Circula una llegenda que insinua que un dels llocs on més es llegeix és a les presons. Imagino que té a veure amb la quantitat d’hores mortes que els reclusos disposen i la idea subjacent que la biblioteca és un espai ideal per a l’evasió mental.
Fa un parell d’anys, l’Observatorio de la lectura y el libro va fer un estudi exhaustiu sobre la situació de les biblioteques penitenciàries a Espanya. Es van analitzar 68 centres penitenciaris i el resultat es va recollir en un interessant document que mostra el lamentable estat general d’aquests serveis, tant pel que fa a l’adquisició de fons, com pel que fa a sales de lectura. S’assenyala que no hi ha personal bibliotecari que gestioni el servei ( excepte a Catalunya ) i els que se n’encarreguen tenen moltes limitacions, el pressupost per mantenir actualitzades les col•leccions és mínim i són escasses les inversions en les instal•lacions.

En general, al cinema, dins del gènere penitenciari, no apareixen les biblioteques. En els bons films com Celda 211, el hombre de Alcatraz, Evasión o victoria, o La milla verde, entre altres, no hi ha seqüències significatives situades en aquest espai. L’excepció la presenta l’extraordinària pel·lícula Cadena perpetua.

La pel·li està basada en un relat de Stephen King, titulat Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, i és, sobretot, un cant a l’esperança. Narra l’estada a la presó d’un home de bona posició social, vicepresident d’un banc, que és empresonat acusat injustament d’assassinar la seva dona i al seu amant. L’acció se situa a la presó de Shawshank, considerada de màxima seguretat. Allà, el banquer Andy Dufresne (Tim Robins) passarà vint anys en els quals fa amistat amb un altre pres, també condemnat a cadena perpètua, anomenat Red (Morgan Freeman) qui és qui, veu en off, va explicant la història.

La pel·lícula ens explica la vida a la presó i ho fa amb escenes dures, situacions reals que combinen moments dramàtics (abusos físics, corrupteles diverses dels funcionaris, suïcidis) amb altres de més agradables com l’escena en què el protagonista es cola a la sala de megafonia i envia l’aire de la presó una ària de Mozart, de les noces de Fígaro).

La pel·lícula està ben traçada i tots els elements físics que hi apareixen troben el seu punt de comprensió en un final on tot encaixa (el martell de gemmes, la identitat falsa, la corda de dos metres i els cartells de les artistes de cinema que pengen a la paret de la seva cel·la que, a més a més, ens indiquen el pas del temps, des Rita Hayworth, fins Raquel Welch passant per Marilyn Monroe).
La pel·lícula ens parla també de perseverança, encarnada en la figura del personatge principal i simbolitzada per la seva lluita constant en aconseguir una bona biblioteca per als reclusos. La seva idea és convertir un espai abandonat en un refugi, un recurs per als presos, que els ajudi a passar la monotonia d’uns dies grisos, els diverteixi i els obri finestres a la imaginació. La biblioteca representa la llibertat, una llibertat mental diferent de la presó física dels seus cossos.

L’Andy ho aconsegueix. Escriu una carta setmanal al Senat, durant sis anys, fins que finalment els seus precs tenen resposta. I el que era una vella i humida sala de llibres es converteix en un espai agradable, on hi ha qui apren a llegir, i on es produeixen escenes divertides , com la de la classificació de les novetats que els han arribat. Comença amb la veu de Morgan Freeman, mentre extreuen els llibres de les caixes. Diu així:

L’Andy ens va tornar a sorprendre amb el partit que li va treure als 500 dòlars anuals que li va assignar el Senat. Va contactar amb clubs de lectors, amb associacions benèfiques, comprava llibres de saldo al pes…
– L’illa del tresor. Robert Louis …
– Stevenson. Ficció, aventura. Què més?
– Jo tinc … Automecànica i Plastilina.
– Tècnica i passatemps, al costat d’Educació.
– El comte de Montecristo, per Alexandre Demés.
– Demés? Dumas! Saps de què va? T’agradarà, parla d’una fugida.
– Llavors posa-ho a Educació, també.
Els altres ajudàvem en el que fos, però l’any que van assassinar en Kennedy havia transformat una vella biblioteca que feia pudor en la millor biblioteca carcerària de Nova Anglaterra.

La cinta, nominada a set premis Oscar, no va obtenir el reconeixement general fins que es va comercialitzar en vídeo domèstic. Avui és una cinta de culte i a Mansfield (Ohio) s’organitzen visites als escenaris on es va rodar. Es pot visitar la presó, l’hostal, la sala del tribunal on es va jutjar l’Andy, el banc del parc en què un altre col·laborador d’Andy, James Whitmore, àlies Brooks, donava de menjar als coloms quan va ser alliberat i, sobretot -visita obligada – el vell roure que apareix, imponent, al final de la pel·lícula.

L’article sobre la pel·lícula forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 35 (tardor 2013).

En aquest mateix número hi ha un article sobre l’exposició que vam realitzar el curs anterior a l’escola i que l’hem titulat Canciones, cuentos y cacahuetes.

Us deixo el vídeo de l’escena que comentem més amunt (en versió original).