Has fet mai alguna col·lecció? Segur que sí. N’hi ha de comunes com els segells, els didals o els aneguets de goma, i d’altres de més particulars. Conec una persona que col·lecciona els petits adhesius que trobem a la pell d’algunes fruites, una altra més jove que s’ha afeccionat als “sonny angels” uns ninos petits, sense panxa, que es col·loquen als telèfons mòbils i un altre que guarda totes les entrades dels concerts de música que hi ha anat.
Ens agrada tenir les coses endreçades i cadascú de nosaltres guardem les que ens porten records, ens diverteixen o, senzillament, ens agraden.
Ho he passat bé llegint aquest llibre il·lustrat, de mida generosa, on podem veure més de dues-centes imatges d’objectes i d’animals. Estan classificades d’una manera particular, divertida i que ens convida a imaginar altres formes d’ajuntar les coses.
A cada doble pàgina, unes quantes imatges precioses que comparteixen el que a l’autora li suggereix. Per exemple, a la primera classificació hi ha “Coses que s’obren” (una cremallera, un paraigua, una flor, una pinya, una llauna), a la segona, “Coses que fan bona olor” (el sabó, la rosa, la vainilla, el pastís de poma, etc). Si abans de passar a la tercera doble pàgina us dic que són “coses que fan llum” què hi trobarem?Endevina, endevineta…
És un bon llibre per llegir amb els infants a partir de sis anys i mantenir converses interessants i una mica filosòfiques (de filosofia casolana, esclar!)
Un detall que ens fa veure la Glòria Gorch, bibliotecària de Granollers, és que no apareix el nom del traductor o la traductora i, certament, es nota una traducció una mica atropellada.
LES DADES: Títol: Coses que sí, coses que no Autora: Bernadette Gervais Il·lustradora: Bernadette Gervais Editorial: Anaya Pàgines: 64 Madrid, 2024
Amb la presència silenciosa del cartell de la pel·lícula “Dies de ràdio” de Woody Allen, el passat dijous 13 de març vam celebrar la tertúlia clandestina dedicada a la relació entre els mitjans de comunicació i la literatura i l’educació. Volíem sobretot recordar als bons professionals que, com l’Elisabet Pedrosa, hi dediquen bona part de la seva vida a establir aliances, lligams i connexions entre les persones que conformem la mateixa constel·lació dels ideals d’un país que aposta per la criança. Sabem que no estem en el millor moment social, ho veiem constantment a les notícies que ens arriben d’arreu del món i ens parlen de guerres, dictadures i personatges que només pensen en el capital i el lucre personal. De mica en mica, ens anem acostumant i això no és bo. Sortosament, hi ha persones que s’entesten a intentar que els valors de l’humanisme no s’oblidin i per això la tertúlia tenia molt de sentit.
Primer vam fer una mica d’història i vam recordar alguns dels periodistes que han apostat per donar veu i opinió a aquest món meravellós de l’educació i la literatura. Vam parlar d’en Joan Barril, d’en Carles Capdevila, d’en David Guzmán, de la Núria Toril i de l’Elisabet Pedrosa que en el seu darrer llibre escriu com, amb el suport de les més de nou-centes persones que segueixen el canal de Telegram, parlem de criança, de família, d’escola, de joc, de sexualitat i educació, de lectura i de lleure, d’art i tecnologies, de relacions de parella, de reproducció assistida, d’adopcions i acollida, i de molts altres temes relacionats amb l’educació amb el més ampli sentit. I tot això, amb una hora de programa setmanal. Una hora a la setmana, com el programa AULA LH de la tele de l’Hospitalet. Comparat amb les hores que es dediquen a l’espectacle, al futbol, a la música, a la política i altres divertiments no és gran cosa, ja ho sabem.
A la tertúlia vam presentar el llibre “L’ofici d’educar” on es resumeixen les entrevistes a dotze de les persones que han passat pel programa i que apareixen a la portada. Ens hagués agradat que l’Elisabet ens parlés de com són aquestes persones sàvies, cadascuna en el seu camp, però el temps no donava per molt. Així que ens vam centrar en una mena de “disc sol·licitat” i vam arribar on vam poder.
Primer, la figura d’en Xavier Melgarejo va centrar el nostre interès perquè aquest mestre va viure i treballar a Finlàndia durant alguns anys i entenia perfectament què ens diferencia com a societat. En Melgarejo, al programa, recordava com el luteranisme va tenir una gran influència en impulsar l’aprenentatge de la lectura fa cinc cents anys o més, perquè saber llegir la Bíblia era el camí de la salvació i per això es va reduir dràsticament l’analfabetisme. També ens va explicar que els nens comencen a anar a escola als set anys i porten penjada al coll la clau de casa, de manera que així comença el seu procés d’emancipació.
