Desayuno con diamantes

Blake Edwards
(1961)

cartel 2Por la quinta avenida, extrañamente desierta, se acerca un taxi, se detiene, se abre la puerta y aparece una chica con un vestido de noche negro, gafas oscuras y collar de varias vueltas de perlas. Se acerca a una ventana de la tienda de joyas Tiffany & Co y saca un bollito de una bolsa de papel. Suena Moon river y en pantalla aparece “Breakfast at Tiffany’s”. Así es como se presenta Holly (Audrey Hepburn), la protagonista de esta premiada cinta que narra una historia de amor y de soledad. Es una escena inolvidable. Se rodó un domingo de octubre con las farolas palideciendo y el cielo clareando en la ciudad de Nueva York.

La película posee otras secuencias memorables. Por ejemplo, la de la fiesta en el apartamento de Holly, muy divertida, al estilo del camarote de los hermanos Marx, en la que emplearon seis días y consumieron 60 cartones de tabaco, aún insuficientes para crear la atmósfera de humo que se tuvo que complementar con un ahumador de los que se usan para auyentar abejas. O la que se rodó en el interior de la joyería Tiffany, con innumerables vigilantes velando por las joyas allí expuestas. O la mítica escena de Holly/Audrey cantando Moon river sentada en el alféizar de la ventana, guitarra en mano.

El guión de la cinta fue la adaptación de una novela de Truman Capote y aunque se cambió la escena final hay que admitir que el resultado fue de lo más romántico. Un final de película, como se suele decir.

La cinta le valió a Audrey Hepburn un gran reconocimiento y, a pesar de que en muchos sentidos sus modales resulten obsoletos, la fascinación que generó aún es vigente en la actualidad. Supo representar magníficamente el miedo y la valentía de una chica que luchaba por conciliar sus compromisos sociales con sus ansias de libertad.

No tuvo la misma suerte el actor masculino, un George Peppard (el que años más tarde fuese uno de los héroes de “El equipo A”) muy plano y más cercano al de un galán trasnochado de los años treinta. En la película Peppard es Paul Varkaj, un escritor mediocre que se muda al piso superior del mismo edificio de Holly, mientras espera un éxito literario que nunca llega.

Hay un par de secuencias que se desarrollan en la Biblioteca Pública de Nueva York. Comentaremos la primera, que enmpieza precedida de la propuesta que hacen los protagonistas de visitar lugares en los que nunca hayan estado.

biblioteca 3En la entrada se ve un espacio lleno de ficheros y un pequeño mostrador tras el que un empleado negro atiende a otro usuario. Holly y Paul mantiene el diálogo siguiente:

– A propósito, ¿esto qué es? – pregunta Holly.
-Dijo que quería sentarse. Es la biblioteca pública. ¿No había estado aquí?
– No. (Gira la cabeza hacia ambos lados) No veo ningún libro.
– Estan ahí (señala la sala adyacente, mientras caminan y la cámara se situa tras ellos mostrando un espacio relativamente pequeño, con mesas alargadas, lámparas, sillas de madera y paredes cubiertas de estanterías llenas de libros. Una docena de personas están sentadas, leyendo).

Vuelven a los ficheros y él le explica:

biblioteca 4– Cada uno de estos cajoncitos está lleno de tarjetitas y cada tarjeta lleva el nombre de un libro y de su autor.
– Muy interesante.
– Uve, a, erre, jota, a, ca (vocaliza, mientras abre uno de los ficheros.)
– ¿De veras? (Busca y encuentra la ficha) ¡Mire! ¡Que estupendo! Aquí está, en la biblioteca pública. Varjak, Paul, “Nueve vidas” y luego muchos números. ¿Cree usted que tienen el libro? El suyo.
– Sí, sígame. Coge el fichero y lo lleva al mostrador.
La situación nos recuerda la práctica actual conocida como egosurfing, en la que algunos autores buscan en google el número de entradas que tienen en la red.
En la siguente escena se les ve esperando que aparezca su número en el panel indicador.
– ¡El número 57, el nuestro!

