Ahir vam encetar la sisena temporada de «Llibres per somiar» a Catalunya ràdio i estic content i molt agraït a tot l’equip de l’Ofici d’educar per la confiança envers la meva persona i per l’aposta per difondre la literatura infantil i juvenil.
La idea d’aquesta temporada seguirà sent la mateixa de l’anterior. Presentarem un llibre que ens ha agradat especialment i que transmeti bones sensacions. Molts d’aquests exemplars seran d’editorials que cuiden l’embolcall i el missatge i que, malgrat no ocupin els llocs preferents dels aparadors de les llibreries, creiem que valen molt la pena de fer-los-en difusió.
També, amb la complicitat de les editorials, de cada llibre que comenten, farem un sorteig i qui vulgui participar, d’una banda ens farà contents perquè voldrà dir que ens escolta i segueix, i de l’altra tindrà la possibilitat de guanyar el llibre en qüestió. Animeu-vos! Recordeu que el programa és setmanal però “Llibres per somiar” és quinzenal, alternant amb la magnífica secció de l’Eva Bach i les seves recomanacions per viure millor.
El primer llibre que vam presentar va ser «La mestra és un capità». La protagonista d’aquesta història és mestra a la feina, mestressa de casa a les tardes i les nits, mare les 24 hores, psicòloga durant els conflictes de l’escola, observadora, cridanera i també un sergent a ulls dels infants. Aquest llibre és com una mena de diari d’aquesta tutora que parla de les coses boniques que passen dins i fora de l’aula, i veus que darrere d’una mestra hi ha una persona. És una història tendra, emotiva i curteta. Ideal per llegir-la el primers dies de curs.
Si voleu participar al concurs, la pregunta que us fem és:
De quin curs és tutora la mestra?
Envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 12 de setembre i podeu guanyar un exemplar d’aquest llibre.
En aquest mateix primer programa d’ahir vam conèixer una realitat que no veiem als mitjans però que ens avergonyeix com a éssers humans: La realitat del poble inuit, o millor, la realitat de 130.000 infants indígenes que van ser separats de les famílies i enviats als internats canadencs per esborrar la seva identitat. És un programa que val molt la pena. Colpidor.
Si entreu a la pàgina de l’Ofici d’educar també podreu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa i escoltar tot el programa.
La poesia té tantes cares que és difícil de definir. Sí, és clar, el diccionari ens ho diu: Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora… I què més?
Segurament també és imaginar somnis impossibles, fer parlar les coses que normalment no parlen o una manera de comunicar la pròpia felicitat als altres.
La poesia té el seu propi llenguatge, un llenguatge diferent al que emprem a casa o a la feina. Utilitzem les mateixes paraules quan anem a comprar el pa, quan fem una declaració amorosa o quan escrivim un poema. La diferència està en com les combinem. Les mateixes paraules dites d’una altra manera. Un bon llibre de poesia que s’ha publicat darrerament és “Qui no sap riure, no sap viure”. L’ha escrit l’Andreu Galan i l’ha il·lustrat Luis Demano.
Us transcric algunes dades extretes del blog de l’Andreu, company mestre i persona entusiasta i positiva.
Qui no sap riure no sap viureés un llibre escrit des de la il·lusió de mostrar als infants un ventall de bones raons per capgirar l’ordre de la realitat i veure el cantó positiu de la vida. L’esperit del recull pren força en la cultura popular: dites, embarbussaments, cançons, amb poemes que beuen de l’antigor i alhora participen de l’actualitat. Són 21 poemes per a infants de totes les edats, amb l’eix comú de la rialla i la diversió, on es barreja el sentit de l’humor i la cultura popular amb un tracte exigent del vers i les paraules.
Hi trobem poemes surrealistes com Bouesia, declaracions d’amor rimades, com la de Romanç del vell pollastre, aquelarres orquestrats per bruixes amb olor de pet, endevinalles amb molt de suc, un vampir que sorprèn el metge quan aquest li diu que li vol curar l’anèmia…i sobretot unes ganes inacabables de mirar-se la realitat des del joc d’infants. Un joc que, entre d’altres, és sobretot joc lingüístic: el de la creació.
Aquest poemari ha estat triat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) per optar al 10è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», en la categoria de 9 anys (http://www.clijcat.cat/Atrapallibres-Llibres-seleccionats) amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació.
El recull s’adreça a tots els públics: des de Cicle inicial de primària fins a Secundària. No té edat i les té totes alhora.
Si voleu contactar amb l’Andreu perquè vingui a fer –vos un recital al vostre centre, ho podeu fer a través del seu blog http://www.andreugalan.cat.
La il·lustradora que presentem aquest mes té una especial significació per a mi. La vaig descobrir gràcies a un encàrrec de l’editorial Faktoria K de libros que em va demanar la traducció al català d’un llibre de Didier Lévy il·lustrar per ella mateixa. Era L’habit de lumière. Recordo que em va costar trobar la traducció del títol perquè, si bé en castellà hi ha l’expressió traje de luces, en català vaig haver d’incloure la menys impactant el vestit de torero. Però va valer la pena per dos motius. El primer, perquè el llibre l’hem usat en diverses ocasions a l’escola per plantejar el tema del maltractament envers els animals, i el segon perquè em va permetre seguir la carrera d’aquesta artista que no ha deixat d’evolucionar i de millorar amb els anys. Malauradament, bastants dels seus llibres els he hagut d’anar a buscar a França perquè no es troben a casa nostra.
