publicacions

by

Hi ha una vaca dins del bric de llet?

No us podeu imaginar la quantitat de vegades que a la rotllana de cicle infantil hem sentit afirmacions que han trencat la nostra lògica adulta. Només cal iniciar una conversa sobre un fet desconegut i els alumnes troben ràpidament la solució simple i lògica. Si preguntes com aconseguir diners, la resposta és «al banc!» perquè és allà on n’hi ha i on, segons ells, els has d’anar a buscar. Així de fàcil. Si preguntes què passa quan ens morim, perquè creixen les ungles o com funciona la rentadora, per exemple, la solució sempre és la més senzilla, tot i que no sempre és la correcta, però això ja és una altra història.

S’acaba de publicar un llibre adreçat a aquestes primeres edats que juga amb aquesta lògica. La vaca del bric de llet explora una idea contundent:

«A la llauna de pèsols hi ha dibuixats pèsols, a la llauna de sardines hi ha dibuixades sardines, al paquet de cereals hi ha dibuixat cereals.
Per tant, si hi ha una vaca dibuixada al bric de llet, és que a dins n’hi ha una»

Aquest és el pensament d’un nen que està convençut que a dins del seu cartró de llet hi viu una vaca i tots els seus raonaments van dirigits a verificar aquesta teoria.

El llibre és ben curiós. Per la forma, perquè d’entrada sorprèn que tingui la mateixa forma d’un cartró de llet: allargada, amb una vaca dibuixada a la portada, un indicador de capacitat (1litre), un logo de producte naturals (bio) i les indicacions nutricionals al darrera. Ben pensat.

Quan el llegeixes, comproves que és intel·ligent, misteriós i divertit alhora. El nen que hi apareix és curiós i va fent les preguntes habituals que solen fer molts nens: relaciona la mida de la vaca que deu ser petita per viure dins del bric amb les que ell ha vist de lluny al camp, pateix quan el pare agafa les tisores per obrir un bric nou no fos cas que li fes mal a la vaca de dins, es sorprèn quan mira pel forat obert i no veu res perquè està fosc, o para l’orella per sentir les vaques dins la nevera i no les sent sospitant que dormen, etc.
Lògica irrefutable! Si la vaca de la llet desnatada és verda té una explicació, naturalment!

Hi ha una doble narració ben lligada. El text, amb una tipologia força gran que agrairan els nens que llegeixin el llibre, i unes il·lustracions que ens mostren l’infant, les seves elucubracions i tot allò que imagina o creu veure. És formidable!

Hi ha detalls afegits que són d’agrair. Per exemple, la nevera oberta mostrant que tots els productes són naturals i no hi ha carn o el tractament dels residus que també hi és present i ben resolt.

L’únic que m’ha posat nerviós són les tisores (al meu gust, massa grans).
A l’escola pot ser un bon àlbum per parlar de l’alimentació, de les vaques i de la llet.

També es presta a fer alguna activitat plàstica amb brics reciclats.
Lectura recomanada per a cicle infantil.

Les dades:
Títol: La vaca del bric de llet
Autora: Sophie Adriansen
Il·lustradora: Mayana Itoïz
Editorial: Birabiro
Pàgines: 28
febrer 2018

 

by

Llegir i rellegir… Els enamorats del llibre

«Els enamorats del llibre» és un àlbum il·lustrat ideal per començar o cloure una sessió de narració de contes. El títol pot semblar enganyós perquè els enamorats no som els lectors, són els personatges que hi viuen a dins del llibre. Són dues persones que tenen una forma estranya, minimalista. Ell viu a la pàgina de l’esquerra (la parell) i ella a la senar, la de la dreta. En cap moment passen a l’altra banda ni un ni l’altra.