A Finlàndia, ho sabem, els millors mestres es dediquen a cuidar els infants dels primer anys de vida perquè han entès que es quan adquireixen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors.
El capítol dedicat a en Melgarejo el recomanem especialment als mestres i estaria molt bé que els poguessin llegir els qui volten per la Via Augusta.
Després, li van demanar a l’Elisabet que ens recordés com va anar la entrevista (o les entrevistes) amb la Marina Garcés, persona admiradíssima a l’Hospitalet i que ens encantaria que trobés un forat a la seva agenda i ens fes una visita. Del que es va comentar destaco aquesta frase del llibre:
L’escola no fa màgia: ni genera igualtat automàticament ni fa millor la democràcia perquè sí. Ni fa feliços als nens i als joves necessàriament. Més aviat fa el contrari: segrega, classifica, jerarquitza i conté la violència que la mateixa societat infiltra quotidianament en els cossos i les ments de joves i infants. I demanava que la societat no delegui tota l’educació en l’escola.
També es va parlar de les entrevistes amb en Pep Guardiola i amb la Maria Nicolau, persones conegudes, mediàtiques, i que tenen aportacions que convé seguir.
No vam tenir més temps però us convidem a buscar el llibre i anar-lo assaborint capítol a capítol. Val molt la pena. També podeu buscar les entrevistes que estan guardades al web: https://www.3cat.cat/3cat/lofici-deducar/
Una bona part de la trobada la vam dedicar a que l’Elisabet ens expliqués la seva trajectòria professional. Va ser molt interessant i també va tenir moments molt emotius quan va parlar de la seva família. Aquest capítol queda en el records dels assistents a la Clandestina. Són moments que s’han de viure i no es poden explicar.
Va ser una de les millors tertúlies que hem tingut i tot gràcies a una dona que, de petita, tenia tanta vergonya que no s’atrevia a parlar perquè li saltava el cor per la boca… i mira on ha arribat. Gràcies Elisabet!
Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla de com de relatives solen ser totes les coses. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són. Es un conte il·lustrat per en Roger Olmos amb unes imatges exigents que ens fan pensar en com de necessari que puguem comparar. Si tots els il·lustradors fossin de la mateixa escola seria molt avorrit. El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants on una criatura és a punt de nèixer i tothom l’espera amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.). En aquest país imaginari tothom parla amb la vocal “O” i llegit en veu alta fa riure. Proveu a dir, per exemple: Holo, com ostòs?
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
Com que és diferent és rebutjat. Això ens sona, oi? El rebuig al diferent, ja sigui per la seva creença religiosa, pel color de la seva pell, la seva ideologia, o el que sigui. El cas és que el nen ha de marxar de Gegantolàndia.
La segona part ens situa a Nanolàndia i allà tornem a veure la mateixa situació però invertida: neix un nan molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”: “Is in nin”. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions són per mirar-les i analitzar els detalls. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
HI ha un detall que m’ha agradat molt: Un conill amb una caca al cap. És una picada d’ullet a l’autor, en Werner Holtzwart, que fa molts anys va escriure “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”. A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Takatuka. La pregunta és:
Amb quina vocal parlen a Gegantolàndia?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 de març. Animeu-vos que no és tan difícil!
En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Mites grecs?» és la Montserrat Ramos. L’enhorabona!
Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:
Una de les accions que he usat en nombroses ocasions amb els infants és la del barret foradat. Es tracta de sortir al pati de l’escola amb un o diversos barrets de palla foradats per la part de dalt i llançar-los lluny. Allà on caiguin, s’envia l’expedició d’infants (tres o quatre a cada barret) i s’estiren al terra, en silenci, observant durant cinc o deu minuts tot el que es veu a través del forat. Després, a l’aula, expliquen als companys tot el que han vist en aquell microcosmos. Resulta increïble la de detalls que expliquen (la forma de les pedres, un bri d’herba, potser una formiga, una aranya, una caca de colom, etc.) Són veritables observòlegs: pacients, curiosos, científics, exploradors. Sempre troben coses. Recorden als personatges de la sèrie televisiva “Detectoristes” que s’evadeixen de l’estrès de la vida real anant al camp a la recerca d’algun tresor.
Acaba de publicar-se un llibre sobre aquesta ciència de la mirada que és una joia. L’ha escrit i l’ha il·lustrat la Giselle Clarckson, que explica com li fascinen els detalls de la natura, especialment els petits invertebrats que troba al seu jardí una mica salvatge. En alguna entrevista que he pogut llegir, comenta que qualsevol de nosaltres pot ser observòleg i només es traca de fer petites expedicions científiques pels voltants del lloc on vivim i, de mica en mica, mentre anem caminant, trobarem coses inusuals. Ella guarda els tresors més petits en capses de llumins i els col·lecciona. Té per exemple una col·lecció de petites fustes amb forma de caps d’ocell.
