiosos i interessants adreçats als nois i noies.

Lectura recomanada per a infants a partir de cicle inicial.

LES DADES:

Títol: El Puma de Hollywood
Autora: Gemma Capdevila
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Documentació: Joana Riera
Editorial: Babulinka Books
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Tertúlia clandestina #19: LITERNATURA

Tornen les tertúlies. Aquest curs, n’hem programat sis, dues per a cada trimestre escolar. Les anirem anunciant periòdicament.

Aquesta primera l’hem titulada Liternatura, un terme que ens agrada i que vam conèixer gràcies a una xerrada d’en Gabi Martínez, reconegut escriptor i periodista hospitalenc compromès amb la defensa del medi ambient.

En aquests temps que vivim, la liternatura aposta per donar a conèixer una altra manera de viure, d’acord amb la defensa del medi ambient i evidenciant aspectes d’un estil de vida que ens està abocant a un consumisme que altera l’equilibri de la terra. Penseu en la tala d’arbres a l’Amazònia per introduir plantacions de palma per a fabricar cosmètics, els productes de plàstic d’un sol ús, la contaminació, etc.

Què poden fer els autors, els il·lustradors? Molt, ja estan fent molt, per tal que els lectors tinguem consciència crítica.

Si, a més a més, hi ha editorials que tenen una filosofia on prima la idea d’editar llibres de producció pròpia, fets amb criteris de sostenibilitat, minimitzant l’ús de plàstics i l’impacte ambiental, apostant per les impremtes de proximitat, amb paper ecològic, etc., el resultat és un producte digne i que ens marca un camí més d’acord amb el futur que albirem per als nostres infants i joves.

De tot això en parlarem i ens acompanyarà una persona que es dedica a fer llibres preciosos, d’aquells que ens fan pensar i ens inspiren.

Si teniu interès i voleu assistir a la Clandestina, anoteu les dades:

Dia: Dijous, 23 d’octubre de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir-hi: Ara i aquí.

Apropant Miquel Martí i Pol als alumnes

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Així comença el poema que va escriure en Miquel Martí i Pol fa més de cinquanta anys i que ara ens ho recorden des de la seva Fundació a Roda de Ter, amb aquest cartell que forma part d’una Jornada educativa que promet ser molt profitosa.

Segons llegim al programa:

La Jornada educativa té l’objectiu de donar a conèixer als professionals de l’educació la Situació d’Aprenentatge creada per apropar Miquel Martí i Pol als alumnes. Aquesta SA està conformada per tres documents: «Programació de la situació d’aprenentatge “Les Elionors actuals: com són i on són?” a 3r d’ESO», la guia per a professorat i la guia per a l’alumnat.

La data serà el dissabte 29 de novembre de 2025, a la seu de la Fundació Miquel Martí i Pol (carrer Costa del Ter, 9-13, de Roda de Ter)


Com que l’aforament és limitat a 45 persones, cal inscripció (gratuïta) prèvia enviant un correu electrònic a fundacio@miquelmartiipol.cat o trucant al telèfon 938500355. Les reserves seran per ordre d’inscripció.

La informació d’aquesta entrada està extreta del web de la FMMP, on trobareu més detalls i el programa complet:

https://miquelmartiipol.cat/activitats/jornada-educativa-per-a-professorat-de-cicle-superior-de-primaria-i-de-secundaria-places-limitades/

S’entregarà, de forma gratuïta i especialment per a l’ocasió, la Situació d’Aprenentatge «Les Elionors actuals» a tots els inscrits.

Aquesta jornada serà especial per als qui encara no heu estat mai a la seu de la Fundació, un espai molt emotiu i que val la pena conèixer.

«Kayabu», una història d’amistat

Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:

L’Amazònia,
allà on tothom s’amaga:
els animals s’amaguen d’altres animals,
els animals s’amaguen dels humans,
els humans s’amaguen dels animals
i de vegades fins i tot d’altres humans.

Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.

En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.

En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.

En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.

El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat.
El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.

Per exemple, mireu aquesta escena:

La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.