Ell viu a la pàgina de l’esquerra (hola!). Ella viu a la pàgina de la dreta (bon dia!)
Ell està molt enamorat d’ella (oh, sí sí sí sí sí!)
Ella està molt enamorada d’ell (oh, sí sí sí sí sí!)però hi ha un problema, un gran, gran problema i és que entre ells hi ha l’enquadernació, absolutament in-fran-que-ja-ble, rigorosament insuperable.

Mentre avancem en la lectura, veiem com passen el dia, ambdos fent la seva vida, feliços. I els qui llegim el llibre no ho acabem d’entendre.. Com poden ser feliços en la distància sense poder fer-se ni un petó?

Resulta molt bonic anar veient com cada vegada hi apareixen nous elements que emplenen les pàgines. Hi ha molts detalls: els espais blancs, els contorns, els buits, ofereixen múltiples relectures. La història avança, el dia es va acabant i podem imaginar que finalment faran un túnel que comunicarà ambdues cases o construiran un pont o apareixerà un helicòpter o vés a saber com s’ho faran per estar junts. La gràcia rau en esperar que arribi la nit i llavors es produeixi l’encontre. Finalment ho aconsegueixen, és clar i resulta meravellós veure com l’autor, en Frédéric Laurent, ho resol. Brillant.
Es tracta d’una proposta útil per iniciar converses sobre l’amor, un tema que sempre fascina als infants a partir de cinc anys.

Hi ha un punt en que es pot aturar la narració i pensar en solucions per fer que els amants es trobin.

Ah! I quan el llibre es tanca i retorna a la prestatgeria, passen coses…
Un llibre que funciona a cicle infantil i que agraïm a Edicions Tramuntana l’encert d’oferir-nos un producte de molta qualitat.

LES DADES:
Títol: Els enamorats del llibre
Autor: Frédéric Laurent
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
40 pàgines
Sant Feliu de Guíxols, 2017

by

Un senyor anomenat Miquel Martí i Pol

Un poema molt conegut comença així:

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Un altre, encara més conegut, acaba:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
La necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

I tanmateix, la remor persisteix

I encara un tercer ben musical que fa:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n’iria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca
el cor, d’un blau com d’encís,
i els ulls, d’un verd d’esperança.

Són només tres exemples de la extraordinària tria que han fet les companyes vigatanes Maica Bernal i Carme Rubio, que continuen descobrint als ulls dels infants i joves d’aquests país els tresors que tenim.

El novè llibre de la sèrie Tant de gust… està dedicat al poeta Miquel Martí i Pol. És un llibre curt però deliciós per la tria tan acurada que han fet com pels comentaris i les observacions de la vida i l’obra del poeta que ens descobreixen o ens recorden aspectes emotius d’un dels més grans creadors dels segle XX a casa nostra, si més no dels més llegits.

Els textos han estat escrits segons el mètode de LECTURA FÀCIL de l’IFLA (Internacional Federation of Library Associations and Institution), adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

M’ha arribat especialment un comentari de les autores quan expliquen que «quan algú viu un esdeveniment especial i vol expressar el seu sentiment íntim, ho fa sovint amb versos d’aquest autor» i és ben cert perquè encara recordo a la mare recitant de memòria un dels seus poemes triat per recordar l’absència del pare.

A la Fundació Martí i Pol podreu trobar versos, entrevistes, fotografies, etc. que us poden ajudar a conèixer encara més aquest autor.

I dins d’aquest web, per exemple, també hi ha una quinzena de poemes musicats.

…que tot és possible!!!

