Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

Premis White Ravens 2017

Cada any, per aquestes dates, llegim a les revistes especialitzades i a les notes de diferents editorials les felicitacions pels llibres guardonats amb els Premis White Ravens. Són uns premis que elabora la Internationale Jugendbibliothek (International Youth Library) i recullen els 200 llibres (enguany procedents de 56 països i escrits en 38 llengües diferents) guanyadors.
Són llibres publicats l’any anterior (a la llista actual els del 2016) i recomanats per la seva qualitat.
Però hi ha una mica de trampa, només una mica. I és que la selecció la fan entre els llibres que reben a la seva Biblioteca. Això vol dir que si una editorial petita de les que fa bona feina, de les que publiquen poc però ben triat, les que coneixem com “de garatge” no envia els seus originals a Alemanya, llavors no entra en la selecció. Les vint persones especialistes que fan la tria només consideren els llibres que els arriben de donació o promocions de les editorials.
Aquest any hi ha tres en llengua catalana:
Diumenge al matí, al peu del salze de Dolors Garcia i Cornellà. Editat per Barcanova.

Hachiko. El gos que esperava de Lluís Prats. Editat per La Galera

La vaca Victòria. (Variacions sobre un breu conte popular) de Nono Granero. Editat per Milrazones

Si voleu conèixer tots els premiats entreu a:
http://whiteravens.ijb.de/list

imatges de la biblioteca

Sígrid Martínez Peña, la il·lustradora del mes (octubre 2017)

La Sigrid Martínez és una il·lustradora nascuda a Barcelona, on viu en l’actualitat, i que va estudiar a l’escola d’art Pau Gargallo de Badalona i també a la Francesca Bonnameison.
Les seves primeres feines van ser dins del món tèxtil fent estampats i dissenys variats però actualment es dedica a il·lustrar llibres per a infants, tant de text com de ficció.
He tingut la sort de compartir un projecte amb ella. Són Els contes d’en Piula, un petit drac entremaliat que viu en un bosc misteriós de la Vall de la Ginesta. Les seves aventures estan adreçades als infants de tres anys i són el fil conductor del treball de llengua del projecte Cric Crac de l’editorial Cruïlla.

La gestació dels tres contes —En Piula al bosc, En Piula a la granja i en Piula al forat de fum— ha estat un treball d’equip perquè hem anat adaptant els textos i les imatges fins aconseguir un resultat prou lluït. He explicat els contes a infants d’aquesta edat i sobretot recorden el segon, el de la granja, on els personatges dels porquets els són més coneguts.
Els contes estan editats, de moment, en format gran (29×42) per ser explicats a l’aula seguint les orientacions de la lectura compartida.

Les il·lustracions estan resoltes de forma magnífica; per exemple, al tercer conte hi ha una imatge de la baixada a casa del drac en un contrapicat espectacular o una altra imatge on es presenta als pares del drac a través de la seva ombra projectada a la paret —ah! Plató i el mite de la caverna!— M’agrada també com s’ha resolt el pas del temps mitjançant el sol i les ombres.
La Lourdes Ribé, editora de Cruïlla, ens ha ajudat força. Li agraïm els seus consells i la visió global dels tres contes. Tant de bo, el proper curs els puguin editar en format petit i individual, com va passar amb els de l’anterior projecte Rialles.

Si voleu saber més de la Sigrid podeu entrar a la pàgina de Boolino: https://www.boolino.es/es/libros/autor/sigrid-martinez/
O a la de la seva agència IMC:
http://iemece.com/es/ilustrador-ilustraciones/129/sigrid-martinez


I per conèixer el projecte de Cruïlla cliqueu a CRIC CRAC

La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ

L’Atrapallibres i el Protagonista Jove 2017-18

13è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres» 22è Premi de Literatura «Protagonista Jove»

El Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) convoca el 13è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació. I el 22è Premi de Literatura «Protagonista Jove» amb el mateix propòsit adreçat als nois i noies.
A tal efecte, dues comissions d’experts en literatura per a infants i joves ha seleccionat els llibres en català que es presenten en les diverses categories, i adreçats a tots els centres de primària i biblioteques de Balears, Catalunya i País Valencià.
L’objectiu dels Premis és aconseguir que el major nombre possible d’infants i joves llegeixin els llibres seleccionats; es constitueixin com a Jurat dins de cada centre o biblioteca; els presentin i defensin davant dels seus companys i, entre tots, anomenin el que consideren millor. Es pretén que la veu dels infants i joves es faci sentir, donant-los l’oportunitat de funcionar com a Jurat amb repercussió més enllà del centre escolar i de la biblioteca.
Tota la informació dels Premi la trobareu al web del Consell català del Llibre Infantil i Juvenil:

http://www.clijcat.cat/Atrapallibres-Inscripcio-i-Bases

http://www.clijcat.cat/Protagonista-Jove-Inscripcio-i-Bases

Tal com podem llegir al mateix web, els llibres triats enguany per a cada categoria són:

Categoria 9 anys
CANOSA, Oriol. L’illa de Paidonèsia.
Il·lustr. Gabriel Salvadó. La Galera
En Nicolau, el protagonista, de nou anys, abandona el creuer que comparteix amb els pares, cansat d’aguantar les seves discussions, i s’instal·la en una illa deserta del Carib. Des d’allà, fa crides als infants del món per tal que el segueixin en la creació d’un país on només els nens hi tindran cabuda. De mica en mica, l’illa s’omplirà d’infants i fundaran Paidonèsia, un estat que construiran amb peticions ben poca-soltes, i que serà reconegut fins i tot per les Nacions Unides.

DAYLON, Patrick: MAROIS, André. El lladre d’entrepans.
Trad. Coral Romà. Cruïlla
En Martí està fart que li desaparegui l’entrepà de la seva carmanyola. D’un temps cap aquí, cada dia algú li pispa. El lladre no és pas ximple, els entrepans del Martí són boníssims! Aconseguirà enxampar-lo?
Novel·la gràfica d’humor, escrita d’una manera molt planera i directa, amb il·lustracions molt suggeridores que capten els elements essencials de la trama.

KUHLMANN, Torben. Amstrong, L’agosarat viatge d’un ratolí a la Lluna.
Trad. Susana Tornero. Editorial Joventut
Un petit ratolí persegueix el gran somni d’arribar a la lluna i tornar-ne. Com a bon científic que és, l’observa cada nit i ho vol compartir amb la resta de ratolins de la ciutat. Tanmateix, els col·legues no en voldran saber res de tot allò i, malgrat aquest primer fracàs, decidirà no perdre el coratge i acceptar una misteriosa invitació.
Tenaç i valent, el rosegador aventurer viatjarà, estudiarà i indagarà com fer realitat el seu desig: ser el primer ésser viu en trepitjar el nostre misteriós satèl·lit. Ho aconseguirà?
Un àlbum detallista i magníficament il·lustrat sobre el veritable «cas Armstrong».

Categoria 10 anys
HAIG, Matt. Un noi anomenat Nadal.
Il·lustr. Chris Mould. Trad. Anna Llisterri. Estrella Polar
En Nikolas té onze anys i viu amb el seu pare en una caseta de fusta envoltats de neu. Un dia, el pare ha de marxar a l’altra punta del país i el jove Nikolas s’ha de quedar amb la seva horrible i espantosa tieta. Amargat com està decideix anar a la seva recerca a la regió on viuen els elfs. Un llarg viatge ple d’aventures i la coneixença d’aquests petits éssers fan que la vida se’n Nikolas canviï per complert i acabi convertint-se en un personatge imprescindible del Nadal en molts països.

SAMSON Gideon. Els meus trucs per sobreviure a la classe de natació.
Il·lustr. Anke Kuhl. Trad. Carloline de Jong i Gustau Raluy. Takatuka
En Gied té una obsessió, un suplici que el turmenta: la classe de natació a la qual ha d’acudir cada dijous. 
Hi ha, però, una cosa que l’ajuda a abordar-ho i és veure, des de la finestra de l’autobús que el porta a la piscina, un home que dóna menjar als coloms en una plaça.
Això l’allunya subtilment de l’obsessió i el porta cap a altres viaranys sorprenents que treuen importància al tema i oxigenen la seva dèria.
Un desenllaç original us deixarà bon regust de boca, després d’estar cargolats en el remolí d’un veritable suplici.

WHITE, E. B.. La trompeta del cigne.
Trad. Marc Donat. Viena
En Sam és un amant dels animals, els estudia amb passió i un dia descobreix una parella de cignes covant uns ous…
Què pot passar si descobreixes un niu de cignes trompeta i pots veure el naixement dels pollets?
-Pot passar que aquest fet creï un lligam amb els cignes trompeta que et duri tota la vida.
Què pot passar si un cigne trompeta té problemes per cantar i aparellar-se?
-Pot passar que les persones l’ajudem a desenvolupar-se o que li posem encara més problemes. De quins vols ser tu?