O aquesta altra escena de l’escola:

Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:

—Si dic que no, és que no!

Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.

De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.

Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.

LES DADES:
Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia
Autora: Eymard Toledo
Il·lustradora: Eymard Toledo
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 52
Barcelona, 2025

La fitxa que ha preparat l’editorial Takatuka:

Petits contes per un gran aniversari

Fa 25 anys que es va inaugurar la Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet i durant tot aquest 2025 es van celebrant diversos actes i accions. La de l’octubre l’han anomenat Petits contes per a un gran aniversari i consisteix en que cada tarda de dilluns a divendres
tothom que vulgui pot explicar contes als infants de la sala infantil. Amb 10 minutets de contes n’hi ha prou.

SI voleu participar de l’activitat, només cal contactar amb la biblioteca i indicar la tarda (o les tardes) que us vagin bé. Podeu trucar al telèfon de la biblioteca Tecla Sala 934 03 26 30 i demaneu per alguna de les persones que estan a la sala infantil (la Silvia, l’Eulàlia, la Maria José o la Isabel).

També hi podeu anar personalment, esclar. Us presenteu i us ho explicaran tot amb més detall:
Adreça: Av. de Josep Tarradellas i Joan, 44, 08901 L’Hospitalet

I si voleu assistir al Taller de narració oral per joves i adults, a càrrec de Blai Senabre, recordeu que es farà durant 3 dies del mes d’octubre: els dijous 16, 23 i 30 d’octubre, de 18 a 19h, a la
Sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala. En aquest cas es demana inscripció prèvia.

El 36è aniversari de la talpeta

Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.

Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.

Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.

Cliqueu a: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2025/08/30/la-talpeta-nha-fet-36/

Un món millor és possible: Lectures per a petits activistes

La lectura ens diverteix, ens emociona i ens aporta coneixement. La lectura ens obre finestres al món i al nostre interior, ens transforma, ens ajuda a tenir més vocabulari, a resoldre enigmes, a viure altres vides i, sobretot, a imaginar models de vida més sostenibles, justos, solidaris, ecologistes i feministes. En definitiva, millors. Aquest article ens recorda que cal estar preparats i no caure en el desànim, perquè un món millor és possible i sabem com podem aconseguir-ho.

A la revista digital Graó 6-12 (https://www.grao.com/revistas/) s’ha publicat un article on expliquem de què va el llibre ODS para pequeños activistas que acaba de sortir i que presentarem properament.

A l’article defensem que una manera excel·lent de mirar el futur amb esperança és apostar per la lectura, per la mirada d’un infant que abaixa el cap, es capbussa en un relat de ficció, de poesia o de coneixement i llegeix. Quan torna a alçar el cap, el seu pensament entén, valora i estima el món d’una manera diferent. S’activen els sentiments positius, es facilita la comprensió, s’ajuda a no patir angoixa (ara se’n diu ecoansietat), i, d’aquest senzill gest d’obrir un llibre, se’n deriva la capacitat d’imaginar i de trobar eines per a la competència lectora i recursos per mirar de mantenir la bellesa del món que ens acull i que ens dona vida.

Escrit amb la col·laboració de la Mònica Carrasco i la Laura Lagunas.

10 anys de l’Encontats a Balaguer

La festa dels Encontats és la festa d’un art que ve de lluny, de quan els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

El món ha canviat. Molt. Ara, l’infant està envoltat d’informacions, d’imatges que li arriben a través de les pantalles. Hi ha, però, un matís, i és que aquestes informacions arriben desproveïdes de la força, del sentit i de l’emoció que provoca escoltar un conte i sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives, farcides de repeticions, de ritmes, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris.

L’infant que les escolta se sent lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.
Els contes que, any rere any, s’expliquen a la plaça del Mercadal, a Balaguer, i als carrers de la ciutat, també són literatura, literatura oral. Els contes tenen unes estructures internes a través de les quals l’infant aprèn a trobar les seves pròpies paraules, a conèixer el seu propi ritme de pensament, els seus silencis, a seguir el fil d’una història.