El llibre té molt d’humor i les il·lustracions estan fetes a partir de fotografies que l’autora ha anat fent en les seves expedicions. És genial la idea d’incorporar petits insectes que parlen (com el cuc de la coberta) i ens expliquen tota mena de detalls curiosos.
Es tracta d’un manual per organitzar expedicions científiques molt curtes que ens explica com ser un bon observòleg trobant detalls interessants al nostre voltant i així ser experts en trobar diminuts animalons, plantes o fongs, i també sabrem que els cargols d’aigua llisquen cap per avall pel fons de l’aigua, que no totes les mosques tenen ales i que les papallones perceben el sabor amb les potes.
El llibre és un antídot contra l’avorriment, una invitació a sortir del món digital i del temps que ocupem davant les pantalles i observar a ull nu el nostre entorn amb atenció i curiositat.
Al web de l’editorial “Libros del zorro rojo” ho expliquen així:
El món que ens envolta és ple d’éssers vius molt petits, autèntiques meravelles de la natura que tan sols podem conèixer quan dediquem el temps necessari a contemplar-les amb atenció.
Aquest llibre, que és també un manifest a favor de la contemplació silenciosa, ensenya a mirar de prop les petites criatures amb qui compartim l’espai vital —papallones, cucs, cargols, abelles, formigues, mosques…— i a conèixer altres formes de vida i elements naturals —fongs, femta d’aus…— amb els quals convivim distretament, menystenint la seva capacitat de meravellar-nos.
Escrit de manera accessible i amena, i il·lustrat amb rigor científic i creativitat en el traç, juntament amb una imaginativa compaginació, Observologia col·loca sota un microscopi imaginari un centenar d’espècies animals i vegetals del món natural i ens ofereix les dades més interessants de cadascuna d’elles.
Però abans, com a bon manual, introdueix el petit aprenent d’observòleg en els principis teòrics de l’activitat, li explica quin és el millor moment per exercitar-la i descriu l’instrumental bàsic necessari (lupa, quadern de notes, càmera de fotos…) per treure profit de les expedicions quotidianes.
Lectura recomanada per al cicle superior.
LES DADES:
Títol: Observologia. Un manual per emprendre minúscules expedicions científiques. Autora: Giselle Clarckson Il·lustradora: Giselle Clarckson Traductora: Joana Castells Editorial: Libros del zorro rojo Pàgines: 176 Barcelona, 2025
S’ha convocat el 31è Certamen Literari Francesc Candel, que, com cada any, ens convida a participar promovent la creació literària i fomentant el plaer de la lectura.
Els criteris per participar són els següents:
Els treballs que s’hi presentin han de ser inèdits, originals i poden estar escrits en català o en castellà.
Els treballs presentats no poden haver estat premiats anteriorment a un altre concurs literari.
No es pot presentar més d’un treball per persona en la mateixa modalitat.
El certamen és obert a qualsevol persona física major de 14 anys d’edat.
No s’estableix cap restricció pel que fa al lloc de residència de les participants.
Les persones participants menors d’edat que tinguin 14 anys o més (és a dir, amb una edat compresa entre els 14 i els 17 anys, que no hagin fet els 18 anys) hauran de presentar l’autorització prevista a l’Annex 2 de les bases.
El període de presentació de treballs és del 10 de març al 22 d’abril del 2025.
A la categoria derelat juvenil, hi podem participar els nois i noies amb edats compreses entre 14 i 18 anys.
L’extensió màxima ha de ser de 5 fulls. La persona guanyadora serà premiada amb un trofeu i 400 € bruts. La persona finalista serà premiada amb un trofeu i 200 € bruts.Podeu trobar tota la informació al pdf següent:
El proper dissabte 22 de març a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, IEI, celebrarem la sisena Jornada d’escoles solidàries, organitzada per les companyes i companys de l’IMPLICA’T, un grup de docents que des de fa tretze anys dediquem esforços en conscienciar l’alumnat de la necessitat de mantenir bones relacions i vetllar per a un desenvolupament sostenible, amb el compromís d’arribar al 2030 amb millores substancials pel que fa a l’eradicació de la pobresa, la reducció de la mortalitat infantil, l’educació primària universal, i altres aspectes mediambientals que ens comprometen a tots a construir un món millor.
Durant aquest anys hem tingut el privilegi de comptar amb el suport entusiasta del més gran activista que va ser Director General de la UNESCO i president de la Fundació Cultura de Pau, el senyor Federico Mayor Zaragoza qui, fa cinc anys ja ens alertava dels perills de la degradació del nostre planeta. Ho feia apel·lant al record de les paraules de Leonardo da Vinci —de sobte, ja no hi ha a bord rics o pobres, joves o ancians, blancs o negres… només hi ha passatgers treballant en comú per sobreviure, per evitar el naufragi— i evidenciava el moment que estem patint al planeta, en un moment en què la societat hem de triar el nostre futur. En Federico Mayor Zaragoza ens ho explicava i ens exhortava a continuar alçant la veu per continuar endavant i recordant que som una sola comunitat terrestre amb un destí comú.