Us passo unes emotives imatges de la presentació que es va fer a Roda de Ter, precisament :

Llibre molt recomanable, com tota la sèrie, per a infants a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Tant de gust… senyor Martí i Pol
Autores : M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustrador: Jordi Sunyer
Editorial : Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Pàgines: 79

Els altres llibres de la sèrie són:

 

by

El bolígraf de Higgs, o què passaria si…


Fa gairebé sis anys d’aquesta imatge i de les paraules «crec que la tenim». Es referia a l’anomenada «partícula de Déu», una nova partícula subatòmica coneguda com el «Bossó de Higgs». Va ser un moment inoblidable, semblant a quan, anys més tard vam veure la pel·lícula Interstellar i vam saber dels «forats de cuc», o quan expliquen els perquès dels premis Nobel de Química i quedem meravellats de tot el que desconeixem.
Fa un any, aproximadament, l’editorial Animallibres va publicar «El bolígraf de Higgs» d’en Rubén Montanyà. D’aquests autor havíem llegit «La nena de l’arbre» a La lliga dels llibres de l’Hospitalet i vam disfrutar dels aspectes científics plantejats al voltant del pas del temps. La novel·la, ben construïda, aporta unes reflexions que van més enllà de la pròpia peripècia de la nena de l’arbre.
Ara he llegit El bolígraf de Higgs i també m’ha aportat coneixements suplementaris perquè m’ha fet pensar molt en «què passaria si…»
La idea del llibre no és nova. En realitat, ens parla de la possibilitat de posseir un objecte (com una vareta màgica) que ens concedeix els desitjos. En aquest cas és una bolígraf que fa que tot el que s’escrigui amb ell esdevingui realitat.
El llibre és recomanable per diferents motius, però sobretot perquè és divertit i manté la intriga durant totes les pàgines. També és interessant la doble o triple veu narrativa. Ara un narrador que explica la història, ara el protagonista que, en primera persona, a través d’unes redaccions ens fa avinent els seus estats d’ànim, ara unes notes a peu de pàgina superdivertides que ens interpel·len com a lectors.
Està a la tria del premi «Protagonista Jove», i me n’alegro.
A la contraportada llegim:
Tot allò que un pot imaginar és possible. Jules Verne i H. G. Wells van descriure avenços científics i tecnològics que s’han acabat produint, en bona mesura, tal com els van imaginar. I ara, jo, acabo de trobar un bolígraf d’una marca que es diu HIGGS tot just quan estic a punt de començar una novel·la sobre un bolígraf que es diu HIGGS. De segur que és un senyal per descobrir el sentit de la vida. O no?
Un bon llibre per llegir a l’ESO i per parlar de molts temes. També es una  bona tria per als clubs de lectura juvenils.

Si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El bolígraf de Higgs
Autor:Rubèn Montañá
Editorial: Animallibres
Pàgines: 176
Barcelona, 2017

by

La gestió dels conflictes a l’escola

Imatge extreta del centre Nansen de Novi Beograd (Serbia)

Johan Galtung ens recorda que en un conflicte no són les parts les incompatibles, sinó els objectius que persegueix. En aquest sentit, esdevé necessari superar la idea que en tot conflicte hi ha un bàndol que guanya i un altre que perd, i també cal anar més enllà de la idea que totes dues parts queden igualades (meitat i meitat) perquè aquesta visió també és insuficient.
Aquest és un fragment de l’article que encapçala el monogràfic sobre convivència i aprenentatge cooperatiu de la revista GUIX de gener. M’ha sembla força interesant tot el dossier i especialment efectives i senzilles de realitzar algunes pràctiques de l’escola Herrikide de Tolosa com el racó del consens, per exemple. També m’ha agradat com ho plantegen al Juan de Goyeneche de Madrid amb el seu projecte de mediacions entre alumnes.
Podeu consultar el GUIX de gener on trobareu moltes més accions efectives.

Imatge extreta del centre Nansen de Novi Beograd (Serbia)

Al web de Graó també podeu veure vídeos com el de l’escola Herrikide que complementa el seu article «KIDE: programa global de convivència positiva i prevenció de l’assetjament escolar» escrit per en Pello Agirrezabal i Txaro Etxeberria. Amb el programa KIDE es busca treballar la convivència positiva i prevenció de l’assetjament escolar, considerant els beneficis que pot tenir això per al benestar de l’alumnat i en el seu procés d’aprenentatge.
En el vídeo següent podem veure un exemple d’això, concretament a través d’una dinàmica de convivència a l’escola:

Els petits mediadors
La casualitat ha fet que aquests dies hagi acabat de llegir «Els petits mediadors», un llibre autoeditat per la Mariona Garriga i que ens presenta eines per ajudar els infants a gestionar els conflictes.