A la festa dels Encontats es preparen diversos escenaris i des d’allà estant un narrador o narradora observa un munt de criatures que esperen aquell moment màgic en què les paraules Vet aquí, en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i set eren dolents… els transportaran a través del temps i de l’espai i tot el que sentiran serà versemblant, meravellós i possible. Asseguts en cadires o al terra, viuran, colze amb colze, una mateixa emoció i ells mateixos seran el llop, s’amagaran en una cova, trobaran el tresor, o entraran en un palau. Tot plegat gràcies a l’acció poderosa que la paraula, com a transmissora de percepcions, emocions i sensibilitats exerceix sobre la seva ment, fent sorgir, com per art d’encantament, les imatges viscudes dels objectes anomenats.

Quan algú escolta un conte, els valors ètics es reforcen, s’estimula la comunicació, es generen canvis en el desenvolupament lingüístic i es fomenta la creativitat. Els contes són edificants pel seu joc d’ombres, per l’alternança de llum i color que les seves imatges produeixen, per la complicitat que s’estableix entre qui narra i qui escolta.

Una dècada

Tot just, quan encara estàvem recordant com va ser de fantàstic el novè mercat del conte i el llibre il·lustrat, es va celebrar una reunió a la qual vaig estar convidat. Amb la presència de la Mari Carme Puigpelat, Regidora de cultura i turisme, l’Imma Montoliu, Tècnica d’Educació, la Núria Arbós, directora de la biblioteca Margarida de Montferrat i d’en Ramon Besora, home il·lustrat i coneixedor de tot allò que té a veure amb la literatura i el llibre, es va començar a preparar la desena edició. Se’m va oferir l’honor de fer el llibre que teniu a les mans, un assaig on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer i més enllà, atenent les nombroses famílies que cada any acudeixen a viure una jornada apoteòsica.

Vaig dir que sí, naturalment, per dos motius.

El primer, més simbòlic, es refereix a com per algunes doctrines el deu és el número de la perfecció. És el primer de dues xifres i tanca el cicle per retornar al principi, a l’u i al zero, recordant-nos que la vida és cíclica, que després de la tardor ve l’hivern i després del dia arriba la nit. Pitàgores, el matemàtic, l’anomenava el número de la perfecció perquè és la suma dels quatre primers i posats en pila formen la cara d’una piràmide, d’un triangle.

El segon motiu tenia a veure amb la possibilitat que se m’oferia de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.

Va ser George Steiner qui va dir que a cada llibre, hi ha una aposta contra l’oblit, una aposta contra el silenci que només es pot guanyar quan el llibre es torna a obrir i això és el que fem quan anem a la biblioteca i agafem un llibre escrit o il·lustrat per algun dels padrins. Llegim els seus missatges, comencem a aprendre i, de mica en mica, ens anem fent més savis, més crítics, però sobretot, quedem atrapats en la seva poètica, en la seva imaginació desbordant i no podem deixar de llegir un llibre rere un altre, com si respiréssim.

I així ha anat. M’he sentit com Neftalí, el noi del relat d’Isaac Bashevis Singer que anava pels camins de Polònia amb el seu cavall, venent llibres i contant històries. En certa ocasió, parlant amb un ancià anomenat Reb Zebulun li va preguntar:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes?
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no podria viure sense ―va dir Neftalí.

Neftalí també sabia que les històries les escriuen homes i dones que les imaginen per a gaudi de tots nosaltres.
En aquest viatge, el nen Neftalí en què m’he convertit, he trobat persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat com Josep Vallverdú, la família de Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.

De tots ells he après i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.

Estic content del resultat. Durant uns mesos he pogut entrevistar-me amb els padrins i les padrines i, de les converses, he extret algunes idees, frases, anhels personals i molta informació de cada padrí o padrina.

Ara em queda una sensació estranya perquè, per una banda, tanco una carpeta amb satisfacció pel resultat però per altra em queda una mena de buit després dels mesos de treball. Imagino que és normal.