Ara mateix és una de les il·lustradores més ben valorades a Itàlia on se la considera una figura destacada en el camp del dibuix contemporani. Es valora especialment l’originalitat del seu estil visual: ulls rodons molt a prop un de l’altre, nassos desproporcionadament llargs, colors brillants i contrastos i insercions de materials, etc.
Les seves històries, les que ella escriu i dibuixa, són força enginyoses i sorprenents, i sempre que les hem posat en mans dels infants han resultat un plaer per a ells.
L’Anna Laura explica que a l’escola només volia dibuixar i quan escrivia, usava lletres molts grans i això li permetia emplenar l’espai amb els seus dibuixos.
La seva infantesa la va passar a prop de Torí, en una ciutat anomenada Alessandria, on va néixer el 1977. Els estudis artístics els va fer a Milà, a l’Institut d’Art i l’Istituto Europeo di Design.
Dels seus primers treballs no n’està gaire contenta. De El vestit nou de l’emperador, per exemple, comenta que “mirant cap enrere, puc veure que tot està malament. Els colors són incorrectes. No hi ha ombres de manera que no hi ha profunditat. Els personatges són massa plans i massa forts.”
El seu mètode de treball és ben senzill: Treballar des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda i si ha de presentar un treball es capaç de quedar-se fins a les dues de la matinada enganxada a la cadira.
Normalment dibuixa amb acrílics i llapis, però si ens hi fixem podem veure que també empra els collages (de manera molt enginyosa, per cert). Al seu estudi té calaixos plens de petits quadrats de robes de cotó que ha anat comprant i guardant, així com tot tipus de segells de goma i de metall, flascons plens de grans de cafè i altres llavors, cotons, llumins usats, capses de galetes buides, etc.
En els seus dibuixos podem veure com fa servir dues línies per als contorns dels personatges, un negre per definir el caràcter i un de vermell per donar-li un efecte vibrant. Això la fa diferent.
Ha obtingut premis nacionals i internacionals, entre ells el prestigiós Premi Andersen.
També ha fet una sèrie de dibuixos animats, per als nens italians, que es diu Pipì, Pupù e Rosmarina però confessa que prefereix treballar amb els pinzells en comptes de l’ordinador que va utilitzar per als cinquanta episodis dels dibuixos animats: Tot és massa automàtica amb l’ordinador. Prefereixo treballar amb pinzells. És més físic, amb ús del color i el pinzell descobreixo molts resultats diferents. A més, m’agrada tenir una mica de brutícia a les mans mentre treballo.
Dels llibres que podem trobar en català o castellà en destaco els següents:
Un papa a mida Quan es té la mare més llesta, més guapa, més esportista i més forta però no es té un pare, convé buscar-ne un però que sigui l’adequat. El millor seria que tingués les virtuts de la mare, encara que si no és fort, ni sap fer càlculs mentals, és baixet i no gaire guapo però sap moltes poesies, li agraden els animals i és afectuós,també pot ser convenient quedar-se’l.
Vull una mare robot. El protagonista té una mare que mai no està a casa, i la troba a faltar, així que decideix construir-se una mare-robot que no vagi a l’oficina, que el porti a l’escola, li faci els deures, i li cuini sempre patates fregides , pizza, crispetes i, per descomptat, espaguetis, i, mai, mai li cuini col bullida, pollastre bullit ni res bullit. Però aviat descobrirà que aquesta mare té un defecte…
El increíble viaje de la abuela. Totes les àvies són tan aventureres com Rosa. Capaços de vèncer plantes carnívores, aranyes verinoses i tigres famolencs. No s’espanten quan es troben voltors, óssos o pops gegants. Poden creuar llacs, aturar elefants i donar set voltes al món abans de visitar les seves nétes i néts per regalar-los una història.
El vestit de torero. Quan un toro ignora el torero no hi ha festa. I sense festa no hi ha públic. I sense públic no hi ha glòria. Això és el que li succeeix al protagonista d’aquesta simpàtica narració quan es queda sense toro amb qui torejar i no se li ocorre altra cosa millor que mirar de convèncer un altre animal amb banyes que es deixi torejar: una cabra. La sensació de fracàs aboca el pobre torero a un canvi de rumb dràstic. Però a canvi guanyarà un grapat d’amics: conills, cérvols, senglars i fins i tot algun toro rialler.
Ja ve la nùvia! LaFilomena és una modista famosa pels preciosos vestits de núvia que dissenya i cus. Posa el cor a cada puntada, en cada fi encaix, a cada llaç de seda, però els seus vestits són per a altres núvies, no per a ella. Un dia, el timidísimo Ferrucho li proposa matrimoni. La Filomena, per fi, caminarà cap a l’altar i, sens dubte, ho farà amb molt estil. Tota la ciutat està expectant: quin vestit cosirà la Filomena per al seu propi casament?
L’Alicia Patapam en els contes. Què podem fer un dia que plou i no fan res de bo a la tele? Llegir un llibre, és clar! Això és el que fa l’Alícia, que es mira la primera pàgina del llibre de contes il·lustrats amb un gran badall però que quan arriba a la tercera ja està tan ficada que… hi cau, dins el llibre! Primer, al conte de la Bella Dorment , després, al de la Caputxeta Vermella i, finalment, al del Gat amb Botes.
Altres llibres il·lustrats per l’Anna Laura Cantone són:
La invitació a la lectura 