Desayuno con diamantes

Blake Edwards
(1961)

cartel 2Por la quinta avenida, extrañamente desierta, se acerca un taxi, se detiene, se abre la puerta y aparece una chica con un vestido de noche negro, gafas oscuras y collar de varias vueltas de perlas. Se acerca a una ventana de la tienda de joyas Tiffany & Co y saca un bollito de una bolsa de papel. Suena Moon river y en pantalla aparece “Breakfast at Tiffany’s”. Así es como se presenta Holly (Audrey Hepburn), la protagonista de esta premiada cinta que narra una historia de amor y de soledad. Es una escena inolvidable. Se rodó un domingo de octubre con las farolas palideciendo y el cielo clareando en la ciudad de Nueva York.

La película posee otras secuencias memorables. Por ejemplo, la de la fiesta en el apartamento de Holly, muy divertida, al estilo del camarote de los hermanos Marx, en la que emplearon seis días y consumieron 60 cartones de tabaco, aún insuficientes para crear la atmósfera de humo que se tuvo que complementar con un ahumador de los que se usan para auyentar abejas. O la que se rodó en el interior de la joyería Tiffany, con innumerables vigilantes velando por las joyas allí expuestas. O la mítica escena de Holly/Audrey cantando Moon river sentada en el alféizar de la ventana, guitarra en mano.

El guión de la cinta fue la adaptación de una novela de Truman Capote y aunque se cambió la escena final hay que admitir que el resultado fue de lo más romántico. Un final de película, como se suele decir.

La cinta le valió a Audrey Hepburn un gran reconocimiento y, a pesar de que en muchos sentidos sus modales resulten obsoletos, la fascinación que generó aún es vigente en la actualidad. Supo representar magníficamente el miedo y la valentía de una chica que luchaba por conciliar sus compromisos sociales con sus ansias de libertad.

No tuvo la misma suerte el actor masculino, un George Peppard (el que años más tarde fuese uno de los héroes de “El equipo A”) muy plano y más cercano al de un galán trasnochado de los años treinta. En la película Peppard es Paul Varkaj, un escritor mediocre que se muda al piso superior del mismo edificio de Holly, mientras espera un éxito literario que nunca llega.

Hay un par de secuencias que se desarrollan en la Biblioteca Pública de Nueva York. Comentaremos la primera, que enmpieza precedida de la propuesta que hacen los protagonistas de visitar lugares en los que nunca hayan estado.

biblioteca 3En la entrada se ve un espacio lleno de ficheros y un pequeño mostrador tras el que un empleado negro atiende a otro usuario. Holly y Paul mantiene el diálogo siguiente:

– A propósito, ¿esto qué es? – pregunta Holly.
-Dijo que quería sentarse. Es la biblioteca pública. ¿No había estado aquí?
– No. (Gira la cabeza hacia ambos lados) No veo ningún libro.
– Estan ahí (señala la sala adyacente, mientras caminan y la cámara se situa tras ellos mostrando un espacio relativamente pequeño, con mesas alargadas, lámparas, sillas de madera y paredes cubiertas de estanterías llenas de libros. Una docena de personas están sentadas, leyendo).

Vuelven a los ficheros y él le explica:

biblioteca 4– Cada uno de estos cajoncitos está lleno de tarjetitas y cada tarjeta lleva el nombre de un libro y de su autor.
– Muy interesante.
– Uve, a, erre, jota, a, ca (vocaliza, mientras abre uno de los ficheros.)
– ¿De veras? (Busca y encuentra la ficha) ¡Mire! ¡Que estupendo! Aquí está, en la biblioteca pública. Varjak, Paul, “Nueve vidas” y luego muchos números. ¿Cree usted que tienen el libro? El suyo.
– Sí, sígame. Coge el fichero y lo lleva al mostrador.
La situación nos recuerda la práctica actual conocida como egosurfing, en la que algunos autores buscan en google el número de entradas que tienen en la red.
En la siguente escena se les ve esperando que aparezca su número en el panel indicador.
– ¡El número 57, el nuestro!

Se acercan a la bibliotecaria, una mujer madura, arisca, de aspecto amargo, preocupada por mantener el orden y el silencio. Es el estereotipo de la bibliotecaria de principios de siglo, muy alejada de otras bibliotecarias vedettes, modernas o seductoras que ya habían aparecido en las pantallas.

