He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.
Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.
Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.
El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.
Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.
Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.
L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.
Bona traducció d’en Marc Donat.
L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:
LES DADES: Títol: Fantasmes Autora: Raina Telgemeier Il·lustradora: Raina Telgemeier Traductor: Marc Donat Editorial: EntreDos Pàgines: 256 Març, 2025
Dijous passat vam celebrar la darrera tertúlia clandestina del curs, dedicada a la relació de l’alimentació amb la literatura.
Vam convidar a la Núria Bàguera, persona amb molta experiència sobre la història de l’alimentació, coneixedora dels plats que es cuinen i es cuinaven ara i abans arreu del món. La seva visió ens va aportar unes reflexions de molt nivell.
Es tractava de relacionar i reflexionar sobre diversos temes. Potser vam voler ser massa ambiciosos i abraçar molts aspectes perquè el temps del que disposem és el que és i se’ns va passar volant.
Es van apuntar alguns aspectes per anar pensant.
Fam zero Uns giraven a l’entorn de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 2 (Fam zero) que ens parla de com posar fi a la fam al món, de com assolir la seguretat alimentària, la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible. Sembla difícil d’aconseguir tal com està muntat el negoci del menjar.
Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat. Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:
Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.
Un altre tema que es va tocar va ser el menjador escolar
A la majoria de centres educatius hi ha menjador i acullen un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut. Es va plantejar què passa amb els alumnes que presenten intoleràncies diverses i es va generar un debat sobre si l’escola té prou recursos per atendre tota la varietat de situacions i les que es preveuen que s’aniran afegint.
Vam comentar el llibre Em dic Maryam basat en l’experiència de l’autora, on relata com de petita va marxar del país on vivia (Iran) i va deixar enrere l’àvia i totes les seves joguines.
El lloc on arriba (França) no s’assembla gens a la seva antiga llar. Ni tan sols parlen el mateix idioma. El menjar tampoc no sap igual i com que no li agrada, deixa de menjar. La Maryam, se sent sola fins que un dia, a l’hora del pati, sent una veueta darrere seva que li pregunta: «Com et dius?». Una pregunta aparentment simple però que ho pot canviar tot. Vam recordar que cada any arriben a Catalunya moltíssims infants provinents d’altres països, amb uns costums i creences respecte al menjar que convé conèixer.
Què menjaven els romans? La Núria bona coneixedora en el menjar de l’època dels romans ens va mostrar el còmic de l’Àstèrix “La volta a la Gàlia”, on els dos irreductibles, l’Astèrix i l’Obèlix, fan un recorregut per tota la Gàlia. Així, anem coneixent els productes típics de cada zona. Un àlbum molt didàctic perquè ens mostra que a Lutècia menjaven pernil, a Camacurum, s’endolçaven a mb Bestieses (uns caramels típics de la zona), a Massilia, la bullabessa, a Nicae, l’amanida niçoise, etc. Un còmic molt divertit per llegir a l’aula o a casa i anar cuinant i tastant totes les menges que es relacionen.
Fideus a la cassola Amb la presència d’en Ramon Besora, vam saber de com es va crear el poemari d’en Martí i Pol i , de passada, ens va recitar “Fideus a la cassola”
Ens els mengem fent tabola els fideus a la cassola. Llargs o curts són divertits i bons per llepar-s’hi els dits. Quan el suc ens regalima la mare, de por, s’aprima. Però si ens els acabem fins perdona que ens taquem
Estris Vam recordar que, al món, la majoria de gent menja amb les mans i també n’hi ha molta que empra els “palillos”. En som una minoria els que usem forquilla o cullera.
L’alimenció forma part de la nostra vida i la trobem en el món de l’art, la música, la geografia, les matemàtiques, etc.
Literatura i alimentació Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció.
Vam intentar obrir aquest tema però les posicions no són coincidents i el deixem per a una altra ocasió perquè hi ha molt a comentar. De fet, a la literatura infantil i juvenil trobem nombrosos exemples en els quals el menjar forma part principal de l’argument. Recordeu la caseta de xocolata, la carabassa de la Ventafocs, la poma enverinada de la Blancaneus, les galetes de l’Alicia, les fruites de l’erugueta goluda, la xocolata d’en Charlie, etc. El menjar ha tingut i té una simbologia com a socialització.
També hi ha obres de coneixement que intenten alertar sobre el sobrepès i l’obesitat, llibres que posen l’accent en els hàbits alimentaris saludables, en els perills d’una dieta desequilibrada i en les bondats de fer esport habitualment. Intenten donar resposta a l’interès creixent d’uns pares conscienciats que volen educar millor els seus fills. La bona literatura que tenim al nostre abast ens pot ajudar a parlar amb els infants sobre els aliments.