Se acercan a la bibliotecaria, una mujer madura, arisca, de aspecto amargo, preocupada por mantener el orden y el silencio. Es el estereotipo de la bibliotecaria de principios de siglo, muy alejada de otras bibliotecarias vedettes, modernas o seductoras que ya habían aparecido en las pantallas.

– El 57, el nuestro. Nueve vidas de Paul Varjak – Dice Holly, acercándole el número.
– ¡Chsss! –La recrimina la bibliotecaria.
– ¿Lo ha leído? Es muy interesante.
– No, creo que no.
– Pues debe hacerlo, él lo escribió. Él es Paul Varjak, en persona.
Se dirige a Paul, en voz baja:
– No me cree. Enséñele el carnet de conducir o la tarjeta de identidad.
– Quiere usted hacer el favor de bajar la voz, señorita. – Insiste la bibliotecaria.
– ¿Por qué no le pone un autógrafo? –dice Holly mientras le alarga el libro a Paul.
– ¿No le parece bien? Es como si él lo hubiera regalado –dirigiéndose de nuevo a la bibliotecaria.
– Por favor, silencio, se lo ruego.
– Esta bien, ¿Qué pongo?- pregunta Paul.
Algo sentimental, será lo mejor.
Qué está haciendo – exclama la bibliotecaria– ¡Está usted estropeando una propiedad pública!
– Está bien, como quiera, Vámonos cuanto antes de aquí. Este lugar no es tan simpático como Tiffany…

La cinta fue nominada a cinco premios Óscar de los que obtuvo dos, ambos relacionados con la banda sonora de Henry Mancini. Mención especial merece la fotografía de Franz Planer que supo captar el ambiente de Nueva York de forma maravillosa.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 41 (primavera 2015).
Us deixo el vídeo de l’altra escena que passa a la biblioteca. Quan ell li diu a ella que l’estima.

Les aventures de Beekle, l’amic imaginari

Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:

portada beekleEl premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.

I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…

La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.

La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.

beekle_int_lores-2-dragged-1 dan-santat-beekle-3 dan-santat-beekle-8 dan-santat-beekle-11

L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.

És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.

No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.

Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.

María la Monarca

portada maríaEls llibres sobre papallones sempre m’han fascinat. Imagino que la poètica que desprenen aquest insectes, la seva fragilitat i el simbolisme que suposa la seva metamorfosi, han atret la meva curiositat. A més, la seva bellesa ha quedat molt ben dibuixada en llibres imprescindibles i que formen part de la meva biblioteca personal. Molts segur que els coneixereu. L’erugueta goluda d’Eric Carle n’és un bon exemple. Com també ho són Els amants papallona d’en Benjamín Lacombe, La caricia de la papallona de Christian Voltz, Orelles de papallona, de Luisa Aguilar o el desplegable Papallona Papallona de Petr Horacek.
homero

Aquests dies he llegit María la Monarca, un llibre d’Homero Aridjis, molt ben il·lustrat per Juan Palomino. Homero Aridjis és un poeta mexicà que va viure la seva infantesa a la zona per on passen les papallones monarca i ha dedicat bona part de la seva vida a la defensa d’aquests prodigis de la natura. L’any 1986 va aconseguir que el Govern mexicà protegís les zones de la monarca, i la seva lluita ha continuat fins l’any 2014 en que va adreçar-se al president dels EUA per sol·licitar la regulació dels pesticides i la creació d’un corredor per on transiten les papallones on hi hagués prou arbustos i plantes per a la seva supervivència.

El conte María la Monarca vol ser un crit d’alerta sobre els perill d’extinció d’aqueta espècie i ho fa explicant una història de realisme màgic en el que unes nenes faran tot el possible per lluitar contra uns bandits que volen desforestar el bosc i destruir l’entorn natural de Contepec, el poble mexicà on cada any arriben els milions de papallones monarca.
maría 2maria 3 El llibre, de tapes dures, té un apèndix molt ben fet on s’explica com neix aquesta papallona, com s’alimenta, com es desplaça, quina és la ruta que fa i una mica d’història dels homes i les dones que han contribuït a la seva preservació, malgrat estigui actualment en perill.