Categoria 11-12 anys
CARRANZA, Maite. La pel·lícula de la vida.
Il·lustr. Iratxe López de Munáin. Cruïlla
L’Olívia, és filla d’una família de classe mitjana, viu amb el seu germà i la mare que és actriu i veu com, dia a dia, els deutes els consumeixen i la situació decau fins al desnonament.
La seva veu ens ve a dir que això ens pot passar a tots i en aquesta situació dramàtica viscuda des de l’astorament, però també des de la lluita i la denuncia, la nena és qui se sobreposa davant l’esfondrament de la mare i la debilitat del fill petit, amb valentia, acceptació i enginy…

RUIZ GARZÓN, Ricard. La immortal.
Il·lustr. Maite Gurrutxaga. Trad. Maria Llopis Freixas. Edebé
La Judit té el cor dividit entre el dibuix i els escacs. Aquesta segona afició la portarà a enfrontar-se al senyor Aliyat, un estrany mestre d’escacs iraquià refugiat a Suïssa. Tot s’embolica quan el senyor Aliyat, que sempre juga al parc dels Bastions de Ginebra, guanya una partida a qui potser no ho paeix gaire bé. És aleshores quan la Judit comença la seva pròpia partida d’escacs per sortir de l’atzucac en què el senyor Aliyat i tots els seus amics es veuen submergits.

SALES, Dora. L’Agni i la pluja.
Il·lustr. Enrique Flores. Trad. Pau Joan Hernàndez. Kalandraka
L’Agni viu a Bombai i des dels sis anys que treballa en un safareig rentant roba. Ara ja en té deu i mentre frega somnia que algun dia canviarà la seva sort i, sobretot, espera que la seva germana petita no hagi de començar, també, a rentar roba. La pobresa de la seva família l’obliga a treballar, no coneix l’escola, però malgrat tot, és un nen alegre, solidari i amb un concepte de l’amistat molt profund.
L’autora ens mostra de manera poètica una història lluminosa i esperançadora alhora que retrata el dia a dia de molts nens que viuen una vida molt diferent a la nostra.

Categoria 13-14 anys
COSTAS, Ledicia. Jules Verne i la vida secreta de les dones planta.
Trad. Eva Lozano. Barcanova
El 21 de maig de 1884, el Saint Michel III atraca a Vigo per una avaria a la caldera. Aquest iot pertany a Jules Verne i l’avaria la provoca, seguint les seves indicacions, en Pierre, el grumet del vaixell. Però per què tant de secretisme?
L’escriptor francès desitja visitar una petita farmàcia de Vigo i conèixer al seu amo, en Philipot, ja que està segur que té relació amb les dones planta. Verne, malgrat les negatives i reticències de l’apotecari, aviat descobreix que Violeta i Melisa, la néta i la dona de Philipot, pertanyen a aquesta antiga i estranya estirp de dones planta.

MONTAÑÁ, Rubèn. El bolígraf de Higgs.
Animallibres
L’Èric Bosó obté, de resultes d’una bona acció, un bolígraf que permet convertir en real tot allò que s’hi pugui plasmar damunt d’un paper, per més absurd i descabellat que sigui. Com és ben sabut per les sagues de superherois, un gran poder implica una gran responsabilitat. Però qui vol ser responsable amb quinze anys? L’Èric fa i desfà a la seva voluntat, sense cap més límit que la seva imaginació. El perill arriba quan el bolígraf cau en mans inadequades.

REINHARDT, Dirk. Train Kids.
Trad. Montserrat Franquesa. Pagès
Train Kids ens mostra la duresa que han de suportar els emigrant adolescents sud-americans per arribar a la Terra Promesa, en aquest cas els Estats Units. Durant un trajecte de milers de quilòmetres i de diversos mesos, els joves que s’atreveix a deixar casa seva i a emprendre aquest camí poden ser robat, violata, atonyinats, segrestats i, fins i tot, assassinats. Durant mesos de patiment, de por i de desconfiança travessaran rius i ciutats, s’enfilaran a trens i hauran de deixar la seva vida en mans d’altres a fi d’aconseguir arribar a una terra on, tot i això, continuaran vivint en el màxim anonimat a fi que no els deportin.

SOLAR, María. L’expedició del doctor Balmis.
Trad. Josep Franco. Bromera
A l’hospici de la ciutat de La Corunya, el 1803, la vida dels nens transcorria entre penúries i fam. Cap d’ells es podia imaginar com canviaria les seves vides l’arribada de l’expedició del rei Carles IV, encapçalada pel doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, que amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, pretenien portar la vacuna de la verola a Amèrica. Vint-i-dos nens serien els encarregats de transportar-la en el seu propi cos. El temps ha sepultat la història d’aquests nens i d’una de les més grans gestes de la medicina. Recuperar aquesta memòria és el millor agraïment.

Categoria 15-16 anys
GOING, K. L. Xaval gras es menja el món.
Trad. Albert Torrescasana. Edicions de 1984
En Troy Billings té 17 anys i pesa 134 quilos. Un diumenge, fart de ser la riota de tothom, decideix tirar-se a la via del metro. Però entra en escena Curt MacCrae, una llegenda de l’institut, un jove sense sostre, un geni de la guitarra i del punk rock, brut i llardós, que no només el salva, sinó que li proposa de ser el bateria del seu grup.
Comença així una estranya relació d’amistat. En Troy, tot i ser conscient del poder manipulador del seu nou amic, es deixa portar, conscient de com en Curt l’ajudarà a trobar l’autoconfiança i acceptació que necessita, tant a l’institut com a casa.

NIVEN, Jennifer. Aquí és on tot comença.
Grup editorial 62 (Fanbooks)
Ella, la Libby, pesa gairebé 100 kilos;
tot i que ja n’ha perdut més de 90, és encara una noia molt grassa. De fet, a culpa del seu pes va quedar immobilitzada a casa, i la van haver de treure amb una grua per poder-la portar a l’hospital, cosa que la va fer molt popular a la seva població.
Ell, en Jack, pateix en secret una malaltia no gaire coneguda anomenada prosopagnòsia, que l’impedeix reconèixer o distingir les cares de totes les persones, incloent familiars i amics.
Les diferències són sempre difícils, i en l’adolescència encara mes però ells dos, junts, són prou forts com per superar-les.

PORTELL, Raimon. Camins de nit.
Barcanova
Camins de nit és una novel·la d’aventures construïda a partir d’interrogants, que comença quan la jove Rut Anglada ha de fugir de la seva ciutat, amb moltes similituds amb Barcelona, per salvar la pell.
Amb més dubtes que certeses, la Rut es deixa portar per tot un seguit de personatges que semblen conèixer la seva història molt millor que no pas ella. Quin secret amaga el professor Argimon de la Biblioteca Artús? Per què la persegueix la Guàrdia de Reserva? Qui és en Marc l’Anxova? L’ajudarà el Vell de l’Obac a fugir serra enllà? Aconseguirà creuar la frontera fins a La Marca?
Darrera la fugida de la Rut s’endevina una trama fosca, perversa, d’interessos polítics de gran abast, amb moltes similituds amb episodis terribles de la història.

VILAPLANA, Silvestre. La mèdium.
Bromera
La petita Leiza té el poder extraordinari de predir el futur. Lluny de semblar-li un poder anormal, ho descobreix sense fer-ne escarafalls. Per descomptat, per als adults que hi ha al seu entorn aquesta capacitat és una arma d’extraordinari poder, ja que qui sigui capaç de posseir la petita Leiza en pot treure un rèdit fabulós. I aquí comença una fugida desesperada dels qui volen preservar la infantesa i la innocència de la Leiza allunyada dels poderosos que se la volen fer seva.

 

Dia de la Biblioteca (24 d’octubre)

Des de 1997, cada 24 d’octubre es commemora el Dia de la Biblioteca, una iniciativa de l’Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo incendiada el 1992 durant la Guerra dels Balcans.
El pregó d’enguany és de l’Alejandro Palomas,  Premi Nacional de Literatura Infantil 2016. L’il·lustrador és en Manuel Marsol, últim guanyador del Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.
L’escrit de l’Alejandor Palomas es diu «Como Mary Poppins, pero sin volar» i és el següent:

Soy sobrino de bibliotecaria. Desde que tengo memoria, mi tía, que acaba de cumplir ochenta años, me ha regalado un libro el día de mi cumpleaños. Primero fue la serie de Osear, con su Kina y su láser, de la gran Carmen Kurtz; llegaron después las aventuras de Los Cinco, algunos clásicos ilustrados, la gran Nada de Carmen Laforet… La lista es larga y el disfrute ha sido mágico, porque mi tía entiende la lectura como algo que cura, que aleja al inocente de lo que agrede, y yo -y ella lo sabe- siempre he sido demasiado vulnerable a lo que daña, sea o no imaginado, sea o no real.
Mi tía se llama Nuria y desde niña sufre mucho de la vista. Aun así, trabajó durante décadas fomentando el amor por la lectura en hombres y mujeres, chicos y chicas a los que no conocía, pero cuya mirada no tardó en aprender a leer, a identificar y a descifrar. Ella decía -y a veces dice todavía- que “repartía refugio”, y se emociona al recordarlo. La he oído también confesar en algunos momentos de nuestra historia común, que no fueron fáciles y que vivimos juntos: “Decidí ser bibliotecaria porque así me aseguraba de que, por muy mal que nos fueran las cosas, aunque faltara el agua caliente o la calefacción, siempre tendríamos un libro en casa”. Ahora, quince años después de su jubilación, soy yo quien le recomienda lecturas. Leemos un libro a la vez y nos juntamos cada quince días a coomer y a comentar lo leído, en lo que hemos bautizado como “El club de las 2”, porque intentamos en lo posible que coincida con el día 2 de cada mes, a las 2, y porque somos dos almas lectoras que no tienen freno. Durante estos años de club, ella me ha contado cosas, muchas cosas de su vida en la biblioteca, y desde que la oigo hablar como lo hace sobre su amor por esa vocación, que no decrece a pesar del tiempo, no puedo dejar de maravillarme y de preguntarme cómo definiría yo a una bibliotecaria -o a un bibliotecario- llegado el caso.
Hasta hace unos meses no di con la respuesta.
Fue a raíz de la publicación de Un hijo, durante una charla en un centro de enseñanza de una capital andaluza. Y fue precisamente gracias a un niño de diez años que, junto con otros 1OO, había leído la novela y quería conocer a su autor. Por motivos de espacio, el acto tuvo lugar en la biblioteca del centro, con un par de profesoras y la encargada de la biblioteca. La charla fue muy intensa, mucho más de lo que yo esperaba, y se alargó. Cuando por fin llegamos al final del turno de preguntas, un niño que estaba sentado en la primera fila levantó la mano.
─A mí lo que más me ha gustado del libro es María ─dijo refiriéndose a la orientadora del centro, que es, junto con el pequeño Guille, la protagonista del libro.
Quise saber por qué. El niño, llamado Ismael, se rio un poco y luego, mirando a una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta, dijo:
─Porque es igual que la seño Lourdes. ─Una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta se encogió un poco y negó con la cabeza, incapaz de reprimir una sonrisa. Ismael no había terminado-. Vive en la biblioteca porque si no los libros a lo mejor se van. O se mueren.
Se hizo el silencio en la biblioteca. Nadie se rio. Nadie dijo nada. Fueron segundos llenos de respiraciones contenidas, de tensión y de infancia.
─Es que es bibliotecaria ─volvió a hablar Ismael. Y al ver que yo lo miraba sin saber qué decir, debió de entender que necesitaba explicarse mejor, y añadió-: O sea, como Mary Poppins, pero sin alas.
Hoy es un día especial. Celebramos el Día de las Bibliotecas y celebramos también que cientos, miles de Mary Poppins sin alas velan por los libros que las habitan para que no se mueran ni se vayan, e Ismael siga creyendo que la vida está en los libros y su reflejo fuera. Hoy es el día en que, un año más, la magia se renueva y todas las bibliotecarias y bibliotecarios del mundo se saludan con una mirada cómplice y un largo, hermoso y tierno: “Supercalifragilísticoespialidoso”.

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

Contar la HISTORIA con mucho ARTE

A la revista AULA 265 del mes d’octubre (GUIX 437 en català), la il·lustradora Rocío Martínez ens explica la part de la seva feina relacionada amb el contacte amb els infants i ho fa mitjançant tallers centrats ens tècniques o llibres que ella ha il·lustrat. Creu que són una bona manera d’ensenyar a llegir les imatges. Diu que és com quan un mag comparteix algun truc. A la primera part de l’article ens fa algunes consideracions de les que en destaco les següents:
Es muy interesante escuchar cómo, a veces, un proyecto surge del encuentro casual de un autor y un ilustrador que luego presentan el proyecto a los editores, aunque lo habitual es que el encargo lo haga el editor al ilustrador. Se pueden dar situaciones tan curiosas como mantener oculta la autoría de la narración hasta que va a ser publicada sin que haya posibilidad de contacto entre ilustrador y autor.
La primera fase de búsqueda de información tanto temática como gráfica, de lectura, de investigación, de situación del texto en un escenario, me resulta fascinante. Son horas de trabajo apenas valoradas —desde luego no económicamente hablando— pero que son imprescindibles una vez se entra en la fase de realización de las ilustraciones.


La técnica elegida para materializarlo no es aleatoria. Decidir el tipo de papel, si es un Arches de acuarela (un papel con grano y bastante cuerpo, que aguanta raspados, sobre acuarelas, borrados y vuelta a poner color) o un Fabriano 100% algodón (más flexible) o 50% (más inmediato) hará que la batalla que le demos después deje una ilustración limpia y con fuerza o una imagen sucia y descolorida. Teñir el papel con té o dejarlo en su color crudo no son caprichos de artista, van ligados a lo que se quiere contar. De igual manera hacerlo con acuarela líquida o con acuarela de pastilla, rematar con línea de lápiz o hacerlo con tinta. Dar la tinta con rotring o con plumilla. Iluminar con témpera o con lápiz Cumberlant, etc. son «entresijos de cocina» que enseguida captan la atención del lector de esas imágenes.


No se trata tanto de enseñar cómo dibujamos sino de hacerles sensibles a cómo es un proceso de creación, lo respeten y valoren.
La ilustración, aparentemente, «acompaña o adorna» al texto pero es la clave para que enganche la lectura del texto y se quiera volver a él, de ahí el máximo respeto a lo que cuenta el autor.

I a la segona part ho exemplifica amb el taller sobre el llibre Del maravilloso libro de Calila y Dimna adreçat a infants entre 7 i 11 anys. Diu:

En el encuentro / taller voy contando el cuento usando unas cajas chinas con los personajes en marioneta y otros elementos de la historia como  un saquito de «monedas de oro», una reproducción en miniatura del libro o las flores de las tumbas.
Después les explico cómo realicé el libro enseñando bocetos e información gráfica reunida en el cuaderno de trabajo. Les hablo de porqué y dónde he utilizado el arte islámico y mozárabe para ilustrarlo y de cómo se representan las figuras humanas. Del uso de las cenefas o arabescos para enmarcar un espacio, en este caso el de la ilustración, al igual que se hace en la arquitectura de esa cultura.
Finalmente, los niños pueden hacer un libro como el «Calila» de cajas chinas, con unas historias dentro de otras.

Si voleu contactar amb la Rocío perquè vingui a la vostra escola ho podeu fer a través del seu web: http://www.rociomartinez.es/

 

 

Els Quiquè i el ninot de neu

Els Quiquè són en Raül, l’Olívia, en Max, la Paula, en Bernat i la Pamela, una curiosa colla d’amics, cadascú d’ells amb una característica ben definida i particular.
A França, d’on és originari aquest àlbum, els autors ja n’han publicat quatre amb molt d’èxit. Ara, l’editorial Birabiro ens ha presentat el primer: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre.
El llibre és una introducció al format còmic. Està ben pensat i els infants s’ho passen bé, rient i identificant-se amb determinats personatges, com en Raül que sempre veu problemes a tot arreu.


Al principi veiem l’Olivia pintant un cel de color gris. Els amics arriben i quan veuen el cel gris diuen que fa fred, s’abriguen i comença el deliri… Imaginen que neva, que neva molt, i decideixen fer un ninot de neu. Com que no hi ha pastanaga per al nas li posen un plàtan i l’anomenen Bernulf. Quan surt el sol, el ninot de neu comença a fondre’s i per salvar-lo el porten a la muntanya nevada. Allà trobaran éssers estranys com l’abominable gnom de les neus i altres.