Un agraïment molt especial a la Núria Bàguena per aportar-nos els seus coneixements.
Vam acabar fent una breu explicació de com va anar la rebuda del Premi Pep Sempere i, qui va voler, va agafar algun dels cinquanta llibres del premi i un grapat de cireres.
El cap de setmana passat, vam anar al XX Encuentro de animadores a la lectura, que es va celebrar a Arenas de San Pedro.
Són unes jornades que organitza el col·lectiu “Pizpirigaña” i allà s’aplega gent que comparteix el mateix interès per la literatura: autors, editors, periodistes, mestres, bibliotecàries, animadors, contacontes, etc.
En aquesta edició hi havia 170 persones inscrites.
La gràcia de les Jornades és que se celebren en un lloc preciós, al peu de la Sierra de Gredos, a Arenas de San Pedro, enmig del bosc. Voldria destacar l’excel·lent organització, la col·laboració de les escoles de la zona i la cura amb que cuiden tots els detalls. No és estrany, doncs, que moltes de les persones assistents siguin repetidores un any i un altre.
Nosaltres vam anar a recollir el Premi Pep Sempere i a fer la presentació de les activitats que organitzem a l’Espai Llamps i Centelles. En Ramon Besora, la Laura Lagunas i jo mateix vam parlar de com incentivar els infants i joves a llegir i escriure. Se’ns va fer curt. L’any vinent hi tornarem.
Demà, després de la Tertúlia, dedicarem una estona a comentar com va anar tot plegat i els contactes que hem fet amb grups com el nostre d’Andalusia, Castella-la Manxa i la Rioja.
Ahir vam presentar un relat enginyós protagonitzat per dos personatges prou coneguts de la literatura infantil, El llop i la Caputxeta que fan un intercanvi escolar.
Només amb aquesta premissa ja se’ns obre la ment a imaginar i a inferir què passarà a casa de la família Llop quan arribi la Lisa a conviure amb ells i a l’altra banda quins perills viurà la família Caputxeta amb la arribada del llobató.
A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop.
Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.
El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta escriuen cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.
La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques, com diuen ells, de Terror glacial.
Les cartes del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.
A banda de passar una bona estona i viure diverses emocions (por, riure) hi ha una mena de missatge que potser no l’acaben de veure els joves lectors però resulta interessant. Té a veure amb com som de diferents i com ens costa atansar-nos i conèixer les seves opinions dels altres, discutir-les, rebatre-les. No és fàcil perquè acostumem a ajuntar-nos amb els que pensen com nosaltres. Fer l’esforç de saber quin és el pensament d’altri és una manera de començar a resoldre els conflictes.
Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Bindi Books.
La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’intercanvi” és:
Com es diu la nena de la família Caputxeta?
Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 8 de juny.
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre 102 dites il·lustrades per a tothom és la Irene Gutierrez. L’enhorabona!
Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.
Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.
Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.
Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.
Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.
Recomanat per al cicle mitjà.
LES DADES: Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals) Autor: Carlos López Il·lustrador: Christian Inaraja Editorial: Baula Pàgines: 88 Saragossa, 2025
Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.
Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.
Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.
Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.
De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.
La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.
La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.
M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.
Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.
El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.
Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.
LES DADES: Títol: Llops a la neu Autor: Matthew Cordell Il·lustrador: Matthew Cordell Traductora: Maria Ros Editorial: Corimbo Travesía Pàgines: 32 Barcelona, 2024
Tinc una emoció compartida amb molts mestres que fa anys estan jubilats. Son mestres que encara mantenen lligams amb els seus exalumnes i queden per conversar i recordar. Potser es creuen pel carrer en un encontre casual i s’aturen a saber com els va la vida.
En el meu cas, a més tinc la sort de poder compartir cada curs algunes sessions explicant contes als més menuts de cicle infantil. Ells gaudeixen dels relats i, en cada sessió, és com si tornés a reviure els moments increïbles viscuts a la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi.
Algú va dir que no et jubiles mai de fer de mestre i és un pensament que comparteixo.
Al final de cada trimestre, s’edita RÀFEGA, que és una publicació digital de l’AFA en la que cada classe de l’escola fa un article, des d’I3 fins a 6è. Es destaquen, a manera de resum o memòria de les activitats més rellevants que s’han portat a terme en aquell trimestre. Em va demanar que expliqués el significat d’una placa que es troba incrustada misteriosament al terra, en un cantó del patí. I ho vaig fer, encantat de la vida, esclar!