Una bona lectura per als infants a partir de vuit anys.
Confio en que ben aviat el puguem veure publicat a casa nostra. De moment, només es pot aconseguir a través de l’editorial mexicana Castillo, que depèn del grup Macmillan.
Podeu llegir una crònica que va fer Becky Rubinstein per a la revista Cuatrogatos AQUÍ.
I un vídeo on el mateix Homero Aridjis ens explica el què i el perquè d’aquest llibre.

 

L’odissea de sant Jordi

lodisseadesantjordi-250x261La Ventafocs és el conte popular més conegut arreu del món. Se’n poden trobar més de tres-centes versions diferents i depenent del lloc i del temps hi passen diverses peripècies. Una cosa semblant passa amb altres contes tradicionals. A casa nostra tenim una llegenda molt coneguda, la del cavaller Sant Jordi i nombrosos autors hi han afegit variables amb més o menys encert. Hem conegut la versió d’en Josep-Francesc Delgado amb les imatges esfereïdores d’en Roger Olmos, l’hem vist acompanyant les Tres Bessones i també hem conegut la història contada pel mateix drac. I moltes més.
S’ha presentat una nova versió. L’editorial Cruïlla ha fet una bonica edició i ha preparat un parell de presentacions, una a la FNAC de Barcelona i una altra (el 27 de març) a Girona.
Vaig assistir a la presentació de Barcelona i vaig quedar content de com ho havien preparat tot: Una sala acollidora, punts de lectura, xapes gegants, la presència l’autor i la il·lustradora, un powerpoint amb les imatges, la presentació a càrrec de la Clara de l’editorial… Un luxe, vaja!
El conte es titula L’odissea de sant Jordi i l’autor és en Gerard Quintana, més conegut per la seva faceta de cantant d’un grup de rock molt popular, els Sopa de cabra. La il·lustradora del conte és l’Anna Clariana, que fa temps que s’hi dedica a il·lustrar contes i potser heu vist els seus dibuixos en algun que altre llibre de text.
El seu blog: http://annaclariana.blogspot.com.es/

img031 img032 img033
En aquesta versió es planteja un viatge iniciàtic on el llibre l’Odissea d’Homer té el seu protagonisme, les referències a alguns dels passatges són fàcilment identificables (els ciclops, les sirenes), i el protagonista aconsegueix vèncer els seus propis temors alhora que, com no pot ser d’altra manera, salvar la princesa i matar el drac (això sí, sense violència!).
Un valor afegit del conte és la cançó, interpretada pel mateix Quintana, i que es pot descarregar mitjançant un codi QR o una adreça electrònica.
Crec que la intenció de les persones que gestionen l’editorial Cruïlla han tingut un bon encert en intentar l’acotament del món cultural, musical en aquest cas, al món dels infants i la idea de sumar esforços en aplanar el camí per a un futur més sociable i més humà va en aquesta línia.
Si voleu llegir les primeres pàgines ho podeu fer clicant a PRIMERES PÀGINES
Un deixo amb unes imatges de la presentació.

 

El projecte JUNTS de l’escola Drassanes (Barcelona)

20150109_142343La lectura pot jugar amb diverses funcions. Buscar un país en un mapa, adquirir coneixements sobre una ciutat, escoltar música d’una cultura diferent, llegir contes populars d’un altre lloc són diversos tipus de lectura que ens enriqueixen com a persones i ens connecten amb el món.
A l’escola Drassanes participen des de fa molts anys d’un projecte intercultural anomenat JUNTS en el que, entre altres objectius es plantegen escriure un conte conjuntament amb alumnes d’altres països.