El llibre està estructurar en tres parts:
A la primera (Presentació) ens explica en què consisteix la mediació i com es pot treballar a l’escola i/o a la família.
La segona part (Contes) són set contes il·lustrats protagonitzats cadascun d’ells per un infant i en els que es tracta de diversos temes relacionats (empatia, empoderament, acord, escolta activa, etc.).
A la tercera part (Material didàctic), trobem les guies i un munt d’activitats per treballar els contes.

En paraules de la Mariona:
L’objectiu és acostar el món de la gestió i resolució dels conflictes als més petits. Cadascun dels contes tracten temes o conceptes propis de la mediació. Els temes estan ordenats en un ordre lògic i en consonància amb com es desenvolupa un procés de mediació.
Els protagonistes del conte són “petits” infants en edats similars a les dels lectors. També són infants de diferents cultures per potenciar el reconeixement a la diversitat i la universalització de la cultura de la mediació. Cada conte va acompanyat d’una guia didàctica dirigida a l’educador. Es tracta d’una guia senzilla i curta que explica l’eina treballada principalment, però que també fa referència a altres eines utilitzades per la petita o petit mediador, com són les seves habilitats. La lectura de les guies permet els educadors, si així ho desitgen, rellegir el conte amb una nova mirada, des de la perspectiva de la mediació com una disciplina professional. Finalment es proposen certes activitats per treballar amb els infants. Es tracten d’activitats dinàmiques pensades per treballar amb un grup o classe però també es poden adaptar a altres tipus de contexts com són les mateixes famílies.

Al web de la Mariona Garriga (creixent amb mediació) trobareu tota la informació relacionada (tallers, cursos, adreces, etc.): https://www.marionagarriga.cat/

Les il·lustracions són dels contes són de la Blanca Martí: https://www.blancamarti.com/

by

la Biblioteca de Birmingham

Ara que diuen que els espais físics no són necessaris i que estem abocats a la tirania del món digital, resulta que es construeixen biblioteques colossals on l’arquitectura s’alia amb la tecnologia per dissenyar uns espais destinats als llibres, com la biblioteca més gran d’Europa que es troba a Birmingham.
Va ser inaugurada a finals de 2013 amb la presència de la Malala Yousafzai, la jove que amb 13 anys es va fer famosa gràcies a un blog que escrivia sota el pseudònim de Gul Makai per la BBC on explicava la seva vida sota el règim dels talibans a Pakistan. De la Malala recordem sobretot la frase “un llibre, un llapis, un nen i un mestre poden canviar el món”.
La Biblioteca Pública (http://www.libraryofbirmingham.com/) està ubicada a la Plaça del Centenari, recoberta per una mena de cèrcols de metall i l’utilitzen més de tres milions de persones l’any. Amb una superfície de 333.000 m² i amb els arxius cívics de Birmingham, a les seves deu plantes hi ha més d’un milió de llibres, incloent 128 volums impresos abans de 1501, un amfiteatre a l’aire lliure i accessos al teatre Birmingham Repertory.
Però no és l’única llibreria monumental. Aquest trimestre, a la revista MiBiblioteca, la María Antonia Moreno, ens presenta les últimes meravelles arquitectòniques del món bibliotecari i podem disfrutar de les anècdotes que acompanyen les més espectaculars com la Nacional de China, la Rolex Learning Center de Suïssa o la Pública de Ceuta.

A la revista (la número 52) també hi ha altres articles interessants com un sobre la reutilització dels llibres expurgats, un altre que explica la vida de la bibliotecària Elizabeth Taylor i les seccions habituals.