– El 57, el nuestro. Nueve vidas de Paul Varjak – Dice Holly, acercándole el número.
– ¡Chsss! –La recrimina la bibliotecaria.
– ¿Lo ha leído? Es muy interesante.
– No, creo que no.
– Pues debe hacerlo, él lo escribió. Él es Paul Varjak, en persona.
Se dirige a Paul, en voz baja:
– No me cree. Enséñele el carnet de conducir o la tarjeta de identidad.
– Quiere usted hacer el favor de bajar la voz, señorita. – Insiste la bibliotecaria.
– ¿Por qué no le pone un autógrafo? –dice Holly mientras le alarga el libro a Paul.
– ¿No le parece bien? Es como si él lo hubiera regalado –dirigiéndose de nuevo a la bibliotecaria.
– Por favor, silencio, se lo ruego.
– Esta bien, ¿Qué pongo?- pregunta Paul.
Algo sentimental, será lo mejor.
Qué está haciendo – exclama la bibliotecaria– ¡Está usted estropeando una propiedad pública!
– Está bien, como quiera, Vámonos cuanto antes de aquí. Este lugar no es tan simpático como Tiffany…

La cinta fue nominada a cinco premios Óscar de los que obtuvo dos, ambos relacionados con la banda sonora de Henry Mancini. Mención especial merece la fotografía de Franz Planer que supo captar el ambiente de Nueva York de forma maravillosa.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 41 (primavera 2015).
Us deixo el vídeo de l’altra escena que passa a la biblioteca. Quan ell li diu a ella que l’estima.

Cadena perpètua

cadena_perpetua carátulaCircula una llegenda que insinua que un dels llocs on més es llegeix és a les presons. Imagino que té a veure amb la quantitat d’hores mortes que els reclusos disposen i la idea subjacent que la biblioteca és un espai ideal per a l’evasió mental.
Fa un parell d’anys, l’Observatorio de la lectura y el libro va fer un estudi exhaustiu sobre la situació de les biblioteques penitenciàries a Espanya. Es van analitzar 68 centres penitenciaris i el resultat es va recollir en un interessant document que mostra el lamentable estat general d’aquests serveis, tant pel que fa a l’adquisició de fons, com pel que fa a sales de lectura. S’assenyala que no hi ha personal bibliotecari que gestioni el servei ( excepte a Catalunya ) i els que se n’encarreguen tenen moltes limitacions, el pressupost per mantenir actualitzades les col•leccions és mínim i són escasses les inversions en les instal•lacions.

En general, al cinema, dins del gènere penitenciari, no apareixen les biblioteques. En els bons films com Celda 211, el hombre de Alcatraz, Evasión o victoria, o La milla verde, entre altres, no hi ha seqüències significatives situades en aquest espai. L’excepció la presenta l’extraordinària pel·lícula Cadena perpetua.

La pel·li està basada en un relat de Stephen King, titulat Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, i és, sobretot, un cant a l’esperança. Narra l’estada a la presó d’un home de bona posició social, vicepresident d’un banc, que és empresonat acusat injustament d’assassinar la seva dona i al seu amant. L’acció se situa a la presó de Shawshank, considerada de màxima seguretat. Allà, el banquer Andy Dufresne (Tim Robins) passarà vint anys en els quals fa amistat amb un altre pres, també condemnat a cadena perpètua, anomenat Red (Morgan Freeman) qui és qui, veu en off, va explicant la història.

biblioteca de la prisiónLa pel·lícula ens explica la vida a la presó i ho fa amb escenes dures, situacions reals que combinen moments dramàtics (abusos físics, corrupteles diverses dels funcionaris, suïcidis) amb altres de més agradables com l’escena en què el protagonista es cola a la sala de megafonia i envia l’aire de la presó una ària de Mozart, de les noces de Fígaro).