La Susana López, mestra responsable de la biblioteca escolar, ens ho explica:

Aquest pla de treball funciona des de fa més de 8 anys i s’ofereix a aquelles escoles de Barcelona interessades en intercanviar experiències amb escoles d’altres continents. I quan diem intercanviar experiències ens referim a intercanviar aprenentatges, coneixements culturals, cartes, fotos, treballs manuals, contes i cançons.

DSC05741I és aquí on entra la biblioteca escolar ja que aquesta pot donar recolzament al grup de nens i nenes que hi participen durant tot el procés d‘intercanvi. A més a més, com a cloenda del projecte Junts s’edita un llibre amb el recull dels contes o cançons intercanviats en els diferents idiomes i com ja podeu imaginar, ¿Quin millor lloc per guardar aquests llibres que a la biblioteca de l’escola?

Cada curs escolar el projecte s‘associa amb l’escola d’un país diferent: Romania, Marroc, Equador, Senegal, etc. Aquest curs les escoles que hi participen treballen conjuntament amb una escola de la Xina.

Si voleu més informació sobre el projecte la podeu veure AQUÍ

L’article on s’explica aquesta eXperiència el podeu llegir a la revista GUIX del mes de març, o també clicant AQUÍ

 

junts

Treballant els rols familiars a partir d’un àlbum il·lustrat

Imagen4A l’escola 11 de setembre de Sant Quirze del Vallès, des de la biblioteca escolar, intenten oferir històries, treballar-les, comentar-les i permetre que les nenes i nens expressin les seves opinions. Creuen que una bona manera d’educar és fer-ho a partir de la lectura dels bons àlbums il·lustrats dels quals disposen.
La Mercè Carner, companya del grup de treball de l’Associació de mestres Rosa Sensat  treballa a l’11 de setembre, hi creu en la biblioteca i ens ho explica en un article a la revista GUIX del mes de febrer. Ho exemplifica amb la pràctica sobre coeducació a partir de l’àlbum il·lustrat Ernest de la Lola Casas.
Segons la Mercè:
Imagen2L’àlbum il·lustrat Ernest explica una història divertida, que passa al món dels animals on, a través del plantejament de qui és el caçador i qui recull els nens a l’escola, ofereix la possibilitat de parlar dels rols a la família, de qui fa quines coses i si pot ser diferent.

El conte comença amb una presentació dels animals que viuen a la sabana, un tema estrella perquè als infants sempre els agraden les històries d’animals, a més, ens permeten traslladar a un món paral·lel el que passa al nostre.
Els animem a parlar del que pensen, sovint surten tabús que val la pena expressar, cal oferir noves maneres de veure-ho, que permetin obrir l’horitzó d’una societat millor.

Dividim l’activitat en tres sessions:
1. Comencem presentant el llibre i mirant-nos la coberta, fixant-nos en les magnífiques il·lustracions d’en Gusti, els materials, descobrint entre tots com les deuen haver fet. A continuació obrim un debat sobre quins animals coneixen que viuen a la sabana, de què s’alimenten? Podem classificar-los d’alguna manera? Herbívors i carnívors, per exemple?
Després expliquem el conte i parlem de qui fa què a cada família i plantegem si podria ser diferent. També podem mirar altres llibres de la mateixa temàtica com El meu pare és mestressa de casa. I què?
Pengem a la vista de tots fotos dels animals de la sabana i anem llegint els noms i els enganxem on correspon. Afegim altres informacions que hem preparat i consultat de pàgines a Internet. Comparem les imatges del conte amb imatges reals.
2. En aquesta segona sessió elaborem un mural: Entre tots dissenyem, compartim feines i, una vegada fet el que toca a cadascú, decidim com el muntem.
3. A la darrera sessió, parlem de com ens ha quedat el mural, per què hem enganxat els animals com ho hem fet? Disfrutem de la feina feta entre tots i el pengem per tal que tota l’escola el pugui veure.

Imagen3L’article el podeu trobar al GUIX núm. 412 i també a AULA en castellà. Si el voleu llegir complet podeu clicar AQUÍ.

Imagen1

Matilda

Matilda
Danny DeVito
(1996)

CartelMatilda es una de las dos películas basadas en libros de Roald Dahl. La otra es Charlie y la fábrica de chocolate.