Malauradament, l’edat i la salut se’l van endur fa un parell de mesos i ens va deixar orfes de les seves paraules. Hi comptàvem tornar-lo a sentir en aquesta jornada del dia 22 de març. No podrà ser, però segur que planarà per la sala la seva presència i tot el que ens ha impregnat, que és molt, en aquests tretze anys d’acompanyament.
Em fa molta il·lusió anar a Lleida a compartir el matí amb les companyes de l’Implica’t+ i altres personalitats que hi seran presencialment o connectades a través de les pantalles.
Tindré la sort de disposar d’una estona per presentar el conte “Sota la pluja” que narra la història de la Fina i en Iuri, els mateixos protagonistes que van coincidir fa dotze anys en el relat “Sota l’acàcia” i que es tornen a retrobar de grans.
Sota la pluja ja el vam comentar fa unes setmanes en aquest blog i allà el podeu descarregar. Recordeu:
No oblidem les paraules d’Eduardo Galeano quan deia:
Las estrellas tiemblan de estupor y de miedo. Ellas no consiguen entender cómo sigue dando vueltas, todavía vivo, este mundo nuestro, tan fervorosamente dedicado a su propia aniquilación.
El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.
En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.
La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.
La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.
Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.
Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.
En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.
LES DADES: Títol: la bicicleta del senyor Ruraru Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito Traductora: Verònica Calafell Editorial: Club editor Pàgines: 32 Barcelona, 2025
L’últim capítol de «Les aventures de Pippi Calcesllargues» ens ofereix una imatge fascinant de la nena asseguda a la taula de la cuina, amb el cap recolzat entre les mans, contemplant amb ulls somiadors la tremolosa flama d’una espelma que té al davant.
Aquesta lluentor en els ulls i la mirada endavant ens agrada perquè és poderosa. Sortosament, la literatura infantil i juvenil ens ofereix propostes “anticonservadores” i ens obre camins mostrant relats en els que prevalen formes de relació igualitàries i no sexistes entre els personatges.
Hi ha personatges femenins intensos a les lectures adreçades a totes les franges d’edat: La porqueta Olivia d’Ian Falconer, l’aventurera Hilda de Luke Pearson, la intrèpida Kas creada per Gemma Pasqual, l’Anastasia Krupnik de Lois Lowry o la Jo March, per citar-ne algunes.
Oferir als infants i joves llibres compromesos amb la igualtat de gènere són necessaris per construir un món pacífic, pròsper i sostenible. La literatura infantil i juvenil també té una funció social i ha de servir de model on els sentiments com el coratge, la voluntat, la confiança en un mateix, les dificultats, el sentit de l’honor, la generositat, l’amistat i tots els valors siguin presents i serveixin d’exemple els lectors.
Llegir és una bona manera d’acabar amb xacres com el matrimoni infantil, eliminar les lleis discriminatòries, aconseguir que les dones estiguin representades en peu d’igualtat, ocupant llocs de poder i lideratge al lloc de treball i que hi hagi igualtat de representació als parlaments.
Si aquests dies recordem el 8 de març com a dia internacional de la dona, una bona manera és fer-ho amb lectures i relats que ajudin a entendre, com diu el manifest d’aquest any, que la igualtat no és el futur, és el present.
Ahir vam presentar aquest llibre escrit per la Meritxell Blay que recull una trentena d’històries de déus i deesses de la mitologia grega.
És un llibre ideal per a joves de l’ESO i el batxillerat amb el qual descobriran aventures apassionants de personatges com Zeus, Posidó o Apol·lo. Els relats són l’origen, com diu el títol, de molts altres que veiem contínuament en novel·les i pel·lícules. Per tant, va ve saber d’on provenen, així com les paraules i expressions que usem com El jardí de les Hespèries, la poma de la discòrdia, els jocs olímpics, les fletxes de l’amor, la caixa de Pandora, els Camps Elisis, i moltes més.
Cada capítol ocupa com a màxim deu pàgines, amb il·lustracions de Jotaká.
A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i el guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial INUK. La pregunta:
Qui era el déu dels mars en la mitologia grega?
Respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 9 de març. No cal ni dir-ho però la vostra col·laboració ens ajuda, no sabeu com, a tirar endavant.
En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Veig, veig! Quin temps fa?» és la Pilar Biescas. L’enhorabona!
Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:
«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.
En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:
“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”
En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.
També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres. Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.
Recordeu les dades: Dia: Dijous 13 de març de 2025 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 08901 L’Hospitalet Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella) Contrasenya per accedir-hi: Carxofa
La invitació a la lectura 