La pel·lícula està ben traçada i tots els elements físics que hi apareixen troben el seu punt de comprensió en un final on tot encaixa (el martell de gemmes, la identitat falsa, la corda de dos metres i els cartells de les artistes de cinema que pengen a la paret de la seva cel·la que, a més a més, ens indiquen el pas del temps, des Rita Hayworth, fins Raquel Welch passant per Marilyn Monroe).
La pel·lícula ens parla també de perseverança, encarnada en la figura del personatge principal i simbolitzada per la seva lluita constant en aconseguir una bona biblioteca per als reclusos. La seva idea és convertir un espai abandonat en un refugi, un recurs per als presos, que els ajudi a passar la monotonia d’uns dies grisos, els diverteixi i els obri finestres a la imaginació. La biblioteca representa la llibertat, una llibertat mental diferent de la presó física dels seus cossos.

el patio de la prisiónL’Andy ho aconsegueix. Escriu una carta setmanal al Senat, durant sis anys, fins que finalment els seus precs tenen resposta. I el que era una vella i humida sala de llibres es converteix en un espai agradable, on hi ha qui apren a llegir, i on es produeixen escenes divertides , com la de la classificació de les novetats que els han arribat. Comença amb la veu de Morgan Freeman, mentre extreuen els llibres de les caixes. Diu així:

L’Andy ens va tornar a sorprendre amb el partit que li va treure als 500 dòlars anuals que li va assignar el Senat. Va contactar amb clubs de lectors, amb associacions benèfiques, comprava llibres de saldo al pes…
– L’illa del tresor. Robert Louis …
– Stevenson. Ficció, aventura. Què més?
– Jo tinc … Automecànica i Plastilina.
– Tècnica i passatemps, al costat d’Educació.
– El comte de Montecristo, per Alexandre Demés.
– Demés? Dumas! Saps de què va? T’agradarà, parla d’una fugida.
– Llavors posa-ho a Educació, també.
Els altres ajudàvem en el que fos, però l’any que van assassinar en Kennedy havia transformat una vella biblioteca que feia pudor en la millor biblioteca carcerària de Nova Anglaterra.

La cinta, nominada a set premis Oscar, no va obtenir el reconeixement general fins que es va comercialitzar en vídeo domèstic. Avui és una cinta de culte i a Mansfield (Ohio) s’organitzen visites als escenaris on es va rodar. Es pot visitar la presó, l’hostal, la sala del tribunal on es va jutjar l’Andy, el banc del parc en què un altre col·laborador d’Andy, James Whitmore, àlies Brooks, donava de menjar als coloms quan va ser alliberat i, sobretot -visita obligada – el vell roure que apareix, imponent, al final de la pel·lícula.

PORTADA-Mi-biblioteca-35L’article sobre la pel·lícula forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 35 (tardor 2013).

En aquest mateix número hi ha un article sobre l’exposició que vam realitzar el curs anterior a l’escola i que l’hem titulat Canciones, cuentos y cacahuetes.

Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt (en versió original).

La revista MiBiblioteca ara també en digital, lliure i gratuïta

Mibiblioteca 1El mes d’abril de 2005 va iniciar la seva aventura la revista MiBiblioteca. Fins al dia d’avui, i de la mà de Conchi Jiménez i Raul Cremades, han arribat a editar 32 revistes, quatre cada any. Des del primer número em van obrir les portes i he pogut col·laborar amb ells amb vint-i-cinc articles, alguns de la sèrie “la biblioteca escolar de principio a fin”, altres de l’actual secció “bibliotecas de película” i també amb alguns articles de reflexió i de presentació d’experiències.
Recordo que, al principi, em vaig mostrar escèptic i li vaig comentar a la Conchi que si arribàvem al número quatre ja podríem estar satisfets… i mira! els propers dies sortirà la número 33.
Ara han fet un pas més i han començat a digitalitzar i a difondre en accés obert i gratuit totes les revistes. Avui mateix ja es poden consultar complerts els primers quinze números, a través del repositorio Gredos de la Universidad de Salamanca http://gredos.usal.es. Es poden consultar els 320 articles que hi ha ens aquests primers 15 números i tenen la intenció d’anar ampliant i actualitzant periòdicament el fons.
Si voleu anar directament a Mi Biblioteca heu de buscar la secció Biblioteca Digital del repositori Gredos.
Per aquells que no esteu subscrits a la revista i teniu dificultats de localitzar-la en alguna biblioteca municipal, aquesta és una bona eina. A més, els articles estan tal com es van publicar, amb fotografies, referències, etc.
Crec que val pena fer-li una ullada, i si us interessa podeu deixar el vostre correu perquè us facin recordatoris cada vegada que s’ampliï el fons documental.