El personaje de Matilda es un icono de la literatura infantil y forma parte del imaginario de muchas personas que a través del libro o de la película descubrieron un ser maravilloso, una niña inteligente, decidida y encantadora que sobrevive a una familia banal, con unos padres irresponsables y un hermano teleadicto y simplón. Recuerda el carácter de la Lisa de “Los Simpson”.

La cinta comienza con el nacimiento de Matilda. Una voz desconocida nos va explicando los progresos de esta niña prodigio. Nos cuenta, por ejemplo, que “al cumplir los dos años Matida ya había aprendido lo que la mayoría de la gente aprende a los treinta: A cuidar de si misma”

La relación de Matilda con la lectura es patente, sobretodo, en la primera media hora de la cinta. En una de las escenas la voz en off explica que “Al cumplir los cuatro años, Matilda ya se había leído todas las revistas de la casa. Una noche se armó de valor y pidió a su padre algo que deseaba desesperadamente”
– ¿Un libro? ¿para qué quieres un libro?
– Para leer.
– ¿Leer? ¿para qué quieres leer si tienes un televisor delante de tus narices? Un libro no te dará nada que no pueda darte un televisor.

Matilda no se resigna y busca un listín telefónico -en la época que se rodó la película el uso de internet no era habitual y se tenía que buscar la información en un directorio. Hay un plano corto en el que el dedo de la niña señala la dirección de la biblioteca púbica y vemos que también aparecen los teléfonos de las secciones (información, zona infantil, mostrador de préstamo, periódicos).

En la escena siguiente, Matilda va a la biblioteca que se nos presenta como un espacio enorme, como una catedral. Con la ayuda de unos planos contrapicados que magnifican el lugar, vemos a la bibliotecaria, la señorita Phelps – su nombre recuerda la palabra inglesa “help” (ayuda) – detrás de un frío mostrador, rodeada de paredes de mármol, altos techos y vidrieras, como si fuera un obispo a punto de una celebración. Podemos pensar que es una persona fría pero, en cambio, se muestra muy amable y cordial con la niña.matilda zona  infantil de la biblioteca

– ¿Los libros infantiles, por favor?
– Los encontrarás en esa sala de ahí – señala a su derecha – ¿quieres que te elija uno que tenga muchos dibujos?
– No, gracias. Puedo arreglarme por mi misma.

Matilda se acerca a la zona de literatura infantil. Es un espacio muy acogedor -nos recuerda la librería “la Tienda de la Esquina” de la película Tienes un email– alegre, con murales en las paredes, algún juguete, buena iluminación, más vidrieras, libros abiertos, estanterías a la altura de los niños y una butaca para sentarse a leer cómodamente.

A partir de ese día, cuando su madre se va al bingo, Matilda camina diez manzanas hasta la biblioteca y devora un libro tras otro. Cuando termina de leer todos los libros infantiles empieza a rondar alguna otra cosa. La señora Phelps, que ha estado observándola durante varias semanas, le ofrece a Matilda una valiosa información bibliotecaria. Es una escena extraordinaria en la que se las ve a las dos andando por el pasillo central (como si fueran dos edades de la misma persona) y mientras la cámara se aleja ofreciéndonos un plano general con las dos enormes estanterías centrales, de nueve niveles de altura, y personas en diversas mesas, consultando obras, mantienen la conversación siguiente:matilda en la biblioteca 5

– ¡Claro, pequeña! Teniendo un carnet de la biblioteca podrías llevarte los libros que más te gustaran a casa.
– Eso sería maravilloso.

Acto seguido vemos a Matilda arrastrando un carrito rojo, de cuatro ruedas, cargado de libros, entre los que podemos entrever algunos títulos: Kim de Rudyard Kipling, Lord Jim de Joseph Conrad, Los papeles póstumos del Club Pickwick de Charles matilda carrito con librosDickens, Lorna Doone del escritor inglés Richard Blackmore, etc. Mientras la niña avanza, decidida, con su carrito, la voz en off sentencia: Aquellos libros dieron a Matilda un mensaje esperanzador y reconfortante: No estaba sola.

matilda 3La segunda parte de la película se sitúa en la escuela, una escuela dirigida por la pérfida Agatha Trunchbull, un personaje siniestro que atemoriza a los alumnos y los castiga encerrándolos en un cuarto espantoso al que llaman “el asfixiadero”. Sus métodos pedagógicos se basan en la intimidación. Allí, Matilda descubrirá que tiene poderes telequinéticos y comparte este secreto con su dulce profesora, la señorita Honey.
Se suceden momentos divertidos y la trama avanza hacia un desenlace feliz.

La película, recomendable, es una buena adaptación de la novela, especialmente la primera parte porque en la segunda incluyen algunas escenas de relleno (persecuciones, acción) para alcanzar el metraje habitual. Destacamos que se centre en un personaje femenino, la niña Matilda, y que aparezca una sección infantil, algo bastante difícil de ver en el cine.

portadamibiblioteca14 L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 40 (hivern 2015). Pots llegir el sumari AQUÍ. 

L’article, tal com surt a la revista, aquí

Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt.

 

Amb Gust de Llibres, ràdio a la biblioteca de l’escola

Amb l'Albert i la Susana a l'escola d'estiu de Montserrat

Amb l’Albert i la Susana a l’escola d’estiu de Montserrat

L’Albert Correa és un company mestre del Col·legi Sant Andreu de Badalona. Des de fa uns anys s’encarrega de dinamitzar la biblioteca escolar. Mantenim una molt bona relació i en alguna ocasió hem fet alguna ponència junts. De totes les accions que fan a la biblioteca de l’escola, n’hi ha una que no deixa de ser original i relativament senzilla (tot i que, a priori, pugui resultar tècnicament complexa). L’anomenen “Amb gust de llibres” i és un programa de ràdio on combinen el foment de la lectura amb la tecnologia, potenciant la imaginació i la creativitat dels alumnes a través de mitjans de comunicació.

El setembre de 2014 ja us vaig explicar el seu projecte de Ciutats lectores (https://jaumecentelles.cat/tag/albert-correa/) en aquest mateix blog.

Aquest mes de gener n’han fet un article a la revista GUIX que explica com s’organitzen. Val la pena llegir-lo. A continuació us transcric alguns dels paràgrafs.

Partim de la idea que la biblioteca no és un projecte que viu en paral·lel al centre si no que és una part essencial que n’assumeix l’essència pedagògica i l’adapta per enriquir i millorar la qualitat educativa del centre amb les seves propostes.

Partint del concepte flipped learning, una aproximació pedagògica en la que el grup d’aprenentatge passar de ser estàtic a dinàmic donant-li la volta a la classe, vol portar a l’alumne cap una aprenentatge més profund i significatiu. Si fem l’extrapolació a la biblioteca, tindríem la flipped library. Noves propostes de dinamització que, a partir d’un objectiu final, es dóna als participants la llibertat per decidir com fer-ho.

Amb Gust de Llibres 13-14-4En moltes de les activitats que s’ofereixen des de les biblioteques l’usuari és un agent passiu amb un protagonisme relatiu (participa puntualment, executa ordres, segueix instruccions…) però poques vegades se’ls hi dóna el control total de l’activitat als alumnes amb el que es perd l’essència, la màgia, la capacitat de transformació, la visió única i que es dilueix entre les nostres ordres.

Aquest enfocament permet desenvolupar activitats que milloren les habilitats i estratègies de treball en grup, fomenten el gust per la lectura en un ambient distès i relaxat convertint el procés d’ensenyament-aprenentatge en un joc.

I la concreció del programa va de la següent manera, en paraules de l’Albert:

La ràdio és un recurs didàctic que s’està emprant des de fa temps en l’àmbit educatiu pels múltiples beneficis que porta implícits. L’objectiu és molt senzill i ambiciós: realitzar un programa de ràdio que tingui com a fil conductor la lectura i el món dels llibres.