No tinc permís per compartir-la sencera però, em fa il·lusió, deixar constància de la meva col·laboració amb la revista i us passo l’article en concret.
El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.
Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.
En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.
En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.
A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.
Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.
Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.
Per a cicle infantil.
LES DADES: Títol: On són les galetes? Autor: Chris Naylor-Ballesteros Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros Traductora: Núria Font i Ferré Editorial: Cruïlla Pàgines: 40 Barcelona, 2024
S’acaba d’estrenar a Graz (Àustria) un musical familiar adreçat al infants a partir de sis anys. Pel que diuen les cròniques, està essent un èxit. Són 75 minuts, molt divertits, protagonitzats per porquets.
Fa força mesos que s’estava coent i finalment ja es podrà veure a diferents ciutats perquè quan acabin les sessions al Next Liberty Graz, aquesta obra hilarant seguirà voltant per altres indrets i països.
He anat seguint l’evolució dels assajos gràcies a les informacions que m’ha compartit en Werner Holzwarth, autor del text. La història està inspirada en un dels seus llibres que porta per títol “Ganz schön schlau, die dumme sau”, un àlbum que no s’ha traduït encara a casa nostra, però que a Alemanya és prou conegut i s’ha venut força bé, malgrat que als pares l’expressió “dumme sau” no els fa gaire gràcia (és un insult).
L’obra de teatre ens parla d’una porqueta, la Veronika, a qui tot li surt malament i la seva vida està plena d’aquells moments que molts hem viscut com quan el cordó de la sabata es trenca en el moment equivocat o l’autobús se’n va just quan estem arribant.
Els dies de la Veronika estan plens d’aquestes situacions, o així ella se’ls imagina i acaba prenent una solució dràstica: Per estalviar-se problemes, decideix no sortir de casa.
Però els porcs són corporatius i el rei dels porcs i dos dels seus ministres entren en acció per ajudar la porqueta, decidits a posar fi a la ratxa de mala sort de la Veronika, oferint-li la sortida a tos els seus mals: l’amistat (que dona superpoders, com bé sabem!
El musical està dedicat a les persones que acostumen a veure la part negativa de les coses, que no creuen en elles mateixes i no troben sortida als seus fracassos, contratemps i mala sort.
A Catalunya, sortosament, també hi ha companyes que passen a l’escenari obres sorgides dels llibres i això genera un bon impuls per a fer lector. Recordo l’èxit de Cacauet teatre amb “el conillet que volia pa de pessic”, per exemple.
Si alguna companyia s’atrevís amb “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” ho tindria molt fàcil perquè d’aquest conte se n’han fet nombroses representacions a Alemanya i sempre amb totes les localitats exhaurides.
Ahir, a L’ofici d’educar vam presentar aquest llibre, continuació de l’anterior, el magnífic “101 dites il·lustrades per a tothom”. Segueix i amplia amb noves locucions, frases fetes i refranys que val la pena recordar i, sobretot, fer-ne ús de forma habitual.
M’ha semblat molt útil, especialment en aquests temps que es parla molt del retrocés de l’ús del català. Són dites divertides, amb un joc de doble significat, i segur que moltes les heu emprat en més d’una ocasió. He reconegut algunes que ma mare deia sovint, relacionades amb la seva feina de cosidora (posar fil a l’agulla, embolicar la troca) i altres per demanar-me que em posés tranquil com “fas més voltes que el 29”, aquesta ja desapareguda i substituïda per altres més actuals com “dones més voltes que un ventilador”, per exemple.
En temps que sembla que és més elegant i modern anomenar les coses amb expressions angleses, és bo recordar que en català tenim expressions i paraules per definir-ho tot, o gairebé tot. No cal dir “Tote bag” quan sempre hem dit “bossa de roba”.
El llibre té una mida ideal per portar-lo a la butxaca i, a l’escola o a casa, llegir-ne una o dues cada dia i conèixer el seu origen i el seu significat.
Algunes us seran desconegudes però la majoria segur que les dieu. Coneixeu “parlar pels colzes”, “fer dissabte, “cremar-se les celles” o “posar els punts sobre les is”? Sabeu el significat? Sabeu d’on venen? Aquest “102 dites il·lustrades per a tothom” us il·luminarà.
Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Cossetània.
La pregunta per al concurs sobre el llibre “102 dites il·lustrades per a tothom” és:
Què vol dir la frase feta “afluixar la mosca”?
Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 25 de maig.
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre «El salt de la granota» és la Loida Sánchez. L’enhorabona!