M’ha agradat i m’ha fet riure. És un àlbum fresc que recomanem a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre
Autor: Laurent Rivelaygue
Il·lustrador: Olivier Tallec
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

Si esteu a Barcelona el proper dia 5 d’octubre a les 7 de la tarda i us atanseu a la llibreria Jaimes podreu gaudir d’una conversa entre l’Olivier Tallec i l’Ignasi Blanch, parlant del seu ofici com a il·lustradors. A la publicitat de l’acte podem llegir:

Olivier Tallec

Dijous 5 d’octubre a les 7h
Diàleg entre il·lustradors: Ignasi Blanch conversarà amb Olivier Tallec
Olivier Tallec, il·lustrador per la premsa, l’edició infantil i el còmic i Ignasi Blanch, il·lustrador i coordinador de l’àrea d’il·lustració de l’Escola de la dona parlaran del seu ofici.
Olivier Tallec és il·lustrador de més d’una cinquantena de llibres. Es l’autor dels fantàstics «Qui que qui», de «Feliu, rei de les ovelles entre molts altres»
Ignasi Blanch, il·lustra llibres per a diferents editorials de Catalunya i de l’Estat espanyol. Coordina els estudis d’il·lustració de l’Escola de la Dona-Espai F. Bonnemaison
Traducció consecutiva – Entrada lliure

Ignasi Blanch

 

 

Escola de fantasia. L’aposta insubornable de Gianni Rodari per un ensenyament més ple i creatiu

Els mestres estem agraïts als qui han treballat i treballen amb infants i ens han explicat els seus pensaments. Agraïm a Maria Montessori, a Ovide Decroly, a Paulo Freire, a Ken Robinson, etc. i també a mestres d’aquí com en Jaume Cela, Marta Mata o César Bona per posar tres bon exemples. Agraïm molt que Philippe Meirieu, Dolors Rius o Noam CHomsky deixin escrites les seves idees i els seus dubtes. Són els nostres referents, qui ens mostren el camí a seguir.
Normalment podem trobar els seus pensaments a editorials lligades al món educatiu com Graó, Octaedro o Rosa Sensat.
Però avui vull comentar la publicació de l’editorial Blackie Books Escola de fantasia que recull articles escrits pel gran Gianni Rodari i que ve acompanyada d’un subtítol prou eloqüent: Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens.
Es tracta d’una edició molt acurada —portada de Bruno Munari, traducció de Bel Olid— que ofereix reflexions i propostes concretes al voltant del poder de la imaginació i del poder alliberador de la paraula
En Gianni Rodari pensava —alerta! Fa cinquanta anys— que l’escola no només és el lloc on els nens aprenen i els mestres ensenyen, sinó un espai que ho inclou tot: pares, mestres, estudiants, biblioteques, ajuntaments, televisió… Tot. Considerava que tot és o pot ser educatiu i tot pot influir de manera positiva (o negativa, esclar) en les nostres vides. Les reflexions de Rodari encara són vàlides i farien bé a les facultats de magisteri recomanant aquesta lectura.

El recull està estructurat en tres parts diferenciades: Ensenyar a aprendre, aprendre a ensenyar i imaginar. I en voldria destacar el capítol inclòs a la primera part intitulat Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura, un article mític i que val pena tornar a llegir, reflexionar i comparar amb la nostra pràctica diària. Abans dels nou subapartats hi ha una breu introducció que diu així:
Hi ha moltes maneres d’ensenyar a llegir després de la desaparició (tardana) de l’antiga i cruel «la b amb la a, ba, la c amb la a, ca…». però també hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als nens. No tothom coneix les millors tècniques ni les més modernes per alfabetitzar les criatures ràpidament i sense gaire esforç. En canvi, gairebé tothom coneix i practica amb fidelitat i coherència dignes d’una causa més noble els diversos sistemes per fer néixer en els nens una nàusea inextingible per la lletra impresa. Permeteu-me que n’indiqui alguns, sense floritures però no sense convicció.
I després els nou apartats que volen ser reflexions del que no s’ha de fer però que alhora ens serveixen per pensar en el com cal actuar. L’encapçalamant dels apartats és el següent:

1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió
2. Presentar el llibre com una alternativa al tebeos
3. Dir als nens d’avui que els d’abans llegien més
4. Considerar que els nens tenen massa distraccions
5. Culpar els nens si no els agrada llegir
6. Transformar el llibre en un instrument de tortura
7. Negar-se a llegir al nen
8. No oferir prou varietat
9. Obligar a llegir

Les dades:
Títol: Escola de fantasia. Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens
Autor: Gianni Rodari
Traductora: Bel Olid
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 186
Barcelona, 2017

A la contraportada es remarquen algunes frases:
La lectura és un privilegi i no pas un deure.
Riure és crucial: és un regal inesperat, més enllà de la protecció i seguretat.
Un nen, cada nen, és un fet nou. I amb ell el món comença de zero.