Amb Gust de Llibres 13-14-2La dinàmica de funcionament de l’activitat és molt senzilla. En petits grups s’elabora el guió del programa (es redacten les diferents seccions del programa, les capçaleres, els separadors, es seleccionen les músiques, es preparen les entrevistes, etc.) utilitzant eines digitals molt senzilles i eficients per a la redacció del guió i després es fa la gravació del propi programa (Audacity).

Els alumnes escriuen el guió obre un únic document digital creat amb GoogleDrive i que és compartit amb tots els membres de l’equip del programa de manera que tots saben què està fent cada company i tenen llibertat per revisar, corregir i modificar la resta de seccions. Un cop finalitzat el guió ens traslladem al petit estudi de ràdio per fer-ne l’emissió i posteriorment publicar-lo al blog de la biblioteca .

Es tracta d’una activitat molt completa ja que els alumnes han de realitzar moltes activitats simultàniament: documentar-se per poder escriure la seva secció (cerca i seleccionar la informació), redactar el seu guió amb un text que ha de complir amb les característiques d’un guió de ràdio (un text expressiu, correcció ortogràfica i gramatical…), llegir de manera adequada el text, ser capaç de treballar col·lectivament i coordinar-se amb la resta de membres de l’equip.

Si voleu contactar amb l’Albert Correa ho podeu fer a la seva adreça electrònica (acorrell7@gmail.com)o directament al Col·legi Sant Andreu.

L’article complet, a la revista GUIX del mes de gener de 2015 (també a AULA en castellà)

 

La poètica de l’Andreu Galan

La poesia té tantes cares que és difícil de definir. Sí, és clar, el diccionari ens ho diu: Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora… I què més?
Segurament també és imaginar somnis impossibles, fer parlar les coses que normalment no parlen o una manera de comunicar la pròpia felicitat als altres.
La poesia té el seu propi llenguatge, un llenguatge diferent al que emprem a casa o a la feina. Utilitzem les mateixes paraules quan anem a comprar el pa, quan fem una declaració amorosa o quan escrivim un poema. La diferència està en com les combinem. Les mateixes paraules dites d’una altra manera.
portada_quinosapUn bon llibre de poesia que s’ha publicat darrerament és “Qui no sap riure, no sap viure”. L’ha escrit l’Andreu Galan i l’ha il·lustrat Luis Demano.
Us transcric algunes dades extretes del blog de l’Andreu, company mestre i persona entusiasta i positiva. Andreu Galan

Qui no sap riure no sap viure és un llibre escrit des de la il·lusió de mostrar als infants un ventall de bones raons per capgirar l’ordre de la realitat i veure el cantó positiu de la vida. L’esperit del recull pren força en la cultura popular: dites, embarbussaments, cançons, amb poemes que beuen de l’antigor i alhora participen de l’actualitat. Són 21 poemes per a infants de totes les edats, amb l’eix comú de la rialla i la diversió, on es barreja el sentit de l’humor i la cultura popular amb un tracte exigent del vers i les paraules.

Hi trobem poemes surrealistes com Bouesia, declaracions d’amor rimades, com la de Romanç del vell pollastre, aquelarres orquestrats per bruixes amb olor de pet, endevinalles amb molt de suc, un vampir que sorprèn el metge quan aquest li diu que li vol curar l’anèmia…i sobretot unes ganes inacabables de mirar-se la realitat des del joc d’infants. Un joc que, entre d’altres, és sobretot joc lingüístic: el de la creació.atrapallibres

Aquest poemari ha estat triat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) per optar al 10è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», en la categoria de 9 anys (http://www.clijcat.cat/Atrapallibres-Llibres-seleccionats) amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació.

El recull s’adreça a tots els públics: des de Cicle inicial de primària fins a Secundària. No té edat i les té totes alhora.
Si voleu contactar amb l’Andreu perquè vingui a fer –vos un recital al vostre centre, ho podeu fer a través del seu blog http://www.andreugalan.cat.

Quinosap4

Quinosap2

En Paco Abril, defensor del valor dels contes

pluja al sablonEscric des del barri del Sablon, a Brussel·les. A fora plou, suaument, i fa una estona he vist les notícies de la televisió belga. No deixa de sorprendre’m que sempre acabin el programa amb la presentació d’una novetat o reedició literària. Sovint es tracta només d’un especialista que recomana el best-seller de moda, però de vegades descobreixo bones novel·les d’autors no tan mediàtics. I és llavors quan faig la comparativa amb les nostres televisions, migrades de sensibilitat envers els llibres, des de fa massa anys. No m’estranya que siguem un país poc lector…
Tornant a la televisió belga (RTL, La Une, etc), avui presentaven “Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier” de Patrick Modiano i feien un recorregut per l’obra de l’autor. M’ha agradat i he recordat una conversa amb una companya mestra, la Julia, que em feia veure com fa molts anys, en arribar les vacances d’estiu, es preguntava als polítics de torn quines lectures hi duien a la maleta. Ara, ni això… ─concloïa, amb tristesa.
Una conversa semblant vaig tenir amb en Paco Abril, un matí de setembre, durant una passejada tranquil·la pel “Barrio de las Letras” de Madrid.
pacoEn Paco Abril és un agitador cultural, un enamorat de la lectura, que ha dedicat i hi dedica molts esforços a fer-nos entendre el poder de la paraula com a eina que pot ens canviar la vida, o fer-nos-la més plaent, més brillant.
Un dels seus darrers treballs és un magnífic llibre que porta per títol “los dones de los cuentos” i on defensa les bondats de la narració, de la literatura oral, com a font de coneixements i de creixement personal. Us el recomano especialment. En Paco ens presenta la cuina, els fonaments teòrics del que, de vegades, només intuïm quan, a l’aula, ens trobem amb els ulls dels infants que, emocionats, escolten i viuen una narració que flueix dels nostres llavis. És la recepta màgica. Per defensar-la, per tenir els arguments (si és que els necessitem) convé llegir aquesta proposta, aquests “dones de los cuentos” , farcida d’anècdotes i d’agradable lectura.

El propi Abril ens explica el perquè d’aquest llibre. Diu:
Las preguntas que han impulsado esta investigación son: ¿Por qué todas las noches, antes de disponerse a dormir, miles de bocas infantiles en diferentes lenguas solicitan que se les relate un cuento como si fuera el pasaporte imprescindible para adentrarse en el país de los sueños? ¿Por qué los cuentos tienen ese enorme y misterioso poder de atracción? ¿Por qué los niños y las niñas solicitan cuentos como si les fuera la vida en ello? ¿Qué les dan esas ficciones que tanto les atraen?

La part central de llibre són els tretze capítols que es dediquen als diversos dones.

Capítulo 2. El don del afectodones portada
Capítulo 3. El don del consuelo
Capítulo 4. El don de la palabra
Capítulo 5. El don del pensamiento
Capítulo 6. El don de la identificación o del espejo
Capítulo 7. El don de la imaginación
Capítulo 8. El don de la fuga
Capítulo 9. El don del deseo lector
Capítulo 10.El don de la empatía
Capítulo 11. El don del conocimiento
Capítulo 12. El don de la atención
Capítulo 13. El don de la verdad
Capítulo 14. El don de la prevención

Una bona lectura per a aquestes properes vacances de Nadal.
Si voleu tenir més informació sobre aquest assaig podeu entrar a la pàgina de l’editorial OCTAEDRO, clicant AQUÍ. Trobareu molta informació sobre el llibre i sobre l’autor.
I també al web d’en Paco: http://abrilpaco.blogspot.com.es/
I, amb el seu permís i el del cuiner Francesco Barili, un deixo una de les seves receptes: Buñuelos de cuento relleno de manzanas mágicas.

Fairy Tale Fantasy Book Imatge

Fairy Tale Fantasy Book Imatge