Si voleu consultar el sumari, cliqueu AQUÍ

Si voleu llegir l’article Un club de lectura en Youtube, cliqueu aquí

 

by

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018

 

 

by

Jane Goodall, la científica amiga dels ximpanzés

Aquest és un llibre de coneixements ben elaborat i que agradarà als infants a partir de vuit anys. Narra la vida de la Jane Goodall, la primatòloga referent en l’estudi dels ximpanzés.
El relat el fa en David Barbagrisa, un ximpanzé, i ens situa en els diferents moment de la vida d’aquesta dona anglesa que des de petita es va interesar pels animals. El llibre emfatitza especialment els llargs períodes que va passar a la selva convivint amb els ximpanzés i els descobriments que va fer sobre la seva socialització, els costums, la capacitat de produir eines, els jocs, les relacions entre ells, etc.

Mentre vas llegint t’adones del respecte envers la vida animal i la natura que té la Jane.
Les imatges estan ben fetes i són precises. No són fotografies dels animals però reflecteixen força el seu aspecte i les seves expressions. L’Albert Asensio ha trobat el punt exacte per fer d’aquest llibre una bona eina per a l’escola (projectes o lectura informativa) i per a les famílies.
Les planes del final contenen informació molt útil i rellevant amb una biografia resumida de la Jane Goodall, una cronologia d’altres fites relacionades amb l’estudi dels primats i els diferents tipus de la família dels homínids.
Tot el contingut de l’edició ha estat revisat i aprovat per la delegació espanyola de l’Institut Jane Goodall.
M’ha agradat força.
Recomanat per als alumnes de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Jane Goodall. La millor amiga dels ximpanzés
Autor: Marcos Muslera
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Vegueta
Pàgines: 36
Barcelona, 2017

 

 

by

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

by

Un llibre que ens apropa al fenomen de la música punk

De llibres infantils relacionats amb el món de la música n’hi ha per a tots els gustos. Des dels que tracten sobre l’orquestra i la música clàssica com ¡Bravo Rosina! o L’Orquestra de la Clara, passant pels que ens apropen al jazz com Hermann i Rosie o La fuga, seguint pel blues a La Ruby canta un blues i acabant per la música de bandes universitàries a Olivia y su banda. Blues, jazz, rock, estan ben representats als àlbums il·lustrats.
Acaba de sortir un llibre ben especial. El seu títol ja ho diu tot: ¿Qué es el punk? i la portada feta amb la tipografia mítica dels Sex Pistols ens ha acabat d’enamorar.
Com que els infants no van anar a comprar sols, no m’estranyarà veure com s’il·luminen els ulls dels pares i les mares en veure aquest llibre i com acaba al cistell. I l’encertaran perquè serà un bon motiu per compartir lectura amb els fills i per recordar una època no gaire llunyana —anys 70— en la que va esclatar una revolució musical eixordadora.

WOW!, En aquesta imatge, el gran Lou Reed

¿Què és el punk? està escrit per l’Eric Morse, un ex- executiu de la secció de creació musical de la Warner i l’ha il·lustrat l’Anny Yi . Presenta un recorregut pels grups punks més coneguts com Sex Pistols o The Ramones i per ídols com Siouxsie Sioux o Iggy Pop. També exposa els diferents moviments pre o post punk que hi va haver com el gòspel punk, protopunk i altres.

Dos aspectes que crien força l’atenció són, per un costat, les imatges molt elaborades i fetes amb plastilina i, per l’altre, els textos que són frases rimades molt ben construïdes.
Recomanat per a tot a la família, en especial per als pares i mares que encara conserven una mica de rebel·lia punk dins de la seva vida.

LES DADES:
Títol: ¿Qué es el punk?
Autor: Eric Morse
Il·lustracions: Anny Yi
Traductora: Clàudia Rosa
Editorial: Flow Press Media
Pàgines: 40

El booktrailer: